dijous, 7 de juliol de 2022

Mein Kampf

En la darrera trobada d’escriptura d’un grup de lletraferits i que té lloc cada mes a la biblioteca de Molins de Rei, ens vam proposar escriure un text sobre l’adolescència. El meu  hagués pogut ser profund, filosòfic i reflexiu, com podria fer pensar, sobre aquesta etapa de la meva vida. En lloc d’això, vaig optar per un text basat en una anècdota real. I és que l’adolescència ens du, com és natural, molts records, uns de bons i d’altres no tant. Esprement la meva memòria a la recerca d’alguna anècdota mereixedora de ser contada per distreure la concurrència, vaig acabat triant una, de tipus romàntic i alhora grotesc, que va tenir com a coprotagonista una noieta que, a falta d’un nom conegut, va ser batejada amb el malnom de Mein Kampf.



Alta, rossa, ulls blaus i pell clara, passava cada tarda pel davant nostre. Per l’uniforme que duia sabíem que estudiava al col·legi de monges de la Gran Via, un conegut casalot modernista. Des del nostre observatori, sota un enorme plàtan d’una cantonada a mig camí de casa, el meu amic Xavier i jo la veiem caminar, tibada i cofoia, amb el llibres premuts contra el pit com si tingués por que els hi volguessin robar. Malgrat que es sabia observada, mai es van creuar les nostres mirades.

Després d’un temps veient-la passar, vam decidir seguir-la i descobrir on vivia. Cosa d’adolescents amb les hormones trasbalsades.

Al primer intent d’espionatge, però, ja s’adonà que anàvem al seu darrere. Ella s’anava girant tot sovint i nosaltres jugàvem a la dissimulació més grollera. Quan, a la fi, es va aturar, desafiant, ens vam esmunyir dins la primera botiga que teníem a l’abast i que fou una llibreria. Només entrar, el dependent, un home eixut i de cabells blancs, ens va preguntar què desitjàvem. Al meu amic no se li va ocórrer res millor que demanar si tenia un exemplar de Mein Kampf. No sé què hagués demanat si, en lloc d’una llibreria, haguéssim entrat en una cotilleria.

El cas és que, sense donar temps a que l’home ens respongués, vam tocar el dos. Però l’ocell ja havia volat.

Llavors, decebut i intrigat a parts iguals, vaig preguntar al meu amic:

—Però què li has demanat a aquest home, si es pot saber?

—Doncs li he preguntat si tenia Mein Kampf —contestà amb tota naturalitat, com si li hagués demanat l’hora.

—Això ja ho sé, però què coi és —vaig insistir, incòmode per la meva ignorància.

—És un llibre sobre la vida i ideologia de Hitler, que ell mateix va escriure.

—I què significa el títol? —vaig preguntar.

—“La meva lluita” —respongué.

«Jo també podria escriure un llibre amb aquest títol sobre la meva vida amorosa», vaig pensar.

Des d’aquell dia, aquella noieta desconeguda i esquerpa va passar a ser, per a nosaltres, “la Mein Kampf”.

Però tot i el fracàs del primer intent d’aproximació, no vam defallir i vam decidir provar fortuna l’endemà, però amb una tàctica que consistiria en dir-li un alt i clar “adeu”, sense qualificatius.

Però arribat el moment, els dos babaus no van poder verbalitzar res. Semblàvem germans bessons afectats pel mateix mal: una atrofia cerebral que impedia la parla i fins i tot el raciocini. Malgrat tot, no vam donar-nos per vençuts i per esmenar aquella greu omissió, vam emprendre una frenètica carrera al voltant de l’illa de cases en sentit invers al de la marxa de la nostra preuada venus amb l’objectiu de trobar-nos-la de cara i poder, ara sí, dur a terme la nostra salutació.

