Un conte de pobres

 

Hi havia una vegada un home molt pobre. Per no tenir, no tenia ni una flassada amb què abrigar-se les nits d’hivern. Dormia al carrer. Al barri tothom el coneixia com en Ramon el pidolaire. Què havia de fer el pobre Ramon sinó pidolar per mantenir-se viu?

En Ramon ja no era jove quan va perdre la feina. Ningú el va ajudar. Ho va perdre tot. Es va quedar sol al bell mig del carrer amb quatre trastos sense cap valor, tret del sentimental: l’anell de casat, el rellotge que li va regalar la seva dona poc abans de morir, quan van fer vint-i-cinc anys de casats, el retrat familiar, aquell que es van fer per Nadal, el vell diari a on havia anat escrivint aquelles històries que mai va arribar a publicar, algunes pertinences de vestir, no gaires, i poca cosa més.

Malgrat que els dies se li feien llargs, no s’avorria mai. Llegia. Llegia els diaris que trobava per les papereres, tot i que fossin vells, i sobretot els seus vells escrits, generalment contes per a criatures, com les que no van tenir mai.

Un dia, una nena que no deuria tenir més de vuit anys, se li va apropar i li va dir:

─No tens casa?

─Doncs no, ho vaig perdre tot ─li va contestar ell.

─I no tens família o amics? ─insistí la nena.

─Tampoc ─va ser tot el que en Ramon pogué dir-li a aquella criatura. Hauria potser entès, tant petita, què havia estat la seva vida els darrers anys?

Aquell Nadal, l’home del barri més pobre que una rata el va passar a casa de la nena, convidat pels seus pares, que es van compadir d’ell i varen voler complaure la seva filla. Passat festes, però, hauria de tornar al carrer i tot seguiria com abans.

Quan va arribar el dia de marxar de la casa que l’havia acollit, la nena, palplantada al replà i amb els ulls humits, el va besar a la galta rasposa i clivellada pel fred, de tantes nits al ras, i li va oferir un regal de comiat.

─Té, ho he fet per a tu ─li digué donant-li un dibuix on es veia tota la família al voltant de la taula, el dia de Nadal, ell inclòs.

─Doncs jo també tinc un obsequi per donar-te, per a què no t’oblidis de mi ─li digué en Ramon en veu baixa─. Guarda-te-la i no la perdis, és tot el que tinc de valor.

Quan la nena, encuriosida, obrí el paquetet embolicat grollerament amb un paper d’estrassa, veié una llibreta d’un blau esmorteït i pelada de tan obrir-la i acariciar-la.

─Què és el que hi ha escrit? ─li preguntà.

-Històries ─contestà en Ramon.

─Contes? ─tornà a preguntar la criatura.

─Doncs sí ─acceptà l’home─ espero que t’agradin.

─Que bé! –exclamà la nena─. Quan sigui gran faré com tu ─afegí després de rumiar-s’ho una mica.

─Com jo? Què vols dir? ─preguntà en Ramón, intrigat.

─Doncs que viuré al carrer i escriuré contes pels nens i nenes ─digué amb tota naturalitat.

En Ramon baixà les escales content i pensarós alhora. Ves per on, no hi havia pensat. Només necessitaria una altra llibreta. A partir d’ara viuria per fer feliç a la quitxalla del barri.

Des d’aquell dia, en Ramon guanyà uns calerons contant, escrivint i venent els seus contes. Ja no era el pidolaire del barri. Tothom el coneixia ara com en Ramon el rondallaire. I era feliç.

Si no hagués estat tan pobre, potser no hauria trobat un motiu per a ser útil als demés ─pensava cada vespre en el seu sac de dormir, quan els llums del carrer s’apagaven i la seva imaginació s’il·luminava.

No hi ha nen o nena al barri que no conegui la història d’en Ramon, que un mal dia aparegué mort amb una llibreta a les mans i un somriure al llavis.

 

Un canvi mortal

No s’ho podia creure. Mentre en Ramon es debatia entre la vida i la mort, intentava esbrinar com havia pogut succeir. Com havia acabat sent ell l’enverinat?

A la sala d’espera, la Marta, la seva dona, era la viva imatge de la desolació. No podia entendre com el seu marit havia pogut confondre l’arsènic líquid, que ella feia servir per el tractament de la fusta, per un edulcorant, comentava en veu alta a tots els presents.

