Un conte de lladres

 

Fa temps em van contar una història que no sabria dir si és real o imaginària, el què es coneix com a llegenda urbana. És la història dels “salats”, tres xicots d’un barri senzill que jugaren amb foc i que al final es van cremar.

En Fermín, en Lucas i l’Agustí formaven un trio de lladres de baixa estofa. Tenien poca experiència; això de la lladreria no era el seu fort però anaven fent. S’havien conegut a la “mili”. En Fermín era del nord, en Lucas del sud i l’Agustí era català i tots tres de pares sense estudis ni diners. Eren bastant curts de gambals però amb moltes ganes de triomfar a la vida. Però després d’escarrassar-se treballant d’això i d’allò no pogueren guanyar més que un souet per anar tirant i arribar amb prou feines a fi de mes.

Cansats, doncs, de ser uns pelats, decidiren unir els seus dots de “manetes” per dedicar-se a “viure de la sort aliena”, eufemisme que utilitzaven i que no volia dir altra cosa que aprofitar-se ─perquè això de robar sona massa fort─ del que els altres havien aconseguit gràcies a una feina digna.

Feia ja dos anys que es dedicaven a fer de lladregots, entrant a les cases de la gent del barri quan aquestes eren fora, treballant o de cap de setmana. Ho tenien tot ben controlat i fins ara els hi havia anat prou bé. Ningú del barri sospitava d’aquells joves tan agradables i ben educats amb els que es trobaven tot sovint a la fleca, al supermercat o a la farmàcia, per separat, és clar, no fos que malpensessin en veure’ls sempre junts. Aquests llocs eren una valuosa font d’informació per a les seves malifetes, llocs a on la gent xerra pels descosits sense temor a oïdes indiscrets. “Què feu aquest cap de setmana? Doncs anem al poble, a veure els pares”. Coses d’aquesta mena eren les que els hi obria la porta ─és un dir─ a les propietats dels demés sense el seu permís ni coneixement.

Sostreien tot el que podien arreplegar: algunes joies, alguns diners ─no gaires─ i poca cosa més, ja que la gent del barri no era per donar-los masses alegries i tampoc se’ls hi presentaven moltes oportunitats, i això d’anar a altres barris era massa perillós ja que les cares desconegudes fan sospitar més del compte. Al seu barri, en canvi, eren apreciats i coneguts com “els salats” perquè sempre contaven acudits quan s’ajuntaven ─dia sí i dia també─ al bar de la cantonada per guanyar-se la confiança de la clientela.

Un dia, en Lucas arribà amb una gran noticia: la senyora Ramona s’havia mort, l’enterraven l’endemà i ja sabeu els calerons i joies que deien que tenia, i que heretaria, per descomptat, la seva única neboda, aquella dona tan grassa i amb cara de gos que hi anava a veure-la molt de tant en tant.

Tindrien, doncs, un parell d’hores per fer de les seves abans que els veïns de l’escala tornessin de l’església i la família del cementiri. La porta era molt vella, que ja se l’havien mirada molts cops, així que la podrien esberlar amb un tres un no res. La resta seria bufar i fer ampolles.

Arribat el moment, el trio dels “salats” es presentaren puntualment a casa de la difunta a plena llum del dia. Si algú els veia a l’escala o al replà dirien que anaven a presentar el seu condol a la família de la malaguanyada veïna o qualsevol poca-soltada posant cara de babaus. Però no van trobar ningú. Tingueren, doncs, el camí totalment expedit per a dur a terme la seva feina.

El pis era fosc com la boca del llop i amb olor de resclosit. Quasi semblava l’escenari d’una pel·lícula de por. Mobiliari vell i de ben segur corcat emplenava tots els racons. Les finestres tancades com si haguessin passat dies des de la desocupació del pis. Amb l’ajut d’unes llanternes ─amb tota certesa robades─, s’endinsaren cap al que cregueren que era el dormitori de la finada amb la intenció d’escorcollar armari, calaixera i el que calgués. Un cop allà, decidiren obrir els llums per veure-hi millor atès que, amb les finestres closes, ningú podia observar-los des de fora. Quina sorpresa s’enduren al veure, palplantats davant seu, a tres individus somrient amb sornegueria fins que un d’ells digué: “No cal que busqueu. Tot el que la vella tenia de valor ─poca cosa per cert─ ja és nostre. Ho sentim, però hem estat els primers en arribar”. I tocaren el dos tan tranquils.

Eren la Colla Pesigolla, com ells els anomenaven, aquell grapat de burletes tan tibats amb els que coincidien al bar cada dos per tres, aquells que deien tenir una molt bona feina i que sempre anaven tan ben vestits. Qui els anava a dir que fossin uns lladres!

Els tres “salats” van quedar amb un pam de nassos. Aquells tres els hi havien passat al davant. I amb això aprengueren dues lliçons: 1) que les aparences enganyen i 2) que qui no corre, vola.

