La retrobada

 

Em varen afusellar, a trenc d’alba, un vint-i-vuit de desembre, el dia dels Sants Innocents. Jo de sant no en tenia res i d’innocent segons com es miri. Ma mare em deia sovint que acabaria malament, però mai em vaig imaginar que seria així, dempeus davant un escamot d’afusellament. Aquells eren dies convulsos. D’execucions com la meva se’n feien gairebé cada dia.

Recordo la cara esporuguida dels nois que m’apuntaven, que no eren gaire més grans que jo, que rondava els dinou. Un d’ells era en Manel, amb qui havia anat a escola fins que el meu pare em dugué a treballar al camp amb ell i els meus germans. D’això ja han passat un grapat d’anys, més de deu. En Manel em mirava perplex. No devia saber que jo era un dels que havien de matar amb foc d’un màuser alemany. Ni tan sols que m’havien engarjolat. Em va fer pena, en Manel. No sé si va arribar a disparar o ho va fer veure. Tampoc no sé si els hi compten les bales. No vaig tenir temps ni esma per veure-ho. A més, tot s’ha de dir, què caram, que a mi em tremolaven les cames, i no pas de fred, i les llàgrimes no em deixaven veure-hi. Amb la poca claror regnant a aquella hora de finals de desembre, amb prou feines podia comptar quants eren els que tenia al davant amb els ulls al punt de mira. Crec que ni tan sols vaig sentir el soroll dels trets. Diuen que, després que t’han abatut, el cap de l’escamot et fot un tret de gràcia (que no entenc per què en diuen així) per assegurar-se que ets ben mort.

No vaig veure que ningú vingués a rebre’m, com deien. Tot fou foscor. I pau, això sí. Només ara, després de no sé quant de temps ─que on sóc no sento que n’hi hagi, de temps─ tinc consciència de què ha passat. Ara només penso en els meus pares, que encara no deuen saber què se n’ha fet de mi, que potser em busquen entre els cossos que van apareixent pertot arreu. Si és així, espero que amb el temps deixin aquesta cerca inútil ─que no hi ha pitjor pena que la de cercar sense trobar─, que algú, potser en Manel, els digui que sóc mort i enterrat en una fossa ben fonda amb un munt de joves que, com jo, volgueren ser herois en les files del maquis.

Espero també que el pare m’hagi perdonat, encara que no m’hagi comprès. Quin greu em sap haver-li escopit a la cara aquelles últimes paraules, abans de girar cua i esmunyir-me cap a les muntanyes. “Ets un covard”, vaig cridar. Per poc que no em trenca la cara d’un cop de puny. Es quedà amb el braç alçat, a mig camí, enrogit per la ràbia o potser per la impotència, els llavis tremolant i els ulls plorosos. Ell encara no havia arribat a la cinquantena. Jo acabava de fer els divuit. Ell havia viscut al front els horrors d’una guerra. Jo no havia tingut ocasió de fer-la. I jo pretenia que tornés a agafar el fusell quan el que ell volia era oblidar.

Em sap molt de greu el patiment dels meus pares. Si pogués tornar enrere! Almenys em tindrien a mi. Però ja és massa tard per refer el camí. No hi ha segones oportunitats. Com m’agradaria poder-los fer arribar el que sento, a ells, que ho han perdut tot. Quina desgràcia la d’un pare que veu com la casa s’ha anat buidant i la família minvant fins a tornar-se quasi erma. Els fills grans, caiguts junts, a la riba de l’Ebre, i el petit fugit per venjar la seva mort. Quin patiment el d’una mare que veu que han apagat la vida dels fills que va donar a llum. Ara només els resta l’esperança de trobar-me viu i això també ho perdran. Sento pena en veure que la més petita engruna de felicitat se l’endugué una guerra injusta, que el millor de la seva pobra vida desaparegué en un sospir, que ara només desitgen que el temps passi d’una revolada perquè arribi el moment de lliurar-se a la mort.

