diumenge, 7 de novembre de 2021

El retrobament

 


S’ha fet fosc i continuo esperant. Em va dir que vindria a les vuit. Creia que no acceptaria, després de tants anys i de com va acabar la nostra relació. Tot i que no tinc cap remordiment pel que va passar, crec que li dec l’explicació que mai li vaig arribar a donar. Només li vaig escriure aquella nota tan ambigua que no deia el que hauria d’haver-li dit si hagués estat més valent i sincer. Però com podia fer-li entendre el que sentia últimament al seu costat? Tot i que em digué que la seva malaltia tenia tractament, amb cada brot, cada cop més violent, em feia més i més enrere. Senzillament, no podia viure amb la por al cos. 

Avui, després d’haver desaparegut tant de temps sense deixar rastre, com un covard, ha arribat el moment de demanar-li perdó i de fer les paus amb ella i amb mi mateix. Espero que ho comprengui i em perdoni. Sembla que ha refet la seva vida amb un altre home i que li va be. Al menys això m’ha dit per telèfon. Quan li he proposat veure’ns, ha acceptat de bon grat. M’ha semblat que, fins i tot, li feia il·lusió. Bon senyal. Però potser a l’últim moment s’ha fet enrere i no vindrà. Esperaré.

 

Per fi. Crec que és ella. Sí, ho és. El seu caminar l’ha delatat. M’ha vist i m’ha saludat amb la mà. Ve cap a mi amb pas decidit. Sembla contenta.

Tan bon punt l’he vist aparèixer, el cor m’ha fet un bot. Mai he estat tan nerviós. Em suen els palmells. Me’ls eixugaré abans de donar-li la mà. Però li dono la mà o millor un petó a la galta? No, un petó no. No vull que em faci la cobra. Bé, faré segons vegi.

Ara ha accelerat el pas. Per què anirà tan abrigada si no fa fred? El fulard que li tapa la boca és el que li vaig regalar. Veig que encara el conserva. El barret que amb prou feines li deixa la cara al descobert i l’abric de solapes amples són els que es va posar l’última nit de Cap d’Any, poc abans de que jo fugís. Mira que n’ha passat de temps! Però per què s’haurà vestit tan elegant? Serà com a record dels vells temps? O per celebrar el retrobament? I què fa amb ulleres de sol quan són quasi les nou. No m’estranyaria que fos una de les seves rareses.

 

A en Robert no li donà temps de comprendre què passava. Tan bon punt s’aixecà i s’apropà a la Cristina per saludar-la, aquesta tragué quelcom de la bossa de mà i, mirant-lo amb un somriure estrany, li plantà davant la cara una pistola menuda i platejada. Després, un so estrident, una fogonada i el més absolut dels silencis.

 

dimarts, 5 d’octubre de 2021

Volar

Amb aquest microrelat vaig participar en el 2n Concurs de Microrelats Castellar per les Llibertats. Malauradament no va ser el text guanyador, però s'inclourà en el llibre "Microrelats amb Futur" que està preparant l'entitat orgaitzadora.



Sempre havia desitjat volar. Des que era un nen, somniava que s’alçava fins a tocar els núvols i planejava com la més lleugera i lliure de les aus.

D’adolescent, volia emular els anomenats homes-ocells, que solcaven l’aire a la velocitat d’un projectil, però un malaurat accident tallà de soca-rel tota esperança de veure complert el seu desig. 

Amb el temps, veient que la desitjada recuperació no arribava, veié cada cop més minvades les possibilitats de realitzar el seu somni. Les seves il·lusions anaren a parar al sac dels impossibles.

De jove, s’hagué de resignar a ser tractat com un objecte delicat i a contemplar la llibertat aliena.

De gran, recuperà parcialment el moviment, però ja era massa tard per posar en pràctica el seu somni. El futur no li reservaria cap proesa que tingués lloc a més de dos pams de terra. El seu únic consol era que a l’altra vida se sentiria, sens dubte, més lleuger que un ocell.

Hagués volgut alçar el vol a la terra, però marxaria d’aquest món sense haver pogut complir la seva gran il·lusió: sobrevolar muntanyes i valls, tal i com havia vist fer a altres més afortunats que ell.