Fins aquí la història no seria un conte exemplar, ni molt menys; no hi va haver escarment, ans el contrari, ja que des d’aleshores foren més ambiciosos i agosarats, volien dur un tren de vida com el dels seus competidors. I ves per on que, amb el temps, “els salats” i “la colla pessigolla” esdevingueren amics, formaren una banda amb més ínfules i acabaren fent d’atracadors, coneguts com “la banda dels sis”.

Es diu que ara mateix duen una vida tranquil·la a Can Brians i que sembla que en tindran per un grapat d’anys, compartint sostre i ranxo.

Després de tot, en Fermín, en Lucas i l’Agustí deuen haver aprés una nova lliçó, la millor de totes: que qui camina mal camí, no fa bon pas a la fi.

I un gos i un gat, aquest conte s’ha acabat.

Un conte de nans

 

En Joanet, amb sis anys, no havia vist mai un nan tret dels que sortien al circ, quan venia al poble, i que el feien riure tant amb les seves bestieses. Saltaven, ballaven i feien ganyotes per la pista, barallant-se com si s’haguessin tornat folls. Són homenets, homes petits ─li deia en Joan, son pare─. En Joanet creia que eren persones d’algun país molt llunyà on tothom era així de petit, com els barrufets, que vivien en un indret amagat i apartat dels ulls de la gent normal.

Un dia, quan en Joanet tornava cap a casa, en sortir de l’escola, es va trobar de sobte amb un d’aquells homenets. El circ feia dies que havia marxat. Com era doncs possible que un dels nans s’estigués encara al poble? Encuriosit, el seguí i veié que entrà al bar de la plaça. En Joanet parà l’orella.

─Necessito treball. No us caldrà pas ajuda al bar? ─sentí que li preguntava al senyor Jaume, el propietari. 

─Però com vols que et contracti de cambrer si a prou feines arribes a la taula ─li respongué aquell, amb una riallada.

El nan girà cua sense dir ni ase ni bèstia i sortí al carrer. Palplantat al mig de la plaça, encengué una cigarreta i s’assegué en un banc sota un frondós plàtan, trist i pensarós.

En Joanet s’assegué al seu costat.

─Hola ─digué al cap d’una estona─. Em dic Joanet. I tu, com et dius?

─Em dic Pere però tinc altres noms. Al meu poble tothom em coneix com en Peret camacurta. Al circ era en Fredolic, però no pas perquè tingués fred sinó pel nom del bolet. ─I davant la cara d’estranyesa del nen, continuà─. Tots els nans teníem nom de bolet: en Rovelló, el de la cara rogenca, en Rossinyol, massís de cos i groguenc de pell, en Cep, el del cabell castany i cara blanquinosa, i en Llanega, de pell bruna i llefiscosa.

─Ja t’he vist al circ fent tombarelles i moltes altres coses gracioses. Era molt divertit.

─Si, si. Molt divertit pel públic però si no fóssim nans, ningú riuria de les ximpleries que fem. Jo fa molt de temps que vull sortir d’aquesta vida. M’agradaria dur una vida con la de la resta de la gent, com la que tu tindràs quan siguis gran.

─Quans anys tens? ─li preguntà en Joanet.

─Acabo de complir vint-i-cinc. I en porto més de deu treballant al circ.

─I a quin país vas néixer? No sembles estranger.

─Perquè no ho sóc d’estranger. Vaig néixer a la Pobla de Corrons, aquí al costat com qui diu.

I entre calada i calada a la cigarreta, en Pere li contà que havia nascut nan, una malaltia que no deixava créixer a les persones; que els seus pares eren “normals” ─posant la paraula entre cometes amb els dits petits i rabassuts─; com fou la seva vida al poble fins que es decidí a ajuntar-se amb una colla de pallassos que organitzaven festes pels nens de bona família: d’aniversaris, comunions i demés celebracions. Fins que acabà treballant al Gran Circ Price, on el Joanet l’havia vist per primera i última vegada.

En Pere afegí que, havent decidit abandonar la vida circense, necessitava trobar un treball digne i seriós per primer cop a la seva vida. Estava fart de fer riure a la gent.

─Però al primer lloc on he preguntat, en aquest bar de la cantonada, m’han engegat a dida. Es veu que no tinc la talla suficient per servir les taules. T’ho pots creure? Suposo que la gent se’n riuria de mi i l’amo del bar prefereix no tenir problemes amb els clients. Hauré d’anar de porta en porta, a veure si algú em dona feina.

En Joanet, després de pensar-s’ho uns minuts, el mirà amb els ulls il·luminats i li digué:

─T’agradaria treballar a la verema? El meu pare té unes vinyes. El raïm està a punt de ser collit, els ceps són baixets, més o menys de la teva alçada. Ho tindries fàcil ja que no t’hauries d’ajupir com fan els demés, la gent més alta. Clar que, de moment, només tindries feina per un mes però podria parlar amb el meu pare i potser et trobaria una feina per a la resta de l’any.

─Home, jo no tinc experiència amb això de collir raïm però ho he vist fer i puc aprendre. El que sí se’m dóna bé és el tast, ─digué rient, en Peret camacurta.

