Gertrudis i el berenar campestre

Aquest relat ja té uns quants anys, de quan assistia a un curs de escriptura creativa i se'ns va demanar escriure un text inspirat en la imatge que figura a l'encapçalament d'questa entrada. Originalment fou escrit en castellà, així que el text que aquí us presento és una traducció. 

El fred li recorregué l’espinada. Gertrudis no s’adonà que els núvols anunciaven pluja i l’aire d’aquella tarda de tardor era massa fresc per passar-la a la intempèrie. Però no pogué resistir-se a la invitació de l’Anselm per berenar plegats a la vora del riu. Feia molt de temps que esperava una ocasió com aquesta, tots dos sols, sense espietes ni observadors indiscrets. A la fi, ell s’havia decidit. Segur que li declararia el seu amor. Així doncs, ni la pluja ni el fred més intens l’hagués dissuadida de passar la tarda amb ell i en un paratge, com aquell, tan romàntic.

Anselm, un jove hereu d’una rica família de viticultors, feia temps que freqüentava la casa dels pares de la Gertrudis amb motiu dels recentment iniciats afers comercials amb el seu progenitor. Acabaven de constituir una societat exportadora de vins i licors i aquest pròsper negoci els obligava a mantenir contínues reunions. Sempre es tancaven al despatx del pare, duent ambdós una copa de conyac en una mà i un cigar havà a l’altra. Abans de tancar la porta, l’Anselm sempre donava mitja volta per obsequiar-la amb un somriure i una mirada que ho deien tot.

Havien transcorregut més de tres mesos des que l’Anselm aparegué en sa vida i encara no se li havia declarat. Gertrudis sabia que els seus pares, però sobre tot sa mare, veurien amb bons ulls una relació amorosa entre ells dos i una aliança antre ambdues famílies. Però mancava el més important: que el jove, ben plantat i ric hereu, li digués aquelles paraules que esperava sentir amb tant deler.

I per fi estava a punt de succeir. Per què, sinó, l’havia convidada a passar la tarda amb ell en el camp?

Abstreta com estava en aquests pensaments, no s’adonà que l’Anselm li oferia una copeta d’aquell vi dolç que tant li agradava. Alçà la vista i allà era ell, tan atractiu i elegant, amb el seu bigotet tan ben retallat, més propi d’un intel·lectual que d’un comerciant.

Amb una simulada timidesa, Gertrudis acceptà de bon grat la copeta i donà un xarrup sense gairebé mullar-se els llavis. Havia de mantenir els bons costums propis d’una bona família. Tot seguit, la noia sentí que envermellia quan ell, obsequiant-la amb un somriure, s’assegué al seu costat, frec a frec, massa a prop pels qui encara no estan promesos. Però qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, es digué i, al cap i a la fi, portava tant de temps esperant aquella intimitat...

Després de brindar per l’amistat, la salut i els negocis comuns, l’Anselm s’escurà la gola i la mirà de fit a fit. Ha arribat el moment ─pensà ella─, per fi em declararà el seu amor.

L’Anselm, empassant saliva, dubitatiu, quasi sense alè, es decidí a parlar.

─Gertrudis, tinc que demanar-li quelcom i no sé com s’ho prendrà. Porto molt de temps donant-li voltes, pensant com dir-li-ho, però ja no puc suportar més aquesta indecisió, així que...

─Parli sense cap temor, Anselm, tot i que crec endevinar el que tant li neguiteja ─l’interrompé la Gertrudis, àvida per oir la confessió del seu estimat.

─De debò? ─inquirí el jove, sorprès i alhora alleujat.

─Bé, parli d’una vegada i sortirem de dubtes ─l’animà ella.

─Sí, sí, ara mateix, però abans vull que sàpiga que ja he parlat d’això amb el seu pare i m’ha donat el consentiment. ─i fent una petita pausa, prosseguí amb el seu discurs─. Doncs jo volia proposar-li..., volia preguntar-li..., vaja que volia sol·licitar-li, i disculpi el meu atreviment, si no tindria vostè inconvenient de ser una de les dames d’honor en el meu casament. És que la meva futura esposa quasi no té amigues en aquest país, és polonesa i...

Uns xiulets ensordidors anul·laren tota capacitat auditiva de la pobra Gertrudis, que veié com tot al seu voltant es tornà borrós i començava a donar-li voltes. Algú, des de la llunyania, li parlava però no podia captar amb claredat què li deia.

─Gertrudis, Gertrudis, es troba bé? ─li preguntava, angoixat, l’Anselm, tota vegada que li donava uns suaus copets a la galta.

