Una tarda al monestir

 

Les millors excursions acostumen a ser les improvisades —li vaig dir a l’Eulàlia—. Agafem el cotxe i anem a on ens dugui el destí —afegí.

Era un diumenge gris i fred. No convidava a sortir, però estava tan avorrit que qualsevol activitat fora de casa em semblava més temptadora que quedar-nos, com fèiem darrerament cada diumenge, a casa veient sèries de Netflix en pla maratonià.

—El destí? Jo no hi crec en el destí —em respongué malhumorada.

—Bé, doncs la casualitat.

—Tampoc no hi crec en les casualitats. Tot té un motiu en aquesta vida —argumentà amb un to de menyspreu. Era evident que l’Eulàlia no tenia un bon dia, però jo no estava disposat a donar-me per vençut.

—Mira, faré com en Quim Masferrer en el programa El foraster: llançaré un dard a un mapa de la província de Barcelona, sí, dona, no posis aquesta cara, i allà a on es clavi serà la nostra destinació. No em diràs que no serà casualitat?

L’Eulàlia arronsà les espatles com dient “fes el que el doni la gana, noi”.

A la primera tirada, el dard es clavà, ferm, en un punt al centre del mapa. Vaig córrer per veure de prop el lloc que el destí o la casualitat havia escollit, el punt a on ens havia de dur el nostre viatge: Rajadell.

—Rajadell! Coneixes Rajadell? —li vaig preguntar amb la certesa que em diria que no, com així va ser.

—I què hi ha a Rajadell que valgui la pena veure, si es pot saber? —preguntà l’Eulàlia ara amb cara de fastig.

—No ho sé, no n’havia sentit mai a parlar. Repetiré el tir, a veure si a la propera ocasió tenim més sort i ens surt un lloc més conegut.

Però, cosa estranya, a cada tirada el dard es clavava, insistentment, al mateix lloc: Rajadell.

—Això no pot ser casualitat, ha de ser cosa del destí —vaig dir.

—No diguis ximpleries —em contestà l’Eulàlia posant els ulls en blanc.

Al cap de mitja hora ja tenia resposta a la seva pregunta. Internet és formidable quan hom necessita trobar informació del que sigui.

Així doncs, la vaig posar en antecedents de què trobaríem en aquell indret, el més interessant de tot una capella d’estil romànic del segle XIII que esdevingué monestir a mitjan segle XIV. Li vaig descriure el lloc, la història i el valor patrimonial d’aquesta obra popular i tot el que podríem veure als voltants, tant des del punt de vista monumental com geogràfic.

—I a on para això? —tornà a preguntar amb tant interès com qui demana què hi ha per dinar.

—És a la comarca del Bages i només està a uns seixanta kilòmetres de Molins. En menys d’una hora ens plantem allà. Si sortim en acabar d’esmorzar, no trobarem cua a la carretera. Què hi dius?

Per tota resposta, es va tornar a arronsar d’espatlles i se’n va anar a la cuina.

A les onze, dues hores més tard del previst, sortíem de casa direcció Rajadell. Com em temia, vam trobar una caravana que feia por. Vam arribar a la una de la tarda, jo enfurismat i ella amb cara de pomes agres. Com era tard i teníem gana, vam decidir anar primer al poble a dinar i després ja faríem la visita al monestir.

A aquella hora, el restaurant era ple de gom a gom, així que vam haver d’esperar a que es buidés una taula. Per fi vam poder seure després de mitja hora a peu dret. Per acabar d’adobar-ho, la lentitud del servei era exasperant. Jo ja m’anava impacientant, ja que a l’octubre es fa fosc molt d’hora i el temps corria en contra dels nostres interessos.

A dos quarts de cinc vam arribar al lloc a on suposadament havíem de gaudir d’una experiència cultural i artística extraordinària. I no anava errat, però només en part.

La veritat és que la visió d’aquell monestir no em va impressionar gens ni mica, tot al contrari. No ho vaig voler verbalitzar per no donar peu a que l’Eulàlia digués allò de “ja t’ho deia jo”. La porta era tancada i només vam poder donar una volta per un indret que semblava deixat de la mà de Déu. La veritat és que em vaig desmoralitzar bastant, però no estava disposat a reconèixer-ho ni que em matessin.