I així fou. Després de treballar dur a la verema, el pare d’en Joanet el va llogar com a ajudant a les bodegues, en la manufactura del vi. Treballant entre botes, amb el temps, en Pere demostrà ser un bon treballador i un tastavins excepcional. Avui és un famós sommelier en el millor restaurant de la comarca, Can Pere Botero, i del que en són propietaris en Joan i en Pere. En Joan fill ─ja no vol  que li diguin Joanet─ és un dels ajudants de cuina. Té molta bona mà amb els fogons. Algun dia en serà el Xef.

I aquesta és la historia de com un nan, un home de talla curta, incapaç, segons alguns, de servir taules, esdevingué un gran entès en vins i, per damunt de tot, un gran home. El seu proper projecte és obrir un nou restaurant on només hi treballarà gent petita. Ja té triat el nom: Can Fredolic.

Un conte de bruixes

Seguim amb nous contes, aquest d'avui va d'una bruixa, de les que omplien les històries de por per als menuts. Però com tots duiem un nen dins nostre, potser us agradará.

Fa molts molts anys, a Vilanova de Bellpuig, un poble del Pla d’Urgell, hi vivia la Dolors Armengol, coneguda pels vilatans com “la bruixa Lola”. D’una edat indeterminada però que tothom calculava de més de cent anys, vivia sola a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Uns deien que l’havien vista volar de nit damunt una escombra; d’altres transformada en un corb enorme que, amb les seves urpes, treia els ulls dels pobres desgraciats amb els que es creuava; i els més agosarats juraven que convertia en un gat negre als seus enemics.

Amb raó o sense, gairebé tot el poble la temia i alguns, fins i tot, l’odiaven. Assabentada de tot això, la Lola vivia, tanmateix, tranquil·la i passava els dies collint herbes medicinals i les nits preparant pocions i ungüents que després venia pels pobles dels voltants, ja que sabia prou bé que a Vilanova de Bellpuig ningú gosaria provar-los.

Un dia arribà al poble l’Isidre Gonyalons, el nou metge per fer-se càrrec de la consulta que havia quedat recentment vacant. Tan aviat com el doctor Gonyalons prengué possessió del càrrec, rebé la visita d’una petita delegació de bons ciutadans, encapçalats per mossèn Perramón, el capellà octogenari encarregat de la parròquia. Tots li digueren el mateix:

─Doctor, vagi en compte amb la bruixa Lola. Tots els que l’han precedit han acabat malament. No en tenim proves però han anat desapareixent l’un darrera l’altre.

─Ja n’he sentit a parlar d’aquest conte de bruixes ─els contestà l’Isidre─. Però jo no crec en bruixes i vostès farien bé oblidant-se d’aquestes poca-soltades.

─Poca-soltades? ─digué enfurismat el vell capellà─. Es nota que vostè és un jove descregut. Però no badi i estigui a l’aguait perquè a la Lola no li agrada la competència i un dia d’aquest acabarà igual que l’Antoni Bruguera, el Pere Ermengol i tants d’altres que, ignorant els nostres consells, s’atreviren a fer de metge en aquest poble.

Avorrit de sentir, dia rere dia, tantes històries absurdes sobre la presumpta bruixa, l’Isidre decidí anar a conèixer-la i extreure les seves conclusions. «De segur que només és una dona esquerpa i estrafolària que fa de curandera i res més. Tots plegats són un ramat d’ignorants» ─es deia a sí mateix mentre es dirigia a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Després de fer tres trucs a la porta, aquesta s’obrí i aparegué una cara coberta de mil i una arrugues, que gairebé semblava una pansa gegant, amb un nas com una botifarra esparracada i uns ulls rodons i grossos com dues prunes marcides que l’escrutaren de dalt avall.

─Qui ets i què vols ─li preguntà la dona sense cap mena de mirament.

L’Isidre, de sobte esporuguit per l’aspecte de l’anciana, contestà amb veu més tremolosa del què hagués volgut:

─Soc, d’això, soc el nou metge del poble. Em dic Isidre Gonyalons i venia a...

─Tant se me’n fot qui siguis, com et diguis i a què collons venies. Ves-te’n d’aquí ara mateix i deixa’m en pau ─li escridassà la vella, tancant-li la porta als nassos.

Però l’Isidre, tossut com era i picat per la curiositat després d’aquesta topada, no s’acontentà amb tocar el dos i aquí no ha passat res. Volia saber com era aquella dona tan estranya i què feia exactament per guanyar-se la vida. Només volia sortir de dubtes per poder demostrar a tots els supersticiosos del poble que eren un ximplets.

El jove metge sabé pels seus veïns, espietes i confidents, que la Lola anava cada diumenge a Mollerussa, però ningú havia gosat a seguir-la no fos que... «De segur que hi va a oferir els seus encanteris i pocions màgiques a pobres infeliços i vagi vostè a saber si també a altres bruixes» ─li digueren. Fins i tot li informaren de quin cotxe de línia prenia i a quina hora sortia de casa per anar fins la carretera a esperar-lo. Tant el burxaren que l’Isidre es veié forçat a preparar un pla, que consistí en seguir-la fins al mercat de la capital de la comarca i veure què hi feia exactament.

