L'inventor

 

En un tren es pot conèixer a gent molt estranya, us ho puc ben bé assegurar. Un dia vaig conèixer un individu d’allò més curiós. En realitat, el més curiós d’aquest home era la seva professió.

Anava assegut al meu costat. Era un home gran, de cabell esclarissat y canós, amb barba d’uns quants dies, que no parava d’escriure en una llibreteta. Escrivia amb ploma estilogràfica i amb la llibreta a tocar del nas, com si fos molt miop o volgués mantenir el que escrivia lluny de mirades indiscretes. En un moment de descuit per la seva part, aprofitant que mirava per la finestra en una actitud més pròpia de qui busca la inspiració que del que observa el paisatge, vaig donar un ràpid cop d’ull al que tenia escrit. Semblaven versos, però la lletra era tan menuda y atapeïda que no vaig poder entendre ni una sola línia. En adonar-se de la meva indiscreció, em mirà amenaçador i apartà ràpidament la llibreta, tancant-la de cop.

─Oh, disculpi, no volia... ─vaig balbucejar, violent, al sentir-me descobert.

─Mmm. No sap vostè que és de mala educació fotre el nas en assumptes aliens? ─etzibà sense contemplacions.

─Sí, sí. prego que em disculpi. No he pogut evitar fer un cop d’ull a la seva llibreta. Potser és vostè escriptor? O poeta? ─afegí per a relaxar l’aparent crispació del meu veí de seient. Potser si m’interessava per la seva afició podria rebaixar la tensió i que es mostrés conciliador i comunicatiu.

─Quelcom semblant, jove ─contestà, tancant així tota possibilitat de conversa.

Com em sentí incòmode per la meva conducta, em vaig empassar el meu orgull i vaig optar per encetar una conversa intranscendent i el que vaig fer fou inventar-me el primer que em vingué al cap.

─Li ho deia perquè a mi m’agrada molt escriure, sap?

I guaitant-me de gairell i de dalt a baix, amb menyspreu, em digué:

─I es pot saber què escriu vostè?

─Doncs de tot una mica, però sobretot poesia ─mentí, ja que mai a la vida he escrit ni un sol vers.

Al sentir això, el seu semblant es va dulcificar i, amb un somriure, i gairebé xiuxiuejant, em confessà:

─Jo soc inventor.

─Inventor? ─digué sorprés─. I es pot saber què inventa? ─afegí.

─Floretes. Invento floretes per a noies, o senyores, tant se val, i les venc.

─Que inventa i ven floretes?

─Doncs sí, però només per encàrrec.

─Vol dir que hi ha gent que li demana que inventi floretes per a ells?

─I tant! Tan estrany li sembla?

─Home, molt estrany no, però si una mica... No sabria dir-li.

─Així doncs, què pensaria si li digués que el meu pare, que al cel sigui, receptava llibres? I que el meu oncle, el seu germà, era venedor de temps lliure? Mon pare sabia, només observant al seu client, el tipus de llibre que li convenia. I no s’imagina a quanta gent, que no sabia què fer amb el seu temps lliure, va fer feliç l’oncle. Els meus clients són persones que no tenen molta imaginació i menys sensibilitat. M’encarreguen galanteries per a les seves novies o per aquelles joves a les que volen festejar. Encara no s’ho cregui, hi ha qui confia en aquestes coses. I dono fe de que els funciona. Comandes no em manquen.

─Però jo creia que això de les floretes havia passat de moda.

─Què diu! Si sabés la de gent que sol·licita els meus serveis es sorprendria. Tingui en compte que les meves floretes són infal·libles. L’èxit està assegurat.

─Caram! Em deixa vostè bocabadat.

Arribat a aquest punt de la conversa, començà a fullejar frenèticament la seva llibreta, com si busqués alguna cosa en concret. De cop i volta, s’aturà i amb cara de satisfacció llegí: «Me gustaría ser papel para envolver este bombón». Oi que és bo? Li ho vaig vendre a un jove enamorat d’una noia que treballava en una pastisseria.

No tingué temps d’expressar la meva opinió. Continuà llegint.

─O aquest altre, escolti, escolti: «Amor mío, cuando se te enferman tus ojos, vas a un oftalmólogo o a una joyería?» En aquest cas no recordo la professió de la noia, però sí que acabaren casant-se. Quina propina em donà l’interessat!