La meva gran sorpresa, però, fou comprovar que l’Eulàlia es sentí, de cop i volta, entusiasmada, no parava de fer fotografies i de donar voltes i més voltes per tot el perímetre d’aquella construcció medieval que semblava que anés a esfondrar-se d’un moment a l’altre. Caminava amb el ulls clucs com si hagués entrat en trànsit i no fos d’aquest món. Desprès es va posar a dansar sense parar, estenent els braços com si fossin ales, a l’estil d’una ballarina clàssica. Em va semblar sentir una música molt tènue que provenia de l’interior del monestir al compàs de la qual l’Eulàlia ballava i ballava. Havien se ser imaginacions meves —vaig pensar—. No entenia res, però no gosava destorbar-la. Era evident que se sentia feliç, com si hagués estat transportada a una altra època, a una altra dimensió, a una vida passada, què sé jo!

Mentrestant, jo esperava, assegut damunt d’un roc, a que recobrés els sentits i tornés a la realitat. Però el temps passava i allò no s’aturava. L’Eulàlia cada cop s’allunyava més. Jo no sabia què fer. Em feia por despertar-la d’aquell estat d’èxtasi. No sabia com podia reaccionar. Tot allò em resultà inversemblant. Semblava que s’hagués tornat boja.

Es feia fosc i l’Eulàlia no tornava del seu últim periple dansaire pels voltants del monestir. Cansat d’esperar, vaig anar a la seva recerca. Havia desaparegut i per molt que la cridava no contestava. Van passar hores i hores sense que aparegués, fins que vaig decidir anar a demanar ajut a la policia local. Només vam trobar la càmera fotogràfica, però d’ella ni rastre. A les dotze de la nit vam abandonar la recerca. L’endemà tornaríem a intentar-ho. Però l’Eulàlia no va aparèixer. S’havia fos com per obra d’un encanteri.

 

D’això ja fa un any i només em resta d’ella la seva càmera i les fotografies que va fer.

No ho he dit a ningú perquè no em prenguin per boig, però crec que el monestir se la va empassar. Era aquest el seu destí? Per això el dard s’entossudí en marcar aquell punt en el mapa?

Mai oblidaré l’Eulàlia ni aquella tarda al monestir.

*Imatge: Monestir de Santa Llúcia de Rajadell

Maleïda rutina

 

En Joan era un home perfeccionista i de costums fixes. Des que es llevava fins que no sortia per la porta, tot era un seguit d’actes rutinaris fets sempre en el mateix ordre. Això, deia, tenia un avantatge: que mai es podia oblidar de res ja que al ser una activitat automàtica en cadena, no hi havia lloc per els oblits.

Tant a la feina com a la seva vida privada, en Joan no deixava rés a la improvisació, tot ho havia de tenir controlat, però això, lluny de tranquil·litzar-lo, l’estressava, ja que l’obligava a anar constantment amb compte i vigilar el que feien els seus col·laboradors.

Conscient que l’estrès constant que patia era perillós per a la salut, física i mental, apaivagava aquest neguit que li produïa la feina dedicant el temps de lleure dels caps de setmana a activitats agradoses, com la lectura, la música i el cinema, que el distreien puntualment dels problemes quotidians. Tanmateix, considerava que amb això només substituïa una rutina, la del treball, per una altra no gens feixuga, és clar, però que acabava sent igualment monòtona. Per en Joan, tota la seva vida era pura rutina i la dividia, com sempre deia, en rutina de dies feiners i de cap de setmana i aquesta última en rutina d’estiu i d’hivern. Canviava l’escenari, el continent, però no pas el contingut.

En Joan es queixava, cada cop més, de la insuportable vida rutinària que duia, sempre fent les mateixes coses, fins i tot a casa. Si tot era rutinari a la vida casolana d’en Joan, a la feina ja era el súmmum: tot programat fins l’últim detall, tot un seguit d’activitats inamovibles, amb guies i normatives per a qualsevol tasca i amb un horari irracional. En definitiva, sempre la mateixa feina i les mateixes obligacions, pesades i avorrides, una rere l’altra, dia a dia, fins a les tantes del vespre.