Però encara li restava una possibilitat, no estava tot perdut. Els seus fills ho farien per ell. Ho deixaria escrit. Seria la seva última voluntat.

Quan li va arribar l’hora de l’adeu definitiu, van escampar les seves cendres a més de dos mil metres d’altura. Per fi ho havia aconseguit. Per fi va volar.


dijous, 9 de setembre de 2021

De la finestra estant

 


Maria roman recolzada a l’ampit de la finestra que dona al carrer esperant veure passar el seu enamorat. Com cada dia, a la mateixa hora, l’espera amb el cor encongit. Des de fa uns dies, però, l’Armand, l’amor de la seva vida, no la afalaga amb aquelles galanteries que a ella li posen la pell de gallina de pura emoció. Ben mirat no li diu res, passa sense mirar-la i continua el seu camí sense ni tan sols aturar-se. Potser ja no l’estima?

Avui, quan passi pel davant de la finestra, serà ella qui li tiri unes floretes. Les ha llegit en un llibret de poemes i se les ha aprés de memòria. Tot i així tem que els nervis la traeixin, per la qual cosa no deixa de fullejar un curt però preciós text que du escrit en un trosset de paper que subjecta amb mans tremoloses.

Es fa tard i l’Armand no apareix. Des de la finestra, Maria pot veure tot el carrer fins la placeta, aquella on es van conèixer. No el veu. Es fa fosc. Són ja molt pocs els vianants a aquestes hores. I total només són les vuit.

«Les vuit. Les vuit? A veure, a veure. És a les vuit del matí o del vespre quan passa l’Armand per davant de la meva finestra? És clar, que ximple! M’he equivocat d’hora. És pel matí quan passa per aquí camí del treball. Com he pogut equivocar-me d’aquesta manera?! D’uns dies ençà faig la migdiada i quan em llevo perdo la noció del temps i de vegades no sé si som al matí o a la tarda. Ara entenc que passés de llarg, No era ell. Deuria ser un xicot ben plantat que se li sembla. Si dugués posades les ulleres això no m’hauria passat. Què hi farem, soc tan presumida! Així que he estat dies esperant i esperant inútilment a les vuit del vespre. Què haurà pensat el meu estimat quan, al passar per davant de casa pel matí, no m’ha vist a la finestra? S’haurà endut una gran decepció, pobret meu. I jo que començava a creure que s’havia oblidat de mi. Ben pensat, podia haver trucat per interessar-se per la meva absència! Però és tan indecís... Tot i que amb mi no ho és. Les coses que em diu! No sé d’on les treu, però em fa envermellir i mira que no soc pas una beata. És un desvergonyit, però m’agrada que ho sigui quan estem sols. Per això estem promesos. Perquè estem promesos, oi que si? Ai, ai, ai, que ara no estic segura de si ja estem promesos o encara només és un pretendent. Quan el vegi li ho preguntaré».

 

—Maria, un altre cop traient el nas per la finestra? Agafaràs una pulmonia. A més, t’he dit mil cops que no molestis al veïnat, que després se’m queixen. I vine al menjador, que el menjar ja és a taula i es refredarà.

—Però mama, si no faig res dolent. Només miro per la finestra per si veig passar l’Armand. Si, si, ja sé que són gairebé les nou del vespre. M’he equivocat d’hora. Què vols que et digui. I no posis aquesta cara, que tothom es pot equivocar, o no?

—Armand? Qui Armand, estimada?

—Com que quin Armand. Doncs Armand, el meu promès. Qui ha de ser, sinó? Bé, ara mateix no recordo si és el meu promès o només un dels meus pretendents.

—Maria, si us plau, si tu no tens cap promès ni pretendent. I deixa de dir-me mama.

—Però... perquè no et puc dir mama? És que ja no t’agrada?

—No és que no m’agradi, és que no ho soc ni podria ser la teva mare.

—Però... perquè dius això? No m’espantis.

—Res, res, deixa-ho estar. Apa, anem a sopar.

