A la barra d'un bar

 

Era un vespre dels molts en què, a les darreries dels anys seixanta, em passava un grapat d’hores davant una ampolla de whisky. Havia perdut la feina i, de retruc, la xicota. Sense diners i sense un futur prometedor a curt termini, era d’esperar que aquella noia de pell bruna, ulls clars i cabells negres fotés el camp amb el primer que se li acostés amb la butxaca plena.

Era l’hora de tancar aquell tuguri i el paio que sempre estava darrera de la barra seguia netejant, amb les seves mans nuoses, un got darrere l’altre. Va alçar la vista cap el rellotge que hi havia a la paret del davant i amb la mirada ho va dir tot. Nano, fot el camp, que ja és hora de dormir la borratxera.

Recordo que a la radio que aquell home tenia encesa en un racó, sota el botellam, sonava una cançó que em tenia embadalit. No era només aquella veu de dona negra el que em tenia captivat, sinó el que em semblava entendre amb el meu anglès rovellat. Parlava de la llibertat, de trencar les cadenes que ens embolcallen, de poder fer tot allò que volem fer. Poca cosa més vaig entendre, potser perquè el meu cap estava massa enterbolit.

Li vaig preguntar al barman —li encantava que li diguessin així— de qui era aquella veu tan captivadora.

—És la Nina Simone. Oi que canta bé? —em contestà.

—I tan que canta bé. Té la veu de negra. Segur que és negra —això ho deuria dir arrossegant les paraules perquè m’ho va fer repetir.

—Que és què?

—Que dic que, per la veu que té, deu ser negra!

—A mi no em cridis, eh? —respongué, amenaçador.

—No t’he cridat, tio, t’ho he dit més fort perquè es veu que sordeges. I a mi no em tutegis. Què t’has cregut, cambrer de merda?!

El que va succeir després no ho recordo gaire bé. Només sé que vaig anar a parar a un bassal d’aigua bruta al mig del carrer i que del nas, adolorit, em sortia un bon raig de sang. Vaig estar tota una setmana amb el llavi inflat i un ull mig tancat.

Totes les meves desgracies han estat per culpa de les dones i la meva afició a l’alcohol, però mai, fins llavors, per culpa d’una cantant negra.

Em vaig comprar el disc a on hi havia aquella cançó que sonava al bar. És curiós com funciona l’associació d’idees. Encara ara, després de tants anys, quan escolto, un i un altre cop, aquesta cançó, sento una certa angoixa i una palpitació al llavi que em va partir aquell cabró.

La part positiva és he trobat una bona feina i tinc una nova xicota. Amb aquesta ja en fa..., bé, ja he perdut el compte. Però aquesta és molt especial. Serà la definitiva, ho sé. És clavada a la Nina Simone! El destí me la va presentar. Vull aprendre’m la lletra de aquesta cançó per cantar-li-la a cau d’orella:

I wish I knew how

It would feel to be free

I wish I could break

All the chains holding me

Na, na, na

Na, na, na

 I pensar que tot començà a la  barra d’un bar...

 

El quadre

 Aquest relat és la versió original, en català, de la qual deriva "El beso", relat publicat amb anteroritat, el passat 9 de setembre, al meu blog en castellà "Retales de una vida"

Tot començà un mes d’octubre de fa dos anys. Era a Viena per motius de treball. Dues setmanes d’estança em permetrien emprar el temps lliure per fer turisme, vaig pensar. Només duia una setmana a la capital del Danubi quan vaig anar al museu Belvedere. Volia veure “El bes”, “El petó” o “Der Kuss”, com el vulgueu anomenar, el famós quadre d’en Gustav Klimt. Des que vaig veure la pel·lícula “La dama d’or”, en la qual surt una altra cèlebre pintura d’aquest mateix autor, “El retrat d’Adele Bloch Bauer”, actualment exposat a Nova York, no podia deixar passar la oportunitat de gaudir d’una meravella equivalent i més propera.

A les deu del matí del primer diumenge de la meva estada vienesa, tan bon punt varen obrir les portes del museu, em vaig dirigir cap a la sala a on és exposada aquesta obra pictòrica on els reflexes daurats semblen voler sortir de la tela. Vaig quedar embadalit.

Però el que mai oblidaré d’aquella visita no és l’obra de l’insigne pintor austríac, sinó la veu que vaig sentir al meu darrera i, sobretot, la imatge que l’acompanyà quan, al girar-me, la vaig veure.

Semblava sortida del quadre que estava contemplant. Alta, cabells rogencs, pell rosada, llavis vermells, i un somriure misteriós. Palplantada a pocs centímetres, quasi a tocar, em mirava fixament.

—T’agrada? —fou el primer que vaig sentir gairebé a cau d’orella.

—I tant que sí! —va ser tot el que vaig saber contestar, atabalat per la visió inesperada d’aquella deessa feta dona.

—D’on ets? —tornà a preguntar.

—Soc de Barcelona.

—I què fas per aquestes terres llunyanes? —digué amb un somriure, ara sí, obert i enlluernant.

—Treballo per a una empresa austríaca i m’hauré d’estar uns quants dies a Viena. Així que aprofito per fer turisme cultural —ara vaig ser jo qui li va somriure, més distés.