Al capdavall, en Joan es va atipar de dur aquesta vida laboral més pròpia d’un esclau que d’un professional preparat i responsable i es va proposar, com fos, canviar-la per una altra molt menys programada, més divertida, on la iniciativa, el criteri i la llibertat de moviments omplissin una jornada que, d’aquesta manera, passaria volant sense adonar-se’n. Ja se sap, quan es fan les coses amb gust i ganes el temps no compta.

Poc temps després d’haver-s’ho proposat, gràcies a la sort i a un amic de tota la vida, molt ben relacionat amb el món del cinema, a en Joan se li va presentar la oportunitat de canviar la seva avorrida feina de tants anys, com a cap de comptabilitat d’aquella gran i monolítica empresa multinacional, per una totalment diferent, molt més dinàmica i estimulant com a ajudant de producció en uns estudis de doblatge molt importants de Barcelona, a on es doblava gairebé el vuitanta per cent de les pel·lícules projectades al país.

La dona d’en Joan es va posar les mans al cap quan ho va saber.

—Que t’has begut l’enteniment? A qui se li acut deixar una feina de tants anys com la teva, amb un càrrec important i un bon salari, per fer ves a saber què! —li digué enfurismada.

—Qualsevol cosa m’estarà bé per començar, ja aniré pujant de mica en mica. Ja saps que aprenc fàcilment i la feina no m’espanta. Necessito canviar d’activitat i d’ambient com l’aire que respiro i sortir d’aquest pou en el que em trobo si no vull parar boig —li respongué en Joan amb una vehemència mai vista en ell.

Veient, doncs, que no hi havia marxa enrere i creient, com el seu marit li assegurava, que aquella nova feina seria un bàlsam per a la seva insatisfacció crònica i el remei per a la seva constant ansietat, la dona d’en Joan va acabar claudicant; estimava al seu marit i volia el millor per a ell. Si ell era feliç, ella també ho seria. D’aquesta manera s’haurien acabat els maldecaps. Que sigui el què Déu vulgui, va pensar resignada.

I així, en Joan va canviar la rutina diària de revisar fulls i fulls de despeses, factures i més factures, comprovar extractes bancaris, redactar informes i més informes, quadrar comptes i balanços, fer els reports setmanals, mensuals y anuals, i preparar els pressupostos triennals i quinquennals, en fi, tota aquella feina fastigosa i ingrata, per la de servir cafès i pastissets als dobladors, visitants i personal tècnic, obrir la porta cada cop que trucaven, que era cada dos per tres, atendre el telèfon, prendre nota dels missatges que molts deixaven per transmetre’ls als interessats i, el més interessant de tot, arxivar en caixes de cartró les gravacions doblades, classificades pel títol, data de producció i nom de la distribuïdora. Bé, i qualsevol altra cosa que el director li demanés a corre-cuita. I per descomptat, com hi havia molta feina, no tenia hora de plegar; era el primer en arribar per poder obrir els llums, engegar l’aire condicionat, la fotocopiadora, la màquina del cafè i revisar que les dones de fer feines haguessin netejat bé les sales de doblatge i buidat les papereres. Per no oblidar-se de res, li van dir, millor que ho fes tot sempre per aquest ordre.

Ja fa cinc anys que en Joan va canviar de feina i no gosa reclamar el que li van prometre. Ja se sap, la crisi és horrorosa. A més, li han hagut de baixar un quinze per cent el salari. Això o anava al carrer i amb les indemnitzacions d’avui en dia i que ja té una edat...

L'ocell havia volat

En l’última trobada del grup d’escriptura del que formo part, se’ns va demanar escriure un text inspirat en alguna cançó de la que guardéssim un bon record. Jo, un Beatlemaníac empedreït, vaig escollir un tema d’aquest grup de Liverpool, pertanyent a l’àlbum Rubber Soul (1965), titulat Norwegian Wood (This bird has flown) i això és el que em va sortir.

Sempre m’he vantat de tenir una memòria notable, especialment  pels fets que van ser importants per a mi i que van afectar la meva autoestima, per bé o per malament. Prova d’això és l’experiència al parvulari que us vaig contar fa poc. El cas que em porta avui a escriure aquestes línies és un nou exemple del que us dic. Tot i així, permeteu-me que cometi una petita imprecisió que us podria semblar contradictòria, ja que només recordo com una tènue pinzellada la data i el lloc, però, en canvi, com un retrat extraordinàriament diàfan el que va succeir.