Ells encara no han trobat la pau. I jo voldria donar-los-la. Mai no em vaig allunyar d’ells en vida, sempre al seu costat. No vaig tenir, doncs, motiu ni ocasió per escriure’ls. I ara que sóc lluny i tinc les dues coses, no puc. Els diria com els he estimat i quant els estimo; que no pateixin, que estic bé; que no sentin cap mena de rancúnia per qui em va delatar, ni per qui em va enxampar i empresonar, i molt menys per aquells nois que premeren el gallet seguint una ordre; que els veritables culpables no són ells, que no paga la pena odiar perquè l’odi fa la vida més llarga i amarga.

Si algú em sent, si us plau, que els ho digui de part meva, tot això. Per què no els ho vaig fer saber llavors, quan, asseguts tots junts a la vora del foc, la fèiem petar mentre manteníem viu el caliu d’unes brases i d’una família? Tant de bo ens puguem retrobar algun dia.

 

Aquest relat va participar, l'abril de 2016, en la sessió del "Scriptorium" (lectura en veu alta de textos originals d'autors locals) organitzada per la biblioteca Pau Vila de Molins de Rei.

El diari

 

Estic preparant la mudança, quan, enmig de records diversos, he trobat aquell diari que un dia, sentint-me eufòrica, vaig començar a escriure. Vaig pensar que era cosa d’adolescents, però quelcom dins meu em va empènyer a depositar en aquells fulls, encara verges, els meus sentiments, les meves il·lusions i les meves experiències. I tot per culpa d’algú que jurà fer-me feliç.

Ara, asseguda a tocar de la finestra, des d’on havíem contemplat les postes de sol i ens havíem fet tantes promeses, rellegeixo les meves notes, amb una cal·ligrafia infantil, però carregada d’emocions, i em pregunto com pogué canviar tant la nostra vida.

Des que vaig escriure les últimes línies, xopades de llàgrimes, han transcorregut dos llargs anys. Creia que a hores d’ara ja se m’hauria tancat la profunda ferida que s’obrí al meu cor, però veig que aquestes notes em remouen per dins fent-me sentir culpable per no haver estat capaç de retenir-lo.

Però, com es reté a algú que s’ha desenamorat? No hi ha marxa enrere; això ho vaig comprovar d’immediat. Llavors, per què em sento així, impotent i ensorrada? Són els records d’aquells dies tan feliços els que em deprimeixen i no em deixen ressuscitar d’aquesta mort sentimental en què em sento instal·lada.

Per fi, em llevo i trenco aquest maleit diari en mil trossos i m’obligo a fer un últim esforç per, si no oblidar-lo, cosa impossible, al menys ignorar-lo, veure’l com és ara, una persona insensible que només pensa en possessions materials. I jo no podia ser una d’elles.

 

Sala d'espera

 

─No sé què hi faig aquí! Jo no crec en les vacunes!

─Jo em trobo perfectament bé i també soc aquí ─diu qui està assegut a la seva dreta. És ella ─assenyala a la dona que té al costat─ qui s’entesta en que em facin un reconeixement.

─Més val prevenir ─afegeix un dels presents.

─Nosaltres hem vingut per conèixer els resultats d’unes proves. Com confirmin que tinc un tumor, em restarà poc temps de vida ─comenta qui està assegut al davant. Jo preferiria que em deixessin en pau. Ja soc prou vell.

─Doncs ho sento ─diu qui va encetar la conversa.

─I jo ─afegeix el que és a la seva dreta

─Jo també soc d’aquesta opinió ─afirma el que està més apartat. Quan arribi a vell, no vull que em prolonguin la vida inútilment.

─Caram, nanos, sou patètics ─els increpa un de gros, negre i d’aspecte perillós que està assegut en un racó.

─Ets un mal educat ─intervé una rossa amb un serrell que pràcticament li tapa els ulls.

─Si sabessis qui soc, no gosaries a dirigir-me la paraula, nena ─li etziba el negre, gros i corpulent en pla perdonavides.

─Com t’atansis, et deixo la cara de mastí feta un puré ─li respon l’atrevida rosseta.

─Com pots parlar-li així a questa joveneta! Seré vell, però encara em resta coratge suficient per plantar-te cara ─diu qui està a l’espera del diagnòstic tumoral.

─Però es pot saber què els passa? ─pregunta la recepcionista.

S’obre una porta.

─Silenci! Facin el favor de fer callar aquests animals. Qui és el següent?

