dijous, 8 de desembre de 2022

Records del parvulari

 


Recordo com si fos avui el dia que la senyoreta de pàrvuls em va castigar. Vaig haver de seure amb les nenes. Però el pitjor fou que vaig haver de compartir taula amb qui seria la responsable del primer atac a la meva autoestima i que vaig patir el meu primer entrebanc amb l’autoritat.

—Mama, una nena s’ha quedat amb la meva caixa de llapis de colors! —Li ho vaig dir tremolant. Sabia que allò no quedaria així. A més, era una capsa de llapis colors Alpino, poca broma, que tot just m’havia comprat pocs dies abans.

—Però, per què has deixat que te’ls prengués? No li ho has dit a la senyoreta?

—No me’ls ha pres, no me’ls ha volgut tornar —creia que no era el mateix que m’hagués deixat robar que no pas no haver sabut defendre el que era meu.

—Però per què? —insistí la mare. Cada cop em sentia més culpable i més desvalgut.

—Hem hagut de pintar junts. Ella s’havia oblidat de portar els seus i en acabar la classe se’ls ha quedat. Els hi he demanat però llavors s’ha posat a cridar dient que eren seus.

—I què ha fet la senyoreta? —ma mare insistia i jo em temia el pitjor quan entrés en escena el paper de la mestra com a àrbitre.

—Doncs quan li ha preguntat si eren seus, s’ha posat a plorar dient que sí. Llavors, la senyoreta m’ha agafat pel braç i m’ha dit, molt enfadada, que digués la veritat o em castigaria. Jo li he dit que eren de la nena perquè no em castigués —la veritat fou que la seva mirada acusadora em produí tal desgavell emocional que preferí perdre el que era meu que seguir endavant amb aquella situació tan violenta que només podia empitjorar.

Com era d’esperar, ma mare anà a l’escola per aclarir el malentès i, gràcies als seus dots de persuasió —per dir-ho suaument—, aconseguí les disculpes de la senyoreta i que la nena lladre i mentidera em retornés el que quedava d’una caixa de llapis de colors, que no era molt i el que restà semblava sortit de les restes d’un naufragi. Com pogué aquella criatura arrasar amb tot el meu arsenal pictòric en un dia?

El cas és que aquella criatureta es quedà sense els llapis però, també, sense càstig. Aquesta fou les primeres dues ensenyances en la meva curta existència: que hi ha qui, per sortir-se amb la seva, no dubta a utilitzar els crits i l’enganyifa, i que els veritables culpables no sempre reben el merescut càstig.

 

dijous, 3 de novembre de 2022

Colors

En la darrera trobada d'escriptura, a la biblioteca de Molins de Rei, la consigna fou escriure un text que tractés, directa o indirectament, dels colors. Aquesta ha estat la meva aportació.


Al poc de néixer jo, la meva mare, angoixada per la precària situació econòmica familiar, feia creure al meu pare que sortia a buscar feina, però el que feia en realitat era pidolar. El pare ho va descobrir quan un dia, camí de l’oficina de col·locació, se la va trobar asseguda al terra lluint un rètol que deia: Soc vídua, estic a l’atur i no puc donar de menjar als meus quatre fills—en realitat només n’érem dos, la meva germana gran i jo—. Als seus peus, una caixeta de cartró contenia unes quantes monedes de deu, vint i cinquanta cèntims. Al meu pare —astorat, esgarrifat, avergonyit i no sé quantes coses més—, amb la cara més blanca que el paper de fumar, li va donar una ombra d’infart i el van haver de dur a l’hospital. La mare, que el va acompanyar dins l’ambulància, anava comptant, segons veié el pare, que encara conservava un fil de lucidesa, els guanys d’aquell matí de “feina”. 

Cap de les excuses que li posà la seva dona, plorosa, li valgué al meu pare per justificar-la, convençut de que havia perdut el seny o que patia una seqüela del que anomenen depressió postpart.

Un cop superat aquest ensurt, en sortir de l’hospital, el pare, encara trasbalsat, ensopegà, caigué per les escales i es trencà una cama. Cap a dins de nou i al cap d’una bona estona cap a casa amb l’extremitat enguixada fins l’engonal. I així durant tres mesos, amb la qual cosa la situació econòmica de la família composta per cinc membres, comptant amb l’àvia paterna, sí que va rebre un cop fort. La mare, ara amb motius, va haver de tornar a pidolar amb el coneixement —que no consentiment— del pare, que, vermell com un perdigot, s’enfilava per les parets.