Jo no sabia si era un llunàtic, un vell tocat de l’ala o bé era realment el que deia ser: un inventor de floretes.

Si al principi es mostrà taciturn i hostil, ara no hi havia forma d’aturar la seva verborrea. Dotzenes de floretes anaven desfilant davant dels meus oïdes. «Quisiera ser un bolso para pasear colgado de tu brazo», ─per a una dependenta d’una botiga de bosses─, «Desearía ser un pájaro picaflor pare extraer todo el néctar que hay en tu interior» ─per a una noia que treballava en una floristeria─. Tantes i tantes floretes en digué que finalment decidí desconnectar, assentint amb un somriure de babau per a no decebre’l.

Per fi arribà el moment de baixar del tren. Havia arribat a la meva parada. Quan em vaig acomiadar d’aquell home tan curiós, allargà la mà i em va donar una targeta de visita.

─Mai se sap. Potser algun dia hagi de recórrer a aquest humil creador de galanteries. Arribat el cas, no ho dubti ni un instant. Recordi: èxit assegurat.

La vaig guardar en una de les butxaques de la meva jaqueta i vaig baixar del vagó ràpidament. No tenia temps per perdre si volia arribar puntual a la feina. En arribar a la oficina, més relaxat, tragué la targeta de la butxaca a on l’havia guardat i la llegí. Era una cartolina que groguejava i en la que, amb lletres majúscules, apareixia, en relleu, el següent text:

HIGINIO LAFUENTE

VENDO PIROPOS A LA GENTE

Calle del ruiseñor, 22, ático 1ª

08830 San Baudilio de Llobregat (Barcelona)

Tel.: 936 300 000

No vaig poder evitar un somriure al recordar les floretes que aquell homenet m’havia llegit. Encara tenia a les meves mans la seva targeta quan una veu, al meu darrere, em sobresaltà.

─Què és això tan graciós que estàs llegint?

Em vaig girar en rodó. Era la Lluïsa, la secretària del director, que em mirava amb aquells ulls que em tenien embruixat i amb el millor del seus somriures.

─Do... doncs res, una targeta de visita que m’ha, m’ha donat un individu que he co... conegut en el tren ─contestà nerviós i quequejant, com sempre em passava cada cop que aquesta bellesa escultural em dirigia la paraula.

No pogué concentrar-me en tot el dia, Només pensava en la meva timidesa que sentia cada cop, que n’eren molts, que la Lluïsa apareixia en el meu despatx per traslladar-me alguna ordre del meu cap. «Diria que s’entreté més del compte per parlar amb mi. La manera amb què em mira m’ho fa pensar. Sentirà el mateix que jo sento per ella? Si no fos per la meva terrible i ridícula timidesa, li diria quelcom bonic, afalagador, una galanteria, vaja, jo què sé, quelcom que li donés a entendre quant m’agrada», ─pensava un dia i un altra.

«Una floreta! Això és! Quelcom natural i encantador. Quelcom... Però què? Soc un inútil en aquestes tasques romàtiques. I si li dic alguna cosa tan ridícula que se’n riu de mi? ─seguia mortificant-me.

En el viatge de tornada, vaig intentar trobar a aquell home, l’Higinio Lafuente per tot el tren, però va ser del tot impossible. No, si resultaria que acabaria necessitant els seus serveis, com em va suggerir. «Per provar no passa res. Si la floreta que m’ofereix no m’agrada, doncs res, ja pensaré en una altra cosa. Podria copiar-la d’alguna font. A Internet segurament hi ha un munt, tot i que no voldria que la Lluïsa sabés que la he copiat. Imagina’t que escullo una frase que ja coneix» ─em deia, donant voltes a l’assumpte.

I amb aquest poti-poti de pensaments vaig arribar a casa. Vaig tornar a mirar la maleïda targeta i em decidí. Vaig trucar. Vaig haver de contestar un munt de preguntes. Com és físicament? A què es dedica? Quins gustos té? Com camina? Com parla? Com riu? I no sé quantes coses més, la majoria desconegudes per mi.

