Torno
a donar voltes al tema del coronavirus, o millor hauria de dir al voltant del
comportament d’alguns en front d’aquest maleït virus. Aquest microorganisme,
hagi estat manipulat o sorgit de forma espontània, fa la seva feina sense
voler, sense maldat, inconscientment. És l’ésser humà qui actua amb mala
voluntat, amb una actitud egoista, o amb la més absoluta irresponsabilitat.
La
intel·ligència humana, de la mateixa manera que la seva estupidesa, no té fi.
Ja ho va dir en Einstein. I si ho va dir aquest geni, deu ser veritat.
Un
ésser intel·ligent extreu conclusions de tot allò que veu i viu. Aprèn dels
errors i de les experiències, és capaç d’aplicar el resultat d’un experiment
per a deduir què pot passar en un altre idèntic o similar. La intel·ligència possibilita
preveure les conseqüències del nostres actes. Qui fa les coses sense pensar,
sense arribar a albirar el resultat de les seves accions, no només no és
sensat, sinó que és un ximple amb un greu problema d’enteniment.
El
meu pare sempre deia “viejo, dos veces niño”, i és que, per desgràcia, amb els
anys es van perdent les aptituds, els reflexes, fins i tot el raonament. Ens
tornem criatures. Quants cops no haureu vist un home o dona d’edat avançada,
creuar el carrer fora d’un pas de vianants i sense mirar si ve algun cotxe? Els
vells es taquen amb facilitat, els hi cau les coses de les mans sense voler,
ensopeguen amb qualsevol estri que trobin pel mig, ja que no paren prou atenció
per on caminen, al marge de que ja no son àgils i arrosseguen el peus. Això
mateix fa la canalla. Les criatures no preveuen que jugant amb un pal poden
trencar una làmpada o malmetre un gerro. No anticipen i, per tant, no eviten
les desgràcies. Per això estan els pares, per instruir-los, i el
desenvolupament cerebral per anar copsant la realitat que ens envolta durant
l’aprenentatge.
Un
cop vaig llegir que el cervell humà no arriba al seu desenvolupament complet
fins als trenta anys d’edat —tot i que hi ha adults que no han arribat mai a
tenir-lo totalment desenvolupat—. Potser per això els joves són molt més
temeraris, molts menys assenyats que els adults? No ho sabria dir. Però el que
sí atribuiria a la manca de seny, o d’intel·ligència, és la incapacitat d’alguns
adolescents —no dic tots, compte, que no vull ofendre a ningú, directa o
indirectament— de comprendre que les mesures de seguretat dictades per les
autoritats sanitàries per preveure el contagi de la Cocvid-19 van de debò i
tenen sentit.
M’imagino
que hi deu haver un garbuix de motius que justifiquen el comportament
insolidari d’aquests joves que no saben o no volen saber, no pensen o no volen
pensar que de les seves reunions festives, de les seves trobades amicals, del seu amuntegament en platges, discoteques i llocs d’esbarjo, no nomes estan
infringint les normes sinó que poden estendre la malaltia a la seva família i
coneguts més propers, acabant produint un contagi comunitari al cap d’unes
setmanes.
Des
que l’ús de les mascaretes és obligatori per a tothom i a tot arreu, s’ha vist
un clar augment de persones que les utilitzen pels carrers i altres llocs de
trobada o reunió. Si abans, calculo que en eren un cinquanta per cent d’usuaris
els que ho feien, ara, pel cap baix, en deuen ser un noranta per cent els
conscienciats. Però encara es veuen cassos d’incompliment. Gent que fa el que
li dona la gana sense pensar en els demés. I, curiosament, la gran majoria són
joves. Jo diria, tornant als supòsits del principi, que la gent gran que no fa
cas a les recomanacions és fonamentalment per ignorància o manca d'atenció, mentre que en els
adolescents és per menfotisme o perquè els falta un bull.
Què
fer davant d’aquesta actitud incívica i indiferent? Davant d’un fet així, que
posa en perill la salut dels que ens envolten i de la societat en general, la resposta ha d’ésser contundent, mà dura —com dirien els nostres pares—;
no com a la Índia, que els policies estomacaven a qui no duia la mascareta a
cops de bastó, però sí amb mesures dràstiques, com la imposició de multes prou
altes com perquè els pares —que seran els perjudicats— o la seva pròpia butxaca els facin entrar en raó.
L’altra de les mesures coercitives que emprava la policia índia, la de fer
flexions al mig del carrer fins caure extenuats, tampoc seria ben vista, però
sí molt efectiva —només per la vergonya que suposaria pel castigat— i per tant
l’hem de descartar. Llavors insisteixo, què hem de fer? Només se m’acut una
cosa molt fàcil però que no ho sembla, davant l’absència d’aquesta pràctica:
vigilància constant i arreu, i amonestacions contundents als infractors,
acompanyades d’una forta penalització en casos d’una greu i voluntària violació
de les normes.
Al
poble a on visc, i pels voltants de la meva segona residència gironina, no hi
he vist cap agent municipal ni cívic vigilant la seguretat ciutadana davant
d’un possible contagi. Així volem contenir la propagació del virus? Manquen
agents? Que en posin més, o que recorrin a voluntaris, que en trobaran —malgrat
que aquests no tenen cap autoritat legal, només moral—. Malauradament, la sola
recomanació, apel·lar a la responsabilitat ciutadana no és suficient, ja es
veu. Per què en lloc de tancar locals en els quals es pot controlar perfectament
l’aforament, com són els teatres, els cinemes, etc., no es tanquen les sales
d’esbarjo nocturn, com les discoteques, i, fins tot les platges les dimensions
de les quals en fan pràcticament impossible el control? Em fot, i molt, que
després d’haver patit un confinament de dos mesos i mig, respectant
escrupolosament les mesures de seguretat, després del sacrifici que això ha
comportat, ara, per culpa d’uns ximples descerebrats, haguem de tornar enrere i
tancar-nos de nou a casa sense poder gaudir d’un mínim de llibertat i de relaxació,
tot i que sigui en condicions controlades. Que apliquin doncs el confinament
als menors de trenta anys, a veure quina gràcia els fa. No diuen que la antiguitat es un grau? Doncs entesos. És que no
veig com podem combatre la idiotesa. Algú té una idea més factible per posar a la pràctica?