—Doncs si vols, jo et puc fer de guia per la ciutat. Em conec Viena con si fos a casa meva.

—Que no ests d’aquí? —vaig voler saber. Per resposta, un altre somriure intrigant.

Des d’aquell moment i fins que vaig haver de tornar a casa, només ens vam separar el temps just per atendre les meves obligacions professionals. Vam ser inseparables. No ens coneixíem de res, però no hi va fer res, ens compenetràvem d’allò més bé, com una parella d’enamorats. Bé, jo era l’enamorat. Ella no ho sé, no vaig saber mai el que sentia per mi. El que sí puc dir és que el primer petó que ens vam fer, de nit, en una cantonada del teatre de l’òpera, ha estat l’experiència més inoblidable de la meva vida. Si algú ens hagués fotografiat, segur que hagués semblat una rèplica del famós quadre.

L’hora dels adeus va ser com m’imaginava, trista per a ella i dolorosa per a mi. No vaig poder reprimir dir-li el que feia dies volia però em dolia, per por al rebuig, al ridícul: “t’estimo”. Per tota resposta, expressà de nou aquell somriure misteriós que la caracteritzava. Un petó va segellar el nostre comiat, un comiat que esperava transitori. «Tornaré aviat», vaig dir. «No m’oblidis», contestà.

Tot just arribat a casa, vaig voler escriure-la però em vaig adonar que no sabia la seva adreça, mai va voler que anéssim a casa seva; sempre ens trobàvem a l’hotel o bé a qualsevol lloc de la ciutat que triava ella. Com no vaig caure en aquest detall? Tampoc tenia el seu número de telèfon. A ella sí que li vaig donar el meu, però mai m’havia hagut de trucar. Potser no volia que sabés el seu? Estava fet un embolic. De cop i volta, la imatge enlluernant d’aquella noia que em tenia el cor robat se’m va enterbolir. La bena queia del meus ulls mentre la decepció més profunda s’apoderava de mi. Tot ha estat una juguesca, vaig pensar.

 

Al cap d’un temps vaig tornar a Viena. A tot arreu em semblava veure-la. Als restaurants, al carrer, al hall de l’hotel. Però només eren fantasmes del passat o com qui veu un miratge en mig del desert. Vaig anar al museu per rememorar aquell encontre. Quan duia una estona davant del quadre que ens va donar a conèixer, vaig sentir un aire fred a l’esquena i un xiuxiueig que em va esgarrifar. T’agrada? Em va semblar sentir. Era la seva veu! Al girar-me, però, la sala estava deserta, tret d’un vigilant.

 

Quan li ho vaig explicar al meu millor amic, només va saber dir-me: «No t’encaparris. T’ho vas passar de conya i sense cap compromís. Què més vols, nano? Ja en trobaràs una altra»

Decididament, el meu amic no sap què és estar enamorat. Ara només em pregunto si aquella noia alta, de cabells rogencs, pell rosada, llavis vermells i somriure misteriós va arribar a existir o tot va ser una al·lucinació. El cas és que l’enyoro i no puc pensar en Viena ni veure cap retrat d’en Gustav Klimt sense reviure aquella breu, però bonica i misteriosa història d’amor.

 

Traïció a l'AVE

 Avui us porto un relat de ficció. Espero que us agradi. 

Últimament viatjo sovint a Madrid i l’AVE s’ha convertit en el meu mitjà de transport habitual. El viatge sempre havia estat una experiència plàcida, sense contratemps. Fins la setmana passada.

Aquest cop no anava sol, m’acompanyava el meu soci. A les vuit del matí el vagó només era ocupat per una dotzena de passatgers. I és que, amb aquest coi de pandèmia, no hi ha gaire gent que viatgi en tren aquests dies.

Tinc el costum d’aprofitar les dues hores i mitja de durada del viatge per avançar feina. Per això i pel fet d’anar acompanyat, vaig reservar uns seients a la classe preferent, d’aquests que tenen una tauleta enmig. Aquell dia, però, em sentia una mica atordit, tot i que abans de sortir de casa havia pres un cafè ben carregat, i tan bon punt el tren començà a moure’s em va envair una somnolència tan forta que només desitjava fer una capcinada. Així doncs, vaig tancar els ulls esperant que el son em vencés el més aviat possible. Però la veu del meu soci em va interrompre.

—Disculpa que et molesti, però et faria res canviar el teu seient pel meu? M’estic marejant i em sembla que és perquè vaig assegut d’esquena al sentit de la marxa. Com veig que et disposes a dormir, tant se val si vas en un sentit o en un altre, oi?.

Jo mai he cregut em aquest supòsit, però, per no discutir per una futilesa com aquesta i com el que volia era, realment, dormir, vaig accedir. Vàrem intercanviar les butaques i em vaig deixar anar. Per què estava tan cansat?

Quan em vaig despertar encara em durava aquella estranya somnolència. En aixecar el cap per veure si el meu company també s’havia adormit, així ho vaig creure. Tenia el cap caigut, la barbeta a tocar del pit. No sé de què li ha valgut canviar de seient, vaig pensar. Però quan em vaig posar les ulleres, em vaig adonar que no dormia. Del front li sortia un regalim de sang que li arribava fins el coll de la camisa. Horroritzat, vaig demanat ajut, però tot el que van fer els altres passatgers fou posar-se drets, mirant-me astorats al saber que hi havia un home mort al vagó. Perquè el meu soci era mort i ben mort. El punt d’on brollava la sang era, sense dubte, un forat de bala. S’havia comés un assassinat mestres jo dormia. Com era possible? No havia sentir res! Ni jo ni la resta de passatgers.

