Un conte de fantasmes

Aquest és l'últim conte que us contaré. Segur que no us farà por, no és pas la meva intenció ni el seu objectiu, però sí que espero que us agradi o, al menys, que la seva lectura un entretingui

En Luiset creia fermament en l’existència de fantasmes. Ell en veia un cada dia però els seus amics més amics no li feien cas.

―Si vols que et cregui, presenta-me’l –li digué en Manelet, el seu primer millor amic.

―Si existissin els fantasmes tothom els veuria –era de la opinió en Joanet, el seu segon millor amic.

―Jo no hi crec en els fantasmes. El meu pare diu que això són ximpleries –afegí la Roser, l’única amiga dels tres noiets.

En Lluiset, enrabiat per la incredulitat dels seus amics, es comprometé a demostrar-los que els fantasmes existien i que es podien veure. Ja veurien aquells descreguts com tenia raó. Es quedarien amb un pam de nassos, sí senyor.

L’única cosa que havia de fer, però, era convèncer al senyor Martí per a que comparegués davant dels seus amics.

El senyor Martí era, és clar, un fantasma. O potser hauríem de dir “el seu fantasma”.

―Senyor Martí, seria vostè tan amable de aparèixer-se davant d’uns amics meus? –li preguntà una nit.

El senyor Martí, que estava llegint un llibre als peus del llit del nen, aixecà el cap i traient-se les ulleres, contestà:

―Mira, Lluiset, els fantasmes no estem per espantar, fer burla, ni per participar en juguesques. Això que em demanes no és possible, ho sento.

―Però és que jo volia...

―Ja sé què volies: convèncer els teus amics de que els fantasmes existim.

―Doncs sí. És que no s’ho creuen i els he dit que...

―Que jo em materialitzaria. Però no veus que això no és seriós?

―Ja, però si no compleixo amb la meva paraula em prendran per un babau.

―Haver-ho pensat abans. Si m’ho haguessis dit t’hagués explicat que els fantasmes només podem mostrar-nos a les persones que creuen en nosaltres.

―Si us plau, si us plau. Només seria un momentet de res. Faci-ho per mi, senyor Martí. No vull ser el motiu de les seves burles.

―Ai Lluiset, Lluiset. Mira: els incrèduls de mena no hi creuran mai, per molt que vegin una aparició.

Però davant la insistència del nen, el senyor Martí no tingué més remei que claudicar. I així elaboraren un pla que satisféu a ambdós. Ara només calia posar-lo en pràctica.

El diumenge, després de missa, en Lluiset cità els seus amics al claustre de l’església.

―I ara què? –digueren tots tres alhora.

―Tranquils. Ho veureu quan hagi marxat tothom.

En Manelet, en Joanet i la Roser esperaven impacients alguna manifestació fantasmagòrica però res succeïa. Fins que una ombra aparegué darrere el pou que hi ha al bell mig del pati del claustre.

―Mireu, mireu allà, al pou –cridà en Lluiset.

Però abans que poguessin veure-li la cara, la figura corregué, sense quasi tocar els peus a terra, cap a la porta que dóna a la cripta que hi ha sota l’altar major.

―Som-hi, correu, que se’ns escapa –digué la Roser, entusiasmada i més valenta del que havien imaginat els seus companys.

Però tant el Joanet com el Manelet es quedaren palplantats sota d’una de les arcades on s’havien aixoplugat, com si tinguessin els peus clavats al terra.

―No volíeu veure un fantasma? ─els escridassà en Lluiset─. Doncs a què espereu? No tingueu por, no heu de témer res. Ja us he parlat d’ell. És el senyor Martí, el meu fantasma particular i amic meu.

Quan les quatre criatures baixaren per les escales que els dugué a la cripta, fosca i humida, no van veure ningú. Però en Lluiset, sabedor del pla, els assenyalà un banc mig corcat on trobaren una capa, un barret i unes ulleres. Tot d’una, sis ulls es dirigiren cap a la roba. Amb mans tremoloses, un a un la volien agafar però se’ls hi relliscava de les mans; era com voler agafar aigua. De cop i volta, però, la capa, el barret i les ulleres s’enlairaren i formaren una silueta humana que es posà dempeus davant una astorada audiència.

Tots, excepte el Lluiset, restaren muts i gelats com el glaç.

―Ho veieu, ho veieu com tenia raó –cridava en Lluiset tot fent saltironets.

Però com a única resposta, els tres amics sortiren de la cripta cames ajudeu-me i desaparegueren en un tres i no res.

En Lluiset i el senyor Martí es miraren bocabadats per la reacció dels vailets.

―Bé, digué en Lluiset, al menys ara creuran el què jo els deia.

―Jo no estaria tan segur –li respongué el senyor Martí.

