dimarts, 21 de juliol del 2020

Com combatre la idiotesa



Torno a donar voltes al tema del coronavirus, o millor hauria de dir al voltant del comportament d’alguns en front d’aquest maleït virus. Aquest microorganisme, hagi estat manipulat o sorgit de forma espontània, fa la seva feina sense voler, sense maldat, inconscientment. És l’ésser humà qui actua amb mala voluntat, amb una actitud egoista, o amb la més absoluta irresponsabilitat.

La intel·ligència humana, de la mateixa manera que la seva estupidesa, no té fi. Ja ho va dir en Einstein. I si ho va dir aquest geni, deu ser veritat.

Un ésser intel·ligent extreu conclusions de tot allò que veu i viu. Aprèn dels errors i de les experiències, és capaç d’aplicar el resultat d’un experiment per a deduir què pot passar en un altre idèntic o similar. La intel·ligència possibilita preveure les conseqüències del nostres actes. Qui fa les coses sense pensar, sense arribar a albirar el resultat de les seves accions, no només no és sensat, sinó que és un ximple amb un greu problema d’enteniment.

El meu pare sempre deia “viejo, dos veces niño”, i és que, per desgràcia, amb els anys es van perdent les aptituds, els reflexes, fins i tot el raonament. Ens tornem criatures. Quants cops no haureu vist un home o dona d’edat avançada, creuar el carrer fora d’un pas de vianants i sense mirar si ve algun cotxe? Els vells es taquen amb facilitat, els hi cau les coses de les mans sense voler, ensopeguen amb qualsevol estri que trobin pel mig, ja que no paren prou atenció per on caminen, al marge de que ja no son àgils i arrosseguen el peus. Això mateix fa la canalla. Les criatures no preveuen que jugant amb un pal poden trencar una làmpada o malmetre un gerro. No anticipen i, per tant, no eviten les desgràcies. Per això estan els pares, per instruir-los, i el desenvolupament cerebral per anar copsant la realitat que ens envolta durant l’aprenentatge.

Un cop vaig llegir que el cervell humà no arriba al seu desenvolupament complet fins als trenta anys d’edat —tot i que hi ha adults que no han arribat mai a tenir-lo totalment desenvolupat—. Potser per això els joves són molt més temeraris, molts menys assenyats que els adults? No ho sabria dir. Però el que sí atribuiria a la manca de seny, o d’intel·ligència, és la incapacitat d’alguns adolescents —no dic tots, compte, que no vull ofendre a ningú, directa o indirectament— de comprendre que les mesures de seguretat dictades per les autoritats sanitàries per preveure el contagi de la Cocvid-19 van de debò i tenen sentit.

M’imagino que hi deu haver un garbuix de motius que justifiquen el comportament insolidari d’aquests joves que no saben o no volen saber, no pensen o no volen pensar que de les seves reunions festives, de les seves trobades amicals, del seu amuntegament en platges, discoteques i llocs d’esbarjo, no nomes estan infringint les normes sinó que poden estendre la malaltia a la seva família i coneguts més propers, acabant produint un contagi comunitari al cap d’unes setmanes.

Des que l’ús de les mascaretes és obligatori per a tothom i a tot arreu, s’ha vist un clar augment de persones que les utilitzen pels carrers i altres llocs de trobada o reunió. Si abans, calculo que en eren un cinquanta per cent d’usuaris els que ho feien, ara, pel cap baix, en deuen ser un noranta per cent els conscienciats. Però encara es veuen cassos d’incompliment. Gent que fa el que li dona la gana sense pensar en els demés. I, curiosament, la gran majoria són joves. Jo diria, tornant als supòsits del principi, que la gent gran que no fa cas a les recomanacions és fonamentalment per ignorància o manca d'atenció, mentre que en els adolescents és per menfotisme o perquè els falta un bull.

