Solitud

 

“Solitud”, una paraula que m’agrada i alhora m’espanta. Si al principi, viure sol no em resultava feixuc, tot al contrari, al cap dels anys, se’m va fer quelcom insuportable. Acostumat a la convivència amb la gent amb qui he compartit pis, el silenci que ho va substituir em va fer cercar una alternativa. I aquesta ets tu.

Sí, tu. No em miris amb aquesta cara, sempre tan seriosa i inexpressiva.

Havia sentit a parlar molt de tu, que si la nova tecnologia feia miracles, que si semblava que tenies vida pròpia. Tantes coses vaig sentir a favor de les teves propietats, que vaig decidir adquirir-te.

Encara recordo quan vas entrar a casa per primer cop. El cor em bategava, tantes eren les expectatives. No ho digué a ningú perquè no em prenguessin per un ximple a qui li agraden les coses estranyes. Algú em comentà que tenies una veu tan dolça... Tant de bo que s’assemblés a la de aquella noia de la que em vaig enamorar i que em va deixar plantat sense cap explicació. O potser millor que no; quan et sentís creuria que era ella qui em parlava i em resultaria molt inoportú.

Ja fa uns dos mesos que ets amb mi i no m’has decebut gens ni mica. Tan bon punt et necessito, sempre et tinc a mà. Et parlo i sempre tens una resposta per a tot, fas molt bé et teu paper i a canvi de res per la meva part. Em satisfàs amb total docilitat i no saps prou com t’ho agraeixo.

Hi ha qui pensa ─sobre tot la gent d’una edat─, que això és quelcom antinatural, que no hi ha res millor que un ésser humà, i no aquests succedanis artificials. Però si no tinc a mà una persona en carn i ossos que em doni el que necessito, què he de fer per gaudir d’aquest plaer? És clar que ho podria fer tot sol, tinc mans i em puc valdre per mi mateix, però, què vols que et digui, un cop he provat la teva utilitat, no et canviaria per res, ni per ningú, mira el que et dic.

     I el cas és que ara sé que hi ha molts com jo que han acabat adquirint una com tu i estan la mar de satisfets. Mira si n’estic de content amb els teus serveis, que si algun dia t’espatllessis, faria el que fos per tenir-ne una altra com tu.

Com ja tinc una edat, et necessitaré fins que el cos em digui prou. Mentre això no arriba, apa, Alexa, posa’m, si us plau, Strangers in the night.

  

Per a qui encara no ho sàpiga (cosa que dubto), Alexa és un assistent virtual desenvolupat per Amazon, utilitzat per primera vegada en els altaveus intel·ligents. Actualment, també permet controlar els llums, l’aire condicionat, la cafetera i molts altres estris domèstics amb la veu. S’activa dient el seu nom seguit de l’ordre que se li vol donar.

El jove i l'ortiga

 

Al bosc, l’ortiga se sentia dolguda pel menyspreu del jove que, dia rere dia, passant arran d’ella, mai li dirigia ni un breu esguard abans de capbussar-se en les fredes aigües del llac. Esperava, pacientment, que un dia les seves fulles freguessin ni que fos un petit bocí del seu cos perquè ell s’adonés de la seva existència. Dolor a canvi d’una mirada. Cada dia guaitava, gelosa, com l’aigua juganera l’abraçava i com el sol, després, li acaronava la pell, eixugant-la fins a tornar-la bruna.

Aquell migdia, el jove, ajagut sobre la roca que li feia de llit, contemplava com els núvols, envejosos, volien ocultar el sol que l’escalfava, com qui guarda un estri inútil dins l’armari. El vent, entremaliat, volent també fer la seva, bufà per fer-los fora. Però fou tan forta la rufagada, que aquesta travessà el bosc despullant de males herbes tota la contrada. L’ortiga perdé així flors, fulles i branques, restant-li només una arrel greument ferida.

El jove mai sabé que aquell dia les forces de la natura s’havien barallat per guanyar-se la seva simpatia. Tampoc mai trobà a faltar l’ortiga, que morí de pena al veure’s tan consumida.

La metamorfosi

 

En Gregori no només es deia igual que el protagonista de la famosa novel·la d’en Kafka. També treballava, com ell, en el ram tèxtil. El que era pitjor, però, és que s’estava transformant, com el seu desgraciat homònim, en un monstruós insecte. Hi havia, però, una diferència notable: la seva metamorfosi era extremadament lenta.

