La finestra

Avui toca relat. Espero que us agradi.

Des que, de jovenet, vaig veure la pel·lícula La ventana indiscreta, del gran Hitchcock, interpretada per James Stewart, tinc molta propensió a mirar per les finestres. Mai se sap què s’hi pot veure a l’altre cantó del carrer o a la finestra del davant. No penseu que soc un voyeur, ni molt menys, encara que, sense voler, sí que he ensopegat a alguna parella fent de les seves, ja m’enteneu. No, el que m’atreu d’aquest, diguem-ne, exercici, és el fet de deduir què hi ha al darrere de cada persona o família.

Reconec que potser soc massa imaginatiu i des que escric relats de ficció, aquesta imaginació s’ha desbocat un pèl i de vegades m’afiguro coses que no són del tot reals. Sigui com sigui, l’últim cop que vaig tafanejar per la finestra de casa, em vaig dur una bona sorpresa.

Feia molt poc que m’havia mudat de pis. El meu menjador dona a un pati de veïns. Era una nit d’estiu i havia obert la finestra de bat a bat. L’airet que corria era molt agradable i mitigava l’ambient xafogós de l’interior.

El cas és que en una de les finestres del davant, a l’altra cantó del pati, vaig veure com dues persones es barallaven. Els crits arribaven prou nítids, ja que també tenien els finestrals oberts, però les paraules se les enduia el vent, mai millor dit.

Llavors, emulant a en James Stewart, vaig tancar els llums i vaig córrer a cercar els prismàtics que encara conservo de quan era boy scout, per a poder guaitar què succeïa davant dels meus nassos.

Era una parella més aviat jove, d’uns trenta anys i escaig, ell alt i corpulent, ella més aviat menuda. Discutien violentament. Vaig enfocar al màxim augment com si, d’aquesta manera, pogués sentir-los millor. Tot el que vaig veure fou que ell duia el cabell molt curt, una barba serrada d’un color vermellós, un piercing a l’orella i un tatuatge al coll amb forma d’escorpí. Feia por. A ella no la podia veure be, només que era rossa i duia els cabells llargs i enrinxolats que li tapaven la cara. Dels crits i el forcejament van passat als cops. Ella el va esgarrapar a la cara. Ell, enfurismat, li va donar un cop de puny, la noia va perdre l’equilibri i va sortir del meu camp de visió. Després d’això es va fer la foscor i el silenci. No sabia què fer. Vaig ser a punt de trucar a la policia però me’n vaig anar al llit confiant que tot havia estat una baralla de parella sense més conseqüències que una esgarrapada a la cara ell i un ull morat ella. Tot i així em vaig sentir culpable i covard. Si havia vist un acte de maltractament, perquè no ho denunciava? De què servia mirar si després no feia res? Vaig decidir que, en tot cas, no els perdria de vista. Ara tenia un objectiu per justificar el meu espionatge.

L’endemà vaig tornar, doncs, a fer el tafaner. Volia veure si tot estava en ordre al pis del davant. En tot el dia no ni hi vaig veure cap moviment. Deurien ser fora. Quan es va fer fosc, a la mateixa hora de la nit anterior, vaig veure que s’encenien els llums. Amb els prismàtics a la mà, vaig tornar a ocupar el meu observatori. De cop i volta, aparegueren de nou els dos veïns que em tenien intrigat. Això volia dir que la baralla no havia estat tan greu com semblava i havien fet les paus. Però tot es va tornar a reproduir, put per punt, acabant exactament de la mateixa manera violenta. I de nou, el silenci, els llums apagats i la finestra tancada.

Què coi volia dir tot allò? No era gens normal. O m’havia trastocat o allà hi passava quelcom molt sospitós. Després de molt rumiar, vaig arribar a una conclusió una mica estranya, però coses més rares se n’han vist: aquells dos practicaven el sadomasoquisme. Gaudien fent-se mal. Tot allò deuria ser un preludi eròtic-sexual. No hi trobava altra explicació. Però a qui se li acut fer-ho amb els llums i la finestra oberta?

Des d’aquell moment, cada dia es repetia la mateixa escena a la mateixa hora. Allò no semblava tenir una explicació lògica. No m’ho podia treure del cap i, tossut com soc, no ho deixaria estar fins no saber què passava en realitat en aquell pis.

Tot i que podria sortir mal parat per ficar-me a on no em cridaven, no vaig poder resistir la temptació d’anar a esbrinar qui eren i a què es dedicaven aquells dos. Així doncs, l’endemà al matí em vaig presentar a l’escala a on pertanyia aquell pis per preguntar-li al porter per l’estranya parella.

—La parella del sisè segona, diu? No hi ha hagut mai una parella, només una noia. A més, el pis és buit des que va passar aquella desgràcia —va dir fent una ganyota.

—Quina desgràcia, si es pot saber? — li vaig preguntar.

—Vostè, deu ser nou al veïnat, oi?

—Doncs sí, bé, porto uns sis mesos vivint en el sisè pis del número 22 del carrer de més amunt i que dona tot just al davant del d’aquesta parella.

—Ja. Però no sé qui li haurà dit res d’una parella. Tot el que li puc dir és que en aquest pis no hi viu ningú des que van trobar morta a la llogatera, farà tot just set mesos.

—Què diu ara?

—Com ho sent. Algú —se suposa que un lladre al que va sorprendre— la va colpejar sense pietat.  Mai no van trobar qui ho va fer. Ningú va veure res. Si al menys la policia hagués tingut una descripció... I a què es deu la seva curiositat, si es por saber? Escolti, a on va?!

Estic esperant que els llums s’encenguin de nou i l’escena es repeteixi. Soc bo dibuixant. Espero saber fer un retrat prou fidel de l’assassí. Però, ben pensat, què diré a la policia?