El diumenge que havia de dur a terme el seguiment plovia a bots i barrals i feia un fred que pelava. L’Isidre, aixoplugat sota un paraigües i mig amagat a la cantonada del davant, veié com la Lola sortia de casa amb pas lleuger, segurament cap a la parada del cotxe de línia. Tot i el mal temps, el jove no volgué desaprofitar l’ocasió i la seguí convenientment disfressat de camperol, encara que amb el breu cara a cara que havien tingut dies abans no era probable que la vella el recordés i molt menys el reconegués.

Després d’un quart d’hora de viatge, en arribar a la plaça del mercat de Mollerussa, on el cotxe de línia tenia la última parada, la pluja havia minvat però els núvols encara eren d’un gris fosc amenaçador. Tan bon punt la vella posà els peus a terra, s’endinsà pel laberint de carrerons que formaven les parades ambulants del mercat amb una agilitat impròpia d’una dona de la seva edat. L’Isidre corregué per no perdre-la però la gentada li impedia caminar amb pas lleuger. Quan la va tornar a veure accelerà la marxa però un gat negre i gros se li tirà al damunt, el feu ensopegar rodolant per terra amb un terrabastall de mil dimonis produït per la caiguda de pots, cassoles i tota mena d’estris d’una de les parades. Quan l’Isidre s’incorporà, avergonyit i desfent-se en disculpes, la pluja tornà a caure amb força. Alçà el cap per mirar el cel desdibuixat pel ruixat que queia sense pietat i llavors li semblà veure-la. Al damunt d’una de les torres que donen a la plaça hi havia una figura negra i geperuda. Era ella sens dubte. De lluny pogué veure com el guaitava amb els seus ulls inconfusibles. Potser fou que l’aigua li enterbolia també la vista i fins i tot l’enteniment, però veié que la vella saltava al buit i es convertia en un ocellot negre, com un corb gegant, que s’allunyava volant fent un grall que li posà els pels de punta. Curiosament, ningú s’adonà de què passava sobre els seus caps xops per la cortina d’aigua que queia com mai recordava haver vist.

El jove metge se sentí tot d’una molt cansat, com si hagués envellit mil anys. Decidí, doncs, tornar al poble amb les mans buides i el cap bullint i descansar. Ja ho tornaria a provar una altra volta. Però amb el que havia vist, o li havia semblat veure, no ho tenia gens clar. Quan arribà a casa, trobà clavada a la porta una nota desdibuixada per l’aigua de la pluja escrita amb una cal·ligrafia pròpia d’un escolar de primer grau. La nota deia així:

Para compte amb què fas, no sigui que t’hagi de convertir en un altre dels meus gats. Tingues més seny que els altres i no m’obliguis a fer ús dels meus poders. Deixa’m en pau i jo et deixaré amb pau a tu.

Quan els veïns li preguntaren si havia descobert quelcom d’estrany allà a Mollerussa, l’Isidre contestà amb un somriure sorneguer tot dient: «però què voleu que descobrís, ximples? Res de res».

I així passaren els anys. L’Isidre feu de metge fins que es jubilà, als setanta anys. Quan li va arribar el relleu, un jove vingut de Lleida, el vell doctor Gonyalons decidí no posar-lo en antecedents. Ja s’ho trobarà ─pensà─. Prou que li ho explicaran els tafaners de sempre. I quan li ho hagin explicat que faci el que vulgui. No vull tenir res a veure amb aquesta història. Jo ara aprofitaré a fer el que no he pogut fer en tots aquests anys: fotre el camp d’aquest poble tan aviat com pugui.

I així, generació rere generació continuaren les murmuracions sobre aquella dona més vella que Matusalem, coneguda com la bruixa Lola, que, segons les males llengües, tenia més de tres-cents anys i un munt de gats negres i grossos a casa seva.

I és que si no vols problemes no et fiquis on no et demanen.

Un conte de rics

 

En Jofre, als seus cinquanta anys, no havia hagut de treballar de valent en sa vida. Era l‘amo d’una editorial heretada del seu pare, un negoci que rutllava tot sol en mans d’un director de confiança, de manera que ben poques vegades hi posava els peus. Fill, nét i besnét de milionaris, duia una vida regalada però avorrida i insubstancial. Només llevar-se, ho tenia tot preparat. No havia de fer res per si mateix. Tot ho deixava en mans del servei. No anava enlloc si no era estrictament necessari. Fins i tot el metge l’anava a visitar a casa seva. Cuinera, majordom, cambrera, xofer i fins i tot un secretari personal vetllaven, nit i dia, pel seu benestar.

Un  dia, però, va haver de sortir de casa a peu. El xofer s’havia posat malalt per primer cop a sa vida i en Jofre no s’havia volgut treure mai el carnet de conduir. Una obligació ineludible va ser la culpable d’aquest contratemps: una reunió a cal notari per a discutir l’aplicació d’una clàusula del testament del seu pare. No hagués estat apropiat citar el senyor notari a casa seva. Afortunadament, la seva oficina era a només mitja hora a peu tirant llarg.