No se’m va acudir altra cosa que activar l’alarma. La frenada del comboi va ser tan violenta que l’home que tenia més a prop va anar a parar sobre meu. Tots dos vam rodolar per terra com una pilota. Quan el tren es va aturar i m’anava a posar dempeus, l’home saltà com una llebre i desaparegué en un tres i no res. Alguna cosa, però, li va caure i anà a parar sota el seient, una cosa llarga i lluenta. Què era allò? La vaig agafar i quan la tenia a les mans vaig comprovar, esfereït, que era una pistola amb silenciador, sense dubte l’arma del crim. I l’home aquell era l’assassí.

Tot just quan m’havia aixecat, marejat pel cop de cap que m’havia donat i per la somnolència que encara no m’havia abandonat, s’obrí la porta del compartiment. Un empleat del tren em contemplava astorat. L—lavors vaig comprendre que m’havia ficat en un bon embolic. Duia un arma, que ara tindria les meves empremtes, i un bon trau al cap.

El comissari davant el qual em van portar va escoltar, amb cara d’incredulitat, tota la història, mentre el seu personal comprovava la meva identitat, la del meu amic mort i la relació professional que li havia explicat que teníem.

—Però, home de Déu, com vol que hagi estat jo l’assassí? —li vaig etzibar—. Apart de no tenir cap motiu per matar el meu soci, d’haver-ho volgut fer no hauria escollit un vagó de tren, amb una dotzena de passatgers com a testimonis del crim.

El senyor comissari, un home gras, d’uns seixanta anys i, per tant, molts de servei, no parava de rumiar i no deixava de mirar-me com si tingués al seu davant en Jack l’Esbudellador. Quan més em mirava ell, més nerviós em posava jo.

Llavors li vaig demanar si podia trucar a la meva dona. Necessitava explicar-li a on era i què estava passant. Com havia extraviat el meu telèfon mòbil, segurament per culpa del trasbals sofert, l'home em deixà emprar el seu fix de sobretaula. Ell mateix va marcar el número que li vaig indicar. La meva dona s’estranyaria de veure un número desconegut i, per tant, potser ignoraria la trucada creient que era d’un d’aquests maleïts comercials que t’ofereixen canviar de Companyia telefònica. o una asseguraça de la llar. Però no, al primer to va despenjar l’aparell, com qui espera una trucada urgent. No em donà temps a dir res que s’avançà:

—Ja ho has fet? Ho hauràs tingut fàcil. Amb la dosi de sedant que li he posat al cafè, el meu marit deuria estar ben fregit quan li has fotut el tret. T’has assegurat que ningú t’ha vist? I segur que és ben mort?  

Vaig penjar, paralitzat, sense dir res. No calia. El comissari havia activat la funció de mans lliures.

Mai agrairé prou al meu pobre soci que volgués canviar de seient i que jo accedís a fer-ho.

El client sofert

 

Mai he estat d’acord amb la dita o creença popular de que el client sempre té la raó. En tot cas, el client ha de poder exercir el seu dret a la queixa, fonamentada o no, això ja es veurà un cop hagi estat avaluada.

El que no te cap ni peus és la cada cop més estesa situació de privar al client d’aquest dret, posant-li entrebancs o impossibilitant el contacte amb el responsable de l’atenció al client. És una paradoxa brutal que l’anomenada “atenció al client” pequi d’una absència total d’atenció personalitzada, substituint el contacte humà per un algoritme que, tot sovint, té moltes mancances.

Darrerament, per desgràcia, he necessitat amb certa freqüència —especialment durant el confinament— de l’ajut d’un funcionari, un comercial o un tècnic en la resolució d’un problema. El primer entrebanc és la dificultat d’accedir mitjançant un número de telèfon, com si els responsables de l’empresa volguessin escapolir-se o es tractés d’una empresa fantasma. En molts casos has de recórrer a la web i intentar trobar l’apartat destinat per posar-te en contacte amb ells. I llavors és quan entres en una mena de laberint, anant a la cerca de la porta que et durà —o t’hauria de dur— cap a on vols. Però en lloc d’una porta n'hi trobes unes quantes portes, i un cop escollida la que consideres l’adequada, et dirigeix cap a un punt final que, molts cops, massa cops, no trobes.

Aquestes —normalment grans— empreses, per atendre els dubtes o queixes, tenen establert un reguitzell de qüestions predeterminades: si es tracta d’una qüestió sobre una comanda, vas cap a una entrada; si vols modificar les teves dades, cap a una altra; si necessites fer una pregunta tècnica, cap a una altra més; i així un seguit de possibilitats. Un cop has seleccionat l’assumpte que t’interessa, aquest es subdivideix en us quants més. Si el tema té a veure amb una comanda que has fet, hauràs de escollir entre a) conèixer en quina situació es troba, b) com fer una devolució, c) com reclamar en cas de pèrdua, d) com demanar el reemborsament, si s’escau, etc. I si, com de vegades passa, no hi trobes en cap d’aquestes entrades el problema que t’afecta, doncs posa-t’hi fulles.