Vam córrer com llebrers i aconseguirem l’objectiu, però només en part, ja que, per culpa dels nostres exhausts pulmons, el que sortí dels nostres llavis no sabria com definir-ho. Un so gutural, tal vegada? Una espiració agònica? Una sibilància asmàtica? Quelcom sortí, però totalment inintel·ligible. Ni nosaltres vam poder entendre aquell avortament fonètic que produïren les nostres cordes vocals. Un aeeeeu podria ser el més semblant al que vam aconseguir articular amb un esforç majúscul.

Ens vam avergonyir tant d’aquest nou i estrepitós fracàs, que vam decidir desaparèixer del mapa i —per no veure-la i que no ens veiés—, replegar-nos cap a una altra cantonada i sota un altre plàtan igual de gran i vell, per seguir amb les nostres cabòries i confidències sentimentals, com si res hagués passat.

A Mein Kampf no la vaig tornar a veure fins després de tres anys, uns dies abans de la nit de Reis. Jo passejava per la Gran Via, a la vora de les paradetes de joguines, quan la vaig distingir entre la gentada que ens envoltava. Aquest cop tampoc es van creuar les nostres mirades, però la vaig reconèixer d’immediat malgrat el canvi físic que havia sofert. Aquell cutis blanc, immaculat, quasi angelical, estava cobert de les cicatrius pròpies de l’acne, restant-li aquell atractiu que tant ens va captivar. Havia canviat; segurament tant com jo. Fins i tot el seu posat no era el mateix. Em va semblar trista i absent. I anava sola; com jo.

Per què m’haurà vingut ara a la memòria?

 

dilluns, 6 de juny de 2022

Si tornés a néixer...

 


La veia passar, tots els dies a la mateixa hora, sense que ella s’adonés de la seva presència, mig amagat en la portalada de sempre des que un matí d’hivern la va veure per primera vegada.

Al principi la seguia un tros del camí que recorria fins la parada d’autobús més propera. Més d’un cop va estar temptat de pujar-hi al seu darrera per completar el seu seguiment, però això li va semblar una pràctica més pròpia d’un assetjador que d’un enamorat. I és que, sense saber molt bé com ni per què, s’havia enamorat d’ella com un col·legial i ell ja tenia una edat, una edat més que suficient per estar casat i, fins i tot, per tenir fills, com feien la majoria de les persones.

Si bé ja s’havia resignat a no encetar una conversa amb ella, no podia deixar de veure-la a diari, fes fred o calor. Fins que un dia la va veure acompanyada. Aleshores va comprendre que havia arribat aquell moment tan esperat com temut, el moment d’abandonar els seus somnis, d’abandonar aquella portalada i tornar a la realitat. Perquè, malgrat la evident diferència d’edat, qui amb un mínim de seny voldria tenir relacions amb algú como ell?

De petit sabia que no era com la resta, però no arribava a valorar què significava aquella diferència ni quina importància tenia; només veia com el miraven els altres nens i com xiuxiuejaven amb les seves mares en veure’l passar agafat de la mà de la seva.

No fou fins molt més tard quan comprengué plenament les seves limitacions. Vull casar-me i tenir fills, li deia a sa mare; a la qual cosa aquesta contestava amb un mig somriure ple de tristor i de tendresa. És clar, fill, i tant que sí. Però per això he de trobar una noia como jo, ¿veritat?, afegia, sense rebre, aquest cop, cap mena de resposta.

Però és que quan la va veure per primera vegada, aquell matí, al tornar de comprar el pa, no va poder resistir-se al seu influx, fins que la crua realitat bufetejà la seva consciència. Mai no podré ser tan sols el seu amic —es va dir—, no amb aquesta minusvàlua. ¡Tot seria tan diferent si no fos como soc! Quina culpa tinc d’haver nascut amb la Síndrome de Down? Si tornés a néixer, segurament tot seria diferent.

 

dijous, 5 de maig de 2022

Una segona oportunitat

 


Mai he estat supersticiós, tant me fa un dia com un altre, un número o un color com qualsevol altre, però el meu viatge a Londres va estar a punt de fer-me canviar d’idea.