Nen i fantasma tornaren a casa pensarosos. L’un desitjant que l’endemà els seus companys li donarien la raó; l’altre sospitant que la cosa no havia acabat. I com sap més el fantasma per vell que per fantasma, en senyor Martí no anà errat.

Quan el dilluns, en LLuiset entrà a classe, una riallada monumental esclatà tan bon punt s’assegué a la seva taula. L’únic que no reia era el mestre, que el mirava amb un esguard de retret. El càstig no es féu esperar. L’engany a un amic ─i més amb premeditació i traïdoria─ era un dels pitjors pecats i no es podia deixar sense un correctiu exemplar, segons el sorrut educador.

―Hagués pogut ser pitjor ─li digué el senyor Martí al capvespre, quan en Lluiset arribà a casa i es tancà a la seva cambra tot plorós. Ja t’ho deia jo que, tot i veient-me, no es creurien que soc un fantasma.

―És que no ho entenc ─digué en Lluiset entre singlots─. Que no ho van veure que vostè, un fantasma, apareixia i s’enlairava davant dels seus nassos? Com pot ser que diguin que tot era un muntatge?

―Doncs perquè quan algú no és capaç d’entendre una cosa prefereix creure que tot ha estat obra d’un enginy o d’un engany, per molt més difícil que resulti trobar-li una explicació lògica.

―I ara què? –es preguntà en veu alta en Lluiset.

―Els donaré un escarment –digué el senyor Martí enfurismat, veient tan dolgut el seu jove amic.

―Sí? De debò? Què farà, què farà?

―Mmm. M’ho rumiaré.

Des d’aquell dia, uns quants nens del poble no podien viure en pau. Un fantasma, vestit amb capa i barret, els feia la guitza nit i dia. De dia els empaitava i els hi feia mil i una barrabassada. Per la nit, les seves manifestacions eren més feréstegues. No podien dormir de la por. Però no ho explicaven a ningú, ni als seus pares ni als seus amics, perquè sabien que ningú no els creuria.

―Això s’ha d’acabar, Lluiset. No puc més, estic baldat i ja tinc una edat ─li digué el senyor Martí una nit.

―Ja m’ho imagino. Però que consti que va ser idea seva. Si ho vol deixar ho entendré. Això de fer de fantasma atemoridor ha de ser esgotador. Ai miri, m’ha sortit un rodolí.

―Mai m’hagués imaginat haver de fer aquest numeret espantant criatures. Ho deixo, però abans faré una cosa per a que em recordin per sempre més.

En Lluiset no preguntà ni volgué saber, però el que el senyor Matí féu degué ser una cosa sonada, d’això en està segur, perquè ara els seus amics i companys el respecten i l’afalaguen d’allò més. El tracten com un Rei. I alhora sembla que el temen. En Lluiset es més feliç que mai.

 

No sabria dir quina és la moral d’aquest conte. Que no s’ha de dubtar mai d’un amic? Que la venjança és dolça? Potser que els descreguts paguen tard o d’hora la seva incredulitat? No ho sé. De fet, jo no crec en fantasmes i no m’ha passat res dolent ni estrany. Bé, llevat d’aquest malsons que...

Un conte de lladres

 

Fa temps em van contar una història que no sabria dir si és real o imaginària, el què es coneix com a llegenda urbana. És la història dels “salats”, tres xicots d’un barri senzill que jugaren amb foc i que al final es van cremar.

En Fermín, en Lucas i l’Agustí formaven un trio de lladres de baixa estofa. Tenien poca experiència; això de la lladreria no era el seu fort però anaven fent. S’havien conegut a la “mili”. En Fermín era del nord, en Lucas del sud i l’Agustí era català i tots tres de pares sense estudis ni diners. Eren bastant curts de gambals però amb moltes ganes de triomfar a la vida. Però després d’escarrassar-se treballant d’això i d’allò no pogueren guanyar més que un souet per anar tirant i arribar amb prou feines a fi de mes.

Cansats, doncs, de ser uns pelats, decidiren unir els seus dots de “manetes” per dedicar-se a “viure de la sort aliena”, eufemisme que utilitzaven i que no volia dir altra cosa que aprofitar-se ─perquè això de robar sona massa fort─ del que els altres havien aconseguit gràcies a una feina digna.

Feia ja dos anys que es dedicaven a fer de lladregots, entrant a les cases de la gent del barri quan aquestes eren fora, treballant o de cap de setmana. Ho tenien tot ben controlat i fins ara els hi havia anat prou bé. Ningú del barri sospitava d’aquells joves tan agradables i ben educats amb els que es trobaven tot sovint a la fleca, al supermercat o a la farmàcia, per separat, és clar, no fos que malpensessin en veure’ls sempre junts. Aquests llocs eren una valuosa font d’informació per a les seves malifetes, llocs a on la gent xerra pels descosits sense temor a oïdes indiscrets. “Què feu aquest cap de setmana? Doncs anem al poble, a veure els pares”. Coses d’aquesta mena eren les que els hi obria la porta ─és un dir─ a les propietats dels demés sense el seu permís ni coneixement.