Si has tingut sort i has pogut finalment trobar un número de telèfon de contacte després d’una llarga investigació per internet, has d’esperar assegut per a ser atès. Aquí pot passar dues coses: que sigui una gravació la que et condueixi al punt desitjat, havent de prémer un número o un altre segons el tema de què es tracti, podent acabar de la mateixa manera, és a dir, amb les mans buides, o que tinguis la gran sort de contactar amb un ésser humà. Deixo de banda la qüestió lingüística per no embolicar la troca ni semblar un xenòfob quan la persona a l’altra cantó de la línia parla un castellà difícil d’entendre pel seu marcat accent estranger, habitualment sud-americà. Que jo em pregunto si tant costa esforçar-se una miqueta en la pronunciació si has d’atendre al públic. Clar que també em pregunto si el fet de llogar a immigrants —amb tots els meus respectes— és pel sou de misèria que els deuen pagar. Aquí ho deixo.

Bé, estàvem en que, per fi, ens ha atès una persona, parli com parli, i ara es tracta de fer-li entendre el teu problema. Per posar un exemple prou evident i recent, diré que l’últim cop que m’hi vaig trobar amb aquest embolic volia que la data d’entrega d’un article que acabava de comprar fos la que figurava a la pàgina web en el moment de la compra. De fet, si vaig adquirir-lo en el moment en què ho vaig fer fou perquè la data d’entrega indicada m’anava perfecte. Però un cop feta la compra, l'e-mail de confirmació que vaig rebre a continuació hi posava una data diferent, que no m’anava gens bé. Tot el que volia era, primer de tot, fer-los veure la mala praxis al provocar aquest equívoc, i en segon lloc demanar —en realitat exigir— que es complís la data d’entrega prèviament fixada. Total era un llibre, no un electrodomèstic o una bicicleta. Tan difícil era modificar-ho, encara que l’hagués de rebre a les deu del vespre?

Potser em direu torracollons, però em va indignar que si havia triat comprar el llibre en aquesta plataforma i no en una altra era pel fet de que me l’entregarien en el moment apropiat —el dia de Sant Jordi d’estiu, el 23 de juliol— i no en un dia en què no hi podria ser a casa.

El cas és que l’agent que em va atendre, molt amable i comprensiu, això sí, em va prometre que faria el possible per parlar amb el departament de logística per resoldre aquet malentès i que em diria alguna cosa tant aviat com ho sabés. Demà m’afaitaràs, com deia el meu pare. No vaig rebre cap trucada. Qualsevol ho tornava a intentar, amb el tems que ja havia perdut. Ja apareixerà el llibre un dia o altre, vaig pensar.

Vaig rebre el llibre el dia que m’havien anunciat per correu electrònic. Em van trobar a casa pels pèls.

Com aquesta, en podria explicar moltes altres experiències, molt més greus i desesperants, però seria massa llarg d’explicar i us avorriria —si no us he avorrit ja—. A més, diuen que amb un botó hi ha prou com a mostra. Doncs aquest és el meu botó.

Com combatre la idiotesa

Torno a donar voltes al tema del coronavirus, o millor hauria de dir al voltant del comportament d’alguns en front d’aquest maleït virus. Aquest microorganisme, hagi estat manipulat o sorgit de forma espontània, fa la seva feina sense voler, sense maldat, inconscientment. És l’ésser humà qui actua amb mala voluntat, amb una actitud egoista, o amb la més absoluta irresponsabilitat.

La intel·ligència humana, de la mateixa manera que la seva estupidesa, no té fi. Ja ho va dir en Einstein. I si ho va dir aquest geni, deu ser veritat.

Un ésser intel·ligent extreu conclusions de tot allò que veu i viu. Aprèn dels errors i de les experiències, és capaç d’aplicar el resultat d’un experiment per a deduir què pot passar en un altre idèntic o similar. La intel·ligència possibilita preveure les conseqüències del nostres actes. Qui fa les coses sense pensar, sense arribar a albirar el resultat de les seves accions, no només no és sensat, sinó que és un ximple amb un greu problema d’enteniment.

El meu pare sempre deia “viejo, dos veces niño”, i és que, per desgràcia, amb els anys es van perdent les aptituds, els reflexes, fins i tot el raonament. Ens tornem criatures. Quants cops no haureu vist un home o dona d’edat avançada, creuar el carrer fora d’un pas de vianants i sense mirar si ve algun cotxe? Els vells es taquen amb facilitat, els hi cau les coses de les mans sense voler, ensopeguen amb qualsevol estri que trobin pel mig, ja que no paren prou atenció per on caminen, al marge de que ja no son àgils i arrosseguen el peus. Això mateix fa la canalla. Les criatures no preveuen que jugant amb un pal poden trencar una làmpada o malmetre un gerro. No anticipen i, per tant, no eviten les desgràcies. Per això estan els pares, per instruir-los, i el desenvolupament cerebral per anar copsant la realitat que ens envolta durant l’aprenentatge.