Quan, a la fi, tot es va normalitzar, el pare amb una bona feina i la mare treballant cosint a casa —això sí que se li donava bé—, l’àvia es va morir de vella. La vam trobar asseguda en el seu balancí, groga com la cera. Si això, per si mateix ja va ser dolorós, el que més ens va trasbalsar va ser descobrir, entre les seves pertinences a la vella calaixera de fusta corcada, un fotimer de bitllets de mil pessetes. Aquesta troballa ens dugué a començar una frenètica recerca de diners per tots el racons de la seva habitació. Pel cap baix en vam trobar un milió de les antigues pessetes, que encara, per sort, es podien bescanviar per euros al Banc d’Espanya.

No ens ho podíem creure. Tant garrepa com havia estat en vida, tot i veient les nostres necessitats econòmiques, i ella amuntegant calés.  Però, d’on havien sortit tants bitllets verds si la pensió de viudetat de l’àvia era molt minsa?

Aquest misteri es va aclarir en trobar un feix de cartes lligades amb una cinta de color rosa, una correspondència que l’àvia havia mantingut durant molts anys amb un suposat amant. L’home, que per motius socials i morals de l’època no va poder tenir relacions més íntimes amb ella, li havia anat regalant joies que l’àvia s’hauria anat venent a poc a poc. No hi vam trobar altra explicació.

Així que la meva venerable àvia havia mantingut una relació amorosa que li havia reportat, al cap del temps, uns bons calerons. L’home, vam suposar, deuria ser mort per ser tan o més vell que la seva amant epistolar. Però en això ens vàrem equivocar. Quan ja feia uns mesos del traspàs de l’àvia, ens va venir a veure. La seva inesperada visita va resultar en una nova sorpresa. L’home, Ramón es deia — «però ella sempre em deia Ramonet»—, estava tan pelat que ens va demanar si li podíem tornar les joies amb les quals havia obsequiat la seva estimada, i ara finada, amant durant tot el temps que durà l’idil·li. «Al cap i a la fi ja no les necessitarà», digué tan tranquil.

Però el sis mil euros feia poc que havien volat en l’entrada d’un cotxe nou.

No el podíem fer entrar en raó. No volia tocar el dos amb les mans buides. Per més que ens va voler fer pena —l’imminent desnonament del pis a on vivia, la seva miserable pensió com autònom que no li arribava per a més d’un àpat al dia, i un reguitzell de desgràcies— no veiem la manera d’apaivagar la seva exasperació ni de trobar una solució mínimament satisfactòria per ambdues parts.

D’això han passat dues setmanes. En Ramon —ara vol que li diem Ramonet— va haver de deixar casa seva i ara viu amb nosaltres ocupant el lloc —físic, no pas el sentimental— de l’àvia. La mare està negra veient com en Ramonet es passeja amunt i avall amb el seu batí de color de gos com fuig i amb pudor a tabac, i com es posa morat endrapant com un lladre. Esperem, però, que la presència d’aquest home —que té a prop de noranta anys—duri poc i faci un pet com una gla.

Amb tot això, podeu veure que a casa nostra les hem vist de tots colors.


dijous, 6 d’octubre de 2022

La daga

 


Recordo quan el meu pare m’ho va explicar. Jo deuria tenir uns cinc anys. No m’ho podia creure, però em va jurar que era del tot cert.

—A la nostra família —començà a dir— hi ha una mena de maledicció que consisteix en que quan el pare compleix els seixanta-cinc anys el fill primogènit en fa vint-i-cinc. I així serà també en el nostre cas.

—Però què té això de dolent? —li vaig preguntar.

—Doncs que, inexplicablement, aquell mateix dia el pare mor i, d’aquesta manera, el fill ocupa el seu lloc en el tron. I així ha estat generació rere generació. I així serà quan tu en facis vint-i-cinc. Ja ho tinc assumit, no posis aquesta cara.

El cas és que el dia del meu vint-i-cinquè aniversari, no es va complir el que havia pronosticat el meu pare. Jo m’havia estat preparant tots aquell anys per regnar i tot se’n va anar en orris sense cap explicació. Ni el meu pare s’ho podia creure. Però se’l veia alleugerit per haver trencat el que ell considerava un destí familiar inevitable.