Per altra banda, és ben curiós com la música desperta records i ens pot transportar a temps pretèrits. I això és el que em succeeix quan, encara avui, sento la cançó del Beatles Norwegian Wood. Però anem al gra.

Deuria tenir divuit o dinou anys, no ho recordo bé. El que sí recordo nítidament és l’estada a un refugi de muntanya, la gresca vora el foc, la música i, com no, ella.

Va ser idea d’un amic que anéssim a passar un cap de setmana en aquell indret, la qual cosa jo presumia que seria d’allò més avorrit. Però per sort, o més aviat per desgràcia, com després es veurà, em vaig equivocar de mig a mig.

En un principi havíem de ser quatre amb ganes de gaudir de la natura, ningú més. Però l’endemà de l’arribada, dissabte, aparegueren dos nois i dues noies amb els que vàrem haver de compartir allotjament. Per fortuna, d’espai i lliteres anàvem sobrats.

Què té això d’especial? Doncs que en el grup dels nouvinguts, hi vaig veure un àngel. Una noieta rossa, amb cara angelical, uns ulls blaus com el cel, uns llavis molsuts —jo en deia petoners— i un somriure que enamorava. I jo, enamoradís de mena, em vaig sentir l’home més feliç del món i, per primer cop des que vam arribar en aquell lloc perdut enmig de la muntanya, vaig alegrar-me d’haver acceptat aquella estada que no em venia de gust. I més feliç que em vaig sentir quan vaig deduir que aquella bellesa, tan sensual i desitjable, no estava aparellada amb cap dels que l’acompanyaven. Tenia, doncs, via lliure per un apropament romàntic, malgrat que la meva timidesa crònica m’ho posaria ben difícil. Per si això no fos prou inconvenient, les meves expectatives van començar a trontollar de valent tan bon punt em vaig preguntar com podia esperar que una noia amb aquells atributs pogués fixar-se i sentir-se mínimament atreta per un estaquirot tan poc agraciat com jo. No tenia cap oportunitat, era evident, però el meu cor no deixava, malgrat els mals auguris, de bategar cada cop que se m’apropava.

Acabat el sopar, asseguts al voltant de la llar de foc, es produí un miracle. No m’ho podia creure, però vaig advertir en ella una complicitat que ho deia tot. Cada cop que les nostres mirades es creuaven, que era molt sovint, el seu somriure il·luminava l’estança molt més que les flames que ens escalfaven. Llavors, de sobte, els meus amics em van proposar tocar la guitarra, que sempre duia amb mi quan es tractava d’animar un sarau. Jo em vaig negar. Mai havia tocat davant de desconeguts. Però ella, entusiasmada amb la idea, va insistir tant que no em vaig poder negar.

Vaig témer, per un moment, que els nervis em traïssin i que el meu petit recital fes llufa, fent-me sentir ridícul davant la meva entusiasta i inesperada animadora. Així doncs, per sortir mínimament airós de la situació, vaig escollir una cançó que m’agradava molt i que els meus dits se la sabien de memòria: Norwegian Wood, dels Beatles. En acabar la meva actuació improvisada, vermell com un perdigot, no sé si per la calor de l’ambient o per l’emoció del moment, vaig enlairar els ulls per fixar-los en els del meu prematur i, de moment, amor platònic, i el que vaig veure m’omplí de goig. Tot d’una es llevà d’on era i va venir al meu costat alabant la meva traça i dient-me que aquella cançó era preciosa. I, com a recompensa i senyal d’agraïment, eufòrica com estava —potser el vi hi va tenir quelcom a veure—, em va fer un petó —cast i fugaç— a la galta. No us podeu imaginar el guirigall que es va organitzar. Tots rient i jo avergonyit i pletòric alhora.

Quan va ser l’hora d’anar a dormir, cadascú va enfilar cap a la seva llitera. I jo, arraulit dins el meu sac —quin fred que feia, renoi!— no podia agafar el son, pensant i pensant en l’endemà i com podia continuar aquella història que tot just acabava de començar. I rumiant, rumiant, vaig acabar adormit com un tronc.