De cop i volta, a la UCI, un agut i persistent senyal d’alarma anuncià el fatal desenllaç, que un metge acabà transmetent a l’afligida vídua.

Mentre la Marta, davant el mirall, s'emprova el millor dels seus vestits i dona color als seus llavis, aquests no poden deixar escapar un lleuger somriure. Sempre havia estat una dona previsora i sobretot observadora. Ara, a més, seria lliure i rica.

 

L'inventor

 

En un tren es pot conèixer a gent molt estranya, us ho puc ben bé assegurar. Un dia vaig conèixer un individu d’allò més curiós. En realitat, el més curiós d’aquest home era la seva professió.

Anava assegut al meu costat. Era un home gran, de cabell esclarissat y canós, amb barba d’uns quants dies, que no parava d’escriure en una llibreteta. Escrivia amb ploma estilogràfica i amb la llibreta a tocar del nas, com si fos molt miop o volgués mantenir el que escrivia lluny de mirades indiscretes. En un moment de descuit per la seva part, aprofitant que mirava per la finestra en una actitud més pròpia de qui busca la inspiració que del que observa el paisatge, vaig donar un ràpid cop d’ull al que tenia escrit. Semblaven versos, però la lletra era tan menuda y atapeïda que no vaig poder entendre ni una sola línia. En adonar-se de la meva indiscreció, em mirà amenaçador i apartà ràpidament la llibreta, tancant-la de cop.

─Oh, disculpi, no volia... ─vaig balbucejar, violent, al sentir-me descobert.

─Mmm. No sap vostè que és de mala educació fotre el nas en assumptes aliens? ─etzibà sense contemplacions.

─Sí, sí. prego que em disculpi. No he pogut evitar fer un cop d’ull a la seva llibreta. Potser és vostè escriptor? O poeta? ─afegí per a relaxar l’aparent crispació del meu veí de seient. Potser si m’interessava per la seva afició podria rebaixar la tensió i que es mostrés conciliador i comunicatiu.

─Quelcom semblant, jove ─contestà, tancant així tota possibilitat de conversa.

Com em sentí incòmode per la meva conducta, em vaig empassar el meu orgull i vaig optar per encetar una conversa intranscendent i el que vaig fer fou inventar-me el primer que em vingué al cap.

─Li ho deia perquè a mi m’agrada molt escriure, sap?

I guaitant-me de gairell i de dalt a baix, amb menyspreu, em digué:

─I es pot saber què escriu vostè?

─Doncs de tot una mica, però sobretot poesia ─mentí, ja que mai a la vida he escrit ni un sol vers.

Al sentir això, el seu semblant es va dulcificar i, amb un somriure, i gairebé xiuxiuejant, em confessà:

─Jo soc inventor.

─Inventor? ─digué sorprés─. I es pot saber què inventa? ─afegí.

─Floretes. Invento floretes per a noies, o senyores, tant se val, i les venc.

─Que inventa i ven floretes?

─Doncs sí, però només per encàrrec.

─Vol dir que hi ha gent que li demana que inventi floretes per a ells?

─I tant! Tan estrany li sembla?

─Home, molt estrany no, però si una mica... No sabria dir-li.

─Així doncs, què pensaria si li digués que el meu pare, que al cel sigui, receptava llibres? I que el meu oncle, el seu germà, era venedor de temps lliure? Mon pare sabia, només observant al seu client, el tipus de llibre que li convenia. I no s’imagina a quanta gent, que no sabia què fer amb el seu temps lliure, va fer feliç l’oncle. Els meus clients són persones que no tenen molta imaginació i menys sensibilitat. M’encarreguen galanteries per a les seves novies o per aquelles joves a les que volen festejar. Encara no s’ho cregui, hi ha qui confia en aquestes coses. I dono fe de que els funciona. Comandes no em manquen.

─Però jo creia que això de les floretes havia passat de moda.

─Què diu! Si sabés la de gent que sol·licita els meus serveis es sorprendria. Tingui en compte que les meves floretes són infal·libles. L’èxit està assegurat.

─Caram! Em deixa vostè bocabadat.

