Recordo i recordaré sempre l’últim cop
que vaig anar a Montserrat. Feia molts anys que no hi anava i, no sabria
explicar per què, vaig sentir de cop i volta la necessitat de fer-hi una
visita, com quan era petit.
Era un dia
fred però assolellat. I, cosa estranya, no hi havia gaire gent, de manera que vaig
poder fer el típic recorregut que inclou la visita a la “Moreneta” amb menys
temps de l’esperat. Ja no soc creient, però volia recordar el que feia amb els
meus pares i germanes gairebé un cop l’any. En arribar al final del trajecte,
allà a on els creients encenen unes espelmes demanant qualsevol cosa a la
Verge, em vaig sentir empès a fer el mateix, recordant el costum dels meus
pares. Un acte —ho reconec— totalment simbòlic, gens habitual en mi. l llavors,
no sé explicar com, vaig experimentar una espiritualitat que feia molts anys
que no sentia. El cas és que vaig sortir a l’exterior amb una sensació que no
sabria definir, com si sabés que m’esperava quelcom extraordinari a curt
termini. Havia sentit a dir que Montserrat amaga poders ocults, però mai he
cregut en aquestes ximpleries. «O estic malalt o simplement és que em faig
gran», em vaig dir.
Quan vaig
ser de nou a la plaça central, vaig recordar que m’havien elogiat el museu que
hi ha a les seves entranyes i que mai havia tingut ocasió o temps de visitar.
Com només eren les dotze i, per tant, tenia prou temps abans de dinar, i el
preu —tot s’ha de dir— era prou raonable— hi vaig entrar.
Un cop dins
el museu, com no volia entretenir-me més del compte, vaig decidir anar directament
cap a les sales dedicades a la pintura moderna i concretament les del
modernisme, l’estil pictòric que més m’agrada. Tan bon punt vaig arribar al meu
destí, em va semblar com si m’hagués endinsat en un passat que em resultava
familiar. I aquesta sensació es va fer molt més patent quan la vaig veure. Va
ser un xoc emocional. Era ella, sens dubte. Com podia ser? Potser m’havia
tornat boig? El quadre es titulava “Madeleine” —tot i que en el fullet que em
van donar a l’entrada explicava que havia rebut diferents noms al llarg del
temps—. Era una pintura a l’oli que Ramon Casas va pintar a París l’any 1892,
és a dir, cent-vint-i-set anys enrere.
Us
semblarà, com a mi llavors, una bogeria, però era la Madeleine que vaig
conèixer a París quan hi vaig anar per perfeccionar el meu francès. Quan feia
d’això? Com ho podia saber! Vaig haver de seure per asserenar-me. En tancar els
ulls, vaig rememorar tot d’una aquell encontre i un calfred em va recórrer tota
l’esquena. Em vaig veure entrant en aquell tuguri parisenc i com la vaig veure
asseguda en un racó del local. Fumava un puret, com el de la pintura. Com el
local era ple de gom a gom i no trobava lloc a on seure, em va fer senyals amb
la ma per a que segués a la seva taula. Tímid com soc, em va costar decidir-me,
però el seu somriure va fer caure totes les meves reserves. Al cap i a la fi,
m’havia proposat conèixer gent de tota mena, especialment bohèmia, i aquella
dona feia tota la pinta de ser-ho.
Bevia una
copa de Pastís i jo vaig demanar el mateix. Al cap d’una hora, no sé si per
l’efecte de l’alcohol, de la seva companyia o de l’ambient, em sentia pletòric.
Des d’aquell
dia, anava cada tarda al Moulin de la Galette —així es deia el local— i sempre
me la trobava asseguda a la mateixa taula. Ens vam fer amics —o això vaig
creure—. Em va dir que es deia Madeleine Boisguillaime, que feia de bugadera i
que freqüentava aquell local perquè era l`únic lloc a Montmartre a on no
posaven cap impediment a l’entrada d’una dona que, com ella, fumava i bevia
sense cap acompanyant masculí.
Un dia em
va convidar a casa seva, unes golfes minúscules, però prou confortables per a
una persona sola, i em va donar a tastar quelcom que mai havia provat: absenta,
que, segons deien, tenia propietats afrodisíaques, cosa que puc assegurar que no
és certa. Sí em va dir que anés amb compte de no beure’n gaire, ja que es deia
que en Van Gogh, uns anys abans, s’havia tallat l’orella ebri com estava d’aquesta
beguda espirituosa.
En arribar
a aquest punt de la història, vaig obrir els ulls esglaiat. Vaig recordar, de
cop i volta, que m’havia aficionat a aquest maleït beuratge i que, una nit,
passejant per la vora del Sena, em vaig sentir marejat, vaig ensopegar amb una
llamborda i vaig caure a les aigües gelades d’aquell riu tan cabalós. Assegut
en aquell banc del museu, vaig tornar a sentir aquell fred esgarrifós i com el
corrent se me’n duia riu avall fins que vaig perdre el món de vista i tot es va
tornar fosc.
Ara entenia perquè aquell quadre m’havia trasbalsat tant. Havia estat un déjà.vu. Ara comprenia aquells somnis reiteratius que em donaven a entendre que havia viscut una vida anterior i que sempre havia menyspreat Jo, que mai havia cregut en la reencarnació, ara ja n’estic del tot segur.
Des
d’aquella visita al museu de Montserrat, no he tornat a ser el mateix.