El cas és que, gràcies a un concurs, tingué la oportunitat de passar un cap de setmana a la capital anglesa amb totes les depeses pagades. La sortida des d’El Prat era un divendres, dia 13, pel matí, i la tornada el diumenge següent al vespre. Tot els meus amics em digueren que no hi anés, que un divendres 13 em portaria mala sort, potser s’estavellaria l’avió o cauria mort en un atemptat yihadista al mig de Trafalgar Square. Evidentment, no els vaig fer cas.

El dia del viatge, malauradament, em vaig despertar més tard del compte. L’alarma del mòbil no va sonar. S’havia quedat sense bateria. Pel que sembla no el vaig posar a carregar per la nit, com sempre faig. Després vaig haver de dutxar-me amb aigua freda. No hi va haver manera ni temps per solucionar-ho. A continuació, amb els nervis, em vaig tacar la camisa amb el cafè. I quan ja era al carrer, em vaig adonar que duia les sabates desaparellades, amb la qual cosa vaig haver de tornar a pujar per canviar-me-les. No vaig perdre el vol de miracle. Un cop assegut al meu seient, vaig pensar amb el que m’havien dit els amics, però tot em va semblar un seguit d’infortunis casuals.  

Un cop a Londres, tant bon punt vaig deixar les maletes a l’habitació de l’hotel, em vaig disposar a recórrer la ciutat de pam a pam. Si volia veure-ho tot, m’havia d’afanyar.

Palplantat davant dels ascensors, no hi havia manera que arribés cap ni un fins a la meva planta, la número tretze —es veu que en aquest hotel no hi han supersticions que valguin— i vaig haver de baixar corrent les escales, torçant-me un turmell degut a una mala relliscada. Vaig caure i, en la caiguda, s’obrí la motxilla abocant per terra tot el seu contingut. A la meva Nikon se li va trencar l’objectiu. Ja no podria deixar cap imatge de la meva visita!

Quan, per fi, coixejant i maleint la meva mala sort, vaig arribar al vestíbul, no vaig veure el coi de rètol groc avisant que el terra estava mullat, així que vaig patir una altra relliscada amb la que gairebé em trenco coll i barres.

Però encara mancava la traca final, ja que, corrent, coixejant i amb el cul adolorit per la trompada, al anar a creuar el carrer, un taxi va sortir del no-res, em va envestir com un brau i em llançà pels aires sense donar-me temps a comprendre què em passava.

I ara estic aquí, després d’una setmana de l’accident, amb benes i escaioles per tot arreu, ajagut en un llit de l’habitació 1313 del Saint Thomas Hospital. I és que, tot i que m’ho varen advertir una i mil vegades, no vaig recordar, abans de baixar de la vorera, de mirar a la dreta.

Quan m’hagi restablert, com em dic Pep que hi tornaré a venir. En aquesta vida sempre he buscat les segones oportunitats. Hi ha qui creu en aquest proverbi tan ximple que diu que mai les segones parts foren bones. Però en el meu cas què podria anar pitjor? A més, vull demostrar als ocells de mal averany que tinc per amics que ser supersticiós és una bestiesa pròpia d’ignorants. Quan torni, això sí, no triaré, per si de cas, un dimarts ni un divendres 13, ni res que faci presagiar problemes, no sigui que la malastrugança en la que no crec sigui com les meigas.

 

dissabte, 23 d’abril de 2022

El vell pallasso

 


Quan de petit deia que de gran volia ser pallasso, tots se’n reien, pensaven que era cosa de criatures; ja se sap, aquests tipus de coses que es diuen sense pensar, com vull ser policia, bomber, astronauta o pilot de carreres.

Tanmateix, la seva insistència acabà fent pensar als seus pares que aquell desig ben bé podria ser degut a una verdadera vocació. I així, aquell nen, amb els anys, esdevingué un famós pallasso.

Ara ja du cinquanta anys de professió, des que s’enrolà en aquell circ desmarxat que va passar pel poble l’estiu del 70, i la veritat és que li va anar prou bé. Aprengué l’ofici com si hagués nascut per pallasso i el públic aplaudia d’allò més els seus números còmics en solitari a l’estil del seu idolatrat Charlie Rivel.