Per tant, vaig haver d’intervenir per corregir aquesta greu anomalia.

Tan supersticiós era el pare i tantes vegades havia pronosticat públicament la seva fi, que tothom va creure que la seva mort fou voluntària per no trencar el rumb de la nissaga familiar, cosa que podria tenir conseqüències nefastes per a tota la família, tant l’actual com la futura.

La daga amb la qual suposadament es va treure la vida era la que ha anat passant de pares a fills des de temps immemorials, una daga que el pare guardava gairebé amb devoció en un cofre.

Recordo que quan vaig alçar l’arma assassina, mentre ell dormia, un tro ressonà per tot el castell. Un mal auguri o un senyal de complaença des del més enllà per haver complert el que estava escrit? Sigui com sigui, des de llavors, els trons em produeixen un esglai terrible. Em recorden el que encara em turmenta i no puc oblidar.

Demà el meu fill complirà vint-i-cinc anys i jo seixanta-cinc. Mai no li he explicat què comporta aquesta maleïda coincidència i crec que la meva dona tampoc. Li ho vaig prohibir. Si el malefici es tornés a incomplir, no voldria que accedís al tron como jo ho vaig fer.

Fa dies que em desperta un tro i a continuació sento aquella música que em posa els pèls de punta, la que va sonar en el sepeli del meu progenitor. M’incorporo i tot el llit és ple de sang. Sé que es tracta d’una al·lucinació, però sembla tan real... Què voldrà dir tot plegat? Només és un malson o una advertència?

Aquesta matinada he tornat a reviure la mateixa terrorífica experiència. Però aquest cop un mal auguri m’ha colpit de sobte. M’he aixecat d’una revolada i he baixat al soterrani. He obert el cofre amb mans tremoloses. El meu pressentiment s’ha fet realitat: la daga havia desaparegut.

Aquesta tarda, després de la celebració del nostre aniversari, he preguntat al meu primogènit si sabia on era la daga familiar.

—Ho ignoro, pare —m’ha dit. Ras i curt. I m’ha deixat palplantat al mig del saló, mentre els convidats marxaven.

Però no m’ho crec. Sé que s’ha fet l’innocent. Sospito que la té ell per perpetrar el mateix acte criminal que jo vaig fer avui fa quaranta anys. Llavors he decidit que si en acabar el dia jo no moria de sobte i de mort natural, com marca el malefici, per la nit barraré la porta del meu dormitori. Quan li ho he explicat a la meva muller, m’ha mirat amb una expressió que no he sabut interpretar. M’ha semblat percebre en els seus llavis un somriure maliciós.

 

dijous, 7 de juliol de 2022

Mein Kampf

En la darrera trobada d’escriptura d’un grup de lletraferits i que té lloc cada mes a la biblioteca de Molins de Rei, ens vam proposar escriure un text sobre l’adolescència. El meu  hagués pogut ser profund, filosòfic i reflexiu, com podria fer pensar, sobre aquesta etapa de la meva vida. En lloc d’això, vaig optar per un text basat en una anècdota real. I és que l’adolescència ens du, com és natural, molts records, uns de bons i d’altres no tant. Esprement la meva memòria a la recerca d’alguna anècdota mereixedora de ser contada per distreure la concurrència, vaig acabat triant una, de tipus romàntic i alhora grotesc, que va tenir com a coprotagonista una noieta que, a falta d’un nom conegut, va ser batejada amb el malnom de Mein Kampf.



Alta, rossa, ulls blaus i pell clara, passava cada tarda pel davant nostre. Per l’uniforme que duia sabíem que estudiava al col·legi de monges de la Gran Via, un conegut casalot modernista. Des del nostre observatori, sota un enorme plàtan d’una cantonada a mig camí de casa, el meu amic Xavier i jo la veiem caminar, tibada i cofoia, amb el llibres premuts contra el pit com si tingués por que els hi volguessin robar. Malgrat que es sabia observada, mai es van creuar les nostres mirades.

Després d’un temps veient-la passar, vam decidir seguir-la i descobrir on vivia. Cosa d’adolescents amb les hormones trasbalsades.