─Nosaltres! ─afirma una dona, alhora que s’aixeca i alça la mà. Som-hi, Black, no siguis poruc, que no hi ha per tant. Ai, quin gos ─afegeix arrossegant un gran mastí negre.

 

Diuen

 

Diuen que l’arruga és bella. Això ho diuen les que encara no en tenen gaires. Jo ja soc molt vella i en tinc a dojo. De jove, em posava tota mena de potingues al meu abast i al de la meva butxaca. Mentides i més mentides. I tot per vendre productes i il·lusions. Els productes no, però les il·lusions són barates i fins i tot es regalen.

Tenia una bona vida, no em mancava res, no em podia queixar per res. Però arribà un moment, quan la pell i el cos sencer començaren a marcir-se, que l’enuig, fins i tot el desesper, no em deixava viure. Em vaig tornar intractable, malèvola, roïna. Ho reconec. I ara pago les conseqüències. Ara soc més desgraciada que mai. I m’ho mereixo. Tot per no haver sabut acceptar l’inevitable.

He sobreviscut a marit i fills. L’Albert, el meu marit, era deu anys més gran que jo, la qual cosa justificaria que em portés la davantera a l’hora del traspàs. Els meus fills, l’Enric i la Marta, però, pobrets, varen marxar massa d’hora. Tots dos. L’un darrere l’altra, en només setmanes de diferència. Una malaltia genètica rara, en diuen ara; de naixement, digueren llavors. Això m’hauria d’haver fet sospitar.

El cas és que jo soc aquí, dempeus, com qui diu, patint les conseqüències del meu egoisme, de la meva insensatesa, potser de la meva bogeria. Però qui m’ho havia de dir! Els desitjos de la ment no haurien de comptar. Els pactes imaginaris no haurien de valer. La voluntat d’una boja no s’hauria de fer realitat.

Hagué un moment de la meva vida que hauria venut l’ànima al diable per l’eterna joventut. Degué ser la meva recargolada ment que em jugà una mala passada. Potser aquell llibre[1] i la seva maleïda llei de l’atracció, que m’obsessionà tant de temps, tenia raó i el meu cervell envià un missatge incorrecte a l’Univers.

El que sigui que m’ha concedit el do de l’eternitat m’ho ha fet pagar massa car. M’ha deixat envellint eternament. No hi ha pitjor càstig.

Diuen que l’arruga és bella, però no sempre és veritat. Qui em veu, tal com soc ara, fuig esperitat com si tingués una malaltia contagiosa. Diuen que soc una empestada, una bruixa, un ésser malèfic. I potser tenen raó. Però és que diuen tantes coses...

 

 

---

[1] El secreto. Rhonda Byrne. 2006. Segons aquesta autora, la “Llei de l’atracció” fa possible que un desig expressat mentalment i amb molta intensitat, dirigit a l’Univers, pugui ser concedit mitjançant les energies esotèriques d’espiritualitat. Perquè això sigui així és fonamental formular el desig de forma correcta; d'altra manera, l'Univers el pot interpretar erròniament.

Gertrudis i el berenar campestre

Aquest relat ja té uns quants anys, de quan assistia a un curs de escriptura creativa i se'ns va demanar escriure un text inspirat en la imatge que figura a l'encapçalament d'questa entrada. Originalment fou escrit en castellà, així que el text que aquí us presento és una traducció. 

El fred li recorregué l’espinada. Gertrudis no s’adonà que els núvols anunciaven pluja i l’aire d’aquella tarda de tardor era massa fresc per passar-la a la intempèrie. Però no pogué resistir-se a la invitació de l’Anselm per berenar plegats a la vora del riu. Feia molt de temps que esperava una ocasió com aquesta, tots dos sols, sense espietes ni observadors indiscrets. A la fi, ell s’havia decidit. Segur que li declararia el seu amor. Així doncs, ni la pluja ni el fred més intens l’hagués dissuadida de passar la tarda amb ell i en un paratge, com aquell, tan romàntic.