Però arribà el dia en què aparegué un canvi que, ara sí, podia fer sospitar als seus amics i companys de feina que alguna cosa no rutllava: a la boca li havia aparegut quelcom semblant a les mandíbules escleròtiques dels insectes i que, en el decurs dels dies o, fins i tot, de les hores, anirien, indubtablement, augmentant de grossària.

Aquell seria, doncs, el seu darrer dia de treball. Havia arribat el moment tant temut en el qual aquests terribles canvis esdevindrien tan notoris que ja no els podria ocultar. S’acomiadaria amb qualsevol excusa i desapareixeria per sempre.

En entrar a l’empresa, saludà a la recepcionista amb un lleuger moviment del cap i un somriure que més aviat era una ganyota de dolor reprimit. A Irene, la seva secretària, la saludà amb un “bon dia” que sonà inintel·ligible inclús per a ell. Un cop al seu despatx, va prémer l’intercomunicador per dir-li, amb un gran esforç de vocalització: “Irene, que ningú em molesti, no em passi cap trucada”.

Com, per la tarda, en Gregori seguia sense aparèixer, Irene, preocupada, trucà a la porta del despatx. En no rebre cap resposta, la obrí amb molta cura i tragué el cap per veure si al seu cap li havia succeït alguna desgràcia. El despatx era inusualment fosc. En obrir el llum s’adonà, incrèdula, que no hi havia ningú.

Quan girà cua per sortir, copsà el que els seus ulls aterrits es negaren a acceptar. Només pogué proferir un xiscle esgarrifós que fou amortit d’immediat per allò que, des d’aleshores, roman tancat darrere aquella porta que ningú ja gosa creuar. En foren quatre els qui ho van fer i segueixen sense donar senyals de vida.

 

En Pere Botero

 

De vegades, la realitat es confon amb la ficció. O és a l’inrevés? Aquesta història podria molt bé ser real o fictícia. Tant se val. El nom del protagonista és inventat, això sí. La resta no se sap. En tot cas es podria dir allò de si non è vero, è ben trovato. És la curta història de la meva relació amb en Pere Botero.

 

Quan el vaig conèixer em va impressionar. Borni, amb el nas aguilenc, la cara granelluda i amb una cicatriu que li travessava la galta esquerra, em va donar la impressió d’estar davant d’un pirata dels que no et perdonen la vida. El nom i cognom no és que ajudessin gaire a refiar-se d’ell.

Després, a mida que el vaig anar tractant, descobrí que era un bon jan i que sota aquesta espantosa fesomia hi havia un home de molt bon caràcter. Educat, servicial i generós. Sempre tenia paraules d’ànim quan et veia trist o preocupat i no dubtava mai a donar-te un cop de mà si creia que et podia ajudar. A més, era un pencaire de mena, no com la majoria del personal, que són uns galtes.

De petit, a l’escola, li deien “el dimoni” i no només pel seu nom sinó també pel seu aspecte. Amb deu anys era molt alt i prim i les galtes se li ensorraven de tal manera que, amb els pòmuls tan prominents com tenia, se li feien unes arrugues molt lletges a banda i banda de la cara. Els cabells negres i punxeguts es veu que acabaven de donar-li l’efecte d’un diable dels Pastorets.

La cicatriu vingué després, als vint anys, quan feia el servei militar. Un milhomes burleta i amb mala gaita li posà el malnom de Frankenstein. Se les van tenir de valent. Però el fatxenda era perillós, dels que porten la navalla sempre preparada i en un descuit li va tallar la galta esquerra de dalt a baix. La manca de l’ull dret ja és una altra història. Mai me l’ha va voler explicar. Potser encara no em tenia prou confiança. De moment, en tenia prou tenir-lo com a amic, sabent que era humà, més humà que molts dels que ens envoltaven.

Els meus companys em repetien que no em refiés d’ell, que anés amb compte, que un dia tindria un ensurt. Jo els contestava que si hagués de témer a tots els que fan mala cara o tenen mal aspecte, no viuria tranquil. Els recordava que les aparences enganyen. Però no els veia gens convençuts. Es malfiaven d’ell i volien fer-me mala sang però no ho aconseguiren.