Arribat a aquest punt de la conversa, començà a fullejar frenèticament la seva llibreta, com si busqués alguna cosa en concret. De cop i volta, s’aturà i amb cara de satisfacció llegí: «Me gustaría ser papel para envolver este bombón». Oi que és bo? Li ho vaig vendre a un jove enamorat d’una noia que treballava en una pastisseria.

No tingué temps d’expressar la meva opinió. Continuà llegint.

─O aquest altre, escolti, escolti: «Amor mío, cuando se te enferman tus ojos, vas a un oftalmólogo o a una joyería?» En aquest cas no recordo la professió de la noia, però sí que acabaren casant-se. Quina propina em donà l’interessat!

Jo no sabia si era un llunàtic, un vell tocat de l’ala o bé era realment el que deia ser: un inventor de floretes.

Si al principi es mostrà taciturn i hostil, ara no hi havia forma d’aturar la seva verborrea. Dotzenes de floretes anaven desfilant davant dels meus oïdes. «Quisiera ser un bolso para pasear colgado de tu brazo», ─per a una dependenta d’una botiga de bosses─, «Desearía ser un pájaro picaflor pare extraer todo el néctar que hay en tu interior» ─per a una noia que treballava en una floristeria─. Tantes i tantes floretes en digué que finalment decidí desconnectar, assentint amb un somriure de babau per a no decebre’l.

Per fi arribà el moment de baixar del tren. Havia arribat a la meva parada. Quan em vaig acomiadar d’aquell home tan curiós, allargà la mà i em va donar una targeta de visita.

─Mai se sap. Potser algun dia hagi de recórrer a aquest humil creador de galanteries. Arribat el cas, no ho dubti ni un instant. Recordi: èxit assegurat.

La vaig guardar en una de les butxaques de la meva jaqueta i vaig baixar del vagó ràpidament. No tenia temps per perdre si volia arribar puntual a la feina. En arribar a la oficina, més relaxat, tragué la targeta de la butxaca a on l’havia guardat i la llegí. Era una cartolina que groguejava i en la que, amb lletres majúscules, apareixia, en relleu, el següent text:

HIGINIO LAFUENTE

VENDO PIROPOS A LA GENTE

Calle del ruiseñor, 22, ático 1ª

08830 San Baudilio de Llobregat (Barcelona)

Tel.: 936 300 000

No vaig poder evitar un somriure al recordar les floretes que aquell homenet m’havia llegit. Encara tenia a les meves mans la seva targeta quan una veu, al meu darrere, em sobresaltà.

─Què és això tan graciós que estàs llegint?

Em vaig girar en rodó. Era la Lluïsa, la secretària del director, que em mirava amb aquells ulls que em tenien embruixat i amb el millor del seus somriures.

─Do... doncs res, una targeta de visita que m’ha, m’ha donat un individu que he co... conegut en el tren ─contestà nerviós i quequejant, com sempre em passava cada cop que aquesta bellesa escultural em dirigia la paraula.

No pogué concentrar-me en tot el dia, Només pensava en la meva timidesa que sentia cada cop, que n’eren molts, que la Lluïsa apareixia en el meu despatx per traslladar-me alguna ordre del meu cap. «Diria que s’entreté més del compte per parlar amb mi. La manera amb què em mira m’ho fa pensar. Sentirà el mateix que jo sento per ella? Si no fos per la meva terrible i ridícula timidesa, li diria quelcom bonic, afalagador, una galanteria, vaja, jo què sé, quelcom que li donés a entendre quant m’agrada», ─pensava un dia i un altra.

«Una floreta! Això és! Quelcom natural i encantador. Quelcom... Però què? Soc un inútil en aquestes tasques romàtiques. I si li dic alguna cosa tan ridícula que se’n riu de mi? ─seguia mortificant-me.

En el viatge de tornada, vaig intentar trobar a aquell home, l’Higinio Lafuente per tot el tren, però va ser del tot impossible. No, si resultaria que acabaria necessitant els seus serveis, com em va suggerir. «Per provar no passa res. Si la floreta que m’ofereix no m’agrada, doncs res, ja pensaré en una altra cosa. Podria copiar-la d’alguna font. A Internet segurament hi ha un munt, tot i que no voldria que la Lluïsa sabés que la he copiat. Imagina’t que escullo una frase que ja coneix» ─em deia, donant voltes a l’assumpte.

