La neu

 

Els flocs de neu cauen a dojo. Feia molts anys que no havia vist nevar tan copiosament. La cortina blanca i espessa no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. El vent contribueix a que la sensació de gelor sigui encara més forta. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan allunyat de la població més propera?

Teníem queviures suficients per alimentar-nos tot un mes. L’alimentació no era, doncs, un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que sabíem que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. Tot ho tenim controlat, digué en Quim. Nosaltres ens encarreguem de tot, afegí en Pep. Tu només has de dur el cotxe, digueren tots dos.

Ningú va pensar, però, en la llenya. M’ha tocat a mi resoldre el problema. Però soc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides. Així doncs, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara soc aquí, enmig d’aquest temporal, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble.

Però he perdut la noció del temps. S’ha fet fosc. No sé quan fa que he sortit del poble i tinc les mans i els peus com el glaç. Gairebé no me’ls sento.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos. Acabaré trobant el camí? No trobo cap senyal. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat. No m’aguanto dempeus.

Que freda és la neu! Cada cop cau amb més força. Quant de temps trigarà a cobrir-me? Mai m’hagués imaginat acabar l’any així, colgat sota un gruixut llençol de neu i damunt d’un llit de gel. Només voldria saber si em trobaran a faltar.

 

La finestra

 

Des que, de jovenet, vaig veure la pel·lícula La ventana indiscreta, del gran Hitchcock, interpretada per James Stewart i Grace Kelly, tinc molta propensió a mirar per les finestres. Mai se sap què s’hi pot veure a l’altre cantó del carrer o a la finestra del davant. No penseu que soc un voyeur, ni molt menys, encara que, sense voler, sí que he ensopegat a alguna parella fent de les seves, ja m’enteneu. No, el que m’atreu d’aquest, diguem-ne, exercici, és el fet de deduir què hi ha al darrere de cada persona o família.

Reconec que potser soc massa imaginatiu i des que escric relats de ficció, aquesta imaginació s’ha desbocat un pèl i de vegades m’afiguro coses que no són del tot reals. Sigui com sigui, l’últim cop que vaig tafanejar per la finestra de casa, em vaig dur una bona sorpresa.

Feia molt poc que m’havia mudat de pis. El meu menjador dona a un pati de veïns. Era una nit d’estiu i havia obert la finestra de bat a bat. L’airet que corria era molt agradable i mitigava l’ambient xafogós de l’interior.

El cas és que en una de les finestres del davant, a l’altra cantó del pati, vaig veure com dues persones es barallaven. Els crits arribaven prou nítids, ja que també tenien els finestrals oberts, però les paraules se les enduia el vent, mai millor dit.

Llavors, emulant a en James Stewart, vaig tancar els llums i vaig córrer a cercar els prismàtics que encara conservo de quan era boy scout, per a poder guaitar què succeïa davant dels meus nassos.

Era una parella més aviat jove, d’uns trenta anys i escaig, ell alt i corpulent, ella més aviat menuda. Discutien violentament. Vaig enfocar al màxim augment com si, d’aquesta manera, pogués sentir-los millor. Tot el que vaig veure fou que ell duia el cabell molt curt, una barba serrada d’un color vermellós, un piercing a l’orella i un tatuatge al coll amb forma d’escorpí. Feia por. A ella no la podia veure bé, només que era rossa i duia els cabells llargs i enrinxolats que li tapaven la cara. Dels crits i el forcejament van passat als cops. Ella el va esgarrapar a la cara. Ell, enfurismat, li va donar un cop de puny, la noia va perdre l’equilibri i va sortir del meu camp de visió. Després d’això es va fer la foscor i el silenci. No sabia què fer. Vaig ser a punt de trucar a la policia però me’n vaig anar al llit confiant que tot havia estat una baralla de parella sense més conseqüències que una esgarrapada a la cara ell i un ull morat ella. Tot i així em vaig sentir culpable i covard. Si havia vist un acte de maltractament, perquè no ho denunciava? De què servia mirar si després no feia res? Vaig decidir que, en tot cas, no els perdria de vista. Ara tenia un objectiu per justificar el meu espionatge.