Un cop vaig llegir que el cervell humà no arriba al seu desenvolupament complet fins als trenta anys d’edat —tot i que hi ha adults que no han arribat mai a tenir-lo totalment desenvolupat—. Potser per això els joves són molt més temeraris, molts menys assenyats que els adults? No ho sabria dir. Però el que sí atribuiria a la manca de seny, o d’intel·ligència, és la incapacitat d’alguns adolescents —no dic tots, compte, que no vull ofendre a ningú, directa o indirectament— de comprendre que les mesures de seguretat dictades per les autoritats sanitàries per preveure el contagi de la Cocvid-19 van de debò i tenen sentit.

M’imagino que hi deu haver un garbuix de motius que justifiquen el comportament insolidari d’aquests joves que no saben o no volen saber, no pensen o no volen pensar que de les seves reunions festives, de les seves trobades amicals, del seu amuntegament en platges, discoteques i llocs d’esbarjo, no nomes estan infringint les normes sinó que poden estendre la malaltia a la seva família i coneguts més propers, acabant produint un contagi comunitari al cap d’unes setmanes.

Des que l’ús de les mascaretes és obligatori per a tothom i a tot arreu, s’ha vist un clar augment de persones que les utilitzen pels carrers i altres llocs de trobada o reunió. Si abans, calculo que en eren un cinquanta per cent d’usuaris els que ho feien, ara, pel cap baix, en deuen ser un noranta per cent els conscienciats. Però encara es veuen cassos d’incompliment. Gent que fa el que li dona la gana sense pensar en els demés. I, curiosament, la gran majoria són joves. Jo diria, tornant als supòsits del principi, que la gent gran que no fa cas a les recomanacions és fonamentalment per ignorància o manca d'atenció, mentre que en els adolescents és per menfotisme o perquè els falta un bull.

Què fer davant d’aquesta actitud incívica i indiferent? Davant d’un fet així, que posa en perill la salut dels que ens envolten i de la societat en general, la resposta ha d’ésser contundent, mà dura —com dirien els nostres pares—; no com a la Índia, que els policies estomacaven a qui no duia la mascareta a cops de bastó, però sí amb mesures dràstiques, com la imposició de multes prou altes com perquè els pares —que seran els perjudicats— o la seva pròpia butxaca els facin entrar en raó. L’altra de les mesures coercitives que emprava la policia índia, la de fer flexions al mig del carrer fins caure extenuats, tampoc seria ben vista, però sí molt efectiva —només per la vergonya que suposaria pel castigat— i per tant l’hem de descartar. Llavors insisteixo, què hem de fer? Només se m’acut una cosa molt fàcil però que no ho sembla, davant l’absència d’aquesta pràctica: vigilància constant i arreu, i amonestacions contundents als infractors, acompanyades d’una forta penalització en casos d’una greu i voluntària violació de les normes.

Al poble a on visc, i pels voltants de la meva segona residència gironina, no hi he vist cap agent municipal ni cívic vigilant la seguretat ciutadana davant d’un possible contagi. Així volem contenir la propagació del virus? Manquen agents? Que en posin més, o que recorrin a voluntaris, que en trobaran —malgrat que aquests no tenen cap autoritat legal, només moral—. Malauradament, la sola recomanació, apel·lar a la responsabilitat ciutadana no és suficient, ja es veu. Per què en lloc de tancar locals en els quals es pot controlar perfectament l’aforament, com són els teatres, els cinemes, etc., no es tanquen les sales d’esbarjo nocturn, com les discoteques, i, fins tot les platges les dimensions de les quals en fan pràcticament impossible el control? Em fot, i molt, que després d’haver patit un confinament de dos mesos i mig, respectant escrupolosament les mesures de seguretat, després del sacrifici que això ha comportat, ara, per culpa d’uns ximples descerebrats, haguem de tornar enrere i tancar-nos de nou a casa sense poder gaudir d’un mínim de llibertat i de relaxació, tot i que sigui en condicions controlades. Que apliquin doncs el confinament als menors de trenta anys, a veure quina gràcia els fa. No diuen que la antiguitat es un grau? Doncs entesos. És que no veig com podem combatre la idiotesa. Algú té una idea més factible per posar a la pràctica?

Il·lustració: Carrer Castell de Solsona, la nit del 6 de juny, quan encara no s'havia decretat la fi de l'estat d'alarma

La finestra

Avui toca relat. Espero que us agradi.

Des que, de jovenet, vaig veure la pel·lícula La ventana indiscreta, del gran Hitchcock, interpretada per James Stewart, tinc molta propensió a mirar per les finestres. Mai se sap què s’hi pot veure a l’altre cantó del carrer o a la finestra del davant. No penseu que soc un voyeur, ni molt menys, encara que, sense voler, sí que he ensopegat a alguna parella fent de les seves, ja m’enteneu. No, el que m’atreu d’aquest, diguem-ne, exercici, és el fet de deduir què hi ha al darrere de cada persona o família.

Reconec que potser soc massa imaginatiu i des que escric relats de ficció, aquesta imaginació s’ha desbocat un pèl i de vegades m’afiguro coses que no són del tot reals. Sigui com sigui, l’últim cop que vaig tafanejar per la finestra de casa, em vaig dur una bona sorpresa.

Feia molt poc que m’havia mudat de pis. El meu menjador dona a un pati de veïns. Era una nit d’estiu i havia obert la finestra de bat a bat. L’airet que corria era molt agradable i mitigava l’ambient xafogós de l’interior.