 

I Maria, sospirant, perquè es creu incompresa, tanca la finestra i se’n va cap el menjador. Després de sopar tornarà a llegir, com cada nit, el diari en què, al llarg dels anys, ha anat escrivint, dia a dia, les seves aventures amoroses. Buscarà entre les seves notes a Armand i així sabrà que hi ha realment entre ells.

A la cuina, la seva cuidadora també sospira desitjant que, si arriba a l’edat de la Maria, conservi la lucidesa fins l’últim moment de la seva vida.

 

dimecres, 30 de juny de 2021

Història d'un soldat

 



Quan em vaig incorporar, com a alferes, a la caserna del regiment d’artilleria antiaèria de Jerez de la Frontera, no m’esperava viure una experiència que em colpiria més del que mai m’hagués pogut imaginar.

L’endemà de la meva arribada hi va haver un rebombori impressionant. Acabaven de portar el que quedava d’un soldat a qui li havia explotat a les mans una granada que es va trobar en el camp a on havien estar fent les maniobres militars reglamentaries. La versió oficial fou que el noi, imprudent, es va deixar portar per la curiositat en lloc d’avisar al seu caporal o sergent abans de manipular aquell element mortífer que devia portat anys i panys mig ocult en aquell indret.

Per sort no vaig veure el cos del desafortunat soldat, però sí les restes del seu uniforme, estripat i ensangonat. Aquella imatge em va fer pensar en la fragilitat de l’ésser humà.

A la pena de la seva mort accidental s’afegia el fet de que al cap d’un més i escaig s’hagués llicenciat i tornat a casa amb els seus éssers estimats; potser fins i tot l’esperava una novia a qui havia estat escrivint mentre malgastava el temps dins d’aquells murs de pedra.

Al capvespre d’aquell mateix dia em va tocar fer d’oficial de guàrdia. Aquella nit no podia conciliar el son, ni tant sols jagut en el rònec sofà que hi havia en una saleta adjacent al cos de guàrdia. No deixava de pensar en el malaurat soldat que havia perdut la vida d’una manera tan absurda. Així que vaig decidir fer un tomb pel pati de la caserna i els seus voltants. De pas aprofitaria a fer la rutinària visita als sentinelles que feien guàrdia a les garites més allunyades, no fos que s’haguessin adormit durant aquest servei nocturn.

Anava caminant maquinalment, quan, de sobte, vaig percebre una ombra que se m’atansava lentament. Li vaig donar l’alto i li vaig demanar el sant i senya. No va contestar i seguí avançant en la meva direcció. Estava a punt de treure la pistola de reglament que duia al cinto —només com a intimidació, ja que no se què hagués fet amb aquella arma, que mai havia utilitzat i ni tan sols sabia si estava carregada— quan aquella figura es detingué a escassos metres. Quan vaig ser davant seu, em vaig adonar, tot i la foscor regnant, que tenia sang per tot arreu. Anava a preguntar-li què li havia passat quan, amb veu tremolosa, em digué que no havia estat ell qui trobà la granada, que fou un company qui la va descobrir i l’hi la va passar, suposava que per fer-li una gràcia, com qui passa una pilota. Abans que aquell fantasma, o el què fos, desaparegués, va pronunciar un nom que no vaig arribar a entendre.

Així que aquell soldat havia mort per una terrible negligència d’un eixelebrat, o potser un malparit, que no rebria el castic que mereixia pel seu acte irresponsable. Des d’aquell dia vaig estar observant les cares de tots els seus companys, per veure si trobava un senyal de culpabilitat o d’angoixa en els ulls del veritable responsable d’aquella mort. Però tot fou inútil. Al cap de quatre mesos, un cop complert el meu servei militar, vaig marxar d’aquell lloc sense haver esbrinat la veritat.

Passat un temps, no gaire, una nit vaig sortir de gresca amb uns amics. A l’últim pub a on vàrem anar a petar hi havia, en un racó, la figura d’un soldat, como si fos un ninot de cera. Quan vaig demanar al cambrer què o a qui representava, em digué que no ho sabia, que era un caprici de l’amo, que tenia la dèria de col·leccionar tota mena de coses. Llavors m’hi vaig fixar més. En aquella cara inexpressiva vaig reconèixer la que jo havia vist aquella nit, quan feia la meva ronda com a oficial de guàrdia. Direu que són imaginacions meves, però, de cop i volta, em dirigí una mirada que feia basarda.