Sostreien tot el que podien arreplegar: algunes joies, alguns diners ─no gaires─ i poca cosa més, ja que la gent del barri no era per donar-los masses alegries i tampoc se’ls hi presentaven moltes oportunitats, i això d’anar a altres barris era massa perillós ja que les cares desconegudes fan sospitar més del compte. Al seu barri, en canvi, eren apreciats i coneguts com “els salats” perquè sempre contaven acudits quan s’ajuntaven ─dia sí i dia també─ al bar de la cantonada per guanyar-se la confiança de la clientela.

Un dia, en Lucas arribà amb una gran noticia: la senyora Ramona s’havia mort, l’enterraven l’endemà i ja sabeu els calerons i joies que deien que tenia, i que heretaria, per descomptat, la seva única neboda, aquella dona tan grassa i amb cara de gos que hi anava a veure-la molt de tant en tant.

Tindrien, doncs, un parell d’hores per fer de les seves abans que els veïns de l’escala tornessin de l’església i la família del cementiri. La porta era molt vella, que ja se l’havien mirada molts cops, així que la podrien esberlar amb un tres un no res. La resta seria bufar i fer ampolles.

Arribat el moment, el trio dels “salats” es presentaren puntualment a casa de la difunta a plena llum del dia. Si algú els veia a l’escala o al replà dirien que anaven a presentar el seu condol a la família de la malaguanyada veïna o qualsevol poca-soltada posant cara de babaus. Però no van trobar ningú. Tingueren, doncs, el camí totalment expedit per a dur a terme la seva feina.

El pis era fosc com la boca del llop i amb olor de resclosit. Quasi semblava l’escenari d’una pel·lícula de por. Mobiliari vell i de ben segur corcat emplenava tots els racons. Les finestres tancades com si haguessin passat dies des de la desocupació del pis. Amb l’ajut d’unes llanternes ─amb tota certesa robades─, s’endinsaren cap al que cregueren que era el dormitori de la finada amb la intenció d’escorcollar armari, calaixera i el que calgués. Un cop allà, decidiren obrir els llums per veure-hi millor atès que, amb les finestres closes, ningú podia observar-los des de fora. Quina sorpresa s’enduren al veure, palplantats davant seu, a tres individus somrient amb sornegueria fins que un d’ells digué: “No cal que busqueu. Tot el que la vella tenia de valor ─poca cosa per cert─ ja és nostre. Ho sentim, però hem estat els primers en arribar”. I tocaren el dos tan tranquils.

Eren la Colla Pesigolla, com ells els anomenaven, aquell grapat de burletes tan tibats amb els que coincidien al bar cada dos per tres, aquells que deien tenir una molt bona feina i que sempre anaven tan ben vestits. Qui els anava a dir que fossin uns lladres!

Els tres “salats” van quedar amb un pam de nassos. Aquells tres els hi havien passat al davant. I amb això aprengueren dues lliçons: 1) que les aparences enganyen i 2) que qui no corre, vola.

Fins aquí la història no seria un conte exemplar, ni molt menys; no hi va haver escarment, ans el contrari, ja que des d’aleshores foren més ambiciosos i agosarats, volien dur un tren de vida com el dels seus competidors. I ves per on que, amb el temps, “els salats” i “la colla pessigolla” esdevingueren amics, formaren una banda amb més ínfules i acabaren fent d’atracadors, coneguts com “la banda dels sis”.

Es diu que ara mateix duen una vida tranquil·la a Can Brians i que sembla que en tindran per un grapat d’anys, compartint sostre i ranxo.

Després de tot, en Fermín, en Lucas i l’Agustí deuen haver aprés una nova lliçó, la millor de totes: que qui camina mal camí, no fa bon pas a la fi.

I un gos i un gat, aquest conte s’ha acabat.

Un conte de nans

 

En Joanet, amb sis anys, no havia vist mai un nan tret dels que sortien al circ, quan venia al poble, i que el feien riure tant amb les seves bestieses. Saltaven, ballaven i feien ganyotes per la pista, barallant-se com si s’haguessin tornat folls. Són homenets, homes petits ─li deia en Joan, son pare─. En Joanet creia que eren persones d’algun país molt llunyà on tothom era així de petit, com els barrufets, que vivien en un indret amagat i apartat dels ulls de la gent normal.

Un dia, quan en Joanet tornava cap a casa, en sortir de l’escola, es va trobar de sobte amb un d’aquells homenets. El circ feia dies que havia marxat. Com era doncs possible que un dels nans s’estigués encara al poble? Encuriosit, el seguí i veié que entrà al bar de la plaça. En Joanet parà l’orella.

─Necessito treball. No us caldrà pas ajuda al bar? ─sentí que li preguntava al senyor Jaume, el propietari. 