L’endemà vaig tornar, doncs, a fer el tafaner. Volia veure si tot estava en ordre al pis del davant. En tot el dia no ni hi vaig veure cap moviment. Deurien ser fora. Quan es va fer fosc, a la mateixa hora de la nit anterior, vaig veure que s’encenien els llums. Amb els prismàtics a la mà, vaig tornar a ocupar el meu observatori. De cop i volta, aparegueren de nou els dos veïns que em tenien intrigat. Això volia dir que la baralla no havia estat tan greu com semblava i havien fet les paus. Però tot es va tornar a reproduir, punt per punt, acabant exactament de la mateixa manera violenta. I de nou, el silenci, els llums apagats i la finestra tancada.

Què coi volia dir tot allò? No era gens normal. O m’havia trastocat o allà hi passava quelcom molt sospitós. Després de molt rumiar, vaig arribar a una conclusió una mica estranya, però coses més rares se n’han vist: aquells dos practicaven el sadomasoquisme. Gaudien fent-se mal. Tot allò deuria ser un preludi eròtic-sexual. No hi trobava altra explicació. Però a qui se li acut fer-ho amb els llums i la finestra oberta?

Des d’aquell moment, cada dia es repetia la mateixa escena a la mateixa hora. Allò no semblava tenir una explicació lògica. No m’ho podia treure del cap i, tossut com soc, no ho deixaria estar fins no saber què passava en realitat en aquell pis.

Tot i que podria sortir mal parat per ficar-me a on no em cridaven, no vaig poder resistir la temptació d’anar a esbrinar qui eren i a què es dedicaven aquells dos. Així doncs, l’endemà al matí em vaig presentar a l’escala a on pertanyia aquell pis per preguntar-li al porter per l’estranya parella.

—La parella del sisè segona, diu? No hi ha hagut mai una parella, només una noia. A més, el pis és buit des que va passar aquella desgràcia —va dir fent una ganyota.

—Quina desgràcia, si es pot saber? — li vaig preguntar.

—Vostè, deu ser nou al veïnat, oi?

—Doncs sí, bé, porto uns sis mesos vivint en el sisè pis del número 22 del carrer de més amunt i que dona tot just al davant del d’aquesta parella.

—Ja. Però no sé qui li haurà dit res d’una parella. Tot el que li puc dir és que en aquest pis no hi viu ningú des que van trobar morta a la llogatera, farà tot just set mesos.

—Què diu ara?

—Com ho sent. Algú —se suposa que un lladre al que va sorprendre— la va colpejar sense pietat.  Mai no van trobar qui ho va fer. Ningú va veure res. Si al menys la policia hagués tingut una descripció... I a què es deu la seva curiositat, si es por saber? Escolti, a on va?!

Estic esperant que els llums s’encenguin de nou i l’escena es repeteixi. Soc bo dibuixant. Espero saber fer un retrat prou fidel de l’assassí. Però, ben pensat, què diré a la policia?

 

El banc

 

Avui fa un dia fresc però assolellat. Després d’una setmana de pluja i vent, ve molt de gust una treva. Així puc estar assegut aquí, a l’aire lliure, tot el temps que vulgui. La tardor té això: un dia fa fred i un altre calor. Els dies passats no sabia a on aixoplugar-me. No podia estar prenent un cafè rere un altre o passar-me tot el matí en un bar davant de la mateixa cervesa.