Clarejava quan vaig notar que algú em sacsejava i una veu m’esbroncava per haver dormit fins tan tard. Em vaig llevar d’una revolada i el primer que em va venir al cap va ser la noia rossa d’ulls blaus i el plaent record de la nit anterior. Quan vaig sortir al menjador, cames ajudeu-me, només vaig veure les cares dels meus amics que, impacients, m’esperaven per anar d’excursió pels voltants. De la noia i els seus acompanyants ni rastre. «No ho sé, noi, han marxat. És tot el que et podem dir». Ni una trista nota. Res de res. L’ocell havia volat i jo em vaig quedar afligit a més no poder. Què il·lús havia estat!

Records del parvulari

 

Recordo com si fos avui el dia que la senyoreta de pàrvuls em va castigar. Vaig haver de seure amb les nenes. Però el pitjor fou que vaig haver de compartir taula amb qui seria la responsable del primer atac a la meva autoestima i que vaig patir el meu primer entrebanc amb l’autoritat.

—Mama, una nena s’ha quedat amb la meva caixa de llapis de colors! —Li ho vaig dir tremolant. Sabia que allò no quedaria així. A més, era una capsa de llapis colors Alpino, poca broma, que tot just m’havia comprat pocs dies abans.

—Però, per què has deixat que te’ls prengués? No li ho has dit a la senyoreta?

—No me’ls ha pres, no me’ls ha volgut tornar —creia que no era el mateix que m’hagués deixat robar que no pas no haver sabut defendre el que era meu.

—Però per què? —insistí la mare. Cada cop em sentia més culpable i més desvalgut.

—Hem hagut de pintar junts. Ella s’havia oblidat de portar els seus i en acabar la classe se’ls ha quedat. Els hi he demanat però llavors s’ha posat a cridar dient que eren seus.

—I què ha fet la senyoreta? —ma mare insistia i jo em temia el pitjor quan entrés en escena el paper de la mestra com a àrbitre.

—Doncs quan li ha preguntat si eren seus, s’ha posat a plorar dient que sí. Llavors, la senyoreta m’ha agafat pel braç i m’ha dit, molt enfadada, que digués la veritat o em castigaria. Jo li he dit que eren de la nena perquè no em castigués —la veritat fou que la seva mirada acusadora em produí tal desgavell emocional que preferí perdre el que era meu que seguir endavant amb aquella situació tan violenta que només podia empitjorar.

Com era d’esperar, ma mare anà a l’escola per aclarir el malentès i, gràcies als seus dots de persuasió —per dir-ho suaument—, aconseguí les disculpes de la senyoreta i que la nena lladre i mentidera em retornés el que quedava d’una caixa de llapis de colors, que no era molt i el que restà semblava sortit de les restes d’un naufragi. Com pogué aquella criatura arrasar amb tot el meu arsenal pictòric en un dia?

El cas és que aquella criatureta es quedà sense els llapis però, també, sense càstig. Aquesta fou les primeres dues ensenyances en la meva curta existència: que hi ha qui, per sortir-se amb la seva, no dubta a utilitzar els crits i l’enganyifa, i que els veritables culpables no sempre reben el merescut càstig.

 

Colors

En la darrera trobada d'escriptura, a la biblioteca de Molins de Rei, la consigna fou escriure un text que tractés, directa o indirectament, dels colors. Aquesta ha estat la meva aportació.

Al poc de néixer jo, la meva mare, angoixada per la precària situació econòmica familiar, feia creure al meu pare que sortia a buscar feina, però el que feia en realitat era pidolar. El pare ho va descobrir quan un dia, camí de l’oficina de col·locació, se la va trobar asseguda al terra lluint un rètol que deia: Soc vídua, estic a l’atur i no puc donar de menjar als meus quatre fills—en realitat només n’érem dos, la meva germana gran i jo—. Als seus peus, una caixeta de cartró contenia unes quantes monedes de deu, vint i cinquanta cèntims. Al meu pare —astorat, esgarrifat, avergonyit i no sé quantes coses més—, amb la cara més blanca que el paper de fumar, li va donar una ombra d’infart i el van haver de dur a l’hospital. La mare, que el va acompanyar dins l’ambulància, anava comptant, segons veié el pare, que encara conservava un fil de lucidesa, els guanys d’aquell matí de “feina”. 

Cap de les excuses que li posà la seva dona, plorosa, li valgué al meu pare per justificar-la, convençut de que havia perdut el seny o que patia una seqüela del que anomenen depressió postpart.