Un bon dia ─o mal dia, diria jo─ no aparegué més per la feina. Desaparegué sense deixar rastre. Feia temps que em deia que no s’hi trobava bé enmig d’aquella gent que el mirava amb rancúnia o temor. Em digué que no volia crear mal ambient ni tenir problemes amb ningú i que, si es quedava allà, tard o d’hora n’hi haurien. No el vaig poder convèncer. Marxà per no tornar. D’això farà un any i escaig.

Avui he llegit al diari una noticia que m’ha posat els pèls de punta. Han trobat un home mort en un carreró del Raval. Encara no han pogut descobrir la seva identitat. Anava indocumentat. Només han fet saber el seu aspecte: home d’uns cinquanta anys, alt i prim, nas aguilenc, cara granelluda i amb una cicatriu que li travessa la galta esquerra. La causa de la mort ha estat una ganivetada molt profunda al bell mig del cor. Es suposa que ha estat un enfrontament o venjança entre delinqüents habituals. La manera de vestir i l’aspecte de l’individu així ho fan sospitar.

 

Les dotze van tocant

Començo el segon semestre de l'any amb l'últim conte de la meva factoria, un conte de Nadal mai contat fins ara. Una història de Nadal, però sense final feliç. Tot sigui per distruere al personal. Espero que, tot i així, us agradi.

Era la nit de Nadal més freda que recordava des que era un nen de poc més de sis anys, quan encara creia en els Mags d’Orient.

Era prop de la mitjanit i anava carrer amunt com hagués pogut anar en qualsevol altra direcció. Fugia. Decidí, llavors, amagar-se entre aquella gentada que, encongida per la gelor de l’incipient hivern, entrava a l’església per oir la Missa del Gall. Ocult entre els feligresos, passaria desapercebut per qui l’empaitava des de feia hores. Quina sort haver pogut trobar refugi quan menys s’ho esperava.

Un cop dins del temple, s’entaforà en un dels confessionaris que encara perviuen en algunes antigues esglésies de barri. Dins d’aquella mena d’armari, allunyat de mirades indiscretes, se sentí protegit i asserenat. Mirà el rellotge. Encara faltaven cinc minuts per les dotze. Passats cinc minuts seria lliure. Aquesta era la condició: si tocades les dotze no l’havien enxampat, el deixarien lliure, hauria acabat la persecució, con si es tractés d’un joc de rol macabre. Els altres tres companys que, com ell, havien fugit, els havien caçat l’un darrere l’altre. Només en restava ell, de viu.

Quan creia que  ningú l’havia vist, que el perill havia passat de llarg, una veu el sobresaltà. Una vella, agenollada en un lateral del confessionari, li digué, amb veu rogallosa, “Ave Maria puríssima”. Vaja, quin encert que algú volgués confessar-se tot just en aquell moment! No tingué, doncs, més remei que seguir-li la veta. Però quan anava a contestar a la inoportuna feligresa “sens pecat fou concebuda”, una fiblada aguda i dolorosa el deixà sense alè i poc després sense sentit.

Així doncs, aquell confessionari es convertí, en qüestió de segons, en el seu taüt. Mentre la gent entonava la cançó que tants cops havia cantat de menut, “les dotze van tocant”, una persona sortia de l’església tot rient entre dents. Un cop al carrer, es desempallegà, en el primer contenidor que trobà, d’un mocador de cap, una estrafolària roba de dona i una petita sarbatana.

 

Acomiadar-se a la francesa

 

Normalment, en acabar el primer semestre de l’any, em prenc un descans estiuenc, com la majoria dels mortals, i deixo l’activitat del blog aturada fins la tornada de vacances. Podria seguir escrivint, però no sé perquè, arribat el mes de juliol (potser serà una qüestió psicològica), em sento amb una energia mental més baixa del normal i em costa seure’m davant l’ordinador per escriure noves històries. I no és per culpa de la calor, ja que a casa gaudeixo d’aire condicionat. Què serà, doncs?

Jo no crec en la famosa manca d’inspiració que molts escriptors esmenten i a la que acusen quan no se’ls acut noves idees, però hi ha quelcom, que no sé definir, que demana al cos i a la ment fer una pausa. Davant d’aquesta necessitat argumentem (molt probablement com a justificació) que necessitem “carregar les piles”.