I amb aquest poti-poti de pensaments vaig arribar a casa. Vaig tornar a mirar la maleïda targeta i em decidí. Vaig trucar. Vaig haver de contestar un munt de preguntes. Com és físicament? A què es dedica? Quins gustos té? Com camina? Com parla? Com riu? I no sé quantes coses més, la majoria desconegudes per mi.

Passats un quants dies, vaig rebre per correu la floreta per a la meva desitjada Lluïsa i que deia així:

Si la estrella de Oriente guía a los marineros, yo me guío por tus ojos que alumbran más que luceros

Com anava a dir-li això a la Lluïsa? I sobretot en castellà ─no hi havia pensat en aquest detall─. Segur que li semblaria una cursileria. Si esclatés a riure em sentiria l’home més ridícul del món. Perdria tota la meva minsa autoestima. I si ho anava explicant per tot arreu? Seria la riota de l’empresa. Però no tenia alternativa. O deixava anar la floreta o callava per sempre. Que sigui el que Déu vulgui ─vaig pensar.

*****

El mar està en calma i el cel estelat. És un plaer navegar a bord d’aquest creuer que ens durà per tot el Mediterrani. Fosqueja. Lluïsa mira les estrelles i, arrecerant-se entre els meus braços, em pregunta:

─Quina és l’estrella d’Orient, amor meu?

 

El carrer

 Amb aquest relat, que duia temps al calaix, dono per acabada aquesta temporada. Ens retrobarem, si les muses ho permeten, passada la Setmana Santa. Espero que gaudiu d'aquest text.

No coneixia l’ofici de sa mare. No sabia què volia dir “fer el carrer”. Però de gran volia ser com ella, Era tan bonica! I l’estimava molt. No sabia qui era el seu pare, no li ho havia volgut dir mai, però tant se li’n donava, amb ella en tenia prou. Tots els dies, al matí, molt aviat, sa mare entrava a veure-la, l’acotxava i li donava un petó. Ja no tornava fins l’endemà a la mateixa hora. I és que treballava molt. Però els dies que descansava la portava a llocs meravellosos i li comprava moltes coses. Els seus avis, amb qui passava pràcticament tot el dia, quan no era a l’escola, deien que amb aquell treball acabaria malament. La mare i els avis quasi no es parlaven, sempre discutint per culpa del que ella “feia”.

Tampoc entenia el significat de “xulo” ni de “macarra”, però devia de ser algú molt dolent i perillós pel que comentaven els seus avis quan creien que no els escoltava. Però ningú podia fer-li mal a la mare perquè era molt valenta.

Un matí la mare no entrà per donar-li el petó de sempre ni per acotxar-la, No es trobava bé, li digueren després els avis. Però ella insistí, volia veure-la i, en un descuit, s’endinsà a l’habitació on descansava. Quan, enmig de la penombra de la cambra, li veié la cara, s’espantà d’allò més. Quasi no la reconeixia de tan masegada i plena de  blaus que la tenia, els llavis inflats i els ulls moradencs que quasi no podia obrir. Al besar-la al front, l’únic lloc aparentment intacte, sa mare feu un lleuger gemec i intentà somriure, sense gaire èxit, a la seva filla, que la mirava, dempeus, astorada. La criatura sortí corrent de la cambra amb el ulls negats de llàgrimes i corferida de pena.

 

Passats els anys, convertida en una dona encara més bonica del que fou sa mare, encara la recorda quan sortia, totes les nits, a treballar, a guanyar-se la vida. I recorda, amb una tristor infinita, com aquella horrible malaltia s’endugué a la persona a qui més ha estimat en sa vida. Acaba de complir vint anys i sa mare, de ser encara amb ella, en tindria trenta-vuit. Els avis es preocupen ara per la neta como ho feren per la seva malaurada filla. Els veu de tant en tant. Està massa ocupada amb aquest treball que l’obliga a anar, constantment, d’un lloc a un altre. Deuen creure que ha seguit l’exemple de la mare. Per això els diu que no es preocupin, que el que ella fa és una altra cosa.

Si sa mare la veiés, estaria orgullosa perquè mai li passarà el mateix. Avui dia es prenen moltes precaucions i estan sotmeses a un estricte control, especialment les que són de la seva classe. A més, en Paolo en té molta cura d’ella i la protegeix; fins i tot diria que n’està enamorat i mai li posaria la mà al damunt.