Des que sovintejo aquest lloc, he fet unes quantes relacions, no moltes. El noi de l’ONCE fou el primer del meu reduït grup d’amistats del carrer, per anomenar-les d’alguna manera. És clar que cada dia li compro un cupó i passem l’estona amb l’habitual xerrameca intranscendent: que si el temps que fa, que si a veure si em toca d’una vegada, que què faria si em toqués, que mira que està de malament el país, que si els polítics són tots iguals, i així cada dia. Després hi ha el grupet de jubilats que discuteixen de futbol mentre, recolzats a una tanca metàl·lica, guaiten, badocs, les obres de la nova línia del metro. Sempre em saluden i tenen paraules amables, encara que sigui per cortesia. Jo de futbol no n’entenc, així que no em puc afegir a la conversa. El carter, l’escombriaire i algun policia municipal completen el conjunt de parroquians amb qui intercanvio parers i paraules. Els municipals sempre em saluden amb respecte, portant-se la mà dreta cap a la visera del barret com a salutació formal. Es deuen preguntar què faig aquí tots els dies, però mai no han gosat a dir-me res. El meu aspecte no els deu suscitar cap recel.

Passar-me dotze hores al carrer té la seva part positiva. M’estic convertint en un gran observador. Veig passar pel davant gent molt diversa i curiosa a qui no puc evitar fer una ràpida radiografia amb el seu corresponent diagnòstic: com és la seva vida o la seva personalitat; si tenen família o viuen sols; si són feliços o desgraciats. Per com vesteixen i caminen, dedueixo si tenen estudis, si treballen i, fins i tot, a què es dediquen. Alguns van de pressa i mirant al front, satisfets, tal vegada alegres. Altres, en canvi, caminen lentament i amb el cap cot, com volent amagar la seva existència. N’hi ha de despistats. A més d’un l’he hagut d’advertir que se li havia caigut el diari, que s’havia deixat oblidat el paraigua, la bossa. el paquet, o ves a saber què, en el banc del davant. Hi hagué inclús un que es deixà un maletí. Podria haver-me apropiat de qualsevol d’aquests objectes però jo soc una persona honrada i mai faria allò que no volgués que em fessin a mi. Però, es clar, no tothom és igual. Cadascú és com és i fa el que més li convé o necessita. La necessitat pot tòrcer moltes voluntats.

Però amb tanta gent com han vist els meus ulls, encara no he trobat ningú com jo, que es passi quasi tot el dia assegut en un banc veient passar la gent, donant de menjar els coloms i llegint el diari.

He pensat en comprar-me una llibreta per anar escrivint tot el que em passa pel cap, com una mena de diari. Potser algun dia el podria publicar. Ara mateix, però, no tinc esma de res. Passo hores inacabables fent de mer espectador de les vides alienes sense gairebé moure’m d’aquest lloc, a on vinc puntualment, de bon matí, tots els dies, exceptuant les festes.

Un dia decidí rondar pels carrers dels voltants, caminar ajuda a mantenir sa el cor. Però al cap d’una hora de ramblejar sense rumb fix, no eren les cames el que més mal em feia sinó el cor. Sabia que existien, però mai els havia vist tant a prop. La pobresa és invisible per a alguns. No els vaig arribar a comptar però crec que foren més d’una dotzena. I només en una hora. La pobresa és incomptable per a molts. Des d’aquell dia decidí no moure’m del meu banc, perquè ja és meu de ple dret, un dret adquirit al llarg del temps.

Fa dos mesos i deu dies que m’assec en aquest banc, que els he comptat, el mateix temps que porto enganyant la meva dona. Que amb qui l’enganyo? No, no es tracta d’una infidelitat. O potser si? Al cap i a la fi també es pot considerar infidel qui trenca la promesa d’ésser sincer amb la parella, no dient-li sempre la veritat. I jo ja porto dos mesos i deu dies mentint-la, o amagant-li la realitat, que ve a ser el mateix.

No goso confessar-li-ho. Aquesta ha estat la meva primera covardia en ma vida. Ja en tinc prou amb la meva vergonya i el meu neguit com per contagiar-los a ella. Potser no s’avergonyiria de mi, però sí podria sentir-se decebuda, ella que sempre m’ha tingut com un tipus brillant i capaç de menjar-se el món. I és que jo era així, fins fa dos mesos i deu dies. Qui sap si acabaré com un d’aquests éssers invisibles i incomptables.

