El banc

 Avui recupero un relat breu de fa poc més de quatre anys, però que considero que no ha perdut vigència. 

Avui fa un dia fred però assolellat. Després d’una setmana de pluja i vent, ve molt de gust una treva. Així puc estar assegut aquí, a l’aire lliure, tot el temps que vulgui. La tardor té això: un dia fa fred i un altre calor. Els dies passats no sabia a on aixoplugar-me. No podia estar prenent un cafè rere un altre o passar-me tot el matí en un bar davant de la mateixa cervesa.

Des que sovintejo aquest lloc, he fet unes quantes relacions, no moltes. El noi de la ONCE fou el primer del meu reduït grup d’amistats del carrer, per anomenar-les d’alguna manera. És clar que cada dia li compro un cupó i passem l’estona amb l’habitual xerrameca intranscendent: que si el temps que fa, que si a veure si em toca d’una vegada, que què faria si em toqués, que mira que està de malament el país, que si els polítics són tots iguals, i així cada dia. Després hi ha el grupet de jubilats que discuteixen de futbol mentre, recolzats a una tanca metàl·lica, guaiten, badocs, les obres de la nova línia del metro. Sempre em saluden i tenen paraules amables, encara que sigui per cortesia. Jo de futbol no n’entenc, així que no em puc afegir a la conversa. El carter, l’escombriaire i algun policia municipal completen el conjunt de parroquians amb qui intercanvio parers i paraules. Els municipals sempre em saluden, molt formals, portant-se la mà dreta cap a la visera del barret. Es deuen preguntar què faig aquí tots els dies, però mai no han gosat a dir-me res. El meu aspecte no els deu suscitar cap recel.

Passar-me dotze hores al carrer té la seva part positiva. M’estic convertint en un gran observador. Veig passar pel davant gent molt diversa i curiosa a qui no puc evitar fer una ràpida radiografia amb el seu corresponent diagnòstic: com és la seva vida o la seva personalitat; si tenen família o viuen sols; si són feliços o desgraciats. Per com vesteixen i caminen, dedueixo si tenen estudis, si treballen i, fins i tot, a què es dediquen. Alguns van de pressa i mirant al front, satisfets, tal vegada alegres. Altres, en canvi, caminen lentament i amb el cap cot, com volent amagar la seva existència. N’hi ha de despistats. A més d’un l’he hagut d’advertir que se li havia caigut el diari, que s’havia deixat oblidat el paraigua, la bossa, el paquet, o ves a saber què, en el banc del davant. Hi hagué inclús un que es deixà un maletí. Podria haver-me apropiat de qualsevol d’aquests objectes però jo soc una persona honrada i mai faria allò que no volgués que em fessin a mi. Però, es clar, no tothom és igual. Cadascú és com és i fa el que més li convé o necessita. La necessitat pot tòrcer moltes voluntats.

Però amb tanta gent com han vist els meus ulls, encara no he trobat ningú com jo, que es passi quasi tot el dia assegut en un banc veient passar la gent i donant de menjar els coloms. I llegint el diari.

He pensat en comprar-me una llibreta per anar escrivint tot el que em passa pel cap, com una mena de diari. Potser algun dia el podria publicar. Ara mateix, però, no tinc esma de res. Passo hores inacabables fent de mer espectador de les vides alienes sense gairebé moure’m d’aquest lloc, a on vinc puntualment, de bon matí, tots els dies, exceptuant les festes.

Un dia decidí rondar pels carrers dels voltants. Caminar ajuda a mantenir sa el cor. Però al cap d’una hora de ramblejar sense rumb fix, no eren les cames el que més mal em feia sinó l’ànima. Sabia que existien, però mai els havia vist tant a prop. La pobresa és invisible per a alguns. No els vaig arribar a comptar però crec que foren més d’una dotzena. I només en una hora. La pobresa és incomptable per a molts. Des d’aquell dia decidí no moure’m del meu banc, perquè ja és meu de ple dret, un dret adquirit al llarg del temps.

Fa dos mesos i deu dies que m’assec en aquest banc, que els he comptat, el mateix temps que porto enganyant la meva dona. Que amb qui l’enganyo? No, no es tracta d’una infidelitat. O potser si? Al cap i a la fi també es pot considerar infidel qui trenca la promesa d’ésser sincer amb la parella, no dient-li sempre la veritat. I jo ja porto dos mesos i deu dies mentint-la, o amagant-li la realitat, que ve a ser el mateix.

No goso confessar-li-ho. Aquesta ha estat la meva primera covardia en ma vida. Ja en tinc prou amb la meva vergonya i el meu neguit com per contagiar-los a ella. Potser no s’avergonyiria de mi però sí podria sentir-se decebuda, ella que sempre m’ha tingut com un tipus brillant i capaç de menjar-se el món. I és que jo era així, fins fa dos mesos i deu dies. Qui sap si acabaré com un d’aquests éssers invisibles i incomptables.