El cas és que en una de les finestres del davant, a l’altra cantó del pati, vaig veure com dues persones es barallaven. Els crits arribaven prou nítids, ja que també tenien els finestrals oberts, però les paraules se les enduia el vent, mai millor dit.

Llavors, emulant a en James Stewart, vaig tancar els llums i vaig córrer a cercar els prismàtics que encara conservo de quan era boy scout, per a poder guaitar què succeïa davant dels meus nassos.

Era una parella més aviat jove, d’uns trenta anys i escaig, ell alt i corpulent, ella més aviat menuda. Discutien violentament. Vaig enfocar al màxim augment com si, d’aquesta manera, pogués sentir-los millor. Tot el que vaig veure fou que ell duia el cabell molt curt, una barba serrada d’un color vermellós, un piercing a l’orella i un tatuatge al coll amb forma d’escorpí. Feia por. A ella no la podia veure be, només que era rossa i duia els cabells llargs i enrinxolats que li tapaven la cara. Dels crits i el forcejament van passat als cops. Ella el va esgarrapar a la cara. Ell, enfurismat, li va donar un cop de puny, la noia va perdre l’equilibri i va sortir del meu camp de visió. Després d’això es va fer la foscor i el silenci. No sabia què fer. Vaig ser a punt de trucar a la policia però me’n vaig anar al llit confiant que tot havia estat una baralla de parella sense més conseqüències que una esgarrapada a la cara ell i un ull morat ella. Tot i així em vaig sentir culpable i covard. Si havia vist un acte de maltractament, perquè no ho denunciava? De què servia mirar si després no feia res? Vaig decidir que, en tot cas, no els perdria de vista. Ara tenia un objectiu per justificar el meu espionatge.

L’endemà vaig tornar, doncs, a fer el tafaner. Volia veure si tot estava en ordre al pis del davant. En tot el dia no ni hi vaig veure cap moviment. Deurien ser fora. Quan es va fer fosc, a la mateixa hora de la nit anterior, vaig veure que s’encenien els llums. Amb els prismàtics a la mà, vaig tornar a ocupar el meu observatori. De cop i volta, aparegueren de nou els dos veïns que em tenien intrigat. Això volia dir que la baralla no havia estat tan greu com semblava i havien fet les paus. Però tot es va tornar a reproduir, put per punt, acabant exactament de la mateixa manera violenta. I de nou, el silenci, els llums apagats i la finestra tancada.

Què coi volia dir tot allò? No era gens normal. O m’havia trastocat o allà hi passava quelcom molt sospitós. Després de molt rumiar, vaig arribar a una conclusió una mica estranya, però coses més rares se n’han vist: aquells dos practicaven el sadomasoquisme. Gaudien fent-se mal. Tot allò deuria ser un preludi eròtic-sexual. No hi trobava altra explicació. Però a qui se li acut fer-ho amb els llums i la finestra oberta?

Des d’aquell moment, cada dia es repetia la mateixa escena a la mateixa hora. Allò no semblava tenir una explicació lògica. No m’ho podia treure del cap i, tossut com soc, no ho deixaria estar fins no saber què passava en realitat en aquell pis.

Tot i que podria sortir mal parat per ficar-me a on no em cridaven, no vaig poder resistir la temptació d’anar a esbrinar qui eren i a què es dedicaven aquells dos. Així doncs, l’endemà al matí em vaig presentar a l’escala a on pertanyia aquell pis per preguntar-li al porter per l’estranya parella.

—La parella del sisè segona, diu? No hi ha hagut mai una parella, només una noia. A més, el pis és buit des que va passar aquella desgràcia —va dir fent una ganyota.

—Quina desgràcia, si es pot saber? — li vaig preguntar.

—Vostè, deu ser nou al veïnat, oi?

—Doncs sí, bé, porto uns sis mesos vivint en el sisè pis del número 22 del carrer de més amunt i que dona tot just al davant del d’aquesta parella.

—Ja. Però no sé qui li haurà dit res d’una parella. Tot el que li puc dir és que en aquest pis no hi viu ningú des que van trobar morta a la llogatera, farà tot just set mesos.

—Què diu ara?

—Com ho sent. Algú —se suposa que un lladre al que va sorprendre— la va colpejar sense pietat.  Mai no van trobar qui ho va fer. Ningú va veure res. Si al menys la policia hagués tingut una descripció... I a què es deu la seva curiositat, si es por saber? Escolti, a on va?!

Estic esperant que els llums s’encenguin de nou i l’escena es repeteixi. Soc bo dibuixant. Espero saber fer un retrat prou fidel de l’assassí. Però, ben pensat, què diré a la policia?

Merlí

El temps lliure de què he “gaudit” durant l’estat d’alarma per la Covid-19 m’ha dut a veure un grapat de sèries. Una d’elles ha estat Merlí, una coneguda sèrie de producció catalana. La primera temporada es va estrenar el 2015 i la tercera i última el 2018. No feia intenció de veure-la. No em venia de gust. Mai m’han agradat les sèries d’adolescents per a adolescents, ni tan sols quan jo ho era. Però, tot i saber que aquesta era diferent, no m’atreia gens ni mica per les imatges que la publicitat de TV3 oferia. La meva intuïció em deia que, com moltes sèries juvenils d’avui dia, hi hauria “marro” a tort i a dret, sexe a dojo i ja estic fart de les històries farcides de sexe gratuït. Serà l’edat que m’ha tornat conservador en aquesta i altres qüestions.

