La finestra

 

Des que, de jovenet, vaig veure la pel·lícula La ventana indiscreta, del gran Hitchcock, interpretada per James Stewart i Grace Kelly, tinc molta propensió a mirar per les finestres. Mai se sap què s’hi pot veure a l’altre cantó del carrer o a la finestra del davant. No penseu que soc un voyeur, ni molt menys, encara que, sense voler, sí que he ensopegat a alguna parella fent de les seves, ja m’enteneu. No, el que m’atreu d’aquest, diguem-ne, exercici, és el fet de deduir què hi ha al darrere de cada persona o família.

Reconec que potser soc massa imaginatiu i des que escric relats de ficció, aquesta imaginació s’ha desbocat un pèl i de vegades m’afiguro coses que no són del tot reals. Sigui com sigui, l’últim cop que vaig tafanejar per la finestra de casa, em vaig dur una bona sorpresa.

Feia molt poc que m’havia mudat de pis. El meu menjador dona a un pati de veïns. Era una nit d’estiu i havia obert la finestra de bat a bat. L’airet que corria era molt agradable i mitigava l’ambient xafogós de l’interior.

El cas és que en una de les finestres del davant, a l’altra cantó del pati, vaig veure com dues persones es barallaven. Els crits arribaven prou nítids, ja que també tenien els finestrals oberts, però les paraules se les enduia el vent, mai millor dit.

Llavors, emulant a en James Stewart, vaig tancar els llums i vaig córrer a cercar els prismàtics que encara conservo de quan era boy scout, per a poder guaitar què succeïa davant dels meus nassos.

Era una parella més aviat jove, d’uns trenta anys i escaig, ell alt i corpulent, ella més aviat menuda. Discutien violentament. Vaig enfocar al màxim augment com si, d’aquesta manera, pogués sentir-los millor. Tot el que vaig veure fou que ell duia el cabell molt curt, una barba serrada d’un color vermellós, un piercing a l’orella i un tatuatge al coll amb forma d’escorpí. Feia por. A ella no la podia veure bé, només que era rossa i duia els cabells llargs i enrinxolats que li tapaven la cara. Dels crits i el forcejament van passat als cops. Ella el va esgarrapar a la cara. Ell, enfurismat, li va donar un cop de puny, la noia va perdre l’equilibri i va sortir del meu camp de visió. Després d’això es va fer la foscor i el silenci. No sabia què fer. Vaig ser a punt de trucar a la policia però me’n vaig anar al llit confiant que tot havia estat una baralla de parella sense més conseqüències que una esgarrapada a la cara ell i un ull morat ella. Tot i així em vaig sentir culpable i covard. Si havia vist un acte de maltractament, perquè no ho denunciava? De què servia mirar si després no feia res? Vaig decidir que, en tot cas, no els perdria de vista. Ara tenia un objectiu per justificar el meu espionatge.

L’endemà vaig tornar, doncs, a fer el tafaner. Volia comprovar si tot estava en ordre al pis del davant. En tot el dia no hi vaig veure cap moviment. Deurien ser fora. Quan es va fer fosc, a la mateixa hora de la nit anterior, es van encendre els llums. Amb els prismàtics a la mà, vaig tornar a ocupar el meu observatori. De cop i volta, aparegueren de nou els dos veïns que em tenien intrigat. Això volia dir que la baralla no havia estat tan greu com semblava i havien fet les paus. Però tot es va tornar a reproduir, punt per punt, acabant exactament de la mateixa manera violenta. I de nou, el silenci, els llums apagats i la finestra tancada.

Què coi volia dir tot allò? No era gens normal. O m’havia trastocat o allà hi passava quelcom molt sospitós. Després de molt rumiar, vaig arribar a una conclusió una mica estranya, però coses més rares se n’han vist: aquells dos practicaven el sadomasoquisme. Gaudien fent-se mal. Tot allò deuria ser un preludi eròtic-sexual. No hi trobava cap altra explicació. Però a qui se li acut fer-ho amb els llums encesos i la finestra oberta?

