No
s’ho podia creure. Mentre en Ramon es debatia entre la vida i la mort, intentava
esbrinar com havia pogut succeir. Com havia acabat sent ell l’enverinat?
A
la sala d’espera, la Marta, la seva dona, era la viva imatge de la desolació. No
podia entendre com el seu marit havia pogut confondre l’arsènic líquid, que
ella feia servir per el tractament de la fusta, per un edulcorant, comentava en
veu alta a tots els presents.
De
cop i volta, a la UCI, un agut i persistent senyal d’alarma anuncià el fatal
desenllaç, que un metge acabà transmetent a l’afligida vídua.
Mentre la Marta, davant el mirall, s'emprova el millor dels seus vestits i dona color als seus llavis,
aquests no poden deixar escapar un lleuger somriure. Sempre havia estat una
dona previsora i sobretot observadora. Ara, a més, seria lliure i rica.