─Però com vols que et contracti de cambrer si a prou feines arribes a la taula ─li respongué aquell, amb una riallada.

El nan girà cua sense dir ni ase ni bèstia i sortí al carrer. Palplantat al mig de la plaça, encengué una cigarreta i s’assegué en un banc sota un frondós plàtan, trist i pensarós.

En Joanet s’assegué al seu costat.

─Hola ─digué al cap d’una estona─. Em dic Joanet. I tu, com et dius?

─Em dic Pere però tinc altres noms. Al meu poble tothom em coneix com en Peret camacurta. Al circ era en Fredolic, però no pas perquè tingués fred sinó pel nom del bolet. ─I davant la cara d’estranyesa del nen, continuà─. Tots els nans teníem nom de bolet: en Rovelló, el de la cara rogenca, en Rossinyol, massís de cos i groguenc de pell, en Cep, el del cabell castany i cara blanquinosa, i en Llanega, de pell bruna i llefiscosa.

─Ja t’he vist al circ fent tombarelles i moltes altres coses gracioses. Era molt divertit.

─Si, si. Molt divertit pel públic però si no fóssim nans, ningú riuria de les ximpleries que fem. Jo fa molt de temps que vull sortir d’aquesta vida. M’agradaria dur una vida con la de la resta de la gent, com la que tu tindràs quan siguis gran.

─Quans anys tens? ─li preguntà en Joanet.

─Acabo de complir vint-i-cinc. I en porto més de deu treballant al circ.

─I a quin país vas néixer? No sembles estranger.

─Perquè no ho sóc d’estranger. Vaig néixer a la Pobla de Corrons, aquí al costat com qui diu.

I entre calada i calada a la cigarreta, en Pere li contà que havia nascut nan, una malaltia que no deixava créixer a les persones; que els seus pares eren “normals” ─posant la paraula entre cometes amb els dits petits i rabassuts─; com fou la seva vida al poble fins que es decidí a ajuntar-se amb una colla de pallassos que organitzaven festes pels nens de bona família: d’aniversaris, comunions i demés celebracions. Fins que acabà treballant al Gran Circ Price, on el Joanet l’havia vist per primera i última vegada.

En Pere afegí que, havent decidit abandonar la vida circense, necessitava trobar un treball digne i seriós per primer cop a la seva vida. Estava fart de fer riure a la gent.

─Però al primer lloc on he preguntat, en aquest bar de la cantonada, m’han engegat a dida. Es veu que no tinc la talla suficient per servir les taules. T’ho pots creure? Suposo que la gent se’n riuria de mi i l’amo del bar prefereix no tenir problemes amb els clients. Hauré d’anar de porta en porta, a veure si algú em dona feina.

En Joanet, després de pensar-s’ho uns minuts, el mirà amb els ulls il·luminats i li digué:

─T’agradaria treballar a la verema? El meu pare té unes vinyes. El raïm està a punt de ser collit, els ceps són baixets, més o menys de la teva alçada. Ho tindries fàcil ja que no t’hauries d’ajupir com fan els demés, la gent més alta. Clar que, de moment, només tindries feina per un mes però podria parlar amb el meu pare i potser et trobaria una feina per a la resta de l’any.

─Home, jo no tinc experiència amb això de collir raïm però ho he vist fer i puc aprendre. El que sí se’m dóna bé és el tast, ─digué rient, en Peret camacurta.

I així fou. Després de treballar dur a la verema, el pare d’en Joanet el va llogar com a ajudant a les bodegues, en la manufactura del vi. Treballant entre botes, amb el temps, en Pere demostrà ser un bon treballador i un tastavins excepcional. Avui és un famós sommelier en el millor restaurant de la comarca, Can Pere Botero, i del que en són propietaris en Joan i en Pere. En Joan fill ─ja no vol  que li diguin Joanet─ és un dels ajudants de cuina. Té molta bona mà amb els fogons. Algun dia en serà el Xef.

I aquesta és la historia de com un nan, un home de talla curta, incapaç, segons alguns, de servir taules, esdevingué un gran entès en vins i, per damunt de tot, un gran home. El seu proper projecte és obrir un nou restaurant on només hi treballarà gent petita. Ja té triat el nom: Can Fredolic.

Un conte de bruixes

Seguim amb nous contes, aquest d'avui va d'una bruixa, de les que omplien les històries de por per als menuts. Però com tots duiem un nen dins nostre, potser us agradará.

Fa molts molts anys, a Vilanova de Bellpuig, un poble del Pla d’Urgell, hi vivia la Dolors Armengol, coneguda pels vilatans com “la bruixa Lola”. D’una edat indeterminada però que tothom calculava de més de cent anys, vivia sola a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Uns deien que l’havien vista volar de nit damunt una escombra; d’altres transformada en un corb enorme que, amb les seves urpes, treia els ulls dels pobres desgraciats amb els que es creuava; i els més agosarats juraven que convertia en un gat negre als seus enemics.