Després de molts anys d’anar de circ en circ, tan bon punt començaren a aparèixer els primers signes de feblesa, començà també la decadència, el declivi propi d’una vellesa incipient, la pèrdua de la fama que tant li costà guanyar, per caure, finalment, en l’oblit del públic i acabar sota la vella i deslluïda carpa d’aquest circ de mala mort.

A punt de complir els seixanta-vuit, no passa d’ésser un més d’una estrafolària troupe de pallassos, d’aqueixos que, amb les cares emblanquinades, amaguen el seu veritable semblant i el seu autèntic esperit d’artista frustrat, intentant fer riure a la canalla i a la gent gran amb ànima d’infant.

És la típica historia del pallasso trist, que riu per fora mentre plora per dins, ridi pagliaccio, de qui porta una existència en la qual s’ha instal·lat la pena i el dolor. Però al Gran Ronald o, el que és el mateix, a en Juan López Romero, el què li dol i corroeix, tant o més que l’oblit, és la soledat.

Dones hagueren en sa vida transhumant i a totes les va perdre per voler saltar d’una pista a una altra més gran, d’un cartell a un altre més gros, per voler passar de conegut a famós, de guanyar-se bé la vida a fer molts diners, de rebre aplaudiments a aconseguir ovacions, de passar, en definitiva, de ser Ronald el pallasso a El Gran Ronald. I per tot això, hagué de deixar anar llast i fer el camí en solitari.

En arribar al final de la seva carrera, sol i sense més companyia que el seu lloro, gairebé tan vell com ell, i essent un perfecte desconegut per a les noves generacions, pensà que encara podia tenir un moment de glòria, la seva gran actuació, i decidí dur a terme un número amb què el recordarien per sempre.

L’última nit en què El Gran Circo Impala oferia el seu espectacle en aquella petita ciutat de províncies, tornaria a ser El Gran Ronald. Introduiria un número inèdit i inesperat que deixaria astorat al públic i del que se’n parlaria per molts anys. Seria en el moment més esbojarrat de l’actuació, durant la batussa de pantomima amb els seus companys d’ofici, en la que fingia fotre’s un tret amb aquella vella pistola de salva manegada per a que sortís un raig d’aigua tintada de vermell.

Així doncs, arribat el moment, després d’accionar l’estri, amb mà trèmula, una detonació inusualment forta llançà el cos del vell pallasso contra l’arena, que es tenyí de roig, amb una sang tan real i abundosa com l’amargor que Juan López Romero duia guardada des de feia massa temps.


dijous, 7 d’abril de 2022

La sospita

Aquest relat tenia com a consigna  la frase "de sobte, tot va cobrar sentit". I això és el que em va sortir:



Feia molt de temps que m’ensumava que el meu marit m’era infidel o, en el millor dels casos, que duia entre mans algun negoci tèrbol. Els seus retards inexplicables al tornar del treball, a hores intempestives, i sobretot les seves freqüents absències els dissabtes pel matí demostraven que m’amagava algun secret inconfessable.

Per molt que l’interrogava, no hi havia manera de treure-li res convincent. Tot excuses. Que si el seu cap era un explotador intransigent, que tot ho volia en un temps record, que si se li acumulava la feina i no tenia més remei que anar al despatx fins i tot els caps de setmana si era necessari. I així tot un seguit de mentides que em treien de polleguera. I como els homes no saben mentir, cada cop que el posava entre l’espasa i la paret, les seves orelles envermellien com dos pebrots —dels vermells és clar— i un tic nerviós li feia tremolar les parpelles.  No calia sotmetre’l al detector de mentides ni injectar-li el sèrum de la veritat. Ell solet es delatava. Però de paraula, ni una.

Creient que hi havia una dona pel mig, vaig tafanejar el seu mòbil, a veure què trobava. I entre els seus contactes hi havia una tal ANA, així, en majúscules, amb la que havia tingut, pel que semblava, moltes converses telefòniques. Com no tenia WhatsApp no vaig poder veure cap missatge, ni escrit ni oral. Enfurismada, pensant que em prenia per una brètola cornuda, vaig decidir seguir-lo allà a on anés en aquestes escapades de cap de setmana.