Quan ja no sigui tan jove i bonica es retirarà i, amb tots els diners estalviats, que en seran un grapat, podrà gaudir d’un retir daurat. Al cap i a la fi és una acompanyant de luxe, el que avui en dia en diuen “escort”. Mai volgué fer el carrer; això és per una altra classe de noies i de clients.

La neu

 

Els flocs de neu cauen a dojo. Feia molts anys que no havia vist nevar tan copiosament. La cortina blanca i espessa no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. El vent contribueix a que la sensació de gelor sigui encara més forta. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan allunyat de la població més propera?

Teníem queviures suficients per alimentar-nos tot un mes. L’alimentació no era, doncs, un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que sabíem que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. Tot ho tenim controlat, digué en Quim. Nosaltres ens encarreguem de tot, afegí en Pep. Tu només has de dur el cotxe, digueren tots dos.

Ningú va pensar, però, en la llenya. M’ha tocat a mi resoldre el problema. Però soc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides. Així doncs, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara soc aquí, enmig d’aquest temporal, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble.

Però he perdut la noció del temps. S’ha fet fosc. No sé quan fa que he sortit del poble i tinc les mans i els peus com el glaç. Gairebé no me’ls sento.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos. Acabaré trobant el camí? No trobo cap senyal. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat. No m’aguanto dempeus.

Que freda és la neu! Cada cop cau amb més força. Quant de temps trigarà a cobrir-me? Mai m’hagués imaginat acabar l’any així, colgat sota un gruixut llençol de neu i damunt d’un llit de gel. Només voldria saber si em trobaran a faltar.

 

La finestra

 

Des que, de jovenet, vaig veure la pel·lícula La ventana indiscreta, del gran Hitchcock, interpretada per James Stewart i Grace Kelly, tinc molta propensió a mirar per les finestres. Mai se sap què s’hi pot veure a l’altre cantó del carrer o a la finestra del davant. No penseu que soc un voyeur, ni molt menys, encara que, sense voler, sí que he ensopegat a alguna parella fent de les seves, ja m’enteneu. No, el que m’atreu d’aquest, diguem-ne, exercici, és el fet de deduir què hi ha al darrere de cada persona o família.

Reconec que potser soc massa imaginatiu i des que escric relats de ficció, aquesta imaginació s’ha desbocat un pèl i de vegades m’afiguro coses que no són del tot reals. Sigui com sigui, l’últim cop que vaig tafanejar per la finestra de casa, em vaig dur una bona sorpresa.

Feia molt poc que m’havia mudat de pis. El meu menjador dona a un pati de veïns. Era una nit d’estiu i havia obert la finestra de bat a bat. L’airet que corria era molt agradable i mitigava l’ambient xafogós de l’interior.

El cas és que en una de les finestres del davant, a l’altra cantó del pati, vaig veure com dues persones es barallaven. Els crits arribaven prou nítids, ja que també tenien els finestrals oberts, però les paraules se les enduia el vent, mai millor dit.

Llavors, emulant a en James Stewart, vaig tancar els llums i vaig córrer a cercar els prismàtics que encara conservo de quan era boy scout, per a poder guaitar què succeïa davant dels meus nassos.

Era una parella més aviat jove, d’uns trenta anys i escaig, ell alt i corpulent, ella més aviat menuda. Discutien violentament. Vaig enfocar al màxim augment com si, d’aquesta manera, pogués sentir-los millor. Tot el que vaig veure fou que ell duia el cabell molt curt, una barba serrada d’un color vermellós, un piercing a l’orella i un tatuatge al coll amb forma d’escorpí. Feia por. A ella no la podia veure bé, només que era rossa i duia els cabells llargs i enrinxolats que li tapaven la cara. Dels crits i el forcejament van passat als cops. Ella el va esgarrapar a la cara. Ell, enfurismat, li va donar un cop de puny, la noia va perdre l’equilibri i va sortir del meu camp de visió. Després d’això es va fer la foscor i el silenci. No sabia què fer. Vaig ser a punt de trucar a la policia però me’n vaig anar al llit confiant que tot havia estat una baralla de parella sense més conseqüències que una esgarrapada a la cara ell i un ull morat ella. Tot i així em vaig sentir culpable i covard. Si havia vist un acte de maltractament, perquè no ho denunciava? De què servia mirar si després no feia res? Vaig decidir que, en tot cas, no els perdria de vista. Ara tenia un objectiu per justificar el meu espionatge.