Amb raó o sense, gairebé tot el poble la temia i alguns, fins i tot, l’odiaven. Assabentada de tot això, la Lola vivia, tanmateix, tranquil·la i passava els dies collint herbes medicinals i les nits preparant pocions i ungüents que després venia pels pobles dels voltants, ja que sabia prou bé que a Vilanova de Bellpuig ningú gosaria provar-los.

Un dia arribà al poble l’Isidre Gonyalons, el nou metge per fer-se càrrec de la consulta que havia quedat recentment vacant. Tan aviat com el doctor Gonyalons prengué possessió del càrrec, rebé la visita d’una petita delegació de bons ciutadans, encapçalats per mossèn Perramón, el capellà octogenari encarregat de la parròquia. Tots li digueren el mateix:

─Doctor, vagi en compte amb la bruixa Lola. Tots els que l’han precedit han acabat malament. No en tenim proves però han anat desapareixent l’un darrera l’altre.

─Ja n’he sentit a parlar d’aquest conte de bruixes ─els contestà l’Isidre─. Però jo no crec en bruixes i vostès farien bé oblidant-se d’aquestes poca-soltades.

─Poca-soltades? ─digué enfurismat el vell capellà─. Es nota que vostè és un jove descregut. Però no badi i estigui a l’aguait perquè a la Lola no li agrada la competència i un dia d’aquest acabarà igual que l’Antoni Bruguera, el Pere Ermengol i tants d’altres que, ignorant els nostres consells, s’atreviren a fer de metge en aquest poble.

Avorrit de sentir, dia rere dia, tantes històries absurdes sobre la presumpta bruixa, l’Isidre decidí anar a conèixer-la i extreure les seves conclusions. «De segur que només és una dona esquerpa i estrafolària que fa de curandera i res més. Tots plegats són un ramat d’ignorants» ─es deia a sí mateix mentre es dirigia a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Després de fer tres trucs a la porta, aquesta s’obrí i aparegué una cara coberta de mil i una arrugues, que gairebé semblava una pansa gegant, amb un nas com una botifarra esparracada i uns ulls rodons i grossos com dues prunes marcides que l’escrutaren de dalt avall.

─Qui ets i què vols ─li preguntà la dona sense cap mena de mirament.

L’Isidre, de sobte esporuguit per l’aspecte de l’anciana, contestà amb veu més tremolosa del què hagués volgut:

─Soc, d’això, soc el nou metge del poble. Em dic Isidre Gonyalons i venia a...

─Tant se me’n fot qui siguis, com et diguis i a què collons venies. Ves-te’n d’aquí ara mateix i deixa’m en pau ─li escridassà la vella, tancant-li la porta als nassos.

Però l’Isidre, tossut com era i picat per la curiositat després d’aquesta topada, no s’acontentà amb tocar el dos i aquí no ha passat res. Volia saber com era aquella dona tan estranya i què feia exactament per guanyar-se la vida. Només volia sortir de dubtes per poder demostrar a tots els supersticiosos del poble que eren un ximplets.

El jove metge sabé pels seus veïns, espietes i confidents, que la Lola anava cada diumenge a Mollerussa, però ningú havia gosat a seguir-la no fos que... «De segur que hi va a oferir els seus encanteris i pocions màgiques a pobres infeliços i vagi vostè a saber si també a altres bruixes» ─li digueren. Fins i tot li informaren de quin cotxe de línia prenia i a quina hora sortia de casa per anar fins la carretera a esperar-lo. Tant el burxaren que l’Isidre es veié forçat a preparar un pla, que consistí en seguir-la fins al mercat de la capital de la comarca i veure què hi feia exactament.

El diumenge que havia de dur a terme el seguiment plovia a bots i barrals i feia un fred que pelava. L’Isidre, aixoplugat sota un paraigües i mig amagat a la cantonada del davant, veié com la Lola sortia de casa amb pas lleuger, segurament cap a la parada del cotxe de línia. Tot i el mal temps, el jove no volgué desaprofitar l’ocasió i la seguí convenientment disfressat de camperol, encara que amb el breu cara a cara que havien tingut dies abans no era probable que la vella el recordés i molt menys el reconegués.