En veure-la disponible en una de les plataformes digitals a les quals estic subscrit, em vaig decidir a donar-li una oportunitat. O potser me l’ha he donat jo, la oportunitat de reconsiderar els meus prejudicis.

He de dir que, en general, m’ha deixat una molt bona impressió. A destacar la interpretació dels actors, tant els veterans com els novells, la seva qualitat i el seu contingut humà. Tanmateix, com en totes les coses hi ha sempre un però, és aquest “però” el que m’ha portat a escriure aquesta entrada, que corrobora el meu recel apriorístic i que fa referència a la inversemblança i irrealitat d’alguns fets prou importants per a mi, una persona, com jo, que espera veure fantasia dins la ficció però realitat dins d’un drama costumista. I és que, un cop més, els productors, guionistes —en aquest cas guionista— i directors ens segueixen volent fer combregar amb rodes de molí.

Però, tot i que ho pot semblar, la meva intenció no és fer una crítica o ressenya cinematogràfica, sinó un nou retret —ja he escrit abastament sobre aquesta qüestió— envers la irrealitat que encara traspuen les pel·lícules i les sèries televisives. Tots els gèneres, tant literaris com cinematogràfics, tenen —o haurien de tenir— les seves regles i els seus límits. Per tant, una sèrie com Merlí, ambientada a la Barcelona actual, que pretén reflectir els costums i la vida dels estudiants adolescents i dels seus mestres, no s’hauria de permetre “el luxe” de normalitzar fets que no són, ni de bon tros, tan habituals com ens volen fer creure.

El cinema “modern” ens té acostumats a escenes i situacions que —en el meu parer— només tenen un interès estètic, eròtic i fins i tot morbós, i que ens mostren com normals i corrents i que, pel que sembla, sense les quals “el producte” no seria tan comercial. Si la dita diu que per a mostra només cal un botó, en aquest cas tenim prou botons per fer moltes sotanes.

Segons això, resulta, doncs, habitual follar de peus, a qualsevol lloc, públic i privat, sigui a un lavabo, a l’ascensor, al rebedor, damunt de la taula del menjador o de la cuina, ella amb el cul damunt del rentavaixelles o de l’aigüera. I tant hi fa si és amb un conegut o un estrany. Per no parlar de la pretesa —per no dir fictícia— igualtat entre sexes en forma d’un més que impetuós i irreprimible desig sexual femení que porta, sense cap preludi, a un orgasme explosiu en qüestió de segons mentre el mascle encastador no ha tingut, com qui diu, temps d’acabar d’abaixar-se els pantalons. Tampoc havia vist mai unes ereccions tan instantànies —fet i dit, como si el mascle ja vingués trempat de casa—, ni uns orgasmes tan imminents — pim, pam, fora—. Després, un cop a casa, és clar, la cosa ja no rutlla igual.

Potser arribats a aquest punt, us heu fet una idea equivocada de mi. No soc cap purità, no m’escandalitzo ni faig escarafalls davant d’aquestes escenes que, com dic, pretenen donar-li a la història una forta carga eròtica. Però és realment necessària tota aquesta profusió d’escenes sexuals en les sèries televisives i al cinema? Ho exigeix realment la història o és un afegit gratuït per fer contenta la clientela? A on és la diferència entre realitat i ficció?

Tornant a la sèrie Merlí, us diré, pels que no ho sabeu, que aquest personatge, magníficament interpretat per Francesc Orella, és un professor de filosofia de segon de batxillerat en una escola pública de Barcelona, un professor atípic i que molts haguéssim volgut tenir. Sorneguer, irònic, fins i tot cínic, porta de cap a la resta del professorat pel seu sistema peculiar i heterodox de fer classe. El seu objectiu fonamental és fer pensar als nois i noies, estimulant el seu sentit crític envers la societat i l’autoritat establerta. Fins aquí res a dir, excepte que potser té una dosi excessiva d’idealisme, per no dir d’irrealitat pel que fa al seu desafiament al sistema educatiu oficial.

A on són els exemples d’irrealitat a què faig esment? Doncs només començar la sèrie ja es fan evidents. És normal que, el primer dia com a professor, en Merlí li tiri la canya a la professora més jove i sexy de l’escola, tot i sabent que té parella, amb qui l’ha vista fent-se carantoines? És normal que fins i tot gosi a dir-li que el que necessita és un home fet i dret com ell i no un xitxarel·lo com el seu estimat? Val a dir que, si amb això no hi hagués prou, aquesta noia té vint-i-cinc anys i ell seixanta. És això normal, corrent, habitual? No estem parlant de Cinquanta ombres de Grey: ni en Merlí és un multimilionari ben plantat que fa anar de cul a les noietes. Però no acaba aquí la cosa, ja que la noia, comprensiblement emprenyada, li canta les quaranta a la sortida de l’institut, retraient-li el seu comportament inadequat. Ell, al més pur estil Clark Gable, insisteix dient-li que és normal que un home vulgui “fer-s’ho” amb una noia tant sexy i ben parida com ella. Encuriosida i alhora atreta per l’audàcia i atreviment d’aquell mascle tan mascle, ja no li posa mala cara, ans al contrari. A la propera trobada, l’endemà mateix, el somriu tota múrria i a la primera oportunitat, acaben fent-ho, com a poltres desbocats, al quartet del material escolar. Quin ensenyament hi podem extreure d’aquest episodi? Que encara que una noia digui que no al principi, cal insistir perquè acabarà caient al sac? Que no hi fa res que una noia tingui xicot per fer-li propostes sexuals? Que tampoc hi fa res que l’home intenti endur-se al llit una noia que, per edat, podria ser la seva filla?