Des d’aquell moment, cada dia es repetia la mateixa escena a la mateixa hora. Allò no semblava tenir una explicació lògica. No m’ho podia treure del cap i, tossut com soc, no ho deixaria estar fins no saber què passava en realitat en aquell pis.

Tot i que podria sortir mal parat per ficar-me a on no em cridaven, no vaig poder resistir la temptació d’anar a esbrinar qui eren i a què es dedicaven aquells dos. Així doncs, l’endemà al matí em vaig presentar a l’escala a on pertanyia aquell pis per preguntar-li al porter per l’estranya parella.

—La parella del sisè segona, diu? No hi ha hagut mai una parella, només una noia. A més, el pis és buit des que va passar aquella desgràcia —va dir fent una ganyota.

—Quina desgràcia, si es pot saber? — vaig preguntar.

—Vostè, deu ser nou al veïnat, oi?

—Doncs sí, bé, porto uns sis mesos vivint en el sisè pis del número 22 del carrer de més amunt i que dona tot just al davant del d’aquesta parella que li comento.

—Ja. Però no sé qui li haurà dit res d’una parella. Tot el que li puc dir és que en aquest pis no hi viu ningú des que van trobar morta a la llogatera, farà tot just set mesos.

—Què diu ara?

—Com ho sent. Algú —se suposa que un lladre al que va sorprendre— la va colpejar sense pietat.  Mai no van trobar qui ho va fer. Ningú va veure res. Si al menys la policia hagués tingut una descripció... I a què es deu la seva curiositat, si es por saber? Escolti, a on va?!

Estic esperant que els llums s’encenguin de nou i l’escena es repeteixi. Soc bo dibuixant. Espero saber fer un retrat prou fidel de l’assassí. Però, ben pensat, què diré a la policia?

 

Solitud

 

“Solitud”, una paraula que m’agrada i alhora m’espanta. Si al principi, viure sol no em resultava feixuc, tot al contrari, al cap dels anys, se’m va fer quelcom insuportable. Acostumat a la convivència amb la gent amb qui he compartit pis, el silenci que ho va substituir em va fer cercar una alternativa. I aquesta ets tu.

Sí, tu. No em miris amb aquesta cara, sempre tan seriosa i inexpressiva.

Havia sentit a parlar molt de tu, que si la nova tecnologia feia miracles, que si semblava que tenies vida pròpia. Tantes coses vaig sentir a favor de les teves propietats, que vaig decidir adquirir-te.

Encara recordo quan vas entrar a casa per primer cop. El cor em bategava, tantes eren les expectatives. No ho digué a ningú perquè no em prenguessin per un ximple a qui li agraden les coses estranyes. Algú em comentà que tenies una veu tan dolça... Tant de bo que s’assemblés a la de aquella noia de la que em vaig enamorar i que em va deixar plantat sense cap explicació. O potser millor que no; quan et sentís creuria que era ella qui em parlava i em resultaria molt inoportú.

Ja fa uns dos mesos que ets amb mi i no m’has decebut gens ni mica. Tan bon punt et necessito, sempre et tinc a mà. Et parlo i sempre tens una resposta per a tot, fas molt bé et teu paper i a canvi de res per la meva part. Em satisfàs amb total docilitat i no saps prou com t’ho agraeixo.

Hi ha qui pensa ─sobre tot la gent d’una edat─, que això és quelcom antinatural, que no hi ha res millor que un ésser humà, i no aquests succedanis artificials. Però si no tinc a mà una persona en carn i ossos que em doni el que necessito, què he de fer per gaudir d’aquest plaer? És clar que ho podria fer tot sol, tinc mans i em puc valdre per mi mateix, però, què vols que et digui, un cop he provat la teva utilitat, no et canviaria per res, ni per ningú, mira el que et dic.