Des d’aquell dia, ja fa més de vint anys, sovintejo aquest pub. M’assec a la vora del soldat i li pregunto, en veu baixa, el nom de qui li va fer aquella mala passada. Fins ara no m’ha respost, però em segueix mirant d’una manera estranya, como si em volgués parlar. L’amo del local no entén què faig assegut tanta estona en aquest racó. La veritat és que jo tampoc.


diumenge, 6 de juny de 2021

El meu naufragi particular

 




Sempre he odiat la típica pregunta de què t’enduries a una illa deserta. Sembla una pregunta trampa, per veure de quin pal estàs fet. Como quan, de nen, et preguntaven a qui estimaves més, si al papa o a la mama. Clar que d'aquesta pregunta capciosa, sempre sortia airós dient que a tots dos per igual, encara que no fos del tot cert.

Quant a la illa, s’espera de tu que siguis el més original possible i jo, d’original en tinc ben poc, així que quasi sempre contestava el mateix: un llibre, eines per fer foc i un bon ganivet per fer-me una cabana, per defendre’m de qualsevol bestia —a poder ser petita i no humana— y per tallar els aliments abans d’endrapar-me’ls. Tot plegat, una bestiesa, ja que el llibre, ni que fos Crim i castic, se’m m’acabaria aviat, el estris per fer foc no sé si els sabria fer funcionar —soc un inepte en manualitats— i dubto que el ganivet em servís per caçar o defensar-me d’algun animal salvatge. Vaja, que no m’imagino fent de Robinson Crusoe, a menys que també aparegués un Divendres que em fes d’ajudant o, millor encara, de servent.

Cada cop que sortia a la mar pensava en tot això. Una ximpleria, ja ho sé, perquè navegar amb un iot, com el meu, dotat de la tecnologia més avançada i a unes dues milles de terra ferma no dona per a tanta aventura.

Soc ric, ho tinc tot, o gairebé tot, perquè l'única cosa que em manca és companyia. He perdut la dona, i els fills no volen saber res de mi. He intentat la reconciliació però ella no em perdona les meves infidelitats i ells el no haver sabut fer de pare. Sí, ho tinc tot i alhora no tinc res. Totes les meves possessions són exclusivament materials. La soledat em comença a passar factura. Ja tinc una edat en què un necessita d’algú que l’estimi i li faci costat. Potser és pur egoisme, però no vull morir sol i rebutjat per aquells que m’havien estimat i a qui jo encara estimo.

He anat molts anys a la deriva i ara em sento con un nàufrag en una illa deserta a on no calen objectes de supervivència. Vindran a rescatar-me o em deixaran purgar els meus pecats fins que arribi la fi dels meus dies? Per molt que em dolgui, crec que ho tindria merescut. Al cap i a la fi aquest és el meu naufragi particular.

 

divendres, 5 de març de 2021

Els llibres de records

 


Fa uns cinc anys —quan es va publicar— vaig llegir Moriré, pero mi memoria sobrevivirá d’en Henning Mankell. És una crònica de viatges i a la vegada una reflexió sobre l’impacte de l’epidèmia de la SIDA al continent africà els anys vuitanta. La narració dels fets se centra a Uganda, lloc on va viure l’autor una experiència realment colpidora: la mort de milers de persones que no sabien quina culpa en tenien d’acabar els seus dies d’una manera tan esfereïdora, sense mitjans per poder, ni tan sols, pal·liar el dolor. Una malaltia aquesta que a Europa i als Estats Units ja començava a ser tractada, amb més o menys èxit, amb els nous fàrmacs antiretrovirals, massa cars per poder ésser a l’abast de gent tan pobra com aquella.

La manera en què una persona fa front a aquest inevitable tràngol no només depèn de la seva fortalesa i conviccions religioses, sinó també de la seva cultura, dels seus costums. Òbviament, en molts països, i l’Àfrica no n’és precisament una excepció, cultura i religió van de la mà.