Què fer davant d’aquesta actitud incívica i indiferent? Davant d’un fet així, que posa en perill la salut dels que ens envolten i de la societat en general, la resposta ha d’ésser contundent, mà dura —com dirien els nostres pares—; no com a la Índia, que els policies estomacaven a qui no duia la mascareta a cops de bastó, però sí amb mesures dràstiques, com la imposició de multes prou altes com perquè els pares —que seran els perjudicats— o la seva pròpia butxaca els facin entrar en raó. L’altra de les mesures coercitives que emprava la policia índia, la de fer flexions al mig del carrer fins caure extenuats, tampoc seria ben vista, però sí molt efectiva —només per la vergonya que suposaria pel castigat— i per tant l’hem de descartar. Llavors insisteixo, què hem de fer? Només se m’acut una cosa molt fàcil però que no ho sembla, davant l’absència d’aquesta pràctica: vigilància constant i arreu, i amonestacions contundents als infractors, acompanyades d’una forta penalització en casos d’una greu i voluntària violació de les normes.

Al poble a on visc, i pels voltants de la meva segona residència gironina, no hi he vist cap agent municipal ni cívic vigilant la seguretat ciutadana davant d’un possible contagi. Així volem contenir la propagació del virus? Manquen agents? Que en posin més, o que recorrin a voluntaris, que en trobaran —malgrat que aquests no tenen cap autoritat legal, només moral—. Malauradament, la sola recomanació, apel·lar a la responsabilitat ciutadana no és suficient, ja es veu. Per què en lloc de tancar locals en els quals es pot controlar perfectament l’aforament, com són els teatres, els cinemes, etc., no es tanquen les sales d’esbarjo nocturn, com les discoteques, i, fins tot les platges les dimensions de les quals en fan pràcticament impossible el control? Em fot, i molt, que després d’haver patit un confinament de dos mesos i mig, respectant escrupolosament les mesures de seguretat, després del sacrifici que això ha comportat, ara, per culpa d’uns ximples descerebrats, haguem de tornar enrere i tancar-nos de nou a casa sense poder gaudir d’un mínim de llibertat i de relaxació, tot i que sigui en condicions controlades. Que apliquin doncs el confinament als menors de trenta anys, a veure quina gràcia els fa. No diuen que la antiguitat es un grau? Doncs entesos. És que no veig com podem combatre la idiotesa. Algú té una idea més factible per posar a la pràctica?


Il·lustració: Carrer Castell de Solsona, la nit del 6 de juny, quan encara no s'havia decretat la fi de l'estat d'alarma

dimecres, 1 de juliol del 2020

La finestra

Avui toca relat. Espero que us agradi.