Però pel camí va tenir una trobada inesperada: a la cantonada de davant de la notaria un home de mitjana edat, assegut en una mena de tamboret plegable, tocava la guitarra i cantava cançons d’en Serrat. I ho feia prou bé. La funda oberta de la guitarra recollia les monedes que els vianants li lliuraven.

En Jofre se’l mirà de fit a fit. Aquella cara li era familiar. Tot d’una el va reconèixer.

─Jaume? Jaume Tresserras? ─exclamà─. Què hi fas aquí? ─li preguntà un cop aquell acabà la cançó.

─Home, Jofre, quant de temps sense veure’t ─exclamà l’interpel·lat─. Doncs ja ho veus. Fent de músic de carrer per poder viure. És una llarga història ─afegí amb cara de circumstàncies i ganes de xerrar.

─Ara no puc entretenir-me, faig tard a una cita ─li contestà en Jofre─. Vine un dia a casa i en parlem. I dit això desaparegué entre la gentada que farcia el carrer a aquella hora.

─Vaja! D’una bona m’he lliurat ─pensà en Jofre mentre caminava a pas lleuger─. Qui ho hagués dit mai, en Tresserras pidolant pels carrers. Amb la fortuna que va heretar del seu pare, que era més ric que el meu! I mira’l ara. On s’ha vist! Per sort me l’he pogut treure de sobre. Segur que m’hagués demanat diners. Com ha de venir a veure’m a casa si no deu saber on visc? Ni tan sols li he donat temps a preguntar-m’ho ─anava rumiant en Jofre alleugerit.

A dos quarts de cinc de la tarda, quan en Jofre trencava el son, aclaparat per la calor d’un juliol més xafogós que mai, va sonar el timbre de la porta. Al cap d’uns instants, un majordom atemorit per haver-li destorbat un del moments més gratificants del dia, li anunciava la presència, al saló, d’un “vell amic”, tal com el visitant s’havia fet anunciar.

Quan en Jofre es presentà davant el nouvingut, veié, astorat, que qui l’havia vingut a veure era en Tresserras qui, palplantat al bell mig de l’estança, li somreia amb un aire sorneguer.

─Què vols? ─li etzibà en Jofre sense miraments.

─Que què vull? M’has dit aquest matí que et vingués a veure ─li respongué el visitant amb una mitja rialla.

I davant el silenci enutjós de l’amfitrió, afegí:

─Creies que no et trobaria, oi? Doncs aquí em tens, per donar-te un cop de mà, que et fa bona falta.

─Però què dius? I ara! A mi no em cal el teu ajut ni el de ningú ─li replicà un Jofre irat.

─Tu estaràs podrit de diners però portes una vida insípida i estàs més sol que un mussol. Jo, en canvi, soc feliç vivint com visc.

─Això no t’ho creus ni tu. Si vius al carrer i has de pidolar per mantenir-te viu. Tu sí que deus estar sol i...

─Em vaig vendre tot el que tenia. Per a què volia tants diners? Ja no tinc família, però tinc molts amics, vaig on vull i faig el que vull sense dependre de ningú. I malgrat tot no em sento sol ─el va interrompre en Jaume Tresserras.

En Jofre, enutjat, contraatacà:

─Doncs si tan bé vius, què hi fas aquí. Què vols de mi. Diners?

─Ja t’he dit que he vingut a donar-te un cop de mà.

─Un cop de mà? A què et refereixes, si es pot saber? M’ensenyaràs a tocar la guitarra, potser? ─digué en Jofre amb sorna.

─No, faré que canviïs de vida i que siguis feliç. Quan t’he vist aquest matí he mirat dintre teu i només he vist tristor i buidor.

En Jofre, davant d’aquella afirmació, s’assegué, mirant fixament aquell antic company amb qui va estudiar la carrera d’Econòmiques per després prendre cadascú el seu camí, i comprengué tot d’una que en Jaume tenia raó. No havia estat mai feliç des que hagué de succeir el seu pare al davant de l’editorial. No tenia família ni amics, només diners a cabassos que no li havien ajudat a trobar la felicitat. Més aviat a l’inrevés, ja que eren molts els qui esperaven que s’ensorrés el negoci familiar gràcies a la manca d’interès del que feia gala.

─I com creus que em pots ajudar a ser feliç? ─acabà preguntant, ara encuriosit.

─Doncs, per començar, dormint a l’hotel de les mil estrelles ─digué el seu vell amic d’estudis.

─Dormint a l’hotel de les mil estrelles? Però que t’has venut l’enteniment o em vols prendre el pel?

─De cap de les maneres. Vine amb mi aquesta nit i ho veuràs.

