Merlí

El temps lliure de què he “gaudit” durant l’estat d’alarma per la Covid-19 m’ha dut a veure un grapat de sèries. Una d’elles ha estat Merlí, una coneguda sèrie de producció catalana. La primera temporada es va estrenar el 2015 i la tercera i última el 2018. No feia intenció de veure-la. No em venia de gust. Mai m’han agradat les sèries d’adolescents per a adolescents, ni tan sols quan jo ho era. Però, tot i saber que aquesta era diferent, no m’atreia gens ni mica per les imatges que la publicitat de TV3 oferia. La meva intuïció em deia que, com moltes sèries juvenils d’avui dia, hi hauria “marro” a tort i a dret, sexe a dojo i ja estic fart de les històries farcides de sexe gratuït. Serà l’edat que m’ha tornat conservador en aquesta i altres qüestions.

En veure-la disponible en una de les plataformes digitals a les quals estic subscrit, em vaig decidir a donar-li una oportunitat. O potser me l’ha he donat jo, la oportunitat de reconsiderar els meus prejudicis.

He de dir que, en general, m’ha deixat una molt bona impressió. A destacar la interpretació dels actors, tant els veterans com els novells, la seva qualitat i el seu contingut humà. Tanmateix, com en totes les coses hi ha sempre un però, és aquest “però” el que m’ha portat a escriure aquesta entrada, que corrobora el meu recel apriorístic i que fa referència a la inversemblança i irrealitat d’alguns fets prou importants per a mi, una persona, com jo, que espera veure fantasia dins la ficció però realitat dins d’un drama costumista. I és que, un cop més, els productors, guionistes —en aquest cas guionista— i directors ens segueixen volent fer combregar amb rodes de molí.

Però, tot i que ho pot semblar, la meva intenció no és fer una crítica o ressenya cinematogràfica, sinó un nou retret —ja he escrit abastament sobre aquesta qüestió— envers la irrealitat que encara traspuen les pel·lícules i les sèries televisives. Tots els gèneres, tant literaris com cinematogràfics, tenen —o haurien de tenir— les seves regles i els seus límits. Per tant, una sèrie com Merlí, ambientada a la Barcelona actual, que pretén reflectir els costums i la vida dels estudiants adolescents i dels seus mestres, no s’hauria de permetre “el luxe” de normalitzar fets que no són, ni de bon tros, tan habituals com ens volen fer creure.

El cinema “modern” ens té acostumats a escenes i situacions que —en el meu parer— només tenen un interès estètic, eròtic i fins i tot morbós, i que ens mostren com normals i corrents i que, pel que sembla, sense les quals “el producte” no seria tan comercial. Si la dita diu que per a mostra només cal un botó, en aquest cas tenim prou botons per fer moltes sotanes.

Segons això, resulta, doncs, habitual follar de peus, a qualsevol lloc, públic i privat, sigui a un lavabo, a l’ascensor, al rebedor, damunt de la taula del menjador o de la cuina, ella amb el cul damunt del rentavaixelles o de l’aigüera. I tant hi fa si és amb un conegut o un estrany. Per no parlar de la pretesa —per no dir fictícia— igualtat entre sexes en forma d’un més que impetuós i irreprimible desig sexual femení que porta, sense cap preludi, a un orgasme explosiu en qüestió de segons mentre el mascle encastador no ha tingut, com qui diu, temps d’acabar d’abaixar-se els pantalons. Tampoc havia vist mai unes ereccions tan instantànies —fet i dit, como si el mascle ja vingués trempat de casa—, ni uns orgasmes tan imminents — pim, pam, fora—. Després, un cop a casa, és clar, la cosa ja no rutlla igual.

Potser arribats a aquest punt, us heu fet una idea equivocada de mi. No soc cap purità, no m’escandalitzo ni faig escarafalls davant d’aquestes escenes que, com dic, pretenen donar-li a la història una forta carga eròtica. Però és realment necessària tota aquesta profusió d’escenes sexuals en les sèries televisives i al cinema? Ho exigeix realment la història o és un afegit gratuït per fer contenta la clientela? A on és la diferència entre realitat i ficció?

Tornant a la sèrie Merlí, us diré, pels que no ho sabeu, que aquest personatge, magníficament interpretat per Francesc Orella, és un professor de filosofia de segon de batxillerat en una escola pública de Barcelona, un professor atípic i que molts haguéssim volgut tenir. Sorneguer, irònic, fins i tot cínic, porta de cap a la resta del professorat pel seu sistema peculiar i heterodox de fer classe. El seu objectiu fonamental és fer pensar als nois i noies, estimulant el seu sentit crític envers la societat i l’autoritat establerta. Fins aquí res a dir, excepte que potser té una dosi excessiva d’idealisme, per no dir d’irrealitat pel que fa al seu desafiament al sistema educatiu oficial.