Diuen que de totes les coses n’hem de treure la part positiva. En el meu cas puc dir que almenys ara estic molt ben informat, llegint el diari, tot i que deixo les noticies pel final. Primer llegeixo les pàgines d’ofertes de treball, un treball que em torni l’autoestima perduda i les ganes de viure. Fins quan hauré de continuar vivint en aquest banc? No ho sé. Els dies passen. Per sort avui fa un dia fred però assolellat.

 

Concursos literaris, pandèmia i mala educació

 

Que els concursos literaris i jo estem barallats és un fet que sap prou bé qui em coneix. En més d’una ocasió m’he esbravat parlant i escrivint sobre el que considero —subjectivament, és clar— una injustícia a l’hora d’avaluar els texts presentats a concurs i de premiar a qui no és mereixedor de tal guardó. Reconec que aquest judici és el resultat del descoratjament sofert al veure exclòs d’un merescut premi —en la meva interessada opinió— un text del que em sentia molt orgullós. No hi ha res millor que una cura d’humilitat de tant en tant per seguir endavant en aquesta tasca tan complexa i arriscada com és l’escriptura. Diuen que errant s’aprèn. Però quasi sempre em persegueix el dubte de si el jurat és prou acurat i imparcial a l‘hora de decidir un guanyador. I aquest dubte m’ha brullat amb més força quan en alguna ocasió he tingut accés al text premiat. No cal dir que l’autor mai és suficientment objectiu quant a la qualitat del seu text. Sempre creu que és millor del que és en realitat. I jo no en soc una excepció. Però puc afirmar que hi ha hagut casos en què he pensat que el jurat no ha estat gens encertat en el seu veredicte i que l’obra guanyadora era un nyap.

Però avui no incidiré de nou en aquest aspecte tan discutible i subjectiu, sinó en un altre que m’ha colpit encara més que la crua derrota. La meva crítica no fa referència al jurat sinó als organitzadors d’alguns certàmens literaris.

Després d’haver-me sobreposat al desencís de no guanyar ni un sol premi —tret de l’accèssit José Antonio Labordeta, destinat als relats que tinguessin la comarca de El Sobrarbe como a escenari i que se’m va atorgar l’any 2016 en el concurs “Junto al Fogadil” organitzat per l’ajuntament de L’Aínsa—, l’any passat vaig decidir tornar a provar sort en nou concursos de relats amb idèntic resultat. De moment cap ha estat premiat. Tres concursos comunicaven el resultat online, mitjançant un correu electrònic al guanyador i a través de la seva web. Els sis restants havien de lliurar el premi presencialment i en una data que es concretava en les bases del certamen.

Però a la possible i discutible subjectivitat del jurat es va afegir un convidat inesperat: la Covid-19, que va irrompre tot just en el període de presentació dels textos concursants. I aquí és on volia anar a parar: en la manera en què alguns organitzadors van reaccionar a aquesta situació tan inusual com imprevista.

Tret de dos organitzadors, que varen decidir, després de molts dubtes, fer públic els relats premiats sense exigir la presència del seus autors, i d’un que va ajornar el veredicte per enguany, incloent en un mateix acte els texts presentats el 2020 i 2021, els tres restants, un a Navarra, un a València i un a Santa Coloma de Farnés, no han obert la boca ni l’ordinador per contestar a les meves reiterades peticions d’aclariment. Trucades, missatges per correu electrònic i a través de la seva web, han estat objecte d’una manca d’interès i seriositat esgarrifosa. Excuses, pròrrogues constants i fins i tot el silenci més sepulcral ha estat la tònica. Mai m’hagués imaginat tanta poca formalitat i, per què no dir-ho, mala educació. Qui ha invertit temps i esforços per escriure i presentar el seu treball a un concurs no es mereix aquest tracte.

I com encara tinc una mica d’amor propi, l’enuig provocat per aquesta manca de seriositat, ha fet que renunciés a la meva participació, deixant constància escrita del meu emprenyament sense estalviar-me dir tot el que pensava del seu comportament. Només conservo un microrrelat a l’espera de sentència, tot i que després del lacònic “properament farem públic el veredicte” emès com a resposta el passat divuit de novembre, i el silenci davant les meves següents interpel·lacions del vint-i-nou de desembre i del vint-i-sis de gener em fan plantejar retirar-lo, no sense haver-me desfogat un cop més davant d’aquest intolerable comportament.

Ara sí que tinc clar que ho deixo estar del tot. Està vist que els concursos literaris no són per a mi. Creu i ratlla. Ells s’ho perden. Em temo, però, que això és com la faula de la guineu.

A veure quant de temps dura el propòsit, perquè em sembla que, en aquest assumpte, soc home de poca paraula.