Això té lloc als cinquanta primers minuts, perquè en Merlí seguirà fent de les seves al llarg de tota la sèrie. Després es lligarà a la Gina, la mare divorciada d’un dels seus alumnes —res a dir— amb qui comença una relació estable amb sexe constant i apassionat al primer lloc on els hi ve de gust —un altre pim, pam, a la taula del despatx del cap d’estudis, per exemple—, com un parell d’adolescents. Mentre ella creu en la fidelitat de la parella, ell s’ho fa amb la Míriam, mare soltera d’un altre dels seus alumnes —a qui ha ajudat a superar una crisi d’agorafòbia—, a la cuina del bar del qual ella en és propietària. Per acabar d’adobar-ho, la Gina li demana un fill, cosa que —per primer cop assenyadament—, en Merlí rebutja. Aquí hi tenim un altra cosa que grinyola: a  la seva edat —representa uns quaranta i escaig—, voler tenir un fill amb el sexagenari d’en Merlí és per llogar-hi cadires, em sembla a mi.

Molt més endavant, entra en escena una nova professora d’història, la Silvana, jove, guapa i eixerida que de seguida crida l’atenció d’en Merlí, com no podia ser d’altra manera. Però, compte, que aquest cop no es ell el provocador, ja que li ha jurat a la Gina que li serà fidel a menys que succeeixi algun imprevist. I l’imprevist és servit de la mà d’una ansiosa Silvana que no pot reprimir un rampell d’excitació sexual i la necessitat impetuosa de desfogar-se amb el primer filòsof que se li posa al davant. Tant bon punt es troben a soles, com si d’una nimfòmana es tractés, l’arrossega cap al quartet del material escolar, que fa les funcions de picadero escolar per alleujar les necessitats fisiològiques del professorat.

I deixant de banda les gresques eròtic-sexuals d’aquest filòsof modern, l’alumnat no es queda enrere. En Pol Rubio, un company de l’Ivan, el fill de la Míriam, la mestressa del bar amb qui Merlí va tenir sexe descontrolat, també se la tira —us estalvio el com i el perquè— i, si no ho arriba a descobrir l’Ivan, la cosa hagués anat per llarg. ¡Quina peça aquest Pol Rubio! —ha donat tant de joc que s’ha fet un spin-off d’aquesta sèrie com a personatge central—, el més guapot i engrescador de la classe, que també manté esporàdicament relacions homosexuals amb en Bruno, el fill d’en Merlí, un gai fins fa poc amagat a l’armari. I quant a l’ambient general per part de l’alumnat, només cal recórrer els passadissos i el pati de l’institut per veure aquí i allà parelletes menjant-se la boca com si fos la cosa més natural del món en un lloc que no és, precisament, d’esbarjo.

Si el creador i guionista de la sèrie, l’Hector Lozano, ha volgut reflectir la vida i problemes quotidians dels alumnes i professors d’un barri obrer de la Ciutat Comtal, crec que s’han passat de rosca o, com diuen avui dia, tres pobles. Tot i així, la sèrie paga molt la pena i són molts més els encerts —sempre d’acord amb la meva opinió— que els desencerts.

Les exposicions filosòfiques d’en Merlí és quelcom impagable. Amb les seves aportacions, basant-se en els filòsofs de renom universal, intenta inculcar als seus alumnes el criteri necessari per a que sàpiguen aplicar els seus ensenyaments a la vida quotidiana i a la societat en general. Els conflictes del jovent  davant una mare absent o un pare autoritari i dominant, els dubtes sobre la pròpia identitat sexual, la conducta amorosa i sexual dels joves d’avui, els problemes d’assetjament a l’escola, les relacions d’amistat i enemistat, la gelosia, el masclisme, la discriminació, l’abús de poder, i com es resolen molts dels entrebancs personals i familiars per mediació d’aquest professor nouvingut que cap col·lega entén, és el nucli fonamental d’aquesta sèrie. Soc conscient que si tota la història hagués girat només al voltant del creixement personal dels alumnes i l’actitud pedagògica del professorat potser hauria resultat avorrida i calia “animar-la” amb les peripècies pròpies de la vida d’adolescent, però crec que s’ha fet un gra massa en aquest apartat. Una cosa són els embolics amorosos entre nois i noies de la mateixa edat, els típics entremesos de l’amor adult, i una altra l’olla barrejada.

Merlí ha estat, per tant, un agradable acompanyant de moltes tardes de quarantena. Una opció, malgrat tots els meus retrets, molt recomanable.