Doncs bé, en Henning Mankell explica en aquest llibre autobiogràfic que moltes de les dones —i alguns homes— que va conèixer en aquesta situació tan desesperada, en veure’s a les acaballes de la seva mísera vida, escrivien un Memory book, un llibre de records, per als seus fills. Un per a cada fill i/o filla. En alguns casos n’eren més de dotze! Una ofrena de paraules, pensaments, consells, petits objectes, dibuixos, per a que els seus descendents els recordessin. Un llegat de la seva presència en aquest món i al seu costat. De vegades, els fills a qui anaven adreçats aquests records eren tan petits que no se’n recordarien dels seus pares, però almenys tindrien quelcom que els va pertànyer, que sortí de la seva ment, de les seves mans, del seu cor, i que van voler transmetre’ls.

Quina tasca tan trista i, a la vegada, tan bella! Aquells homes i dones tan humils deixaven en herència l’única cosa de valor amb què podien obsequiar la seva descendència: detalls de la seva existència, del seu pensament, empremtes del seu pas per la vida que els va tocar viure.

Esperant la mort inexorable, amb paciència, els malats terminals escrivien cada dia un bocí de les seves memòries en una forma tan personal com singular, pensant en els seus fills, alguns dels quals els ajudaven en aquest laboriosa comesa en cas de que els seus progenitors fossin analfabets, ja no poguessin sostenir un llapis o la seva lletra fos gairebé il·legible.

Què escriuríem nosaltres en aquesta situació? Què diríem als nostres fills i filles a les portes de la mort? Què els deixaríem com a record del nostre pas per aquesta terra? Amb quina cosa íntima i representativa de la nostra existència podríem obsequiar-los per a que mai s’oblidessin de nosaltres? Els àlbums de fotos en són un bon record. Imatges sense veu que volen dir quelcom però que només qui les veu pot o sap interpretar. El nen que observa el pare o la mare que no va conèixer, en un retrat en blanc i negre, o en color, tant se val, mirant somrient o seriós a la càmera, què més dona, no en té prou amb aquesta imatge per sentir la seva presència i saber què pensava, com fou la seva vida. Unes paraules escrites de tot cor en un paper, per vell i clivellat que estigui, diuen més que mil imatges.

Potser aquella gent no acostumava a dir als seus fills quant els estimaven, a verbalitzar el seu afecte. No sé si serien proclius a abraçar-los i besar-los com a demostració del seu amor. Suposo que sí. L’amor és universal, només canvia la forma d’expressar-lo.  

Les coses s’han de fer en vida, abans que sigui massa tard. Després ja no hi serem a temps. Potser hauríem d’anar deixant la nostra petjada mentre som vius, anar escrivint què sentim pels nostres éssers estimats, però no en uns fulls de paper sinó a la seva pell i al seu cor, com un tatuatge inesborrable i un empelt indestructible. Aquests seran uns records que ens sobreviuran sense que es perdin ni es facin malbé pel pas del temps. Seran com un llibre de records que viurà íntegre en els nostres fills i nets fins a la fi dels seus dies.

 

dilluns, 22 de febrer de 2021

El banc

 Avui recupero un relat breu de fa poc més de quatre anys, però que considero que no ha perdut vigència. 



Avui fa un dia fred però assolellat. Després d’una setmana de pluja i vent, ve molt de gust una treva. Així puc estar assegut aquí, a l’aire lliure, tot el temps que vulgui. La tardor té això: un dia fa fred i un altre calor. Els dies passats no sabia a on aixoplugar-me. No podia estar prenent un cafè rere un altre o passar-me tot el matí en un bar davant de la mateixa cervesa.

Des que sovintejo aquest lloc, he fet unes quantes relacions, no moltes. El noi de la ONCE fou el primer del meu reduït grup d’amistats del carrer, per anomenar-les d’alguna manera. És clar que cada dia li compro un cupó i passem l’estona amb l’habitual xerrameca intranscendent: que si el temps que fa, que si a veure si em toca d’una vegada, que què faria si em toqués, que mira que està de malament el país, que si els polítics són tots iguals, i així cada dia. Després hi ha el grupet de jubilats que discuteixen de futbol mentre, recolzats a una tanca metàl·lica, guaiten, badocs, les obres de la nova línia del metro. Sempre em saluden i tenen paraules amables, encara que sigui per cortesia. Jo de futbol no n’entenc, així que no em puc afegir a la conversa. El carter, l’escombriaire i algun policia municipal completen el conjunt de parroquians amb qui intercanvio parers i paraules. Els municipals sempre em saluden, molt formals, portant-se la mà dreta cap a la visera del barret. Es deuen preguntar què faig aquí tots els dies, però mai no han gosat a dir-me res. El meu aspecte no els deu suscitar cap recel.

