dimarts, 21 de juliol de 2020

Com combatre la idiotesa



Torno a donar voltes al tema del coronavirus, o millor hauria de dir al voltant del comportament d’alguns en front d’aquest maleït virus. Aquest microorganisme, hagi estat manipulat o sorgit de forma espontània, fa la seva feina sense voler, sense maldat, inconscientment. És l’ésser humà qui actua amb mala voluntat, amb una actitud egoista, o amb la més absoluta irresponsabilitat.

La intel·ligència humana, de la mateixa manera que la seva estupidesa, no té fi. Ja ho va dir en Einstein. I si ho va dir aquest geni, deu ser veritat.

Un ésser intel·ligent extreu conclusions de tot allò que veu i viu. Aprèn dels errors i de les experiències, és capaç d’aplicar el resultat d’un experiment per a deduir què pot passar en un altre idèntic o similar. La intel·ligència possibilita preveure les conseqüències del nostres actes. Qui fa les coses sense pensar, sense arribar a albirar el resultat de les seves accions, no només no és sensat, sinó que és un ximple amb un greu problema d’enteniment.

El meu pare sempre deia “viejo, dos veces niño”, i és que, per desgràcia, amb els anys es van perdent les aptituds, els reflexes, fins i tot el raonament. Ens tornem criatures. Quants cops no haureu vist un home o dona d’edat avançada, creuar el carrer fora d’un pas de vianants i sense mirar si ve algun cotxe? Els vells es taquen amb facilitat, els hi cau les coses de les mans sense voler, ensopeguen amb qualsevol estri que trobin pel mig, ja que no paren prou atenció per on caminen, al marge de que ja no son àgils i arrosseguen el peus. Això mateix fa la canalla. Les criatures no preveuen que jugant amb un pal poden trencar una làmpada o malmetre un gerro. No anticipen i, per tant, no eviten les desgràcies. Per això estan els pares, per instruir-los, i el desenvolupament cerebral per anar copsant la realitat que ens envolta durant l’aprenentatge.

Un cop vaig llegir que el cervell humà no arriba al seu desenvolupament complet fins als trenta anys d’edat —tot i que hi ha adults que no han arribat mai a tenir-lo totalment desenvolupat—. Potser per això els joves són molt més temeraris, molts menys assenyats que els adults? No ho sabria dir. Però el que sí atribuiria a la manca de seny, o d’intel·ligència, és la incapacitat d’alguns adolescents —no dic tots, compte, que no vull ofendre a ningú, directa o indirectament— de comprendre que les mesures de seguretat dictades per les autoritats sanitàries per preveure el contagi de la Cocvid-19 van de debò i tenen sentit.

M’imagino que hi deu haver un garbuix de motius que justifiquen el comportament insolidari d’aquests joves que no saben o no volen saber, no pensen o no volen pensar que de les seves reunions festives, de les seves trobades amicals, del seu amuntegament en platges, discoteques i llocs d’esbarjo, no nomes estan infringint les normes sinó que poden estendre la malaltia a la seva família i coneguts més propers, acabant produint un contagi comunitari al cap d’unes setmanes.

Des que l’ús de les mascaretes és obligatori per a tothom i a tot arreu, s’ha vist un clar augment de persones que les utilitzen pels carrers i altres llocs de trobada o reunió. Si abans, calculo que en eren un cinquanta per cent d’usuaris els que ho feien, ara, pel cap baix, en deuen ser un noranta per cent els conscienciats. Però encara es veuen cassos d’incompliment. Gent que fa el que li dona la gana sense pensar en els demés. I, curiosament, la gran majoria són joves. Jo diria, tornant als supòsits del principi, que la gent gran que no fa cas a les recomanacions és fonamentalment per ignorància o manca d'atenció, mentre que en els adolescents és per menfotisme o perquè els falta un bull.

Què fer davant d’aquesta actitud incívica i indiferent? Davant d’un fet així, que posa en perill la salut dels que ens envolten i de la societat en general, la resposta ha d’ésser contundent, mà dura —com dirien els nostres pares—; no com a la Índia, que els policies estomacaven a qui no duia la mascareta a cops de bastó, però sí amb mesures dràstiques, com la imposició de multes prou altes com perquè els pares —que seran els perjudicats— o la seva pròpia butxaca els facin entrar en raó. L’altra de les mesures coercitives que emprava la policia índia, la de fer flexions al mig del carrer fins caure extenuats, tampoc seria ben vista, però sí molt efectiva —només per la vergonya que suposaria pel castigat— i per tant l’hem de descartar. Llavors insisteixo, què hem de fer? Només se m’acut una cosa molt fàcil però que no ho sembla, davant l’absència d’aquesta pràctica: vigilància constant i arreu, i amonestacions contundents als infractors, acompanyades d’una forta penalització en casos d’una greu i voluntària violació de les normes.

Al poble a on visc, i pels voltants de la meva segona residència gironina, no hi he vist cap agent municipal ni cívic vigilant la seguretat ciutadana davant d’un possible contagi. Així volem contenir la propagació del virus? Manquen agents? Que en posin més, o que recorrin a voluntaris, que en trobaran —malgrat que aquests no tenen cap autoritat legal, només moral—. Malauradament, la sola recomanació, apel·lar a la responsabilitat ciutadana no és suficient, ja es veu. Per què en lloc de tancar locals en els quals es pot controlar perfectament l’aforament, com són els teatres, els cinemes, etc., no es tanquen les sales d’esbarjo nocturn, com les discoteques, i, fins tot les platges les dimensions de les quals en fan pràcticament impossible el control? Em fot, i molt, que després d’haver patit un confinament de dos mesos i mig, respectant escrupolosament les mesures de seguretat, després del sacrifici que això ha comportat, ara, per culpa d’uns ximples descerebrats, haguem de tornar enrere i tancar-nos de nou a casa sense poder gaudir d’un mínim de llibertat i de relaxació, tot i que sigui en condicions controlades. Que apliquin doncs el confinament als menors de trenta anys, a veure quina gràcia els fa. No diuen que la antiguitat es un grau? Doncs entesos. És que no veig com podem combatre la idiotesa. Algú té una idea més factible per posar a la pràctica?


Il·lustració: Carrer Castell de Solsona, la nit del 6 de juny, quan encara no s'havia decretat la fi de l'estat d'alarma

6 comentaris:

  1. Seguint el tópic, es pot dir mes alt però no mes clar, una abraçada "enmascarada"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Xavier! Quin gust llegir-te per aquí. Veig que no estic sol davant d'aquest esperpent social.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Molt bones reflexions!! La solució que dones de confinar als menors de 30 es una bona idea pero confiaria x uns mesos als que enxampin saltant-se les normes ja que no tots actuen malament. Tindrien que haver més agents x controlar. I na dura x els infractors. Com sempre un plaer llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, hauria de ser un confinament selectiu, o quirúrgic, com en diuen ara, je,je.
      Un petó.

      Elimina
  3. La meva opinió és que la policia té por d'enfrontar-se als joves quan van en grup. Fa poc van apallissar un mosso d'esquadra a Premià de Mar per cridar-los l'atenció i treure's la porra. Li van pegar amb la mateixa porra. Encara que no sigui políticament correcte, eren immigrants o fills d'immigrants. El mosso van haver d'ingressar-lo a Can Ruti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser això, ja que no veig gaire vigilància pels carrers per comprovar si es compleixen les normes de seguretat.
      Una abraçada.

      Elimina