L’endemà vaig tornar, doncs, a fer el tafaner. Volia veure si tot estava en ordre al pis del davant. En tot el dia no ni hi vaig veure cap moviment. Deurien ser fora. Quan es va fer fosc, a la mateixa hora de la nit anterior, vaig veure que s’encenien els llums. Amb els prismàtics a la mà, vaig tornar a ocupar el meu observatori. De cop i volta, aparegueren de nou els dos veïns que em tenien intrigat. Això volia dir que la baralla no havia estat tan greu com semblava i havien fet les paus. Però tot es va tornar a reproduir, punt per punt, acabant exactament de la mateixa manera violenta. I de nou, el silenci, els llums apagats i la finestra tancada.

Què coi volia dir tot allò? No era gens normal. O m’havia trastocat o allà hi passava quelcom molt sospitós. Després de molt rumiar, vaig arribar a una conclusió una mica estranya, però coses més rares se n’han vist: aquells dos practicaven el sadomasoquisme. Gaudien fent-se mal. Tot allò deuria ser un preludi eròtic-sexual. No hi trobava altra explicació. Però a qui se li acut fer-ho amb els llums i la finestra oberta?

Des d’aquell moment, cada dia es repetia la mateixa escena a la mateixa hora. Allò no semblava tenir una explicació lògica. No m’ho podia treure del cap i, tossut com soc, no ho deixaria estar fins no saber què passava en realitat en aquell pis.

Tot i que podria sortir mal parat per ficar-me a on no em cridaven, no vaig poder resistir la temptació d’anar a esbrinar qui eren i a què es dedicaven aquells dos. Així doncs, l’endemà al matí em vaig presentar a l’escala a on pertanyia aquell pis per preguntar-li al porter per l’estranya parella.

—La parella del sisè segona, diu? No hi ha hagut mai una parella, només una noia. A més, el pis és buit des que va passar aquella desgràcia —va dir fent una ganyota.

—Quina desgràcia, si es pot saber? — li vaig preguntar.

—Vostè, deu ser nou al veïnat, oi?

—Doncs sí, bé, porto uns sis mesos vivint en el sisè pis del número 22 del carrer de més amunt i que dona tot just al davant del d’aquesta parella.

—Ja. Però no sé qui li haurà dit res d’una parella. Tot el que li puc dir és que en aquest pis no hi viu ningú des que van trobar morta a la llogatera, farà tot just set mesos.

—Què diu ara?

—Com ho sent. Algú —se suposa que un lladre al que va sorprendre— la va colpejar sense pietat.  Mai no van trobar qui ho va fer. Ningú va veure res. Si al menys la policia hagués tingut una descripció... I a què es deu la seva curiositat, si es por saber? Escolti, a on va?!

Estic esperant que els llums s’encenguin de nou i l’escena es repeteixi. Soc bo dibuixant. Espero saber fer un retrat prou fidel de l’assassí. Però, ben pensat, què diré a la policia?

 

El banc

 

Avui fa un dia fresc però assolellat. Després d’una setmana de pluja i vent, ve molt de gust una treva. Així puc estar assegut aquí, a l’aire lliure, tot el temps que vulgui. La tardor té això: un dia fa fred i un altre calor. Els dies passats no sabia a on aixoplugar-me. No podia estar prenent un cafè rere un altre o passar-me tot el matí en un bar davant de la mateixa cervesa.