Des que, de jovenet, vaig veure la pel·lícula La ventana indiscreta, del gran Hitchcock, interpretada per James Stewart, tinc molta propensió a mirar per les finestres. Mai se sap què s’hi pot veure a l’altre cantó del carrer o a la finestra del davant. No penseu que soc un voyeur, ni molt menys, encara que, sense voler, sí que he ensopegat a alguna parella fent de les seves, ja m’enteneu. No, el que m’atreu d’aquest, diguem-ne, exercici, és el fet de deduir què hi ha al darrere de cada persona o família.
Reconec que potser soc massa imaginatiu i des que escric relats de ficció, aquesta imaginació s’ha desbocat un pèl i de vegades m’afiguro coses que no són del tot reals. Sigui com sigui, l’últim cop que vaig tafanejar per la finestra de casa, em vaig dur una bona sorpresa.
Feia molt poc que m’havia mudat de pis. El meu menjador dona a un pati de veïns. Era una nit d’estiu i havia obert la finestra de bat a bat. L’airet que corria era molt agradable i mitigava l’ambient xafogós de l’interior.
El cas és que en una de les finestres del davant, a l’altra cantó del pati, vaig veure com dues persones es barallaven. Els crits arribaven prou nítids, ja que també tenien els finestrals oberts, però les paraules se les enduia el vent, mai millor dit.
Llavors, emulant a en James Stewart, vaig tancar els llums i vaig córrer a cercar els prismàtics que encara conservo de quan era boy scout, per a poder guaitar què succeïa davant dels meus nassos.
Era una parella més aviat jove, d’uns trenta anys i escaig, ell alt i corpulent, ella més aviat menuda. Discutien violentament. Vaig enfocar al màxim augment com si, d’aquesta manera, pogués sentir-los millor. Tot el que vaig veure fou que ell duia el cabell molt curt, una barba serrada d’un color vermellós, un piercing a l’orella i un tatuatge al coll amb forma d’escorpí. Feia por. A ella no la podia veure be, només que era rossa i duia els cabells llargs i enrinxolats que li tapaven la cara. Dels crits i el forcejament van passat als cops. Ella el va esgarrapar a la cara. Ell, enfurismat, li va donar un cop de puny, la noia va perdre l’equilibri i va sortir del meu camp de visió. Després d’això es va fer la foscor i el silenci. No sabia què fer. Vaig ser a punt de trucar a la policia però me’n vaig anar al llit confiant que tot havia estat una baralla de parella sense més conseqüències que una esgarrapada a la cara ell i un ull morat ella. Tot i així em vaig sentir culpable i covard. Si havia vist un acte de maltractament, perquè no ho denunciava? De què servia mirar si després no feia res? Vaig decidir que, en tot cas, no els perdria de vista. Ara tenia un objectiu per justificar el meu espionatge.
L’endemà vaig tornar, doncs, a fer el tafaner. Volia veure si tot estava en ordre al pis del davant. En tot el dia no ni hi vaig veure cap moviment. Deurien ser fora. Quan es va fer fosc, a la mateixa hora de la nit anterior, vaig veure que s’encenien els llums. Amb els prismàtics a la mà, vaig tornar a ocupar el meu observatori. De cop i volta, aparegueren de nou els dos veïns que em tenien intrigat. Això volia dir que la baralla no havia estat tan greu com semblava i havien fet les paus. Però tot es va tornar a reproduir, put per punt, acabant exactament de la mateixa manera violenta. I de nou, el silenci, els llums apagats i la finestra tancada.
Què coi volia dir tot allò? No era gens normal. O m’havia trastocat o allà hi passava quelcom molt sospitós. Després de molt rumiar, vaig arribar a una conclusió una mica estranya, però coses més rares se n’han vist: aquells dos practicaven el sadomasoquisme. Gaudien fent-se mal. Tot allò deuria ser un preludi eròtic-sexual. No hi trobava altra explicació. Però a qui se li acut fer-ho amb els llums i la finestra oberta?
Des d’aquell moment, cada dia es repetia la mateixa escena a la mateixa hora. Allò no semblava tenir una explicació lògica. No m’ho podia treure del cap i, tossut com soc, no ho deixaria estar fins no saber què passava en realitat en aquell pis.
Tot i que podria sortir mal parat per ficar-me a on no em cridaven, no vaig poder resistir la temptació d’anar a esbrinar qui eren i a què es dedicaven aquells dos. Així doncs, l’endemà al matí em vaig presentar a l’escala a on pertanyia aquell pis per preguntar-li al porter per l’estranya parella.
—La parella del sisè segona, diu? No hi ha hagut mai una parella, només una noia. A més, el pis és buit des que va passar aquella desgràcia —va dir fent una ganyota.
—Quina desgràcia, si es pot saber? — li vaig preguntar.
—Vostè, deu ser nou al veïnat, oi?
—Doncs sí, bé, porto uns sis mesos vivint en el sisè pis del número 22 del carrer de més amunt i que dona tot just al davant del d’aquesta parella.
—Ja. Però no sé qui li haurà dit res d’una parella. Tot el que li puc dir és que en aquest pis no hi viu ningú des que van trobar morta a la llogatera, farà tot just set mesos.
—Què diu ara?
—Com ho sent. Algú —se suposa que un lladre al que va sorprendre— la va colpejar sense pietat.  Mai no van trobar qui ho va fer. Ningú va veure res. Si al menys la policia hagués tingut una descripció... I a què es deu la seva curiositat, si es por saber? Escolti, a on va?!

Estic esperant que els llums s’encenguin de nou i l’escena es repeteixi. Soc bo dibuixant. Espero saber fer un retrat prou fidel de l’assassí. Però, ben pensat, què diré a la policia?