Un conte de bruixes

Seguim amb nous contes, aquest d'avui va d'una bruixa, de les que omplien les històries de por per als menuts. Però com tots duiem un nen dins nostre, potser us agradará.

Fa molts molts anys, a Vilanova de Bellpuig, un poble del Pla d’Urgell, hi vivia la Dolors Armengol, coneguda pels vilatans com “la bruixa Lola”. D’una edat indeterminada però que tothom calculava de més de cent anys, vivia sola a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Uns deien que l’havien vista volar de nit damunt una escombra; d’altres transformada en un corb enorme que, amb les seves urpes, treia els ulls dels pobres desgraciats amb els que es creuava; i els més agosarats juraven que convertia en un gat negre als seus enemics.

Amb raó o sense, gairebé tot el poble la temia i alguns, fins i tot, l’odiaven. Assabentada de tot això, la Lola vivia, tanmateix, tranquil·la i passava els dies collint herbes medicinals i les nits preparant pocions i ungüents que després venia pels pobles dels voltants, ja que sabia prou bé que a Vilanova de Bellpuig ningú gosaria provar-los.

Un dia arribà al poble l’Isidre Gonyalons, el nou metge per fer-se càrrec de la consulta que havia quedat recentment vacant. Tan aviat com el doctor Gonyalons prengué possessió del càrrec, rebé la visita d’una petita delegació de bons ciutadans, encapçalats per mossèn Perramón, el capellà octogenari encarregat de la parròquia. Tots li digueren el mateix:

─Doctor, vagi en compte amb la bruixa Lola. Tots els que l’han precedit han acabat malament. No en tenim proves però han anat desapareixent l’un darrera l’altre.

─Ja n’he sentit a parlar d’aquest conte de bruixes ─els contestà l’Isidre─. Però jo no crec en bruixes i vostès farien bé oblidant-se d’aquestes poca-soltades.

─Poca-soltades? ─digué enfurismat el vell capellà─. Es nota que vostè és un jove descregut. Però no badi i estigui a l’aguait perquè a la Lola no li agrada la competència i un dia d’aquest acabarà igual que l’Antoni Bruguera, el Pere Ermengol i tants d’altres que, ignorant els nostres consells, s’atreviren a fer de metge en aquest poble.

Avorrit de sentir, dia rere dia, tantes històries absurdes sobre la presumpta bruixa, l’Isidre decidí anar a conèixer-la i extreure les seves conclusions. «De segur que només és una dona esquerpa i estrafolària que fa de curandera i res més. Tots plegats són un ramat d’ignorants» ─es deia a sí mateix mentre es dirigia a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Després de fer tres trucs a la porta, aquesta s’obrí i aparegué una cara coberta de mil i una arrugues, que gairebé semblava una pansa gegant, amb un nas com una botifarra esparracada i uns ulls rodons i grossos com dues prunes marcides que l’escrutaren de dalt avall.

─Qui ets i què vols ─li preguntà la dona sense cap mena de mirament.

L’Isidre, de sobte esporuguit per l’aspecte de l’anciana, contestà amb veu més tremolosa del què hagués volgut:

─Soc, d’això, soc el nou metge del poble. Em dic Isidre Gonyalons i venia a...

─Tant se me’n fot qui siguis, com et diguis i a què collons venies. Ves-te’n d’aquí ara mateix i deixa’m en pau ─li escridassà la vella, tancant-li la porta als nassos.

Però l’Isidre, tossut com era i picat per la curiositat després d’aquesta topada, no s’acontentà amb tocar el dos i aquí no ha passat res. Volia saber com era aquella dona tan estranya i què feia exactament per guanyar-se la vida. Només volia sortir de dubtes per poder demostrar a tots els supersticiosos del poble que eren un ximplets.

