El carrer

 Amb aquest relat, que duia temps al calaix, dono per acabada aquesta temporada. Ens retrobarem, si les muses ho permeten, passada la Setmana Santa. Espero que gaudiu d'aquest text.

No coneixia l’ofici de sa mare. No sabia què volia dir “fer el carrer”. Però de gran volia ser com ella, Era tan bonica! I l’estimava molt. No sabia qui era el seu pare, no li ho havia volgut dir mai, però tant se li’n donava, amb ella en tenia prou. Tots els dies, al matí, molt aviat, sa mare entrava a veure-la, l’acotxava i li donava un petó. Ja no tornava fins l’endemà a la mateixa hora. I és que treballava molt. Però els dies que descansava la portava a llocs meravellosos i li comprava moltes coses. Els seus avis, amb qui passava pràcticament tot el dia, quan no era a l’escola, deien que amb aquell treball acabaria malament. La mare i els avis quasi no es parlaven, sempre discutint per culpa del que ella “feia”.

Tampoc entenia el significat de “xulo” ni de “macarra”, però devia de ser algú molt dolent i perillós pel que comentaven els seus avis quan creien que no els escoltava. Però ningú podia fer-li mal a la mare perquè era molt valenta.

Un matí la mare no entrà per donar-li el petó de sempre ni per acotxar-la, No es trobava bé, li digueren després els avis. Però ella insistí, volia veure-la i, en un descuit, s’endinsà a l’habitació on descansava. Quan, enmig de la penombra de la cambra, li veié la cara, s’espantà d’allò més. Quasi no la reconeixia de tan masegada i plena de  blaus que la tenia, els llavis inflats i els ulls moradencs que quasi no podia obrir. Al besar-la al front, l’únic lloc aparentment intacte, sa mare feu un lleuger gemec i intentà somriure, sense gaire èxit, a la seva filla, que la mirava, dempeus, astorada. La criatura sortí corrent de la cambra amb el ulls negats de llàgrimes i corferida de pena.

 

Passats els anys, convertida en una dona encara més bonica del que fou sa mare, encara la recorda quan sortia, totes les nits, a treballar, a guanyar-se la vida. I recorda, amb una tristor infinita, com aquella horrible malaltia s’endugué a la persona a qui més ha estimat en sa vida. Acaba de complir vint anys i sa mare, de ser encara amb ella, en tindria trenta-vuit. Els avis es preocupen ara per la neta como ho feren per la seva malaurada filla. Els veu de tant en tant. Està massa ocupada amb aquest treball que l’obliga a anar, constantment, d’un lloc a un altre. Deuen creure que ha seguit l’exemple de la mare. Per això els diu que no es preocupin, que el que ella fa és una altra cosa.

Si sa mare la veiés, estaria orgullosa perquè mai li passarà el mateix. Avui dia es prenen moltes precaucions i estan sotmeses a un estricte control, especialment les que són de la seva classe. A més, en Paolo en té molta cura d’ella i la protegeix; fins i tot diria que n’està enamorat i mai li posaria la mà al damunt.

Quan ja no sigui tan jove i bonica es retirarà i, amb tots els diners estalviats, que en seran un grapat, podrà gaudir d’un retir daurat. Al cap i a la fi és una acompanyant de luxe, el que avui en dia en diuen “escort”. Mai volgué fer el carrer; això és per una altra classe de noies i de clients.