Era un dissabte gris, com el meu ànim. Plovia i feia un fred que pelava. ¡Cagondena! L’home del temps ben be me la va fotre. «Sol i núvols i, com a molt, quatre gotes». ¿Quatre gotes? I una merda, un temporal en tota regla. Plovia a bots i barrals. I per què em queixo? Doncs perquè ell anava en el nostre atrotinat Renault Clio, que encara funciona prou be, i jo vaig haver d’agafar la Vespino que feia un munt d’anys que teníem arraconada al garatge.

L’animaló motoritzat de dues rodes, per sort, no em va fallar, però Déu n’hi do la feinada que tingué per a no perdre de vista el Clio, que semblava que em volia fer la punyeta. Afortunadament, l’aiguat impedia circular a més de trenta per hora, de manera que vaig reeixir en el meu intent d’arribar just a temps.

L’edifici en què va entrar el meu marit no era pas el de la seva oficina. Coneixia molt bé on treballava. La de vegades que l’havia hagut d’esperar a la sortida quan només era el meu promès! Així doncs, què hi anava a fer allà? Era on vivia la gata maula de la seva amant? O potser era el centre d’operacions dels seus afers il·legals? La màfia, potser? No, no podia ser això, el diners haguessin rajat com l’aigua de l’aixeta i, en canvi, anàvem més aviat justets. Ben pensat, m’hauria emprenyat molt més que es tractés d’una casa de barrets que, posem per cas, la seu d’una lògia maçònica. Amb prou feines arribem a fi de mes i ell gastant-se els calés en donotes. Malparit!

L’espera fou de l’alçada d’un campanar: gairebé tres hores aixoplugada sota la marquesina d’una parada d’autobús. Un polvo no necessita tant de temps, caram! A sobre, no me’l podia imaginar en aquesta tessitura, el molt fastigós.

Però finalment aparegué per la porta. No anava sol, uns quants individus, amb pinta sospitosa, l’acompanyaven. Fins que es van separar i cadascú prengué una direcció diferent. Ell duia a la mà un portafolis que no li havia vist mai. El vaig seguir sense que se n’adonés. Tant bon punt va obrir la porta del cotxe m’hi vaig llençar a sobre. Esporuguit pel ensurt, va fer un crit i el maletí se li esmunyí de les mans, cosa que vaig aprofitar per fer-lo meu. El seu contingut hauria d’explicar l’estrany comportament del meu marit. Seria la prova del delicte. El que vaig trobar, en l’obrir-lo, em va sorprendre d’allò més: una estranya màscara, com la que havia vist en alguna pel·lícula o documental, no ho recordava, i un munt de papers amb un segell al damunt on posava, en tinta vermella, Agrupació Nacional Anonymous. Agrupació Nacional Anonymous? ANA!!

De sobte, tot va cobrar sentit.



dijous, 3 de març de 2022

El poble i el riu

 


Hi ha qui diu que alguns dels nostres records infantils més arrelats probablement mai succeïren de la forma en què els recordem, i s’allunyen de la realitat tant més quan més petits érem en el moment dels fets.

Sigui com sigui, han passat més de seixanta anys i recordo com si fos ahir el primer cop que vam anar a banyar-nos, els meus pares i les meves germanes, al riu Ebre. Però, sobretot, recordo l’esglai que em produí la remor del corrent que se sentia, ja de lluny, en baixar pel camí que conduïa a un petit i poc profund  rabeig a on el riu formava una petita platja de sorra fina.

Aquell so, que anava en augment a mida que ens aproximàvem a la riba, em provocà un neguit i, al mateix temps, una emoció incontrolable, l’emoció del descobriment, de l’aventura.