Sigui com sigui, estaré allunyat d’aquest blog, i potser d’altres blogs que acostumo a seguir, fins el proper mes de setembre. I com no m’agrada acomiadar-me a la francesa (l’origen d’aqueta expressió, que es remunta al segle XVIII, és massa llarga per incloure-la aquí i potser ja la coneixeu), deixo en aquest espai l’explicació de la meva absència, no sigui que penseu que he tocat el dos (l’origen d’aquesta expressió també és interessant) sense acomiadar-me.

Moltes gràcies als meus escassos, però valuosos, lectors, per la vostra presència durant aquest primer període de l’any i fins la tornada.

Abraçades i aferradetes,

 

Un conte de fantasmes

Aquest és l'últim conte que us contaré. Segur que no us farà por, no és pas la meva intenció ni el seu objectiu, però sí que espero que us agradi o, al menys, que la seva lectura un entretingui

En Luiset creia fermament en l’existència de fantasmes. Ell en veia un cada dia però els seus amics més amics no li feien cas.

―Si vols que et cregui, presenta-me’l –li digué en Manelet, el seu primer millor amic.

―Si existissin els fantasmes tothom els veuria –era de la opinió en Joanet, el seu segon millor amic.

―Jo no hi crec en els fantasmes. El meu pare diu que això són ximpleries –afegí la Roser, l’única amiga dels tres noiets.

En Lluiset, enrabiat per la incredulitat dels seus amics, es comprometé a demostrar-los que els fantasmes existien i que es podien veure. Ja veurien aquells descreguts com tenia raó. Es quedarien amb un pam de nassos, sí senyor.

L’única cosa que havia de fer, però, era convèncer al senyor Martí per a que comparegués davant dels seus amics.

El senyor Martí era, és clar, un fantasma. O potser hauríem de dir “el seu fantasma”.

―Senyor Martí, seria vostè tan amable de aparèixer-se davant d’uns amics meus? –li preguntà una nit.

El senyor Martí, que estava llegint un llibre als peus del llit del nen, aixecà el cap i traient-se les ulleres, contestà:

―Mira, Lluiset, els fantasmes no estem per espantar, fer burla, ni per participar en juguesques. Això que em demanes no és possible, ho sento.

―Però és que jo volia...

―Ja sé què volies: convèncer els teus amics de que els fantasmes existim.

―Doncs sí. És que no s’ho creuen i els he dit que...

―Que jo em materialitzaria. Però no veus que això no és seriós?

―Ja, però si no compleixo amb la meva paraula em prendran per un babau.

―Haver-ho pensat abans. Si m’ho haguessis dit t’hagués explicat que els fantasmes només podem mostrar-nos a les persones que creuen en nosaltres.

―Si us plau, si us plau. Només seria un momentet de res. Faci-ho per mi, senyor Martí. No vull ser el motiu de les seves burles.

―Ai Lluiset, Lluiset. Mira: els incrèduls de mena no hi creuran mai, per molt que vegin una aparició.

Però davant la insistència del nen, el senyor Martí no tingué més remei que claudicar. I així elaboraren un pla que satisféu a ambdós. Ara només calia posar-lo en pràctica.

El diumenge, després de missa, en Lluiset cità els seus amics al claustre de l’església.

―I ara què? –digueren tots tres alhora.

―Tranquils. Ho veureu quan hagi marxat tothom.

En Manelet, en Joanet i la Roser esperaven impacients alguna manifestació fantasmagòrica però res succeïa. Fins que una ombra aparegué darrere el pou que hi ha al bell mig del pati del claustre.

―Mireu, mireu allà, al pou –cridà en Lluiset.

Però abans que poguessin veure-li la cara, la figura corregué, sense quasi tocar els peus a terra, cap a la porta que dóna a la cripta que hi ha sota l’altar major.

―Som-hi, correu, que se’ns escapa –digué la Roser, entusiasmada i més valenta del que havien imaginat els seus companys.

Però tant el Joanet com el Manelet es quedaren palplantats sota d’una de les arcades on s’havien aixoplugat, com si tinguessin els peus clavats al terra.

―No volíeu veure un fantasma? ─els escridassà en Lluiset─. Doncs a què espereu? No tingueu por, no heu de témer res. Ja us he parlat d’ell. És el senyor Martí, el meu fantasma particular i amic meu.