Diuen que de tot hem de treure la part positiva. En el meu cas puc dir que almenys ara estic molt ben informat, llegint el diari, tot i que deixo les noticies pel final. Primer llegeixo les pàgines d’ofertes de treball, un treball que em torni l’autoestima perduda i les ganes de viure. Fins quan hauré de continuar vivint en aquest banc? No ho sé. Per sort avui fa un dia fresc però assolellat.

 

La retrobada

 

Em varen afusellar, a trenc d’alba, un vint-i-vuit de desembre, el dia dels Sants Innocents. Jo de sant no en tenia res i d’innocent segons com es miri. Ma mare em deia sovint que acabaria malament, però mai em vaig imaginar que seria així, dempeus davant un escamot d’afusellament. Aquells eren dies convulsos. D’execucions com la meva se’n feien gairebé cada dia.

Recordo la cara esporuguida dels nois que m’apuntaven, que no eren gaire més grans que jo, que rondava els dinou. Un d’ells era en Manel, amb qui havia anat a escola fins que el meu pare em dugué a treballar al camp amb ell i els meus germans. D’això ja han passat un grapat d’anys, més de deu. En Manel em mirava perplex. No devia saber que jo era un dels que havien de matar amb foc d’un màuser alemany. Ni tan sols que m’havien engarjolat. Em va fer pena, en Manel. No sé si va arribar a disparar o ho va fer veure. Tampoc no sé si els hi compten les bales. No vaig tenir temps ni esma per veure-ho. A més, tot s’ha de dir, què caram, que a mi em tremolaven les cames, i no pas de fred, i les llàgrimes no em deixaven veure-hi. Amb la poca claror regnant a aquella hora de finals de desembre, amb prou feines podia comptar quants eren els que tenia al davant amb els ulls al punt de mira. Crec que ni tan sols vaig sentir el soroll dels trets. Diuen que, després que t’han abatut, el cap de l’escamot et fot un tret de gràcia (que no entenc per què en diuen així) per assegurar-se que ets ben mort.

No vaig veure que ningú vingués a rebre’m, com deien. Tot fou foscor. I pau, això sí. Només ara, després de no sé quant de temps ─que on sóc no sento que n’hi hagi, de temps─ tinc consciència de què ha passat. Ara només penso en els meus pares, que encara no deuen saber què se n’ha fet de mi, que potser em busquen entre els cossos que van apareixent pertot arreu. Si és així, espero que amb el temps deixin aquesta cerca inútil ─que no hi ha pitjor pena que la de cercar sense trobar─, que algú, potser en Manel, els digui que sóc mort i enterrat en una fossa ben fonda amb un munt de joves que, com jo, volgueren ser herois en les files del maquis.

Espero també que el pare m’hagi perdonat, encara que no m’hagi comprès. Quin greu em sap haver-li escopit a la cara aquelles últimes paraules, abans de girar cua i esmunyir-me cap a les muntanyes. “Ets un covard”, vaig cridar. Per poc que no em trenca la cara d’un cop de puny. Es quedà amb el braç alçat, a mig camí, enrogit per la ràbia o potser per la impotència, els llavis tremolant i els ulls plorosos. Ell encara no havia arribat a la cinquantena. Jo acabava de fer els divuit. Ell havia viscut al front els horrors d’una guerra. Jo no havia tingut ocasió de fer-la. I jo pretenia que tornés a agafar el fusell quan el que ell volia era oblidar.

Em sap molt de greu el patiment dels meus pares. Si pogués tornar enrere! Almenys em tindrien a mi. Però ja és massa tard per refer el camí. No hi ha segones oportunitats. Com m’agradaria poder-los fer arribar el que sento, a ells, que ho han perdut tot. Quina desgràcia la d’un pare que veu com la casa s’ha anat buidant i la família minvant fins a tornar-se quasi erma. Els fills grans, caiguts junts, a la riba de l’Ebre, i el petit fugit per venjar la seva mort. Quin patiment el d’una mare que veu que han apagat la vida dels fills que va donar a llum. Ara només els resta l’esperança de trobar-me viu i això també ho perdran. Sento pena en veure que la més petita engruna de felicitat se l’endugué una guerra injusta, que el millor de la seva pobra vida desaparegué en un sospir, que ara només desitgen que el temps passi d’una revolada perquè arribi el moment de lliurar-se a la mort.