Anselm, un jove hereu d’una rica família de viticultors, feia temps que freqüentava la casa dels pares de la Gertrudis amb motiu dels recentment iniciats afers comercials amb el seu progenitor. Acabaven de constituir una societat exportadora de vins i licors i aquest pròsper negoci els obligava a mantenir contínues reunions. Sempre es tancaven al despatx del pare, duent ambdós una copa de conyac en una mà i un cigar havà a l’altra. Abans de tancar la porta, l’Anselm sempre donava mitja volta per obsequiar-la amb un somriure i una mirada que ho deien tot.

Havien transcorregut més de tres mesos des que l’Anselm aparegué en sa vida i encara no se li havia declarat. Gertrudis sabia que els seus pares, però sobre tot sa mare, veurien amb bons ulls una relació amorosa entre ells dos i una aliança antre ambdues famílies. Però mancava el més important: que el jove, ben plantat i ric hereu, li digués aquelles paraules que esperava sentir amb tant deler.

I per fi estava a punt de succeir. Per què, sinó, l’havia convidada a passar la tarda amb ell en el camp?

Abstreta com estava en aquests pensaments, no s’adonà que l’Anselm li oferia una copeta d’aquell vi dolç que tant li agradava. Alçà la vista i allà era ell, tan atractiu i elegant, amb el seu bigotet tan ben retallat, més propi d’un intel·lectual que d’un comerciant.

Amb una simulada timidesa, Gertrudis acceptà de bon grat la copeta i donà un xarrup sense gairebé mullar-se els llavis. Havia de mantenir els bons costums propis d’una bona família. Tot seguit, la noia sentí que envermellia quan ell, obsequiant-la amb un somriure, s’assegué al seu costat, frec a frec, massa a prop pels qui encara no estan promesos. Però qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, es digué i, al cap i a la fi, portava tant de temps esperant aquella intimitat...

Després de brindar per l’amistat, la salut i els negocis comuns, l’Anselm s’escurà la gola i la mirà de fit a fit. Ha arribat el moment ─pensà ella─, per fi em declararà el seu amor.

L’Anselm, empassant saliva, dubitatiu, quasi sense alè, es decidí a parlar.

─Gertrudis, tinc que demanar-li quelcom i no sé com s’ho prendrà. Porto molt de temps donant-li voltes, pensant com dir-li-ho, però ja no puc suportar més aquesta indecisió, així que...

─Parli sense cap temor, Anselm, tot i que crec endevinar el que tant li neguiteja ─l’interrompé la Gertrudis, àvida per oir la confessió del seu estimat.

─De debò? ─inquirí el jove, sorprès i alhora alleujat.

─Bé, parli d’una vegada i sortirem de dubtes ─l’animà ella.

─Sí, sí, ara mateix, però abans vull que sàpiga que ja he parlat d’això amb el seu pare i m’ha donat el consentiment. ─i fent una petita pausa, prosseguí amb el seu discurs─. Doncs jo volia proposar-li..., volia preguntar-li..., vaja que volia sol·licitar-li, i disculpi el meu atreviment, si no tindria vostè inconvenient de ser una de les dames d’honor en el meu casament. És que la meva futura esposa quasi no té amigues en aquest país, és polonesa i...

Uns xiulets ensordidors anul·laren tota capacitat auditiva de la pobra Gertrudis, que veié com tot al seu voltant es tornà borrós i començava a donar-li voltes. Algú, des de la llunyania, li parlava però no podia captar amb claredat què li deia.

─Gertrudis, Gertrudis, es troba bé? ─li preguntava, angoixat, l’Anselm, tota vegada que li donava uns suaus copets a la galta.

Però la noia, incapaç de reaccionar, l’únic que va fer fou perdre el coneixement. Només els trons foren capaços de trencar el silenci, i la pluja, a la fi, feu acte de presència.

 

Supervivència bloguera

Comencem un nou any i aquest blog vol seguir resistint les inclemències del temps, no pas el meteorològic, sinó el cronològic, que sol ser tan o més agressiu.

No sé si recordareu que, abans que aquest, vaig obrir un primer blog en català, amb el nom de “En català si us plau”, la qual cosa pretenia manifestar el meu interès en escriure en català, com a complement dels altres dos blogs que tinc en castellà. I és que el castellà, per raons històriques, ha estat per a mi la llengua d’ús comú i obligat a l’escola, a la Universitat, sent la llengua dominant en molts àmbits, i que no vaig poder estudiar ─i per tant, escriure amb una certa correcció─ fins fa ben poc, un cop jubilat.