Després d’un quart d’hora de viatge, en arribar a la plaça del mercat de Mollerussa, on el cotxe de línia tenia la última parada, la pluja havia minvat però els núvols encara eren d’un gris fosc amenaçador. Tan bon punt la vella posà els peus a terra, s’endinsà pel laberint de carrerons que formaven les parades ambulants del mercat amb una agilitat impròpia d’una dona de la seva edat. L’Isidre corregué per no perdre-la però la gentada li impedia caminar amb pas lleuger. Quan la va tornar a veure accelerà la marxa però un gat negre i gros se li tirà al damunt, el feu ensopegar rodolant per terra amb un terrabastall de mil dimonis produït per la caiguda de pots, cassoles i tota mena d’estris d’una de les parades. Quan l’Isidre s’incorporà, avergonyit i desfent-se en disculpes, la pluja tornà a caure amb força. Alçà el cap per mirar el cel desdibuixat pel ruixat que queia sense pietat i llavors li semblà veure-la. Al damunt d’una de les torres que donen a la plaça hi havia una figura negra i geperuda. Era ella sens dubte. De lluny pogué veure com el guaitava amb els seus ulls inconfusibles. Potser fou que l’aigua li enterbolia també la vista i fins i tot l’enteniment, però veié que la vella saltava al buit i es convertia en un ocellot negre, com un corb gegant, que s’allunyava volant fent un grall que li posà els pels de punta. Curiosament, ningú s’adonà de què passava sobre els seus caps xops per la cortina d’aigua que queia com mai recordava haver vist.

El jove metge se sentí tot d’una molt cansat, com si hagués envellit mil anys. Decidí, doncs, tornar al poble amb les mans buides i el cap bullint i descansar. Ja ho tornaria a provar una altra volta. Però amb el que havia vist, o li havia semblat veure, no ho tenia gens clar. Quan arribà a casa, trobà clavada a la porta una nota desdibuixada per l’aigua de la pluja escrita amb una cal·ligrafia pròpia d’un escolar de primer grau. La nota deia així:

Para compte amb què fas, no sigui que t’hagi de convertir en un altre dels meus gats. Tingues més seny que els altres i no m’obliguis a fer ús dels meus poders. Deixa’m en pau i jo et deixaré amb pau a tu.

Quan els veïns li preguntaren si havia descobert quelcom d’estrany allà a Mollerussa, l’Isidre contestà amb un somriure sorneguer tot dient: «però què voleu que descobrís, ximples? Res de res».

I així passaren els anys. L’Isidre feu de metge fins que es jubilà, als setanta anys. Quan li va arribar el relleu, un jove vingut de Lleida, el vell doctor Gonyalons decidí no posar-lo en antecedents. Ja s’ho trobarà ─pensà─. Prou que li ho explicaran els tafaners de sempre. I quan li ho hagin explicat que faci el que vulgui. No vull tenir res a veure amb aquesta història. Jo ara aprofitaré a fer el que no he pogut fer en tots aquests anys: fotre el camp d’aquest poble tan aviat com pugui.

I així, generació rere generació continuaren les murmuracions sobre aquella dona més vella que Matusalem, coneguda com la bruixa Lola, que, segons les males llengües, tenia més de tres-cents anys i un munt de gats negres i grossos a casa seva.

I és que si no vols problemes no et fiquis on no et demanen.

Un conte de rics

 

En Jofre, als seus cinquanta anys, no havia hagut de treballar de valent en sa vida. Era l‘amo d’una editorial heretada del seu pare, un negoci que rutllava tot sol en mans d’un director de confiança, de manera que ben poques vegades hi posava els peus. Fill, nét i besnét de milionaris, duia una vida regalada però avorrida i insubstancial. Només llevar-se, ho tenia tot preparat. No havia de fer res per si mateix. Tot ho deixava en mans del servei. No anava enlloc si no era estrictament necessari. Fins i tot el metge l’anava a visitar a casa seva. Cuinera, majordom, cambrera, xofer i fins i tot un secretari personal vetllaven, nit i dia, pel seu benestar.

Un  dia, però, va haver de sortir de casa a peu. El xofer s’havia posat malalt per primer cop a sa vida i en Jofre no s’havia volgut treure mai el carnet de conduir. Una obligació ineludible va ser la culpable d’aquest contratemps: una reunió a cal notari per a discutir l’aplicació d’una clàusula del testament del seu pare. No hagués estat apropiat citar el senyor notari a casa seva. Afortunadament, la seva oficina era a només mitja hora a peu tirant llarg.

Però pel camí va tenir una trobada inesperada: a la cantonada de davant de la notaria un home de mitjana edat, assegut en una mena de tamboret plegable, tocava la guitarra i cantava cançons d’en Serrat. I ho feia prou bé. La funda oberta de la guitarra recollia les monedes que els vianants li lliuraven.

En Jofre se’l mirà de fit a fit. Aquella cara li era familiar. Tot d’una el va reconèixer.

─Jaume? Jaume Tresserras? ─exclamà─. Què hi fas aquí? ─li preguntà un cop aquell acabà la cançó.

─Home, Jofre, quant de temps sense veure’t ─exclamà l’interpel·lat─. Doncs ja ho veus. Fent de músic de carrer per poder viure. És una llarga història ─afegí amb cara de circumstàncies i ganes de xerrar.

─Ara no puc entretenir-me, faig tard a una cita ─li contestà en Jofre─. Vine un dia a casa i en parlem. I dit això desaparegué entre la gentada que farcia el carrer a aquella hora.