Al primer intent d’espionatge, però, ja s’adonà que anàvem al seu darrere. Ella s’anava girant tot sovint i nosaltres jugàvem a la dissimulació més grollera. Quan, a la fi, es va aturar, desafiant, ens vam esmunyir dins la primera botiga que teníem a l’abast i que fou una llibreria. Només entrar, el dependent, un home eixut i de cabells blancs, ens va preguntar què desitjàvem. Al meu amic no se li va ocórrer res millor que demanar si tenia un exemplar de Mein Kampf. No sé què hagués demanat si, en lloc d’una llibreria, haguéssim entrat en una cotilleria.

El cas és que, sense donar temps a que l’home ens respongués, vam tocar el dos. Però l’ocell ja havia volat.

Llavors, decebut i intrigat a parts iguals, vaig preguntar al meu amic:

—Però què li has demanat a aquest home, si es pot saber?

—Doncs li he preguntat si tenia Mein Kampf —contestà amb tota naturalitat, com si li hagués demanat l’hora.

—Això ja ho sé, però què coi és —vaig insistir, incòmode per la meva ignorància.

—És un llibre sobre la vida i ideologia de Hitler, que ell mateix va escriure.

—I què significa el títol? —vaig preguntar.

—“La meva lluita” —respongué.

«Jo també podria escriure un llibre amb aquest títol sobre la meva vida amorosa», vaig pensar.

Des d’aquell dia, aquella noieta desconeguda i esquerpa va passar a ser, per a nosaltres, “la Mein Kampf”.

Però tot i el fracàs del primer intent d’aproximació, no vam defallir i vam decidir provar fortuna l’endemà, però amb una tàctica que consistiria en dir-li un alt i clar “adeu”, sense qualificatius.

Però arribat el moment, els dos babaus no van poder verbalitzar res. Semblàvem germans bessons afectats pel mateix mal: una atrofia cerebral que impedia la parla i fins i tot el raciocini. Malgrat tot, no vam donar-nos per vençuts i per esmenar aquella greu omissió, vam emprendre una frenètica carrera al voltant de l’illa de cases en sentit invers al de la marxa de la nostra preuada venus amb l’objectiu de trobar-nos-la de cara i poder, ara sí, dur a terme la nostra salutació.

Vam córrer com llebrers i aconseguirem l’objectiu, però només en part, ja que, per culpa dels nostres exhausts pulmons, el que sortí dels nostres llavis no sabria com definir-ho. Un so gutural, tal vegada? Una espiració agònica? Una sibilància asmàtica? Quelcom sortí, però totalment inintel·ligible. Ni nosaltres vam poder entendre aquell avortament fonètic que produïren les nostres cordes vocals. Un aeeeeu podria ser el més semblant al que vam aconseguir articular amb un esforç majúscul.

Ens vam avergonyir tant d’aquest nou i estrepitós fracàs, que vam decidir desaparèixer del mapa i —per no veure-la i que no ens veiés—, replegar-nos cap a una altra cantonada i sota un altre plàtan igual de gran i vell, per seguir amb les nostres cabòries i confidències sentimentals, com si res hagués passat.

A Mein Kampf no la vaig tornar a veure fins després de tres anys, uns dies abans de la nit de Reis. Jo passejava per la Gran Via, a la vora de les paradetes de joguines, quan la vaig distingir entre la gentada que ens envoltava. Aquest cop tampoc es van creuar les nostres mirades, però la vaig reconèixer d’immediat malgrat el canvi físic que havia sofert. Aquell cutis blanc, immaculat, quasi angelical, estava cobert de les cicatrius pròpies de l’acne, restant-li aquell atractiu que tant ens va captivar. Havia canviat; segurament tant com jo. Fins i tot el seu posat no era el mateix. Em va semblar trista i absent. I anava sola; com jo.

Per què m’haurà vingut ara a la memòria?

 

dilluns, 6 de juny de 2022

Si tornés a néixer...

 


La veia passar, tots els dies a la mateixa hora, sense que ella s’adonés de la seva presència, mig amagat en la portalada de sempre des que un matí d’hivern la va veure per primera vegada.

Al principi la seguia un tros del camí que recorria fins la parada d’autobús més propera. Més d’un cop va estar temptat de pujar-hi al seu darrera per completar el seu seguiment, però això li va semblar una pràctica més pròpia d’un assetjador que d’un enamorat. I és que, sense saber molt bé com ni per què, s’havia enamorat d’ella com un col·legial i ell ja tenia una edat, una edat més que suficient per estar casat i, fins i tot, per tenir fills, com feien la majoria de les persones.