Ells encara no han trobat la pau. I jo voldria donar-los-la. Mai no em vaig allunyar d’ells en vida, sempre al seu costat. No vaig tenir, doncs, motiu ni ocasió per escriure’ls. I ara que sóc lluny i tinc les dues coses, no puc. Els diria com els he estimat i quant els estimo; que no pateixin, que estic bé; que no sentin cap mena de rancúnia per qui em va delatar, ni per qui em va enxampar i empresonar, i molt menys per aquells nois que premeren el gallet seguint una ordre; que els veritables culpables no són ells, que no paga la pena odiar perquè l’odi fa la vida més llarga i amarga.

Si algú em sent, si us plau, que els ho digui de part meva, tot això. Per què no els ho vaig fer saber llavors, quan, asseguts tots junts a la vora del foc, la fèiem petar mentre manteníem viu el caliu d’unes brases i d’una família? Tant de bo ens puguem retrobar algun dia.

 

Aquest relat va participar, l'abril de 2016, en la sessió del "Scriptorium" (lectura en veu alta de textos originals d'autors locals) organitzada per la biblioteca Pau Vila de Molins de Rei.

El diari

 

Estic preparant la mudança, quan, enmig de records diversos, he trobat aquell diari que un dia, sentint-me eufòrica, vaig començar a escriure. Vaig pensar que era cosa d’adolescents, però quelcom dins meu em va empènyer a depositar en aquells fulls, encara verges, els meus sentiments, les meves il·lusions i les meves experiències. I tot per culpa d’algú que jurà fer-me feliç.

Ara, asseguda a tocar de la finestra, des d’on havíem contemplat les postes de sol i ens havíem fet tantes promeses, rellegeixo les meves notes, amb una cal·ligrafia infantil, però carregada d’emocions, i em pregunto com pogué canviar tant la nostra vida.

Des que vaig escriure les últimes línies, xopades de llàgrimes, han transcorregut dos llargs anys. Creia que a hores d’ara ja se m’hauria tancat la profunda ferida que s’obrí al meu cor, però veig que aquestes notes em remouen per dins fent-me sentir culpable per no haver estat capaç de retenir-lo.

Però, com es reté a algú que s’ha desenamorat? No hi ha marxa enrere; això ho vaig comprovar d’immediat. Llavors, per què em sento així, impotent i ensorrada? Són els records d’aquells dies tan feliços els que em deprimeixen i no em deixen ressuscitar d’aquesta mort sentimental en què em sento instal·lada.

Per fi, em llevo i trenco aquest maleit diari en mil trossos i m’obligo a fer un últim esforç per, si no oblidar-lo, cosa impossible, al menys ignorar-lo, veure’l com és ara, una persona insensible que només pensa en possessions materials. I jo no podia ser una d’elles.

 

Sala d'espera

 

─No sé què hi faig aquí! Jo no crec en les vacunes!

─Jo em trobo perfectament bé i també soc aquí ─diu qui està assegut a la seva dreta. És ella ─assenyala a la dona que té al costat─ qui s’entesta en que em facin un reconeixement.

─Més val prevenir ─afegeix un dels presents.

─Nosaltres hem vingut per conèixer els resultats d’unes proves. Com confirmin que tinc un tumor, em restarà poc temps de vida ─comenta qui està assegut al davant. Jo preferiria que em deixessin en pau. Ja soc prou vell.

─Doncs ho sento ─diu qui va encetar la conversa.