     I el cas és que ara sé que hi ha molts com jo que han acabat adquirint una com tu i estan la mar de satisfets. Mira si n’estic de content amb els teus serveis, que si algun dia t’espatllessis, faria el que fos per tenir-ne una altra com tu.

Com ja tinc una edat, et necessitaré fins que el cos em digui prou. Mentre això no arriba, apa, Alexa, posa’m, si us plau, Strangers in the night.

  

Per a qui encara no ho sàpiga (cosa que dubto), Alexa és un assistent virtual desenvolupat per Amazon, utilitzat per primera vegada en els altaveus intel·ligents. Actualment, també permet controlar els llums, l’aire condicionat, la cafetera i molts altres estris domèstics amb la veu. S’activa dient el seu nom seguit de l’ordre que se li vol donar.

El jove i l'ortiga

 

Al bosc, l’ortiga se sentia dolguda pel menyspreu del jove que, dia rere dia, passant arran d’ella, mai li dirigia ni un breu esguard abans de capbussar-se en les fredes aigües del llac. Esperava, pacientment, que un dia les seves fulles freguessin ni que fos un petit bocí del seu cos perquè ell s’adonés de la seva existència. Dolor a canvi d’una mirada. Cada dia guaitava, gelosa, com l’aigua juganera l’abraçava i com el sol, després, li acaronava la pell, eixugant-la fins a tornar-la bruna.

Aquell migdia, el jove, ajagut sobre la roca que li feia de llit, contemplava com els núvols, envejosos, volien ocultar el sol que l’escalfava, com qui guarda un estri inútil dins l’armari. El vent, entremaliat, volent també fer la seva, bufà per fer-los fora. Però fou tan forta la rufagada, que aquesta travessà el bosc despullant de males herbes tota la contrada. L’ortiga perdé així flors, fulles i branques, restant-li només una arrel greument ferida.

El jove mai sabé que aquell dia les forces de la natura s’havien barallat per guanyar-se la seva simpatia. Tampoc mai trobà a faltar l’ortiga, que morí de pena al veure’s tan consumida.

La metamorfosi

 

En Gregori no només es deia igual que el protagonista de la famosa novel·la d’en Kafka. També treballava, com ell, en el ram tèxtil. El que era pitjor, però, és que s’estava transformant, com el seu desgraciat homònim, en un monstruós insecte. Hi havia, però, una diferència notable: la seva metamorfosi era extremadament lenta.

Però arribà el dia en què aparegué un canvi que, ara sí, podia fer sospitar als seus amics i companys de feina que alguna cosa no rutllava: a la boca li havia aparegut quelcom semblant a les mandíbules escleròtiques dels insectes i que, en el decurs dels dies o, fins i tot, de les hores, anirien, indubtablement, augmentant de grossària.

Aquell seria, doncs, el seu darrer dia de treball. Havia arribat el moment tant temut en el qual aquests terribles canvis esdevindrien tan notoris que ja no els podria ocultar. S’acomiadaria amb qualsevol excusa i desapareixeria per sempre.

En entrar a l’empresa, saludà a la recepcionista amb un lleuger moviment del cap i un somriure que més aviat era una ganyota de dolor reprimit. A Irene, la seva secretària, la saludà amb un “bon dia” que sonà inintel·ligible inclús per a ell. Un cop al seu despatx, va prémer l’intercomunicador per dir-li, amb un gran esforç de vocalització: “Irene, que ningú em molesti, no em passi cap trucada”.

Com, per la tarda, en Gregori seguia sense aparèixer, Irene, preocupada, trucà a la porta del despatx. En no rebre cap resposta, la obrí amb molta cura i tragué el cap per veure si al seu cap li havia succeït alguna desgràcia. El despatx era inusualment fosc. En obrir el llum s’adonà, incrèdula, que no hi havia ningú.