Si bé ja s’havia resignat a no encetar una conversa amb ella, no podia deixar de veure-la a diari, fes fred o calor. Fins que un dia la va veure acompanyada. Aleshores va comprendre que havia arribat aquell moment tan esperat com temut, el moment d’abandonar els seus somnis, d’abandonar aquella portalada i tornar a la realitat. Perquè, malgrat la evident diferència d’edat, qui amb un mínim de seny voldria tenir relacions amb algú como ell?

De petit sabia que no era com la resta, però no arribava a valorar què significava aquella diferència ni quina importància tenia; només veia com el miraven els altres nens i com xiuxiuejaven amb les seves mares en veure’l passar agafat de la mà de la seva.

No fou fins molt més tard quan comprengué plenament les seves limitacions. Vull casar-me i tenir fills, li deia a sa mare; a la qual cosa aquesta contestava amb un mig somriure ple de tristor i de tendresa. És clar, fill, i tant que sí. Però per això he de trobar una noia como jo, ¿veritat?, afegia, sense rebre, aquest cop, cap mena de resposta.

Però és que quan la va veure per primera vegada, aquell matí, al tornar de comprar el pa, no va poder resistir-se al seu influx, fins que la crua realitat bufetejà la seva consciència. Mai no podré ser tan sols el seu amic —es va dir—, no amb aquesta minusvàlua. ¡Tot seria tan diferent si no fos como soc! Quina culpa tinc d’haver nascut amb la Síndrome de Down? Si tornés a néixer, segurament tot seria diferent.

 

dijous, 5 de maig de 2022

Una segona oportunitat

 


Mai he estat supersticiós, tant me fa un dia com un altre, un número o un color com qualsevol altre, però el meu viatge a Londres va estar a punt de fer-me canviar d’idea.

El cas és que, gràcies a un concurs, tingué la oportunitat de passar un cap de setmana a la capital anglesa amb totes les depeses pagades. La sortida des d’El Prat era un divendres, dia 13, pel matí, i la tornada el diumenge següent al vespre. Tot els meus amics em digueren que no hi anés, que un divendres 13 em portaria mala sort, potser s’estavellaria l’avió o cauria mort en un atemptat yihadista al mig de Trafalgar Square. Evidentment, no els vaig fer cas.

El dia del viatge, malauradament, em vaig despertar més tard del compte. L’alarma del mòbil no va sonar. S’havia quedat sense bateria. Pel que sembla no el vaig posar a carregar per la nit, com sempre faig. Després vaig haver de dutxar-me amb aigua freda. No hi va haver manera ni temps per solucionar-ho. A continuació, amb els nervis, em vaig tacar la camisa amb el cafè. I quan ja era al carrer, em vaig adonar que duia les sabates desaparellades, amb la qual cosa vaig haver de tornar a pujar per canviar-me-les. No vaig perdre el vol de miracle. Un cop assegut al meu seient, vaig pensar amb el que m’havien dit els amics, però tot em va semblar un seguit d’infortunis casuals.  

Un cop a Londres, tant bon punt vaig deixar les maletes a l’habitació de l’hotel, em vaig disposar a recórrer la ciutat de pam a pam. Si volia veure-ho tot, m’havia d’afanyar.

Palplantat davant dels ascensors, no hi havia manera que arribés cap ni un fins a la meva planta, la número tretze —es veu que en aquest hotel no hi han supersticions que valguin— i vaig haver de baixar corrent les escales, torçant-me un turmell degut a una mala relliscada. Vaig caure i, en la caiguda, s’obrí la motxilla abocant per terra tot el seu contingut. A la meva Nikon se li va trencar l’objectiu. Ja no podria deixar cap imatge de la meva visita!

Quan, per fi, coixejant i maleint la meva mala sort, vaig arribar al vestíbul, no vaig veure el coi de rètol groc avisant que el terra estava mullat, així que vaig patir una altra relliscada amb la que gairebé em trenco coll i barres.

Però encara mancava la traca final, ja que, corrent, coixejant i amb el cul adolorit per la trompada, al anar a creuar el carrer, un taxi va sortir del no-res, em va envestir com un brau i em llançà pels aires sense donar-me temps a comprendre què em passava.