─I jo ─afegeix el que és a la seva dreta

─Jo també soc d’aquesta opinió ─afirma el que està més apartat. Quan arribi a vell, no vull que em prolonguin la vida inútilment.

─Caram, nanos, sou patètics ─els increpa un de gros, negre i d’aspecte perillós que està assegut en un racó.

─Ets un mal educat ─intervé una rossa amb un serrell que pràcticament li tapa els ulls.

─Si sabessis qui soc, no gosaries a dirigir-me la paraula, nena ─li etziba el negre, gros i corpulent en pla perdonavides.

─Com t’atansis, et deixo la cara de mastí feta un puré ─li respon l’atrevida rosseta.

─Com pots parlar-li així a questa joveneta! Seré vell, però encara em resta coratge suficient per plantar-te cara ─diu qui està a l’espera del diagnòstic tumoral.

─Però es pot saber què els passa? ─pregunta la recepcionista.

S’obre una porta.

─Silenci! Facin el favor de fer callar aquests animals. Qui és el següent?

─Nosaltres! ─afirma una dona, alhora que s’aixeca i alça la mà. Som-hi, Black, no siguis poruc, que no hi ha per tant. Ai, quin gos ─afegeix arrossegant un gran mastí negre.

 

Diuen

 

Diuen que l’arruga és bella. Això ho diuen les que encara no en tenen gaires. Jo ja soc molt vella i en tinc a dojo. De jove, em posava tota mena de potingues al meu abast i al de la meva butxaca. Mentides i més mentides. I tot per vendre productes i il·lusions. Els productes no, però les il·lusions són barates i fins i tot es regalen.

Tenia una bona vida, no em mancava res, no em podia queixar per res. Però arribà un moment, quan la pell i el cos sencer començaren a marcir-se, que l’enuig, fins i tot el desesper, no em deixava viure. Em vaig tornar intractable, malèvola, roïna. Ho reconec. I ara pago les conseqüències. Ara soc més desgraciada que mai. I m’ho mereixo. Tot per no haver sabut acceptar l’inevitable.

He sobreviscut a marit i fills. L’Albert, el meu marit, era deu anys més gran que jo, la qual cosa justificaria que em portés la davantera a l’hora del traspàs. Els meus fills, l’Enric i la Marta, però, pobrets, varen marxar massa d’hora. Tots dos. L’un darrere l’altra, en només setmanes de diferència. Una malaltia genètica rara, en diuen ara; de naixement, digueren llavors. Això m’hauria d’haver fet sospitar.

El cas és que jo soc aquí, dempeus, com qui diu, patint les conseqüències del meu egoisme, de la meva insensatesa, potser de la meva bogeria. Però qui m’ho havia de dir! Els desitjos de la ment no haurien de comptar. Els pactes imaginaris no haurien de valer. La voluntat d’una boja no s’hauria de fer realitat.

Hagué un moment de la meva vida que hauria venut l’ànima al diable per l’eterna joventut. Degué ser la meva recargolada ment que em jugà una mala passada. Potser aquell llibre[1] i la seva maleïda llei de l’atracció, que m’obsessionà tant de temps, tenia raó i el meu cervell envià un missatge incorrecte a l’Univers.

El que sigui que m’ha concedit el do de l’eternitat m’ho ha fet pagar massa car. M’ha deixat envellint eternament. No hi ha pitjor càstig.

Diuen que l’arruga és bella, però no sempre és veritat. Qui em veu, tal com soc ara, fuig esperitat com si tingués una malaltia contagiosa. Diuen que soc una empestada, una bruixa, un ésser malèfic. I potser tenen raó. Però és que diuen tantes coses...

 

 

---

[1] El secreto. Rhonda Byrne. 2006. Segons aquesta autora, la “Llei de l’atracció” fa possible que un desig expressat mentalment i amb molta intensitat, dirigit a l’Univers, pugui ser concedit mitjançant les energies esotèriques d’espiritualitat. Perquè això sigui així és fonamental formular el desig de forma correcta; d'altra manera, l'Univers el pot interpretar erròniament.