─Vaja! D’una bona m’he lliurat ─pensà en Jofre mentre caminava a pas lleuger─. Qui ho hagués dit mai, en Tresserras pidolant pels carrers. Amb la fortuna que va heretar del seu pare, que era més ric que el meu! I mira’l ara. On s’ha vist! Per sort me l’he pogut treure de sobre. Segur que m’hagués demanat diners. Com ha de venir a veure’m a casa si no deu saber on visc? Ni tan sols li he donat temps a preguntar-m’ho ─anava rumiant en Jofre alleugerit.

A dos quarts de cinc de la tarda, quan en Jofre trencava el son, aclaparat per la calor d’un juliol més xafogós que mai, va sonar el timbre de la porta. Al cap d’uns instants, un majordom atemorit per haver-li destorbat un del moments més gratificants del dia, li anunciava la presència, al saló, d’un “vell amic”, tal com el visitant s’havia fet anunciar.

Quan en Jofre es presentà davant el nouvingut, veié, astorat, que qui l’havia vingut a veure era en Tresserras qui, palplantat al bell mig de l’estança, li somreia amb un aire sorneguer.

─Què vols? ─li etzibà en Jofre sense miraments.

─Que què vull? M’has dit aquest matí que et vingués a veure ─li respongué el visitant amb una mitja rialla.

I davant el silenci enutjós de l’amfitrió, afegí:

─Creies que no et trobaria, oi? Doncs aquí em tens, per donar-te un cop de mà, que et fa bona falta.

─Però què dius? I ara! A mi no em cal el teu ajut ni el de ningú ─li replicà un Jofre irat.

─Tu estaràs podrit de diners però portes una vida insípida i estàs més sol que un mussol. Jo, en canvi, soc feliç vivint com visc.

─Això no t’ho creus ni tu. Si vius al carrer i has de pidolar per mantenir-te viu. Tu sí que deus estar sol i...

─Em vaig vendre tot el que tenia. Per a què volia tants diners? Ja no tinc família, però tinc molts amics, vaig on vull i faig el que vull sense dependre de ningú. I malgrat tot no em sento sol ─el va interrompre en Jaume Tresserras.

En Jofre, enutjat, contraatacà:

─Doncs si tan bé vius, què hi fas aquí. Què vols de mi. Diners?

─Ja t’he dit que he vingut a donar-te un cop de mà.

─Un cop de mà? A què et refereixes, si es pot saber? M’ensenyaràs a tocar la guitarra, potser? ─digué en Jofre amb sorna.

─No, faré que canviïs de vida i que siguis feliç. Quan t’he vist aquest matí he mirat dintre teu i només he vist tristor i buidor.

En Jofre, davant d’aquella afirmació, s’assegué, mirant fixament aquell antic company amb qui va estudiar la carrera d’Econòmiques per després prendre cadascú el seu camí, i comprengué tot d’una que en Jaume tenia raó. No havia estat mai feliç des que hagué de succeir el seu pare al davant de l’editorial. No tenia família ni amics, només diners a cabassos que no li havien ajudat a trobar la felicitat. Més aviat a l’inrevés, ja que eren molts els qui esperaven que s’ensorrés el negoci familiar gràcies a la manca d’interès del que feia gala.

─I com creus que em pots ajudar a ser feliç? ─acabà preguntant, ara encuriosit.

─Doncs, per començar, dormint a l’hotel de les mil estrelles ─digué el seu vell amic d’estudis.

─Dormint a l’hotel de les mil estrelles? Però que t’has venut l’enteniment o em vols prendre el pel?

─De cap de les maneres. Vine amb mi aquesta nit i ho veuràs.

 

No era precisament un hotel a l’ús, però no el va decebre gens ni mica. Feia molts anys, des que era petit, que no jeia damunt una catifa de gespa sota un cel estrellat. La nit era càlida però la sensació d’aire renovat l’envaïa de cap a peus. La volta del cel lluïa més que mai. No sabria dir si eren milers o milions d’estels els que esguardaven els seus ulls, però aquella imatge el va fer reflexionar, prendre consciència de què i qui era. Veure’s tan petit davant l’Univers no el féu sentir insignificant, ans al contrari, es veié més gran que mai, amb ganes de lluitar per la seva llibertat, per afrontar la seva existència amb una nova perspectiva, per saber, en definitiva, gaudir de la vida.

L’estada a l’hotel de les mil estrelles fou de franc i en Jofre hi torna tot sovint, especialment les nits en que més sol se sent. 

Per cert, l’editorial ha sofert una profunda renovació. En primer lloc s’ha fet càrrec de la direcció de l’Editorial i hi ha entrat un nou empleat, això sí, a mitja jornada, ja que ha de compaginar la feina com a comptable amb la de músic de carrer.