A on són els exemples d’irrealitat a què faig esment? Doncs només començar la sèrie ja es fan evidents. És normal que, el primer dia com a professor, en Merlí li tiri la canya a la professora més jove i sexy de l’escola, tot i sabent que té parella, amb qui l’ha vista fent-se carantoines? És normal que fins i tot gosi a dir-li que el que necessita és un home fet i dret com ell i no un xitxarel·lo com el seu estimat? Val a dir que, si amb això no hi hagués prou, aquesta noia té vint-i-cinc anys i ell seixanta. És això normal, corrent, habitual? No estem parlant de Cinquanta ombres de Grey: ni en Merlí és un multimilionari ben plantat que fa anar de cul a les noietes. Però no acaba aquí la cosa, ja que la noia, comprensiblement emprenyada, li canta les quaranta a la sortida de l’institut, retraient-li el seu comportament inadequat. Ell, al més pur estil Clark Gable, insisteix dient-li que és normal que un home vulgui “fer-s’ho” amb una noia tant sexy i ben parida com ella. Encuriosida i alhora atreta per l’audàcia i atreviment d’aquell mascle tan mascle, ja no li posa mala cara, ans al contrari. A la propera trobada, l’endemà mateix, el somriu tota múrria i a la primera oportunitat, acaben fent-ho, com a poltres desbocats, al quartet del material escolar. Quin ensenyament hi podem extreure d’aquest episodi? Que encara que una noia digui que no al principi, cal insistir perquè acabarà caient al sac? Que no hi fa res que una noia tingui xicot per fer-li propostes sexuals? Que tampoc hi fa res que l’home intenti endur-se al llit una noia que, per edat, podria ser la seva filla?

Això té lloc als cinquanta primers minuts, perquè en Merlí seguirà fent de les seves al llarg de tota la sèrie. Després es lligarà a la Gina, la mare divorciada d’un dels seus alumnes —res a dir— amb qui comença una relació estable amb sexe constant i apassionat al primer lloc on els hi ve de gust —un altre pim, pam, a la taula del despatx del cap d’estudis, per exemple—, com un parell d’adolescents. Mentre ella creu en la fidelitat de la parella, ell s’ho fa amb la Míriam, mare soltera d’un altre dels seus alumnes —a qui ha ajudat a superar una crisi d’agorafòbia—, a la cuina del bar del qual ella en és propietària. Per acabar d’adobar-ho, la Gina li demana un fill, cosa que —per primer cop assenyadament—, en Merlí rebutja. Aquí hi tenim un altra cosa que grinyola: a  la seva edat —representa uns quaranta i escaig—, voler tenir un fill amb el sexagenari d’en Merlí és per llogar-hi cadires, em sembla a mi.

Molt més endavant, entra en escena una nova professora d’història, la Silvana, jove, guapa i eixerida que de seguida crida l’atenció d’en Merlí, com no podia ser d’altra manera. Però, compte, que aquest cop no es ell el provocador, ja que li ha jurat a la Gina que li serà fidel a menys que succeeixi algun imprevist. I l’imprevist és servit de la mà d’una ansiosa Silvana que no pot reprimir un rampell d’excitació sexual i la necessitat impetuosa de desfogar-se amb el primer filòsof que se li posa al davant. Tant bon punt es troben a soles, com si d’una nimfòmana es tractés, l’arrossega cap al quartet del material escolar, que fa les funcions de picadero escolar per alleujar les necessitats fisiològiques del professorat.

I deixant de banda les gresques eròtic-sexuals d’aquest filòsof modern, l’alumnat no es queda enrere. En Pol Rubio, un company de l’Ivan, el fill de la Míriam, la mestressa del bar amb qui Merlí va tenir sexe descontrolat, també se la tira —us estalvio el com i el perquè— i, si no ho arriba a descobrir l’Ivan, la cosa hagués anat per llarg. ¡Quina peça aquest Pol Rubio! —ha donat tant de joc que s’ha fet un spin-off d’aquesta sèrie com a personatge central—, el més guapot i engrescador de la classe, que també manté esporàdicament relacions homosexuals amb en Bruno, el fill d’en Merlí, un gai fins fa poc amagat a l’armari. I quant a l’ambient general per part de l’alumnat, només cal recórrer els passadissos i el pati de l’institut per veure aquí i allà parelletes menjant-se la boca com si fos la cosa més natural del món en un lloc que no és, precisament, d’esbarjo.

Si el creador i guionista de la sèrie, l’Hector Lozano, ha volgut reflectir la vida i problemes quotidians dels alumnes i professors d’un barri obrer de la Ciutat Comtal, crec que s’han passat de rosca o, com diuen avui dia, tres pobles. Tot i així, la sèrie paga molt la pena i són molts més els encerts —sempre d’acord amb la meva opinió— que els desencerts.

Les exposicions filosòfiques d’en Merlí és quelcom impagable. Amb les seves aportacions, basant-se en els filòsofs de renom universal, intenta inculcar als seus alumnes el criteri necessari per a que sàpiguen aplicar els seus ensenyaments a la vida quotidiana i a la societat en general. Els conflictes del jovent  davant una mare absent o un pare autoritari i dominant, els dubtes sobre la pròpia identitat sexual, la conducta amorosa i sexual dels joves d’avui, els problemes d’assetjament a l’escola, les relacions d’amistat i enemistat, la gelosia, el masclisme, la discriminació, l’abús de poder, i com es resolen molts dels entrebancs personals i familiars per mediació d’aquest professor nouvingut que cap col·lega entén, és el nucli fonamental d’aquesta sèrie. Soc conscient que si tota la història hagués girat només al voltant del creixement personal dels alumnes i l’actitud pedagògica del professorat potser hauria resultat avorrida i calia “animar-la” amb les peripècies pròpies de la vida d’adolescent, però crec que s’ha fet un gra massa en aquest apartat. Una cosa són els embolics amorosos entre nois i noies de la mateixa edat, els típics entremesos de l’amor adult, i una altra l’olla barrejada.

Merlí ha estat, per tant, un agradable acompanyant de moltes tardes de quarantena. Una opció, malgrat tots els meus retrets, molt recomanable.