Des que sovintejo aquest lloc, he fet unes quantes relacions, no moltes. El noi de l’ONCE fou el primer del meu reduït grup d’amistats del carrer, per anomenar-les d’alguna manera. És clar que cada dia li compro un cupó i passem l’estona amb l’habitual xerrameca intranscendent: que si el temps que fa, que si a veure si em toca d’una vegada, que què faria si em toqués, que mira que està de malament el país, que si els polítics són tots iguals, i així cada dia. Després hi ha el grupet de jubilats que discuteixen de futbol mentre, recolzats a una tanca metàl·lica, guaiten, badocs, les obres de la nova línia del metro. Sempre em saluden i tenen paraules amables, encara que sigui per cortesia. Jo de futbol no n’entenc, així que no em puc afegir a la conversa. El carter, l’escombriaire i algun policia municipal completen el conjunt de parroquians amb qui intercanvio parers i paraules. Els municipals sempre em saluden amb respecte, portant-se la mà dreta cap a la visera del barret com a salutació formal. Es deuen preguntar què faig aquí tots els dies, però mai no han gosat a dir-me res. El meu aspecte no els deu suscitar cap recel.

Passar-me dotze hores al carrer té la seva part positiva. M’estic convertint en un gran observador. Veig passar pel davant gent molt diversa i curiosa a qui no puc evitar fer una ràpida radiografia amb el seu corresponent diagnòstic: com és la seva vida o la seva personalitat; si tenen família o viuen sols; si són feliços o desgraciats. Per com vesteixen i caminen, dedueixo si tenen estudis, si treballen i, fins i tot, a què es dediquen. Alguns van de pressa i mirant al front, satisfets, tal vegada alegres. Altres, en canvi, caminen lentament i amb el cap cot, com volent amagar la seva existència. N’hi ha de despistats. A més d’un l’he hagut d’advertir que se li havia caigut el diari, que s’havia deixat oblidat el paraigua, la bossa. el paquet, o ves a saber què, en el banc del davant. Hi hagué inclús un que es deixà un maletí. Podria haver-me apropiat de qualsevol d’aquests objectes però jo soc una persona honrada i mai faria allò que no volgués que em fessin a mi. Però, es clar, no tothom és igual. Cadascú és com és i fa el que més li convé o necessita. La necessitat pot tòrcer moltes voluntats.

Però amb tanta gent com han vist els meus ulls, encara no he trobat ningú com jo, que es passi quasi tot el dia assegut en un banc veient passar la gent, donant de menjar els coloms i llegint el diari.

He pensat en comprar-me una llibreta per anar escrivint tot el que em passa pel cap, com una mena de diari. Potser algun dia el podria publicar. Ara mateix, però, no tinc esma de res. Passo hores inacabables fent de mer espectador de les vides alienes sense gairebé moure’m d’aquest lloc, a on vinc puntualment, de bon matí, tots els dies, exceptuant les festes.

Un dia decidí rondar pels carrers dels voltants, caminar ajuda a mantenir sa el cor. Però al cap d’una hora de ramblejar sense rumb fix, no eren les cames el que més mal em feia sinó el cor. Sabia que existien, però mai els havia vist tant a prop. La pobresa és invisible per a alguns. No els vaig arribar a comptar però crec que foren més d’una dotzena. I només en una hora. La pobresa és incomptable per a molts. Des d’aquell dia decidí no moure’m del meu banc, perquè ja és meu de ple dret, un dret adquirit al llarg del temps.

Fa dos mesos i deu dies que m’assec en aquest banc, que els he comptat, el mateix temps que porto enganyant la meva dona. Que amb qui l’enganyo? No, no es tracta d’una infidelitat. O potser si? Al cap i a la fi també es pot considerar infidel qui trenca la promesa d’ésser sincer amb la parella, no dient-li sempre la veritat. I jo ja porto dos mesos i deu dies mentint-la, o amagant-li la realitat, que ve a ser el mateix.

No goso confessar-li-ho. Aquesta ha estat la meva primera covardia en ma vida. Ja en tinc prou amb la meva vergonya i el meu neguit com per contagiar-los a ella. Potser no s’avergonyiria de mi, però sí podria sentir-se decebuda, ella que sempre m’ha tingut com un tipus brillant i capaç de menjar-se el món. I és que jo era així, fins fa dos mesos i deu dies. Qui sap si acabaré com un d’aquests éssers invisibles i incomptables.

Diuen que de tot hem de treure la part positiva. En el meu cas puc dir que almenys ara estic molt ben informat, llegint el diari, tot i que deixo les noticies pel final. Primer llegeixo les pàgines d’ofertes de treball, un treball que em torni l’autoestima perduda i les ganes de viure. Fins quan hauré de continuar vivint en aquest banc? No ho sé. Per sort avui fa un dia fresc però assolellat.