 

No era precisament un hotel a l’ús, però no el va decebre gens ni mica. Feia molts anys, des que era petit, que no jeia damunt una catifa de gespa sota un cel estrellat. La nit era càlida però la sensació d’aire renovat l’envaïa de cap a peus. La volta del cel lluïa més que mai. No sabria dir si eren milers o milions d’estels els que esguardaven els seus ulls, però aquella imatge el va fer reflexionar, prendre consciència de què i qui era. Veure’s tan petit davant l’Univers no el féu sentir insignificant, ans al contrari, es veié més gran que mai, amb ganes de lluitar per la seva llibertat, per afrontar la seva existència amb una nova perspectiva, per saber, en definitiva, gaudir de la vida.

L’estada a l’hotel de les mil estrelles fou de franc i en Jofre hi torna tot sovint, especialment les nits en que més sol se sent. 

Per cert, l’editorial ha sofert una profunda renovació. En primer lloc s’ha fet càrrec de la direcció de l’Editorial i hi ha entrat un nou empleat, això sí, a mitja jornada, ja que ha de compaginar la feina com a comptable amb la de músic de carrer.

Ara, el temps lliure, en Jofre el dedica a aprendre a tocar la guitarra.

Un conte de pobres

 

Hi havia una vegada un home molt pobre. Per no tenir, no tenia ni una flassada amb què abrigar-se les nits d’hivern. Dormia al carrer. Al barri tothom el coneixia com en Ramon el pidolaire. Què havia de fer el pobre Ramon sinó pidolar per mantenir-se viu?

En Ramon ja no era jove quan va perdre la feina. Ningú el va ajudar. Ho va perdre tot. Es va quedar sol al bell mig del carrer amb quatre trastos sense cap valor, tret del sentimental: l’anell de casat, el rellotge que li va regalar la seva dona poc abans de morir, quan van fer vint-i-cinc anys de casats, el retrat familiar, aquell que es van fer per Nadal, el vell diari a on havia anat escrivint aquelles històries que mai va arribar a publicar, algunes pertinences de vestir, no gaires, i poca cosa més.

Malgrat que els dies se li feien llargs, no s’avorria mai. Llegia. Llegia els diaris que trobava per les papereres, tot i que fossin vells, i sobretot els seus vells escrits, generalment contes per a criatures, com les que no van tenir mai.

Un dia, una nena que no deuria tenir més de vuit anys, se li va apropar i li va dir:

─No tens casa?

─Doncs no, ho vaig perdre tot ─li va contestar ell.

─I no tens família o amics? ─insistí la nena.

─Tampoc ─va ser tot el que en Ramon pogué dir-li a aquella criatura. Hauria potser entès, tant petita, què havia estat la seva vida els darrers anys?

Aquell Nadal, l’home del barri més pobre que una rata el va passar a casa de la nena, convidat pels seus pares, que es van compadir d’ell i varen voler complaure la seva filla. Passat festes, però, hauria de tornar al carrer i tot seguiria com abans.

Quan va arribar el dia de marxar de la casa que l’havia acollit, la nena, palplantada al replà i amb els ulls humits, el va besar a la galta rasposa i clivellada pel fred, de tantes nits al ras, i li va oferir un regal de comiat.

─Té, ho he fet per a tu ─li digué donant-li un dibuix on es veia tota la família al voltant de la taula, el dia de Nadal, ell inclòs.

─Doncs jo també tinc un obsequi per donar-te, per a què no t’oblidis de mi ─li digué en Ramon en veu baixa─. Guarda-te-la i no la perdis, és tot el que tinc de valor.

Quan la nena, encuriosida, obrí el paquetet embolicat grollerament amb un paper d’estrassa, veié una llibreta d’un blau esmorteït i pelada de tan obrir-la i acariciar-la.

─Què és el que hi ha escrit? ─li preguntà.

-Històries ─contestà en Ramon.

─Contes? ─tornà a preguntar la criatura.

─Doncs sí ─acceptà l’home─ espero que t’agradin.

─Que bé! –exclamà la nena─. Quan sigui gran faré com tu ─afegí després de rumiar-s’ho una mica.

─Com jo? Què vols dir? ─preguntà en Ramón, intrigat.

─Doncs que viuré al carrer i escriuré contes pels nens i nenes ─digué amb tota naturalitat.

En Ramon baixà les escales content i pensarós alhora. Ves per on, no hi havia pensat. Només necessitaria una altra llibreta. A partir d’ara viuria per fer feliç a la quitxalla del barri.

Des d’aquell dia, en Ramon guanyà uns calerons contant, escrivint i venent els seus contes. Ja no era el pidolaire del barri. Tothom el coneixia ara com en Ramon el rondallaire. I era feliç.

Si no hagués estat tan pobre, potser no hauria trobat un motiu per a ser útil als demés ─pensava cada vespre en el seu sac de dormir, quan els llums del carrer s’apagaven i la seva imaginació s’il·luminava.

No hi ha nen o nena al barri que no conegui la història d’en Ramon, que un mal dia aparegué mort amb una llibreta a les mans i un somriure al llavis.

 

Un canvi mortal

No s’ho podia creure. Mentre en Ramon es debatia entre la vida i la mort, intentava esbrinar com havia pogut succeir. Com havia acabat sent ell l’enverinat?