Passar-me dotze hores al carrer té la seva part positiva. M’estic convertint en un gran observador. Veig passar pel davant gent molt diversa i curiosa a qui no puc evitar fer una ràpida radiografia amb el seu corresponent diagnòstic: com és la seva vida o la seva personalitat; si tenen família o viuen sols; si són feliços o desgraciats. Per com vesteixen i caminen, dedueixo si tenen estudis, si treballen i, fins i tot, a què es dediquen. Alguns van de pressa i mirant al front, satisfets, tal vegada alegres. Altres, en canvi, caminen lentament i amb el cap cot, com volent amagar la seva existència. N’hi ha de despistats. A més d’un l’he hagut d’advertir que se li havia caigut el diari, que s’havia deixat oblidat el paraigua, la bossa, el paquet, o ves a saber què, en el banc del davant. Hi hagué inclús un que es deixà un maletí. Podria haver-me apropiat de qualsevol d’aquests objectes però jo soc una persona honrada i mai faria allò que no volgués que em fessin a mi. Però, es clar, no tothom és igual. Cadascú és com és i fa el que més li convé o necessita. La necessitat pot tòrcer moltes voluntats.

Però amb tanta gent com han vist els meus ulls, encara no he trobat ningú com jo, que es passi quasi tot el dia assegut en un banc veient passar la gent i donant de menjar els coloms. I llegint el diari.

He pensat en comprar-me una llibreta per anar escrivint tot el que em passa pel cap, com una mena de diari. Potser algun dia el podria publicar. Ara mateix, però, no tinc esma de res. Passo hores inacabables fent de mer espectador de les vides alienes sense gairebé moure’m d’aquest lloc, a on vinc puntualment, de bon matí, tots els dies, exceptuant les festes.

Un dia decidí rondar pels carrers dels voltants. Caminar ajuda a mantenir sa el cor. Però al cap d’una hora de ramblejar sense rumb fix, no eren les cames el que més mal em feia sinó l’ànima. Sabia que existien, però mai els havia vist tant a prop. La pobresa és invisible per a alguns. No els vaig arribar a comptar però crec que foren més d’una dotzena. I només en una hora. La pobresa és incomptable per a molts. Des d’aquell dia decidí no moure’m del meu banc, perquè ja és meu de ple dret, un dret adquirit al llarg del temps.

Fa dos mesos i deu dies que m’assec en aquest banc, que els he comptat, el mateix temps que porto enganyant la meva dona. Que amb qui l’enganyo? No, no es tracta d’una infidelitat. O potser si? Al cap i a la fi també es pot considerar infidel qui trenca la promesa d’ésser sincer amb la parella, no dient-li sempre la veritat. I jo ja porto dos mesos i deu dies mentint-la, o amagant-li la realitat, que ve a ser el mateix.

No goso confessar-li-ho. Aquesta ha estat la meva primera covardia en ma vida. Ja en tinc prou amb la meva vergonya i el meu neguit com per contagiar-los a ella. Potser no s’avergonyiria de mi però sí podria sentir-se decebuda, ella que sempre m’ha tingut com un tipus brillant i capaç de menjar-se el món. I és que jo era així, fins fa dos mesos i deu dies. Qui sap si acabaré com un d’aquests éssers invisibles i incomptables.

Diuen que de totes les coses n’hem de treure la part positiva. En el meu cas puc dir que almenys ara estic molt ben informat, llegint el diari, tot i que deixo les noticies pel final. Primer llegeixo les pàgines d’ofertes de treball, un treball que em torni l’autoestima perduda i les ganes de viure. Fins quan hauré de continuar vivint en aquest banc? No ho sé. Els dies passen. Per sort avui fa un dia fred però assolellat.