Un cop superat aquest ensurt, en sortir de l’hospital, el pare, encara trasbalsat, ensopegà, caigué per les escales i es trencà una cama. Cap a dins de nou i al cap d’una bona estona cap a casa amb l’extremitat enguixada fins l’engonal. I així durant tres mesos, amb la qual cosa la situació econòmica de la família composta per cinc membres, comptant amb l’àvia paterna, sí que va rebre un cop fort. La mare, ara amb motius, va haver de tornar a pidolar amb el coneixement —que no consentiment— del pare, que, vermell com un perdigot, s’enfilava per les parets.

Quan, a la fi, tot es va normalitzar, el pare amb una bona feina i la mare treballant cosint a casa —això sí que se li donava bé—, l’àvia es va morir de vella. La vam trobar asseguda en el seu balancí, groga com la cera. Si això, per si mateix ja va ser dolorós, el que més ens va trasbalsar va ser descobrir, entre les seves pertinences a la vella calaixera de fusta corcada, un fotimer de bitllets de mil pessetes. Aquesta troballa ens dugué a començar una frenètica recerca de diners per tots el racons de la seva habitació. Pel cap baix en vam trobar un milió de les antigues pessetes, que encara, per sort, es podien bescanviar per euros al Banc d’Espanya.

No ens ho podíem creure. Tant garrepa com havia estat en vida, tot i veient les nostres necessitats econòmiques, i ella amuntegant calés.  Però, d’on havien sortit tants bitllets verds si la pensió de viudetat de l’àvia era molt minsa?

Aquest misteri es va aclarir en trobar un feix de cartes lligades amb una cinta de color rosa, una correspondència que l’àvia havia mantingut durant molts anys amb un suposat amant. L’home, que per motius socials i morals de l’època no va poder tenir relacions més íntimes amb ella, li havia anat regalant joies que l’àvia s’hauria anat venent a poc a poc. No hi vam trobar altra explicació.

Així que la meva venerable àvia havia mantingut una relació amorosa que li havia reportat, al cap del temps, uns bons calerons. L’home, vam suposar, deuria ser mort per ser tan o més vell que la seva amant epistolar. Però en això ens vàrem equivocar. Quan ja feia uns mesos del traspàs de l’àvia, ens va venir a veure. La seva inesperada visita va resultar en una nova sorpresa. L’home, Ramón es deia — «però ella sempre em deia Ramonet»—, estava tan pelat que ens va demanar si li podíem tornar les joies amb les quals havia obsequiat la seva estimada, i ara finada, amant durant tot el temps que durà l’idil·li. «Al cap i a la fi ja no les necessitarà», digué tan tranquil.

Però el sis mil euros feia poc que havien volat en l’entrada d’un cotxe nou.

No el podíem fer entrar en raó. No volia tocar el dos amb les mans buides. Per més que ens va voler fer pena —l’imminent desnonament del pis a on vivia, la seva miserable pensió com autònom que no li arribava per a més d’un àpat al dia, i un reguitzell de desgràcies— no veiem la manera d’apaivagar la seva exasperació ni de trobar una solució mínimament satisfactòria per ambdues parts.

D’això han passat dues setmanes. En Ramon —ara vol que li diem Ramonet— va haver de deixar casa seva i ara viu amb nosaltres ocupant el lloc —físic, no pas el sentimental— de l’àvia. La mare està negra veient com en Ramonet es passeja amunt i avall amb el seu batí de color de gos com fuig i amb pudor a tabac, i com es posa morat endrapant com un lladre. Esperem, però, que la presència d’aquest home —que té a prop de noranta anys—duri poc i faci un pet com una gla.

Amb tot això, podeu veure que a casa nostra les hem vist de tots colors.

La daga

 

Recordo quan el meu pare m’ho va explicar. Jo deuria tenir uns cinc anys. No m’ho podia creure, però em va jurar que era del tot cert.

—A la nostra família —començà a dir— hi ha una mena de maledicció que consisteix en que quan el pare compleix els seixanta-cinc anys el fill primogènit en fa vint-i-cinc. I així serà també en el nostre cas.

—Però què té això de dolent? —li vaig preguntar.