El jove metge sabé pels seus veïns, espietes i confidents, que la Lola anava cada diumenge a Mollerussa, però ningú havia gosat a seguir-la no fos que... «De segur que hi va a oferir els seus encanteris i pocions màgiques a pobres infeliços i vagi vostè a saber si també a altres bruixes» ─li digueren. Fins i tot li informaren de quin cotxe de línia prenia i a quina hora sortia de casa per anar fins la carretera a esperar-lo. Tant el burxaren que l’Isidre es veié forçat a preparar un pla, que consistí en seguir-la fins al mercat de la capital de la comarca i veure què hi feia exactament.

El diumenge que havia de dur a terme el seguiment plovia a bots i barrals i feia un fred que pelava. L’Isidre, aixoplugat sota un paraigües i mig amagat a la cantonada del davant, veié com la Lola sortia de casa amb pas lleuger, segurament cap a la parada del cotxe de línia. Tot i el mal temps, el jove no volgué desaprofitar l’ocasió i la seguí convenientment disfressat de camperol, encara que amb el breu cara a cara que havien tingut dies abans no era probable que la vella el recordés i molt menys el reconegués.

Després d’un quart d’hora de viatge, en arribar a la plaça del mercat de Mollerussa, on el cotxe de línia tenia la última parada, la pluja havia minvat però els núvols encara eren d’un gris fosc amenaçador. Tan bon punt la vella posà els peus a terra, s’endinsà pel laberint de carrerons que formaven les parades ambulants del mercat amb una agilitat impròpia d’una dona de la seva edat. L’Isidre corregué per no perdre-la però la gentada li impedia caminar amb pas lleuger. Quan la va tornar a veure accelerà la marxa però un gat negre i gros se li tirà al damunt, el feu ensopegar rodolant per terra amb un terrabastall de mil dimonis produït per la caiguda de pots, cassoles i tota mena d’estris d’una de les parades. Quan l’Isidre s’incorporà, avergonyit i desfent-se en disculpes, la pluja tornà a caure amb força. Alçà el cap per mirar el cel desdibuixat pel ruixat que queia sense pietat i llavors li semblà veure-la. Al damunt d’una de les torres que donen a la plaça hi havia una figura negra i geperuda. Era ella sens dubte. De lluny pogué veure com el guaitava amb els seus ulls inconfusibles. Potser fou que l’aigua li enterbolia també la vista i fins i tot l’enteniment, però veié que la vella saltava al buit i es convertia en un ocellot negre, com un corb gegant, que s’allunyava volant fent un grall que li posà els pels de punta. Curiosament, ningú s’adonà de què passava sobre els seus caps xops per la cortina d’aigua que queia com mai recordava haver vist.

El jove metge se sentí tot d’una molt cansat, com si hagués envellit mil anys. Decidí, doncs, tornar al poble amb les mans buides i el cap bullint i descansar. Ja ho tornaria a provar una altra volta. Però amb el que havia vist, o li havia semblat veure, no ho tenia gens clar. Quan arribà a casa, trobà clavada a la porta una nota desdibuixada per l’aigua de la pluja escrita amb una cal·ligrafia pròpia d’un escolar de primer grau. La nota deia així:

Para compte amb què fas, no sigui que t’hagi de convertir en un altre dels meus gats. Tingues més seny que els altres i no m’obliguis a fer ús dels meus poders. Deixa’m en pau i jo et deixaré amb pau a tu.

Quan els veïns li preguntaren si havia descobert quelcom d’estrany allà a Mollerussa, l’Isidre contestà amb un somriure sorneguer tot dient: «però què voleu que descobrís, ximples? Res de res».

I així passaren els anys. L’Isidre feu de metge fins que es jubilà, als setanta anys. Quan li va arribar el relleu, un jove vingut de Lleida, el vell doctor Gonyalons decidí no posar-lo en antecedents. Ja s’ho trobarà ─pensà─. Prou que li ho explicaran els tafaners de sempre. I quan li ho hagin explicat que faci el que vulgui. No vull tenir res a veure amb aquesta història. Jo ara aprofitaré a fer el que no he pogut fer en tots aquests anys: fotre el camp d’aquest poble tan aviat com pugui.