Aquests records, em situen a Escatrón, un petit municipi de la província de Saragossa, a on anàrem a estiuejar convidats pel meu oncle Ramón, català de naixement i aragonès d’adopció, propietari de l’única Fonda del poble, situada al carrer principal, un carrer ample però de terra, de manera que el vent, quan bufava, arrossegava una gran polseguera i boles de matolls secs que, rodolant amunt i avall, oferien una imatge que em recordava a les pel·lícules del Far West.

Escatrón, a ulls d’un nen de ciutat com jo, era un lloc que oferia moltes possibilitats de gaudir del contacte amb la natura. I la fonda, a part d’ésser la nostra residencia estiuenca, fou el punt de partida de les meves aventures, compartides amb l’únic nen amb qui vaig fer amistat, fill d’un guàrdia civil, que vivia a la Casa Cuartel que hi havia tot just al davant. 

Si un riu dona vida, en aquest cas també va donar a Escatrón prosperitat gràcies a la central tèrmica que es construí, a mitjans dels anys cinquanta, a uns pocs kilòmetres més amunt i que atragué una bona quantitat de treballadors, els quals es van instal·lar a l’anomenat Poblado, un barri de cases d’una planta construït per la Central per als seus treballadors. I a aquest barri el van seguir diverses mostres de modernitat: la piscina municipal, el cinema —on vaig veure 20.000 leguas de viaje submarino— i El Club, un local exclusiu pels socis, a on tots els dissabtes feien ball i on anaven les noies casadores per veure si Cupido les lligava amb algun dels joves nouvinguts.

D’acord amb el que he dit al principi. no sabria dir si el que recordo d’aquell estiu és fidel a la realitat o fruit de la meva incommensurable imaginació infantil: el riu immens, cabalós i furiós, l’illa selvàtica em mig d’aquell corrent d’aigua traïdora, els remolins de la qual, deien, havien xuclat a més d’un nadador inexpert o imprudent.

Per la nit, recordo l’udol de les òlibes que habitaven un dels campanars de la propera ermita abandonada, que no em deixaven dormir, ja que, segons deia una de les meves germanes, que gaudia atemorint-me amb històries de por, aquestes aus rapinyaires de vida nocturna, atacaven a les persones mentre dormien, buidant-los les conques dels ulls en un tres i no res, i tancar les finestres de poc serviria perquè podien entrar per qualsevol escletxa. Se’m feia molt difícil dormir amb aquesta imatge al cap. Que n’era d’innocent!

Però també recordo aquelles divertides ocasions en què en el bar de la fonda s’organitzava, els dissabtes al vespre, un espectacle de varietats —al que no se’m permetia assistir, però que jo veia d’amagatotis—, suposo que sota l’atenta mirada i el vistiplau dels representants de l’església i de la guàrdia civil.

I és ben curiós com, al igual que les imatges i els sons, les olors també queden gravats a la memòria, de manera que encara sento el flaire dolç de la pastisseria que hi havia just al costat de la fonda, olors a nata i merenga.

Per a mi tot era emocionant, grandiós i sorprenent, i jo petit i influenciable. Així, l’excursió que vàrem fer a l’illa del riu fou com explorar la selva amazònica: la muda de les serps, enganxada a les roques, era el rastre de besties perilloses; el salt d’aigua que vàrem haver de travessar esdevenia una gran cascada; els troncs sobre els quals vàrem caminar per arribar a la illa, la corda de l’agosarat equilibrista creuant l’abisme; la brisa del riu, un vendaval que posava en perill el nostre precari equilibri. Tot plegat, una aventura intensa i excitant.


Quan, fa uns quants anys, vaig tornar a Escatrón, després de més de sis dècades, el que vaig trobar no es corresponia amb el que m’havia quedat gravat a la ment. Els anys no només han transformat l’aspecte del poble —nous edificis, nous carrers, rotondes i carreteres d’accés—, sinó que també han esquinçat la imatge idíl·lica del poble en el que un nen de set anys visqué una de les vacances més recordades de la seva infància.