A la sala d’espera, la Marta, la seva dona, era la viva imatge de la desolació. No podia entendre com el seu marit havia pogut confondre l’arsènic líquid, que ella feia servir per el tractament de la fusta, per un edulcorant, comentava en veu alta a tots els presents.

De cop i volta, a la UCI, un agut i persistent senyal d’alarma anuncià el fatal desenllaç, que un metge acabà transmetent a l’afligida vídua.

Mentre la Marta, davant el mirall, s'emprova el millor dels seus vestits i dona color als seus llavis, aquests no poden deixar escapar un lleuger somriure. Sempre havia estat una dona previsora i sobretot observadora. Ara, a més, seria lliure i rica.

 

L'inventor

 

En un tren es pot conèixer a gent molt estranya, us ho puc ben bé assegurar. Un dia vaig conèixer un individu d’allò més curiós. En realitat, el més curiós d’aquest home era la seva professió.

Anava assegut al meu costat. Era un home gran, de cabell esclarissat y canós, amb barba d’uns quants dies, que no parava d’escriure en una llibreteta. Escrivia amb ploma estilogràfica i amb la llibreta a tocar del nas, com si fos molt miop o volgués mantenir el que escrivia lluny de mirades indiscretes. En un moment de descuit per la seva part, aprofitant que mirava per la finestra en una actitud més pròpia de qui busca la inspiració que del que observa el paisatge, vaig donar un ràpid cop d’ull al que tenia escrit. Semblaven versos, però la lletra era tan menuda y atapeïda que no vaig poder entendre ni una sola línia. En adonar-se de la meva indiscreció, em mirà amenaçador i apartà ràpidament la llibreta, tancant-la de cop.

─Oh, disculpi, no volia... ─vaig balbucejar, violent, al sentir-me descobert.

─Mmm. No sap vostè que és de mala educació fotre el nas en assumptes aliens? ─etzibà sense contemplacions.

─Sí, sí. prego que em disculpi. No he pogut evitar fer un cop d’ull a la seva llibreta. Potser és vostè escriptor? O poeta? ─afegí per a relaxar l’aparent crispació del meu veí de seient. Potser si m’interessava per la seva afició podria rebaixar la tensió i que es mostrés conciliador i comunicatiu.

─Quelcom semblant, jove ─contestà, tancant així tota possibilitat de conversa.

Com em sentí incòmode per la meva conducta, em vaig empassar el meu orgull i vaig optar per encetar una conversa intranscendent i el que vaig fer fou inventar-me el primer que em vingué al cap.

─Li ho deia perquè a mi m’agrada molt escriure, sap?

I guaitant-me de gairell i de dalt a baix, amb menyspreu, em digué:

─I es pot saber què escriu vostè?

─Doncs de tot una mica, però sobretot poesia ─mentí, ja que mai a la vida he escrit ni un sol vers.

Al sentir això, el seu semblant es va dulcificar i, amb un somriure, i gairebé xiuxiuejant, em confessà:

─Jo soc inventor.

─Inventor? ─digué sorprés─. I es pot saber què inventa? ─afegí.

─Floretes. Invento floretes per a noies, o senyores, tant se val, i les venc.

─Que inventa i ven floretes?

─Doncs sí, però només per encàrrec.

─Vol dir que hi ha gent que li demana que inventi floretes per a ells?

─I tant! Tan estrany li sembla?

─Home, molt estrany no, però si una mica... No sabria dir-li.

─Així doncs, què pensaria si li digués que el meu pare, que al cel sigui, receptava llibres? I que el meu oncle, el seu germà, era venedor de temps lliure? Mon pare sabia, només observant al seu client, el tipus de llibre que li convenia. I no s’imagina a quanta gent, que no sabia què fer amb el seu temps lliure, va fer feliç l’oncle. Els meus clients són persones que no tenen molta imaginació i menys sensibilitat. M’encarreguen galanteries per a les seves novies o per aquelles joves a les que volen festejar. Encara no s’ho cregui, hi ha qui confia en aquestes coses. I dono fe de que els funciona. Comandes no em manquen.

─Però jo creia que això de les floretes havia passat de moda.

─Què diu! Si sabés la de gent que sol·licita els meus serveis es sorprendria. Tingui en compte que les meves floretes són infal·libles. L’èxit està assegurat.

─Caram! Em deixa vostè bocabadat.

Arribat a aquest punt de la conversa, començà a fullejar frenèticament la seva llibreta, com si busqués alguna cosa en concret. De cop i volta, s’aturà i amb cara de satisfacció llegí: «Me gustaría ser papel para envolver este bombón». Oi que és bo? Li ho vaig vendre a un jove enamorat d’una noia que treballava en una pastisseria.

No tingué temps d’expressar la meva opinió. Continuà llegint.

─O aquest altre, escolti, escolti: «Amor mío, cuando se te enferman tus ojos, vas a un oftalmólogo o a una joyería?» En aquest cas no recordo la professió de la noia, però sí que acabaren casant-se. Quina propina em donà l’interessat!