Quan les quatre criatures baixaren per les escales que els dugué a la cripta, fosca i humida, no van veure ningú. Però en Lluiset, sabedor del pla, els assenyalà un banc mig corcat on trobaren una capa, un barret i unes ulleres. Tot d’una, sis ulls es dirigiren cap a la roba. Amb mans tremoloses, un a un la volien agafar però se’ls hi relliscava de les mans; era com voler agafar aigua. De cop i volta, però, la capa, el barret i les ulleres s’enlairaren i formaren una silueta humana que es posà dempeus davant una astorada audiència.

Tots, excepte el Lluiset, restaren muts i gelats com el glaç.

―Ho veieu, ho veieu com tenia raó –cridava en Lluiset tot fent saltironets.

Però com a única resposta, els tres amics sortiren de la cripta cames ajudeu-me i desaparegueren en un tres i no res.

En Lluiset i el senyor Martí es miraren bocabadats per la reacció dels vailets.

―Bé, digué en Lluiset, al menys ara creuran el què jo els deia.

―Jo no estaria tan segur –li respongué el senyor Martí.

Nen i fantasma tornaren a casa pensarosos. L’un desitjant que l’endemà els seus companys li donarien la raó; l’altre sospitant que la cosa no havia acabat. I com sap més el fantasma per vell que per fantasma, en senyor Martí no anà errat.

Quan el dilluns, en LLuiset entrà a classe, una riallada monumental esclatà tan bon punt s’assegué a la seva taula. L’únic que no reia era el mestre, que el mirava amb un esguard de retret. El càstig no es féu esperar. L’engany a un amic ─i més amb premeditació i traïdoria─ era un dels pitjors pecats i no es podia deixar sense un correctiu exemplar, segons el sorrut educador.

―Hagués pogut ser pitjor ─li digué el senyor Martí al capvespre, quan en Lluiset arribà a casa i es tancà a la seva cambra tot plorós. Ja t’ho deia jo que, tot i veient-me, no es creurien que soc un fantasma.

―És que no ho entenc ─digué en Lluiset entre singlots─. Que no ho van veure que vostè, un fantasma, apareixia i s’enlairava davant dels seus nassos? Com pot ser que diguin que tot era un muntatge?

―Doncs perquè quan algú no és capaç d’entendre una cosa prefereix creure que tot ha estat obra d’un enginy o d’un engany, per molt més difícil que resulti trobar-li una explicació lògica.

―I ara què? –es preguntà en veu alta en Lluiset.

―Els donaré un escarment –digué el senyor Martí enfurismat, veient tan dolgut el seu jove amic.

―Sí? De debò? Què farà, què farà?

―Mmm. M’ho rumiaré.

Des d’aquell dia, uns quants nens del poble no podien viure en pau. Un fantasma, vestit amb capa i barret, els feia la guitza nit i dia. De dia els empaitava i els hi feia mil i una barrabassada. Per la nit, les seves manifestacions eren més feréstegues. No podien dormir de la por. Però no ho explicaven a ningú, ni als seus pares ni als seus amics, perquè sabien que ningú no els creuria.

―Això s’ha d’acabar, Lluiset. No puc més, estic baldat i ja tinc una edat ─li digué el senyor Martí una nit.

―Ja m’ho imagino. Però que consti que va ser idea seva. Si ho vol deixar ho entendré. Això de fer de fantasma atemoridor ha de ser esgotador. Ai miri, m’ha sortit un rodolí.

―Mai m’hagués imaginat haver de fer aquest numeret espantant criatures. Ho deixo, però abans faré una cosa per a que em recordin per sempre més.

En Lluiset no preguntà ni volgué saber, però el que el senyor Matí féu degué ser una cosa sonada, d’això en està segur, perquè ara els seus amics i companys el respecten i l’afalaguen d’allò més. El tracten com un Rei. I alhora sembla que el temen. En Lluiset es més feliç que mai.

 

No sabria dir quina és la moral d’aquest conte. Que no s’ha de dubtar mai d’un amic? Que la venjança és dolça? Potser que els descreguts paguen tard o d’hora la seva incredulitat? No ho sé. De fet, jo no crec en fantasmes i no m’ha passat res dolent ni estrany. Bé, llevat d’aquest malsons que...