Tot i l’esforç que això va representar per a mi, l’èxit d’aquesta proposta va ser molt minso.

Però fem una mica d’història:

“En català si us plau” va néixer el 29 de novembre de 2013 i es va tancar el 5 de febrer de 2018, bàsicament per manca de seguidors.

Durant els seus escassos cinc anys de vida, s’hi varen publicar 55 escrits, va tenir onze seguidors, 5.851 visites i un número molt reduït (no guardo cap registre d’aquesta dada) de comentaris, motiu pel qual, tal com ja he dit, vaig decidir tancar-lo.

Però penedit d’aquesta decisió, vaig tornar a intentar-ho un segon cop, dos anys després, amb un nou blog i amb un nou títol: Mira qui parla.

“Mira qui parla” va obrir les seves portes el 22 de maig de 2020 ─tot just dos mesos d’haver-se declarat la pandèmia per Covid─ i a dia d’avui encara és viu, malgrat la seva debilitat, resistint les inclemències internes com externes: la manca d’idees i de lectors, respectivament.

Durant els seus primers sis anys de vida, s’hi han publicat 43 entrades, té catorze seguidors, ha rebut 10.809 visites i un total de 69 comentaris.

Així dons, en un període similar, “Mira qui parla” ha tingut gairebé el doble de visites que “En català si us plau” amb dotze publicacions menys, i una mitjana de 1,6 comentaris per entrada, tot i que moltes publicacions no han tingut cap ni un.

Segons aquestes dades, caldria preguntar-se per què menys d’un 1% dels lectors (visites) deixen un comentari. Però aquesta ja és una altra història.

Els meus lectors més habituals ─en la majoria dels casos, els únics─ han estat l’Alfred (Una palabrejas más) i l’artur (...blue instant), als quals agraeixo molt la seva presència. Per tant, seria un greuge cap a aquest dos assidus lectors i comentaristes el fet de tancar novament aquest blog en català, esperant i desitjant que sigui una mica més fructífer que durant l’any que acabem de deixar enrere. No sé si tindré prou capacitat d’imaginació i de creació de texts, de noves històries mínimament originals o hauré ─no seria el primer cop─ de publicar traduccions al català dels meus relats publicats en castellà en el meu blog “Retales de una vida” (veure aquí).

Com diuen els angloparlants: “Wait and see”.

 

Any nou, vida nova

 

En Joan i la Maria duien quaranta nou anys de casats. Al cap de sis mesos celebrarien les noces d’or. Mai hagueren imaginat viure tant de temps junts. Però així era i seria mentre la seva salut ho permetés.

Aquest any passarien la Nit de Cap d'Any sols, els seus fills tenien altres compromisos i no ho podrien celebrar amb els pares com cada fi d’any. Seria més trist de l’habitual, però el més important era passar-ho tots dos junts.

Ho celebraren seguint la tradició: un sopar exquisit ─la Maria era una excel·lent cuinera─, torrons i cava i a esperar les dotze campanades des de la Puerta del Sol, intrigats per saber quin vestit lluiria aquesta ocasió la Pedroche.

Arribat el moment culminant, després d’haver-se empassat, amb una certa dificultat, els dotze raïms, cadascú va formular el seu desig secret. Tots dos demanaren, com sempre, seguir essent feliços tot l’any que acabaren d’estrenar.

Es van ficar al llit aviat ─l’edat no perdona─, ja que passada la una de la matinada ja se’ls tancava els ulls irremeiablement.

L’endemà vindrien els fills i els nets a dinar. La Maria ja havia preparat un bon banquet, com cada any. Durant el dinar, brindarien pels que ja no hi eren, com sempre feien.

El que la Maria no podia haver previst era que aquell dia tan inoblidable, seria en Joan qui no hi seria present. Aquell matí no despertà. La Maria començà així una nova vida sense el seu marit. En Joan sempre havia dit que volia deixar aquest món sense patir, tranquil·lament, mentre dormia. Al menys, aquest desig sí que es va complir.