El repte d'aquest mes per part del grup d'escriptura de Molins de Rei consitia en escriure un relat que contingués diverses accepcions de la parala "deu". I això és el que m'ha sortit. Espero que us agradi.
—Déu n’hi do el fred que fa. I a sobre, plou a bots i
barrals. I això que la previsió meteorològica d’ahir a la nit pronosticava sol
i un augment notable de les temperatures. A aquests meteoròlegs de pacotilla
els faria tornar a la Universitat.
—Però si ells el que fan és traslladar el que diu el Servei
Meteorològic de Catalunya al plató de TV3.
—Més al meu favor. Quin mèrit té, llavors, haver estudiat
una carrera de cinc anys per repetir, com un lloro, el que altres han deduït
d’uns mapes que tenen de certesa el que jo de físic nuclear. Més valdria
contractar un vident.
—Bé, i què més dona si fa bo o no? Total, vas a treballar
en cotxe; si fa fred o calor poses l’aire condicionat a la temperatura que vols
i ja està. I com tens una plaça d’aparcament a la feina, no et mulles. Cert que
és més emprenyador conduir amb pluja. En tot cas trigaràs uns deu minuts més
del compte en arribar al despatx.
—I tant que és emprenyador; la gent es torna idiota,
condueixen a vint per hora i s’organitza un embús de cal Déu.
—Bé, no rondinis tant i ves a treballar d’una vegada, que
arribaràs tard i no precisament per culpa de la pluja o el fred.
Amb què en Ramon no comptava era que el seu cotxe, que
tenia més anys que Matusalem i feia més de deu anys que no posava les rodes a
un taller mecànic, el deixés tirat enmig de la Diagonal, rodejat de crits
enrabiats i botzines insistents, exigint-lo fotre el camp i deixar lliure el
camí a tots els que, com ell, feien tard a la feina.
Sense cap mena d’ajut i com va poder, va arraconar el cotxe
avariat a la vorera, va trucar a l’assegurança per a que li enviessin una grua
i, com no tenia cap paraigua, va haver d’esperar més d’una hora sota una pluja
de mil dimonis.
—Déu meu, què he fet jo per merèixer això. Si ho sé, no em
llevo i dic al meu cap que estic malalt, que és com estaré demà amb aquest
aiguat i el fred que fa.
Però llavors es va obrar el miracle. Tot d’una, la pluja es
va aturar, com si els núvols haguessin tancat l’aixeta, el sol va sortir
escalfant l’ambient de manera que en un minut la temperatura va pujat uns deu
graus. D’un fred intens es va passar, de sobte, a una calor insuportable. No,
si encara tindria raó el paio que ahir al vespre va pronosticar bon temps.
—I el cotxe què? —li va preguntar la seva dona al tornar de
la feina aquella mateixa tarda.
—Doncs està en un taller mecànic i m’han dir que la
reparació em costarà uns deu mil euros. Potser seria millor que ens compréssim
un de nou.
—Déu meu senyor, quina mala sort! I ara què? En tot cas
haurem de comprar un de segona mà.
—No, dona, no. Comprarem un de nou, que ja és hora de
canviar aquell estri atrotinat per un bon cotxe. El podem pagar a terminis. Avui
en dia ningú no compra res al comptat.
En Ramon va voler un Volvo que valia trenta-cinc mil euros
i volia pagar-lo en deu anys, cosa que la financera li va negar, així que va
haver de demanar un crèdit al banc per deu mil euros —el màxim que li podien
concedir— i els vint-i-cinc mil restants els va haver d’abonar en quatre anys.
Ara deu al banc deu mil euros més els interessos. Què hi farem. Ja en sortirem.
Déu escanya però no ofega.
Mira per on, aquella maleïda pluja va ser la causa de que
en Ramon pogués gaudir, després de molts anys, d’un cotxe com Déu mana.