Ara, el temps lliure, en Jofre el dedica a aprendre a tocar la guitarra.

Un conte de pobres

 

Hi havia una vegada un home molt pobre. Per no tenir, no tenia ni una flassada amb què abrigar-se les nits d’hivern. Dormia al carrer. Al barri tothom el coneixia com en Ramon el pidolaire. Què havia de fer el pobre Ramon sinó pidolar per mantenir-se viu?

En Ramon ja no era jove quan va perdre la feina. Ningú el va ajudar. Ho va perdre tot. Es va quedar sol al bell mig del carrer amb quatre trastos sense cap valor, tret del sentimental: l’anell de casat, el rellotge que li va regalar la seva dona poc abans de morir, quan van fer vint-i-cinc anys de casats, el retrat familiar, aquell que es van fer per Nadal, el vell diari a on havia anat escrivint aquelles històries que mai va arribar a publicar, algunes pertinences de vestir, no gaires, i poca cosa més.

Malgrat que els dies se li feien llargs, no s’avorria mai. Llegia. Llegia els diaris que trobava per les papereres, tot i que fossin vells, i sobretot els seus vells escrits, generalment contes per a criatures, com les que no van tenir mai.

Un dia, una nena que no deuria tenir més de vuit anys, se li va apropar i li va dir:

─No tens casa?

─Doncs no, ho vaig perdre tot ─li va contestar ell.

─I no tens família o amics? ─insistí la nena.

─Tampoc ─va ser tot el que en Ramon pogué dir-li a aquella criatura. Hauria potser entès, tant petita, què havia estat la seva vida els darrers anys?

Aquell Nadal, l’home del barri més pobre que una rata el va passar a casa de la nena, convidat pels seus pares, que es van compadir d’ell i varen voler complaure la seva filla. Passat festes, però, hauria de tornar al carrer i tot seguiria com abans.

Quan va arribar el dia de marxar de la casa que l’havia acollit, la nena, palplantada al replà i amb els ulls humits, el va besar a la galta rasposa i clivellada pel fred, de tantes nits al ras, i li va oferir un regal de comiat.

─Té, ho he fet per a tu ─li digué donant-li un dibuix on es veia tota la família al voltant de la taula, el dia de Nadal, ell inclòs.

─Doncs jo també tinc un obsequi per donar-te, per a què no t’oblidis de mi ─li digué en Ramon en veu baixa─. Guarda-te-la i no la perdis, és tot el que tinc de valor.

Quan la nena, encuriosida, obrí el paquetet embolicat grollerament amb un paper d’estrassa, veié una llibreta d’un blau esmorteït i pelada de tan obrir-la i acariciar-la.

─Què és el que hi ha escrit? ─li preguntà.

-Històries ─contestà en Ramon.

─Contes? ─tornà a preguntar la criatura.

─Doncs sí ─acceptà l’home─ espero que t’agradin.

─Que bé! –exclamà la nena─. Quan sigui gran faré com tu ─afegí després de rumiar-s’ho una mica.

─Com jo? Què vols dir? ─preguntà en Ramón, intrigat.

─Doncs que viuré al carrer i escriuré contes pels nens i nenes ─digué amb tota naturalitat.

En Ramon baixà les escales content i pensarós alhora. Ves per on, no hi havia pensat. Només necessitaria una altra llibreta. A partir d’ara viuria per fer feliç a la quitxalla del barri.

Des d’aquell dia, en Ramon guanyà uns calerons contant, escrivint i venent els seus contes. Ja no era el pidolaire del barri. Tothom el coneixia ara com en Ramon el rondallaire. I era feliç.

Si no hagués estat tan pobre, potser no hauria trobat un motiu per a ser útil als demés ─pensava cada vespre en el seu sac de dormir, quan els llums del carrer s’apagaven i la seva imaginació s’il·luminava.

No hi ha nen o nena al barri que no conegui la història d’en Ramon, que un mal dia aparegué mort amb una llibreta a les mans i un somriure al llavis.

 

Un canvi mortal

No s’ho podia creure. Mentre en Ramon es debatia entre la vida i la mort, intentava esbrinar com havia pogut succeir. Com havia acabat sent ell l’enverinat?

A la sala d’espera, la Marta, la seva dona, era la viva imatge de la desolació. No podia entendre com el seu marit havia pogut confondre l’arsènic líquid, que ella feia servir per el tractament de la fusta, per un edulcorant, comentava en veu alta a tots els presents.

De cop i volta, a la UCI, un agut i persistent senyal d’alarma anuncià el fatal desenllaç, que un metge acabà transmetent a l’afligida vídua.

Mentre la Marta, davant el mirall, s'emprova el millor dels seus vestits i dona color als seus llavis, aquests no poden deixar escapar un lleuger somriure. Sempre havia estat una dona previsora i sobretot observadora. Ara, a més, seria lliure i rica.