I així, generació rere generació continuaren les murmuracions sobre aquella dona més vella que Matusalem, coneguda com la bruixa Lola, que, segons les males llengües, tenia més de tres-cents anys i un munt de gats negres i grossos a casa seva.

I és que si no vols problemes no et fiquis on no et demanen.

Un conte de rics

 

En Jofre, als seus cinquanta anys, no havia hagut de treballar de valent en sa vida. Era l‘amo d’una editorial heretada del seu pare, un negoci que rutllava tot sol en mans d’un director de confiança, de manera que ben poques vegades hi posava els peus. Fill, nét i besnét de milionaris, duia una vida regalada però avorrida i insubstancial. Només llevar-se, ho tenia tot preparat. No havia de fer res per si mateix. Tot ho deixava en mans del servei. No anava enlloc si no era estrictament necessari. Fins i tot el metge l’anava a visitar a casa seva. Cuinera, majordom, cambrera, xofer i fins i tot un secretari personal vetllaven, nit i dia, pel seu benestar.

Un  dia, però, va haver de sortir de casa a peu. El xofer s’havia posat malalt per primer cop a sa vida i en Jofre no s’havia volgut treure mai el carnet de conduir. Una obligació ineludible va ser la culpable d’aquest contratemps: una reunió a cal notari per a discutir l’aplicació d’una clàusula del testament del seu pare. No hagués estat apropiat citar el senyor notari a casa seva. Afortunadament, la seva oficina era a només mitja hora a peu tirant llarg.

Però pel camí va tenir una trobada inesperada: a la cantonada de davant de la notaria un home de mitjana edat, assegut en una mena de tamboret plegable, tocava la guitarra i cantava cançons d’en Serrat. I ho feia prou bé. La funda oberta de la guitarra recollia les monedes que els vianants li lliuraven.

En Jofre se’l mirà de fit a fit. Aquella cara li era familiar. Tot d’una el va reconèixer.

─Jaume? Jaume Tresserras? ─exclamà─. Què hi fas aquí? ─li preguntà un cop aquell acabà la cançó.

─Home, Jofre, quant de temps sense veure’t ─exclamà l’interpel·lat─. Doncs ja ho veus. Fent de músic de carrer per poder viure. És una llarga història ─afegí amb cara de circumstàncies i ganes de xerrar.

─Ara no puc entretenir-me, faig tard a una cita ─li contestà en Jofre─. Vine un dia a casa i en parlem. I dit això desaparegué entre la gentada que farcia el carrer a aquella hora.

─Vaja! D’una bona m’he lliurat ─pensà en Jofre mentre caminava a pas lleuger─. Qui ho hagués dit mai, en Tresserras pidolant pels carrers. Amb la fortuna que va heretar del seu pare, que era més ric que el meu! I mira’l ara. On s’ha vist! Per sort me l’he pogut treure de sobre. Segur que m’hagués demanat diners. Com ha de venir a veure’m a casa si no deu saber on visc? Ni tan sols li he donat temps a preguntar-m’ho ─anava rumiant en Jofre alleugerit.

A dos quarts de cinc de la tarda, quan en Jofre trencava el son, aclaparat per la calor d’un juliol més xafogós que mai, va sonar el timbre de la porta. Al cap d’uns instants, un majordom atemorit per haver-li destorbat un del moments més gratificants del dia, li anunciava la presència, al saló, d’un “vell amic”, tal com el visitant s’havia fet anunciar.

Quan en Jofre es presentà davant el nouvingut, veié, astorat, que qui l’havia vingut a veure era en Tresserras qui, palplantat al bell mig de l’estança, li somreia amb un aire sorneguer.

─Què vols? ─li etzibà en Jofre sense miraments.

─Que què vull? M’has dit aquest matí que et vingués a veure ─li respongué el visitant amb una mitja rialla.

I davant el silenci enutjós de l’amfitrió, afegí:

─Creies que no et trobaria, oi? Doncs aquí em tens, per donar-te un cop de mà, que et fa bona falta.

─Però què dius? I ara! A mi no em cal el teu ajut ni el de ningú ─li replicà un Jofre irat.

