El quadre

 Aquest relat és la versió original, en català, de la qual deriva "El beso", relat publicat amb anteroritat, el passat 9 de setembre, al meu blog en castellà "Retales de una vida"

Tot començà un mes d’octubre de fa dos anys. Era a Viena per motius de treball. Dues setmanes d’estança em permetrien emprar el temps lliure per fer turisme, vaig pensar. Només duia una setmana a la capital del Danubi quan vaig anar al museu Belvedere. Volia veure “El bes”, “El petó” o “Der Kuss”, com el vulgueu anomenar, el famós quadre d’en Gustav Klimt. Des que vaig veure la pel·lícula “La dama d’or”, en la qual surt una altra cèlebre pintura d’aquest mateix autor, “El retrat d’Adele Bloch Bauer”, actualment exposat a Nova York, no podia deixar passar la oportunitat de gaudir d’una meravella equivalent i més propera.

A les deu del matí del primer diumenge de la meva estada vienesa, tan bon punt varen obrir les portes del museu, em vaig dirigir cap a la sala a on és exposada aquesta obra pictòrica on els reflexes daurats semblen voler sortir de la tela. Vaig quedar embadalit.

Però el que mai oblidaré d’aquella visita no és l’obra de l’insigne pintor austríac, sinó la veu que vaig sentir al meu darrera i, sobretot, la imatge que l’acompanyà quan, al girar-me, la vaig veure.

Semblava sortida del quadre que estava contemplant. Alta, cabells rogencs, pell rosada, llavis vermells, i un somriure misteriós. Palplantada a pocs centímetres, quasi a tocar, em mirava fixament.

—T’agrada? —fou el primer que vaig sentir gairebé a cau d’orella.

—I tant que sí! —va ser tot el que vaig saber contestar, atabalat per la visió inesperada d’aquella deessa feta dona.

—D’on ets? —tornà a preguntar.

—Soc de Barcelona.

—I què fas per aquestes terres llunyanes? —digué amb un somriure, ara sí, obert i enlluernant.

—Treballo per a una empresa austríaca i m’hauré d’estar uns quants dies a Viena. Així que aprofito per fer turisme cultural —ara vaig ser jo qui li va somriure, més distés.

—Doncs si vols, jo et puc fer de guia per la ciutat. Em conec Viena con si fos a casa meva.

—Que no ests d’aquí? —vaig voler saber. Per resposta, un altre somriure intrigant.

Des d’aquell moment i fins que vaig haver de tornar a casa, només ens vam separar el temps just per atendre les meves obligacions professionals. Vam ser inseparables. No ens coneixíem de res, però no hi va fer res, ens compenetràvem d’allò més bé, com una parella d’enamorats. Bé, jo era l’enamorat. Ella no ho sé, no vaig saber mai el que sentia per mi. El que sí puc dir és que el primer petó que ens vam fer, de nit, en una cantonada del teatre de l’òpera, ha estat l’experiència més inoblidable de la meva vida. Si algú ens hagués fotografiat, segur que hagués semblat una rèplica del famós quadre.

L’hora dels adeus va ser com m’imaginava, trista per a ella i dolorosa per a mi. No vaig poder reprimir dir-li el que feia dies volia però em dolia, per por al rebuig, al ridícul: “t’estimo”. Per tota resposta, expressà de nou aquell somriure misteriós que la caracteritzava. Un petó va segellar el nostre comiat, un comiat que esperava transitori. «Tornaré aviat», vaig dir. «No m’oblidis», contestà.

Tot just arribat a casa, vaig voler escriure-la però em vaig adonar que no sabia la seva adreça, mai va voler que anéssim a casa seva; sempre ens trobàvem a l’hotel o bé a qualsevol lloc de la ciutat que triava ella. Com no vaig caure en aquest detall? Tampoc tenia el seu número de telèfon. A ella sí que li vaig donar el meu, però mai m’havia hagut de trucar. Potser no volia que sabés el seu? Estava fet un embolic. De cop i volta, la imatge enlluernant d’aquella noia que em tenia el cor robat se’m va enterbolir. La bena queia del meus ulls mentre la decepció més profunda s’apoderava de mi. Tot ha estat una juguesca, vaig pensar.

 

Al cap d’un temps vaig tornar a Viena. A tot arreu em semblava veure-la. Als restaurants, al carrer, al hall de l’hotel. Però només eren fantasmes del passat o com qui veu un miratge en mig del desert. Vaig anar al museu per rememorar aquell encontre. Quan duia una estona davant del quadre que ens va donar a conèixer, vaig sentir un aire fred a l’esquena i un xiuxiueig que em va esgarrifar. T’agrada? Em va semblar sentir. Era la seva veu! Al girar-me, però, la sala estava deserta, tret d’un vigilant.

 

Quan li ho vaig explicar al meu millor amic, només va saber dir-me: «No t’encaparris. T’ho vas passar de conya i sense cap compromís. Què més vols, nano? Ja en trobaràs una altra»

Decididament, el meu amic no sap què és estar enamorat. Ara només em pregunto si aquella noia alta, de cabells rogencs, pell rosada, llavis vermells i somriure misteriós va arribar a existir o tot va ser una al·lucinació. El cas és que l’enyoro i no puc pensar en Viena ni veure cap retrat d’en Gustav Klimt sense reviure aquella breu, però bonica i misteriosa història d’amor.