Jo no sabia si era un llunàtic, un vell tocat de l’ala o bé era realment el que deia ser: un inventor de floretes.

Si al principi es mostrà taciturn i hostil, ara no hi havia forma d’aturar la seva verborrea. Dotzenes de floretes anaven desfilant davant dels meus oïdes. «Quisiera ser un bolso para pasear colgado de tu brazo», ─per a una dependenta d’una botiga de bosses─, «Desearía ser un pájaro picaflor pare extraer todo el néctar que hay en tu interior» ─per a una noia que treballava en una floristeria─. Tantes i tantes floretes en digué que finalment decidí desconnectar, assentint amb un somriure de babau per a no decebre’l.

Per fi arribà el moment de baixar del tren. Havia arribat a la meva parada. Quan em vaig acomiadar d’aquell home tan curiós, allargà la mà i em va donar una targeta de visita.

─Mai se sap. Potser algun dia hagi de recórrer a aquest humil creador de galanteries. Arribat el cas, no ho dubti ni un instant. Recordi: èxit assegurat.

La vaig guardar en una de les butxaques de la meva jaqueta i vaig baixar del vagó ràpidament. No tenia temps per perdre si volia arribar puntual a la feina. En arribar a la oficina, més relaxat, tragué la targeta de la butxaca a on l’havia guardat i la llegí. Era una cartolina que groguejava i en la que, amb lletres majúscules, apareixia, en relleu, el següent text:

HIGINIO LAFUENTE

VENDO PIROPOS A LA GENTE

Calle del ruiseñor, 22, ático 1ª

08830 San Baudilio de Llobregat (Barcelona)

Tel.: 936 300 000

No vaig poder evitar un somriure al recordar les floretes que aquell homenet m’havia llegit. Encara tenia a les meves mans la seva targeta quan una veu, al meu darrere, em sobresaltà.

─Què és això tan graciós que estàs llegint?

Em vaig girar en rodó. Era la Lluïsa, la secretària del director, que em mirava amb aquells ulls que em tenien embruixat i amb el millor del seus somriures.

─Do... doncs res, una targeta de visita que m’ha, m’ha donat un individu que he co... conegut en el tren ─contestà nerviós i quequejant, com sempre em passava cada cop que aquesta bellesa escultural em dirigia la paraula.

No pogué concentrar-me en tot el dia, Només pensava en la meva timidesa que sentia cada cop, que n’eren molts, que la Lluïsa apareixia en el meu despatx per traslladar-me alguna ordre del meu cap. «Diria que s’entreté més del compte per parlar amb mi. La manera amb què em mira m’ho fa pensar. Sentirà el mateix que jo sento per ella? Si no fos per la meva terrible i ridícula timidesa, li diria quelcom bonic, afalagador, una galanteria, vaja, jo què sé, quelcom que li donés a entendre quant m’agrada», ─pensava un dia i un altra.

«Una floreta! Això és! Quelcom natural i encantador. Quelcom... Però què? Soc un inútil en aquestes tasques romàtiques. I si li dic alguna cosa tan ridícula que se’n riu de mi? ─seguia mortificant-me.

En el viatge de tornada, vaig intentar trobar a aquell home, l’Higinio Lafuente per tot el tren, però va ser del tot impossible. No, si resultaria que acabaria necessitant els seus serveis, com em va suggerir. «Per provar no passa res. Si la floreta que m’ofereix no m’agrada, doncs res, ja pensaré en una altra cosa. Podria copiar-la d’alguna font. A Internet segurament hi ha un munt, tot i que no voldria que la Lluïsa sabés que la he copiat. Imagina’t que escullo una frase que ja coneix» ─em deia, donant voltes a l’assumpte.

I amb aquest poti-poti de pensaments vaig arribar a casa. Vaig tornar a mirar la maleïda targeta i em decidí. Vaig trucar. Vaig haver de contestar un munt de preguntes. Com és físicament? A què es dedica? Quins gustos té? Com camina? Com parla? Com riu? I no sé quantes coses més, la majoria desconegudes per mi.

Passats un quants dies, vaig rebre per correu la floreta per a la meva desitjada Lluïsa i que deia així:

Si la estrella de Oriente guía a los marineros, yo me guío por tus ojos que alumbran más que luceros

Com anava a dir-li això a la Lluïsa? I sobretot en castellà ─no hi havia pensat en aquest detall─. Segur que li semblaria una cursileria. Si esclatés a riure em sentiria l’home més ridícul del món. Perdria tota la meva minsa autoestima. I si ho anava explicant per tot arreu? Seria la riota de l’empresa. Però no tenia alternativa. O deixava anar la floreta o callava per sempre. Que sigui el que Déu vulgui ─vaig pensar.

*****

El mar està en calma i el cel estelat. És un plaer navegar a bord d’aquest creuer que ens durà per tot el Mediterrani. Fosqueja. Lluïsa mira les estrelles i, arrecerant-se entre els meus braços, em pregunta:

─Quina és l’estrella d’Orient, amor meu?