I ara estic aquí, després d’una setmana de l’accident, amb benes i escaioles per tot arreu, ajagut en un llit de l’habitació 1313 del Saint Thomas Hospital. I és que, tot i que m’ho varen advertir una i mil vegades, no vaig recordar, abans de baixar de la vorera, de mirar a la dreta.

Quan m’hagi restablert, com em dic Pep que hi tornaré a venir. En aquesta vida sempre he buscat les segones oportunitats. Hi ha qui creu en aquest proverbi tan ximple que diu que mai les segones parts foren bones. Però en el meu cas què podria anar pitjor? A més, vull demostrar als ocells de mal averany que tinc per amics que ser supersticiós és una bestiesa pròpia d’ignorants. Quan torni, això sí, no triaré, per si de cas, un dimarts ni un divendres 13, ni res que faci presagiar problemes, no sigui que la malastrugança en la que no crec sigui com les meigas.

 

dissabte, 23 d’abril de 2022

El vell pallasso

 


Quan de petit deia que de gran volia ser pallasso, tots se’n reien, pensaven que era cosa de criatures; ja se sap, aquests tipus de coses que es diuen sense pensar, com vull ser policia, bomber, astronauta o pilot de carreres.

Tanmateix, la seva insistència acabà fent pensar als seus pares que aquell desig ben bé podria ser degut a una verdadera vocació. I així, aquell nen, amb els anys, esdevingué un famós pallasso.

Ara ja du cinquanta anys de professió, des que s’enrolà en aquell circ desmarxat que va passar pel poble l’estiu del 70, i la veritat és que li va anar prou bé. Aprengué l’ofici com si hagués nascut per pallasso i el públic aplaudia d’allò més els seus números còmics en solitari a l’estil del seu idolatrat Charlie Rivel.

Després de molts anys d’anar de circ en circ, tan bon punt començaren a aparèixer els primers signes de feblesa, començà també la decadència, el declivi propi d’una vellesa incipient, la pèrdua de la fama que tant li costà guanyar, per caure, finalment, en l’oblit del públic i acabar sota la vella i deslluïda carpa d’aquest circ de mala mort.

A punt de complir els seixanta-vuit, no passa d’ésser un més d’una estrafolària troupe de pallassos, d’aqueixos que, amb les cares emblanquinades, amaguen el seu veritable semblant i el seu autèntic esperit d’artista frustrat, intentant fer riure a la canalla i a la gent gran amb ànima d’infant.

És la típica historia del pallasso trist, que riu per fora mentre plora per dins, ridi pagliaccio, de qui porta una existència en la qual s’ha instal·lat la pena i el dolor. Però al Gran Ronald o, el que és el mateix, a en Juan López Romero, el què li dol i corroeix, tant o més que l’oblit, és la soledat.

Dones hagueren en sa vida transhumant i a totes les va perdre per voler saltar d’una pista a una altra més gran, d’un cartell a un altre més gros, per voler passar de conegut a famós, de guanyar-se bé la vida a fer molts diners, de rebre aplaudiments a aconseguir ovacions, de passar, en definitiva, de ser Ronald el pallasso a El Gran Ronald. I per tot això, hagué de deixar anar llast i fer el camí en solitari.

En arribar al final de la seva carrera, sol i sense més companyia que el seu lloro, gairebé tan vell com ell, i essent un perfecte desconegut per a les noves generacions, pensà que encara podia tenir un moment de glòria, la seva gran actuació, i decidí dur a terme un número amb què el recordarien per sempre.

L’última nit en què El Gran Circo Impala oferia el seu espectacle en aquella petita ciutat de províncies, tornaria a ser El Gran Ronald. Introduiria un número inèdit i inesperat que deixaria astorat al públic i del que se’n parlaria per molts anys. Seria en el moment més esbojarrat de l’actuació, durant la batussa de pantomima amb els seus companys d’ofici, en la que fingia fotre’s un tret amb aquella vella pistola de salva manegada per a que sortís un raig d’aigua tintada de vermell.

Així doncs, arribat el moment, després d’accionar l’estri, amb mà trèmula, una detonació inusualment forta llançà el cos del vell pallasso contra l’arena, que es tenyí de roig, amb una sang tan real i abundosa com l’amargor que Juan López Romero duia guardada des de feia massa temps.