Passats un quants dies, vaig rebre per correu la floreta per a la meva desitjada Lluïsa i que deia així:

Si la estrella de Oriente guía a los marineros, yo me guío por tus ojos que alumbran más que luceros

Com anava a dir-li això a la Lluïsa? I sobretot en castellà ─no hi havia pensat en aquest detall─. Segur que li semblaria una cursileria. Si esclatés a riure em sentiria l’home més ridícul del món. Perdria tota la meva minsa autoestima. I si ho anava explicant per tot arreu? Seria la riota de l’empresa. Però no tenia alternativa. O deixava anar la floreta o callava per sempre. Que sigui el que Déu vulgui ─vaig pensar.

*****

El mar està en calma i el cel estelat. És un plaer navegar a bord d’aquest creuer que ens durà per tot el Mediterrani. Fosqueja. Lluïsa mira les estrelles i, arrecerant-se entre els meus braços, em pregunta:

─Quina és l’estrella d’Orient, amor meu?

 

El carrer

 Amb aquest relat, que duia temps al calaix, dono per acabada aquesta temporada. Ens retrobarem, si les muses ho permeten, passada la Setmana Santa. Espero que gaudiu d'aquest text.

No coneixia l’ofici de sa mare. No sabia què volia dir “fer el carrer”. Però de gran volia ser com ella, Era tan bonica! I l’estimava molt. No sabia qui era el seu pare, no li ho havia volgut dir mai, però tant se li’n donava, amb ella en tenia prou. Tots els dies, al matí, molt aviat, sa mare entrava a veure-la, l’acotxava i li donava un petó. Ja no tornava fins l’endemà a la mateixa hora. I és que treballava molt. Però els dies que descansava la portava a llocs meravellosos i li comprava moltes coses. Els seus avis, amb qui passava pràcticament tot el dia, quan no era a l’escola, deien que amb aquell treball acabaria malament. La mare i els avis quasi no es parlaven, sempre discutint per culpa del que ella “feia”.

Tampoc entenia el significat de “xulo” ni de “macarra”, però devia de ser algú molt dolent i perillós pel que comentaven els seus avis quan creien que no els escoltava. Però ningú podia fer-li mal a la mare perquè era molt valenta.

Un matí la mare no entrà per donar-li el petó de sempre ni per acotxar-la, No es trobava bé, li digueren després els avis. Però ella insistí, volia veure-la i, en un descuit, s’endinsà a l’habitació on descansava. Quan, enmig de la penombra de la cambra, li veié la cara, s’espantà d’allò més. Quasi no la reconeixia de tan masegada i plena de  blaus que la tenia, els llavis inflats i els ulls moradencs que quasi no podia obrir. Al besar-la al front, l’únic lloc aparentment intacte, sa mare feu un lleuger gemec i intentà somriure, sense gaire èxit, a la seva filla, que la mirava, dempeus, astorada. La criatura sortí corrent de la cambra amb el ulls negats de llàgrimes i corferida de pena.

 

Passats els anys, convertida en una dona encara més bonica del que fou sa mare, encara la recorda quan sortia, totes les nits, a treballar, a guanyar-se la vida. I recorda, amb una tristor infinita, com aquella horrible malaltia s’endugué a la persona a qui més ha estimat en sa vida. Acaba de complir vint anys i sa mare, de ser encara amb ella, en tindria trenta-vuit. Els avis es preocupen ara per la neta como ho feren per la seva malaurada filla. Els veu de tant en tant. Està massa ocupada amb aquest treball que l’obliga a anar, constantment, d’un lloc a un altre. Deuen creure que ha seguit l’exemple de la mare. Per això els diu que no es preocupin, que el que ella fa és una altra cosa.

Si sa mare la veiés, estaria orgullosa perquè mai li passarà el mateix. Avui dia es prenen moltes precaucions i estan sotmeses a un estricte control, especialment les que són de la seva classe. A més, en Paolo en té molta cura d’ella i la protegeix; fins i tot diria que n’està enamorat i mai li posaria la mà al damunt.

Quan ja no sigui tan jove i bonica es retirarà i, amb tots els diners estalviats, que en seran un grapat, podrà gaudir d’un retir daurat. Al cap i a la fi és una acompanyant de luxe, el que avui en dia en diuen “escort”. Mai volgué fer el carrer; això és per una altra classe de noies i de clients.