Quan girà cua per sortir, copsà el que els seus ulls aterrits es negaren a acceptar. Només pogué proferir un xiscle esgarrifós que fou amortit d’immediat per allò que, des d’aleshores, roman tancat darrere aquella porta que ningú ja gosa creuar. En foren quatre els qui ho van fer i segueixen sense donar senyals de vida.

 

En Pere Botero

 

De vegades, la realitat es confon amb la ficció. O és a l’inrevés? Aquesta història podria molt bé ser real o fictícia. Tant se val. El nom del protagonista és inventat, això sí. La resta no se sap. En tot cas es podria dir allò de si non è vero, è ben trovato. És la curta història de la meva relació amb en Pere Botero.

 

Quan el vaig conèixer em va impressionar. Borni, amb el nas aguilenc, la cara granelluda i amb una cicatriu que li travessava la galta esquerra, em va donar la impressió d’estar davant d’un pirata dels que no et perdonen la vida. El nom i cognom no és que ajudessin gaire a refiar-se d’ell.

Després, a mida que el vaig anar tractant, descobrí que era un bon jan i que sota aquesta espantosa fesomia hi havia un home de molt bon caràcter. Educat, servicial i generós. Sempre tenia paraules d’ànim quan et veia trist o preocupat i no dubtava mai a donar-te un cop de mà si creia que et podia ajudar. A més, era un pencaire de mena, no com la majoria del personal, que són uns galtes.

De petit, a l’escola, li deien “el dimoni” i no només pel seu nom sinó també pel seu aspecte. Amb deu anys era molt alt i prim i les galtes se li ensorraven de tal manera que, amb els pòmuls tan prominents com tenia, se li feien unes arrugues molt lletges a banda i banda de la cara. Els cabells negres i punxeguts es veu que acabaven de donar-li l’efecte d’un diable dels Pastorets.

La cicatriu vingué després, als vint anys, quan feia el servei militar. Un milhomes burleta i amb mala gaita li posà el malnom de Frankenstein. Se les van tenir de valent. Però el fatxenda era perillós, dels que porten la navalla sempre preparada i en un descuit li va tallar la galta esquerra de dalt a baix. La manca de l’ull dret ja és una altra història. Mai me l’ha va voler explicar. Potser encara no em tenia prou confiança. De moment, en tenia prou tenir-lo com a amic, sabent que era humà, més humà que molts dels que ens envoltaven.

Els meus companys em repetien que no em refiés d’ell, que anés amb compte, que un dia tindria un ensurt. Jo els contestava que si hagués de témer a tots els que fan mala cara o tenen mal aspecte, no viuria tranquil. Els recordava que les aparences enganyen. Però no els veia gens convençuts. Es malfiaven d’ell i volien fer-me mala sang però no ho aconseguiren.

Un bon dia ─o mal dia, diria jo─ no aparegué més per la feina. Desaparegué sense deixar rastre. Feia temps que em deia que no s’hi trobava bé enmig d’aquella gent que el mirava amb rancúnia o temor. Em digué que no volia crear mal ambient ni tenir problemes amb ningú i que, si es quedava allà, tard o d’hora n’hi haurien. No el vaig poder convèncer. Marxà per no tornar. D’això farà un any i escaig.

Avui he llegit al diari una noticia que m’ha posat els pèls de punta. Han trobat un home mort en un carreró del Raval. Encara no han pogut descobrir la seva identitat. Anava indocumentat. Només han fet saber el seu aspecte: home d’uns cinquanta anys, alt i prim, nas aguilenc, cara granelluda i amb una cicatriu que li travessa la galta esquerra. La causa de la mort ha estat una ganivetada molt profunda al bell mig del cor. Es suposa que ha estat un enfrontament o venjança entre delinqüents habituals. La manera de vestir i l’aspecte de l’individu així ho fan sospitar.