—Doncs que, inexplicablement, aquell mateix dia el pare mor i, d’aquesta manera, el fill ocupa el seu lloc en el tron. I així ha estat generació rere generació. I així serà quan tu en facis vint-i-cinc. Ja ho tinc assumit, no posis aquesta cara.

El cas és que el dia del meu vint-i-cinquè aniversari, no es va complir el que havia pronosticat el meu pare. Jo m’havia estat preparant tots aquell anys per regnar i tot se’n va anar en orris sense cap explicació. Ni el meu pare s’ho podia creure. Però se’l veia alleugerit per haver trencat el que ell considerava un destí familiar inevitable.

Per tant, vaig haver d’intervenir per corregir aquesta greu anomalia.

Tan supersticiós era el pare i tantes vegades havia pronosticat públicament la seva fi, que tothom va creure que la seva mort fou voluntària per no trencar el rumb de la nissaga familiar, cosa que podria tenir conseqüències nefastes per a tota la família, tant l’actual com la futura.

La daga amb la qual suposadament es va treure la vida era la que ha anat passant de pares a fills des de temps immemorials, una daga que el pare guardava gairebé amb devoció en un cofre.

Recordo que quan vaig alçar l’arma assassina, mentre ell dormia, un tro ressonà per tot el castell. Un mal auguri o un senyal de complaença des del més enllà per haver complert el que estava escrit? Sigui com sigui, des de llavors, els trons em produeixen un esglai terrible. Em recorden el que encara em turmenta i no puc oblidar.

Demà el meu fill complirà vint-i-cinc anys i jo seixanta-cinc. Mai no li he explicat què comporta aquesta maleïda coincidència i crec que la meva dona tampoc. Li ho vaig prohibir. Si el malefici es tornés a incomplir, no voldria que accedís al tron como jo ho vaig fer.

Fa dies que em desperta un tro i a continuació sento aquella música que em posa els pèls de punta, la que va sonar en el sepeli del meu progenitor. M’incorporo i tot el llit és ple de sang. Sé que es tracta d’una al·lucinació, però sembla tan real... Què voldrà dir tot plegat? Només és un malson o una advertència?

Aquesta matinada he tornat a reviure la mateixa terrorífica experiència. Però aquest cop un mal auguri m’ha colpit de sobte. M’he aixecat d’una revolada i he baixat al soterrani. He obert el cofre amb mans tremoloses. El meu pressentiment s’ha fet realitat: la daga havia desaparegut.

Aquesta tarda, després de la celebració del nostre aniversari, he preguntat al meu primogènit si sabia on era la daga familiar.

—Ho ignoro, pare —m’ha dit. Ras i curt. I m’ha deixat palplantat al mig del saló, mentre els convidats marxaven.

Però no m’ho crec. Sé que s’ha fet l’innocent. Sospito que la té ell per perpetrar el mateix acte criminal que jo vaig fer avui fa quaranta anys. Llavors he decidit que si en acabar el dia jo no moria de sobte i de mort natural, com marca el malefici, per la nit barraré la porta del meu dormitori. Quan li ho he explicat a la meva muller, m’ha mirat amb una expressió que no he sabut interpretar. M’ha semblat percebre en els seus llavis un somriure maliciós.

 

Mein Kampf

En la darrera trobada d’escriptura d’un grup de lletraferits i que té lloc cada mes a la biblioteca de Molins de Rei, ens vam proposar escriure un text sobre l’adolescència. El meu  hagués pogut ser profund, filosòfic i reflexiu, com podria fer pensar, sobre aquesta etapa de la meva vida. En lloc d’això, vaig optar per un text basat en una anècdota real. I és que l’adolescència ens du, com és natural, molts records, uns de bons i d’altres no tant. Esprement la meva memòria a la recerca d’alguna anècdota mereixedora de ser contada per distreure la concurrència, vaig acabat triant una, de tipus romàntic i alhora grotesc, que va tenir com a coprotagonista una noieta que, a falta d’un nom conegut, va ser batejada amb el malnom de Mein Kampf.