─Tu estaràs podrit de diners però portes una vida insípida i estàs més sol que un mussol. Jo, en canvi, soc feliç vivint com visc.

─Això no t’ho creus ni tu. Si vius al carrer i has de pidolar per mantenir-te viu. Tu sí que deus estar sol i...

─Em vaig vendre tot el que tenia. Per a què volia tants diners? Ja no tinc família, però tinc molts amics, vaig on vull i faig el que vull sense dependre de ningú. I malgrat tot no em sento sol ─el va interrompre en Jaume Tresserras.

En Jofre, enutjat, contraatacà:

─Doncs si tan bé vius, què hi fas aquí. Què vols de mi. Diners?

─Ja t’he dit que he vingut a donar-te un cop de mà.

─Un cop de mà? A què et refereixes, si es pot saber? M’ensenyaràs a tocar la guitarra, potser? ─digué en Jofre amb sorna.

─No, faré que canviïs de vida i que siguis feliç. Quan t’he vist aquest matí he mirat dintre teu i només he vist tristor i buidor.

En Jofre, davant d’aquella afirmació, s’assegué, mirant fixament aquell antic company amb qui va estudiar la carrera d’Econòmiques per després prendre cadascú el seu camí, i comprengué tot d’una que en Jaume tenia raó. No havia estat mai feliç des que hagué de succeir el seu pare al davant de l’editorial. No tenia família ni amics, només diners a cabassos que no li havien ajudat a trobar la felicitat. Més aviat a l’inrevés, ja que eren molts els qui esperaven que s’ensorrés el negoci familiar gràcies a la manca d’interès del que feia gala.

─I com creus que em pots ajudar a ser feliç? ─acabà preguntant, ara encuriosit.

─Doncs, per començar, dormint a l’hotel de les mil estrelles ─digué el seu vell amic d’estudis.

─Dormint a l’hotel de les mil estrelles? Però que t’has venut l’enteniment o em vols prendre el pel?

─De cap de les maneres. Vine amb mi aquesta nit i ho veuràs.

 

No era precisament un hotel a l’ús, però no el va decebre gens ni mica. Feia molts anys, des que era petit, que no jeia damunt una catifa de gespa sota un cel estrellat. La nit era càlida però la sensació d’aire renovat l’envaïa de cap a peus. La volta del cel lluïa més que mai. No sabria dir si eren milers o milions d’estels els que esguardaven els seus ulls, però aquella imatge el va fer reflexionar, prendre consciència de què i qui era. Veure’s tan petit davant l’Univers no el féu sentir insignificant, ans al contrari, es veié més gran que mai, amb ganes de lluitar per la seva llibertat, per afrontar la seva existència amb una nova perspectiva, per saber, en definitiva, gaudir de la vida.

L’estada a l’hotel de les mil estrelles fou de franc i en Jofre hi torna tot sovint, especialment les nits en que més sol se sent. 

Per cert, l’editorial ha sofert una profunda renovació. En primer lloc s’ha fet càrrec de la direcció de l’Editorial i hi ha entrat un nou empleat, això sí, a mitja jornada, ja que ha de compaginar la feina com a comptable amb la de músic de carrer.

Ara, el temps lliure, en Jofre el dedica a aprendre a tocar la guitarra.

Un conte de pobres

 

Hi havia una vegada un home molt pobre. Per no tenir, no tenia ni una flassada amb què abrigar-se les nits d’hivern. Dormia al carrer. Al barri tothom el coneixia com en Ramon el pidolaire. Què havia de fer el pobre Ramon sinó pidolar per mantenir-se viu?

En Ramon ja no era jove quan va perdre la feina. Ningú el va ajudar. Ho va perdre tot. Es va quedar sol al bell mig del carrer amb quatre trastos sense cap valor, tret del sentimental: l’anell de casat, el rellotge que li va regalar la seva dona poc abans de morir, quan van fer vint-i-cinc anys de casats, el retrat familiar, aquell que es van fer per Nadal, el vell diari a on havia anat escrivint aquelles històries que mai va arribar a publicar, algunes pertinences de vestir, no gaires, i poca cosa més.