La caserna de la guàrdia civil i la pastisseria fa anys que ja no hi són, del Poblado ni rastre, i la fonda ha estat dividida en tres cases. Amb raó no la vaig reconèixer a la primera. L’únic edifici que ha guanyat amb el temps és l’ermita, que ara llueix restaurada, i a la que s’accedeix per una gran escalinata en lloc de la pujada pedregosa que hi havia quan servia d’habitatge a les òlibes.

El riu és l’únic que segueix, com no, al seu lloc, provocador i majestuós, amb la seva marxa lenta i solemne, però els voltants ja no són com els recordava. Per molt que ho vaig intentar, no vaig trobar el baixant cap al riu ni la nostra zona d’esbarjo, de tan canviada com estava la riba, plena d’arbusts i matolls. L’illa selvàtica i sinistra es veu molt més propera i menys tenebrosa. És, fa temps que ho sé, una illa fluvial formada per l’acumulació de sediments que el riu arrossega en aquella zona de meandres. I què dir del salt d’aigua? Doncs que és un desnivell del riu en una zona de molt poca profunditat, a on les pedres i roques que emergeixen de l’aigua —que devien fer de pilars per als troncs de la meva infantesa— formen una petita presa de corrent ràpid. La seva moderada amplada permetria creuar aquest tram de riu —el braç més estret dels dos en què es bifurca i que abracen l’illa— sense necessitat de cap passarel·la de troncs, saltant de pedra en pedra i de roca en roca, això sí, amb una mica de cura, per no prendre mal i, sobretot, amb unes bones botes d’aigua.

Així doncs, vaig comprovar, amb tristor, que la realitat, en aquest cas, no supera a la ficció. Per tant, prefereixo quedar-me amb els records infantils que em venen a la memòria. Voldria creure que aquella visita no resultà tal com l’he descrit i que Escatrón i el seu riu encara formen part inalterable d’aquell indret i d’aquella època en la qual vaig viure un estiu ple de miratges i fantasies.


dijous, 3 de febrer de 2022

I tot per haver tret la palleta curta

 


Feia molt anys que no veia nevar tan copiosament. És una cortina blanca que no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. Fa un fred que pela. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan inhòspit? Ben bé que ho sé: Una bogeria dels meus dos amics de l’ànima a la que m’he vist empès, a contracor.

Teníem queviures més que suficients. L’alimentació no era, doncs, un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. «Tot ho tenim controlat», digué en Quim. «Nosaltres ens encarreguem de tot», afegí en Pep. «Tu només has de dur el cotxe», digueren tots dos, per acabar de convèncer-me.

Ningú va pensar, però, en la llenya. Ens ho hem jugat a palletes i m’ha sortir la curta. Així doncs, m’ha tocat a mi resoldre el problema. Però com soc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara soc aquí, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble més proper. He hagut d’anar a peu —què són sis kilòmetres?— perquè el meu cotxe no està preparat per a aquest gruix de neu. «L’únic de què t’havies d’ocupar i, ves per on, t’oblides de les cadenes», m’han recriminat, amb raó, aquells dos. Però això és el que passa quan una cosa es fa de mala gana.

No para de nevar i s’està fent fosc. No sé què és pitjor, si la neu o la foscor. Ara encara hi veig menys. Em recorda quan, de menut, em vaig perdre de nit al bosc. Quina por que vaig passar! Però, a diferència de llavors, avui no hi ha ningú que vingui a buscar-me.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos i no trobo cap senyal que m’orienti. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat i començo a preocupar-me de debò.

Quin fred fa! Tinc les mans i els peus com el glaç. Quasi no me’ls sento. Les cames no em responen. Cada cop em costa més avançar.

Mai m’hagués imaginat acabar així, ajagut damunt d’un llit de gel i amb la neu com a llençol. O potser com a taüt? Què deuen fer en Quim i en Pep? Hauran sortit a buscar-me? Em trobaran? Arribaran a temps? Tinc molta son. Se’m tanquen els ulls. No sento res. Diuen que la mort per congelació és dolça.

I tot per haver tret la palleta curta. Mala sort la meva.