Alta, rossa, ulls blaus i pell clara, passava cada tarda pel davant nostre. Per l’uniforme que duia sabíem que estudiava al col·legi de monges de la Gran Via, un conegut casalot modernista. Des del nostre observatori, sota un enorme plàtan d’una cantonada a mig camí de casa, el meu amic Xavier i jo la veiem caminar, tibada i cofoia, amb el llibres premuts contra el pit com si tingués por que els hi volguessin robar. Malgrat que es sabia observada, mai es van creuar les nostres mirades.

Després d’un temps veient-la passar, vam decidir seguir-la i descobrir on vivia. Cosa d’adolescents amb les hormones trasbalsades.

Al primer intent d’espionatge, però, ja s’adonà que anàvem al seu darrere. Ella s’anava girant tot sovint i nosaltres jugàvem a la dissimulació més grollera. Quan, a la fi, es va aturar, desafiant, ens vam esmunyir dins la primera botiga que teníem a l’abast i que fou una llibreria. Només entrar, el dependent, un home eixut i de cabells blancs, ens va preguntar què desitjàvem. Al meu amic no se li va ocórrer res millor que demanar si tenia un exemplar de Mein Kampf. No sé què hagués demanat si, en lloc d’una llibreria, haguéssim entrat en una cotilleria.

El cas és que, sense donar temps a que l’home ens respongués, vam tocar el dos. Però l’ocell ja havia volat.

Llavors, decebut i intrigat a parts iguals, vaig preguntar al meu amic:

—Però què li has demanat a aquest home, si es pot saber?

—Doncs li he preguntat si tenia Mein Kampf —contestà amb tota naturalitat, com si li hagués demanat l’hora.

—Això ja ho sé, però què coi és —vaig insistir, incòmode per la meva ignorància.

—És un llibre sobre la vida i ideologia de Hitler, que ell mateix va escriure.

—I què significa el títol? —vaig preguntar.

—“La meva lluita” —respongué.

«Jo també podria escriure un llibre amb aquest títol sobre la meva vida amorosa», vaig pensar.

Des d’aquell dia, aquella noieta desconeguda i esquerpa va passar a ser, per a nosaltres, “la Mein Kampf”.

Però tot i el fracàs del primer intent d’aproximació, no vam defallir i vam decidir provar fortuna l’endemà, però amb una tàctica que consistiria en dir-li un alt i clar “adeu”, sense qualificatius.

Però arribat el moment, els dos babaus no van poder verbalitzar res. Semblàvem germans bessons afectats pel mateix mal: una atrofia cerebral que impedia la parla i fins i tot el raciocini. Malgrat tot, no vam donar-nos per vençuts i per esmenar aquella greu omissió, vam emprendre una frenètica carrera al voltant de l’illa de cases en sentit invers al de la marxa de la nostra preuada venus amb l’objectiu de trobar-nos-la de cara i poder, ara sí, dur a terme la nostra salutació.

Vam córrer com llebrers i aconseguirem l’objectiu, però només en part, ja que, per culpa dels nostres exhausts pulmons, el que sortí dels nostres llavis no sabria com definir-ho. Un so gutural, tal vegada? Una espiració agònica? Una sibilància asmàtica? Quelcom sortí, però totalment inintel·ligible. Ni nosaltres vam poder entendre aquell avortament fonètic que produïren les nostres cordes vocals. Un aeeeeu podria ser el més semblant al que vam aconseguir articular amb un esforç majúscul.

Ens vam avergonyir tant d’aquest nou i estrepitós fracàs, que vam decidir desaparèixer del mapa i —per no veure-la i que no ens veiés—, replegar-nos cap a una altra cantonada i sota un altre plàtan igual de gran i vell, per seguir amb les nostres cabòries i confidències sentimentals, com si res hagués passat.

A Mein Kampf no la vaig tornar a veure fins després de tres anys, uns dies abans de la nit de Reis. Jo passejava per la Gran Via, a la vora de les paradetes de joguines, quan la vaig distingir entre la gentada que ens envoltava. Aquest cop tampoc es van creuar les nostres mirades, però la vaig reconèixer d’immediat malgrat el canvi físic que havia sofert. Aquell cutis blanc, immaculat, quasi angelical, estava cobert de les cicatrius pròpies de l’acne, restant-li aquell atractiu que tant ens va captivar. Havia canviat; segurament tant com jo. Fins i tot el seu posat no era el mateix. Em va semblar trista i absent. I anava sola; com jo.

Per què m’haurà vingut ara a la memòria?