Malgrat que els dies se li feien llargs, no s’avorria mai. Llegia. Llegia els diaris que trobava per les papereres, tot i que fossin vells, i sobretot els seus vells escrits, generalment contes per a criatures, com les que no van tenir mai.

Un dia, una nena que no deuria tenir més de vuit anys, se li va apropar i li va dir:

─No tens casa?

─Doncs no, ho vaig perdre tot ─li va contestar ell.

─I no tens família o amics? ─insistí la nena.

─Tampoc ─va ser tot el que en Ramon pogué dir-li a aquella criatura. Hauria potser entès, tant petita, què havia estat la seva vida els darrers anys?

Aquell Nadal, l’home del barri més pobre que una rata el va passar a casa de la nena, convidat pels seus pares, que es van compadir d’ell i varen voler complaure la seva filla. Passat festes, però, hauria de tornar al carrer i tot seguiria com abans.

Quan va arribar el dia de marxar de la casa que l’havia acollit, la nena, palplantada al replà i amb els ulls humits, el va besar a la galta rasposa i clivellada pel fred, de tantes nits al ras, i li va oferir un regal de comiat.

─Té, ho he fet per a tu ─li digué donant-li un dibuix on es veia tota la família al voltant de la taula, el dia de Nadal, ell inclòs.

─Doncs jo també tinc un obsequi per donar-te, per a què no t’oblidis de mi ─li digué en Ramon en veu baixa─. Guarda-te-la i no la perdis, és tot el que tinc de valor.

Quan la nena, encuriosida, obrí el paquetet embolicat grollerament amb un paper d’estrassa, veié una llibreta d’un blau esmorteït i pelada de tan obrir-la i acariciar-la.

─Què és el que hi ha escrit? ─li preguntà.

-Històries ─contestà en Ramon.

─Contes? ─tornà a preguntar la criatura.

─Doncs sí ─acceptà l’home─ espero que t’agradin.

─Que bé! –exclamà la nena─. Quan sigui gran faré com tu ─afegí després de rumiar-s’ho una mica.

─Com jo? Què vols dir? ─preguntà en Ramón, intrigat.

─Doncs que viuré al carrer i escriuré contes pels nens i nenes ─digué amb tota naturalitat.

En Ramon baixà les escales content i pensarós alhora. Ves per on, no hi havia pensat. Només necessitaria una altra llibreta. A partir d’ara viuria per fer feliç a la quitxalla del barri.

Des d’aquell dia, en Ramon guanyà uns calerons contant, escrivint i venent els seus contes. Ja no era el pidolaire del barri. Tothom el coneixia ara com en Ramon el rondallaire. I era feliç.

Si no hagués estat tan pobre, potser no hauria trobat un motiu per a ser útil als demés ─pensava cada vespre en el seu sac de dormir, quan els llums del carrer s’apagaven i la seva imaginació s’il·luminava.

No hi ha nen o nena al barri que no conegui la història d’en Ramon, que un mal dia aparegué mort amb una llibreta a les mans i un somriure al llavis.

 

Un canvi mortal

No s’ho podia creure. Mentre en Ramon es debatia entre la vida i la mort, intentava esbrinar com havia pogut succeir. Com havia acabat sent ell l’enverinat?

A la sala d’espera, la Marta, la seva dona, era la viva imatge de la desolació. No podia entendre com el seu marit havia pogut confondre l’arsènic líquid, que ella feia servir per el tractament de la fusta, per un edulcorant, comentava en veu alta a tots els presents.

De cop i volta, a la UCI, un agut i persistent senyal d’alarma anuncià el fatal desenllaç, que un metge acabà transmetent a l’afligida vídua.

Mentre la Marta, davant el mirall, s'emprova el millor dels seus vestits i dona color als seus llavis, aquests no poden deixar escapar un lleuger somriure. Sempre havia estat una dona previsora i sobretot observadora. Ara, a més, seria lliure i rica.