 

Les dotze van tocant

Començo el segon semestre de l'any amb l'últim conte de la meva factoria, un conte de Nadal mai contat fins ara. Una història de Nadal, però sense final feliç. Tot sigui per distruere al personal. Espero que, tot i així, us agradi.

Era la nit de Nadal més freda que recordava des que era un nen de poc més de sis anys, quan encara creia en els Mags d’Orient.

Era prop de la mitjanit i anava carrer amunt com hagués pogut anar en qualsevol altra direcció. Fugia. Decidí, llavors, amagar-se entre aquella gentada que, encongida per la gelor de l’incipient hivern, entrava a l’església per oir la Missa del Gall. Ocult entre els feligresos, passaria desapercebut per qui l’empaitava des de feia hores. Quina sort haver pogut trobar refugi quan menys s’ho esperava.

Un cop dins del temple, s’entaforà en un dels confessionaris que encara perviuen en algunes antigues esglésies de barri. Dins d’aquella mena d’armari, allunyat de mirades indiscretes, se sentí protegit i asserenat. Mirà el rellotge. Encara faltaven cinc minuts per les dotze. Passats cinc minuts seria lliure. Aquesta era la condició: si tocades les dotze no l’havien enxampat, el deixarien lliure, hauria acabat la persecució, con si es tractés d’un joc de rol macabre. Els altres tres companys que, com ell, havien fugit, els havien caçat l’un darrere l’altre. Només en restava ell, de viu.

Quan creia que  ningú l’havia vist, que el perill havia passat de llarg, una veu el sobresaltà. Una vella, agenollada en un lateral del confessionari, li digué, amb veu rogallosa, “Ave Maria puríssima”. Vaja, quin encert que algú volgués confessar-se tot just en aquell moment! No tingué, doncs, més remei que seguir-li la veta. Però quan anava a contestar a la inoportuna feligresa “sens pecat fou concebuda”, una fiblada aguda i dolorosa el deixà sense alè i poc després sense sentit.

Així doncs, aquell confessionari es convertí, en qüestió de segons, en el seu taüt. Mentre la gent entonava la cançó que tants cops havia cantat de menut, “les dotze van tocant”, una persona sortia de l’església tot rient entre dents. Un cop al carrer, es desempallegà, en el primer contenidor que trobà, d’un mocador de cap, una estrafolària roba de dona i una petita sarbatana.

 

Acomiadar-se a la francesa

 

Normalment, en acabar el primer semestre de l’any, em prenc un descans estiuenc, com la majoria dels mortals, i deixo l’activitat del blog aturada fins la tornada de vacances. Podria seguir escrivint, però no sé perquè, arribat el mes de juliol (potser serà una qüestió psicològica), em sento amb una energia mental més baixa del normal i em costa seure’m davant l’ordinador per escriure noves històries. I no és per culpa de la calor, ja que a casa gaudeixo d’aire condicionat. Què serà, doncs?

Jo no crec en la famosa manca d’inspiració que molts escriptors esmenten i a la que acusen quan no se’ls acut noves idees, però hi ha quelcom, que no sé definir, que demana al cos i a la ment fer una pausa. Davant d’aquesta necessitat argumentem (molt probablement com a justificació) que necessitem “carregar les piles”.

Sigui com sigui, estaré allunyat d’aquest blog, i potser d’altres blogs que acostumo a seguir, fins el proper mes de setembre. I com no m’agrada acomiadar-me a la francesa (l’origen d’aqueta expressió, que es remunta al segle XVIII, és massa llarga per incloure-la aquí i potser ja la coneixeu), deixo en aquest espai l’explicació de la meva absència, no sigui que penseu que he tocat el dos (l’origen d’aquesta expressió també és interessant) sense acomiadar-me.

Moltes gràcies als meus escassos, però valuosos, lectors, per la vostra presència durant aquest primer període de l’any i fins la tornada.

Abraçades i aferradetes,