Però la noia, incapaç de reaccionar, l’únic que va fer fou perdre el coneixement. Només els trons foren capaços de trencar el silenci, i la pluja, a la fi, feu acte de presència.

 

Supervivència bloguera

Comencem un nou any i aquest blog vol seguir resistint les inclemències del temps, no pas el meteorològic, sinó el cronològic, que sol ser tan o més agressiu.

No sé si recordareu que, abans que aquest, vaig obrir un primer blog en català, amb el nom de “En català si us plau”, la qual cosa pretenia manifestar el meu interès en escriure en català, com a complement dels altres dos blogs que tinc en castellà. I és que el castellà, per raons històriques, ha estat per a mi la llengua d’ús comú i obligat a l’escola, a la Universitat, sent la llengua dominant en molts àmbits, i que no vaig poder estudiar ─i per tant, escriure amb una certa correcció─ fins fa ben poc, un cop jubilat.

Tot i l’esforç que això va representar per a mi, l’èxit d’aquesta proposta va ser molt minso.

Però fem una mica d’història:

“En català si us plau” va néixer el 29 de novembre de 2013 i es va tancar el 5 de febrer de 2018, bàsicament per manca de seguidors.

Durant els seus escassos cinc anys de vida, s’hi varen publicar 55 escrits, va tenir onze seguidors, 5.851 visites i un número molt reduït (no guardo cap registre d’aquesta dada) de comentaris, motiu pel qual, tal com ja he dit, vaig decidir tancar-lo.

Però penedit d’aquesta decisió, vaig tornar a intentar-ho un segon cop, dos anys després, amb un nou blog i amb un nou títol: Mira qui parla.

“Mira qui parla” va obrir les seves portes el 22 de maig de 2020 ─tot just dos mesos d’haver-se declarat la pandèmia per Covid─ i a dia d’avui encara és viu, malgrat la seva debilitat, resistint les inclemències internes com externes: la manca d’idees i de lectors, respectivament.

Durant els seus primers sis anys de vida, s’hi han publicat 43 entrades, té catorze seguidors, ha rebut 10.809 visites i un total de 69 comentaris.

Així dons, en un període similar, “Mira qui parla” ha tingut gairebé el doble de visites que “En català si us plau” amb dotze publicacions menys, i una mitjana de 1,6 comentaris per entrada, tot i que moltes publicacions no han tingut cap ni un.

Segons aquestes dades, caldria preguntar-se per què menys d’un 1% dels lectors (visites) deixen un comentari. Però aquesta ja és una altra història.

Els meus lectors més habituals ─en la majoria dels casos, els únics─ han estat l’Alfred (Una palabrejas más) i l’artur (...blue instant), als quals agraeixo molt la seva presència. Per tant, seria un greuge cap a aquest dos assidus lectors i comentaristes el fet de tancar novament aquest blog en català, esperant i desitjant que sigui una mica més fructífer que durant l’any que acabem de deixar enrere. No sé si tindré prou capacitat d’imaginació i de creació de texts, de noves històries mínimament originals o hauré ─no seria el primer cop─ de publicar traduccions al català dels meus relats publicats en castellà en el meu blog “Retales de una vida” (veure aquí).

Com diuen els angloparlants: “Wait and see”.

 

Any nou, vida nova

 

En Joan i la Maria duien quaranta nou anys de casats. Al cap de sis mesos celebrarien les noces d’or. Mai hagueren imaginat viure tant de temps junts. Però així era i seria mentre la seva salut ho permetés.

Aquest any passarien la Nit de Cap d'Any sols, els seus fills tenien altres compromisos i no ho podrien celebrar amb els pares com cada fi d’any. Seria més trist de l’habitual, però el més important era passar-ho tots dos junts.

Ho celebraren seguint la tradició: un sopar exquisit ─la Maria era una excel·lent cuinera─, torrons i cava i a esperar les dotze campanades des de la Puerta del Sol, intrigats per saber quin vestit lluiria aquesta ocasió la Pedroche.

Arribat el moment culminant, després d’haver-se empassat, amb una certa dificultat, els dotze raïms, cadascú va formular el seu desig secret. Tots dos demanaren, com sempre, seguir essent feliços tot l’any que acabaren d’estrenar.

Es van ficar al llit aviat ─l’edat no perdona─, ja que passada la una de la matinada ja se’ls tancava els ulls irremeiablement.

L’endemà vindrien els fills i els nets a dinar. La Maria ja havia preparat un bon banquet, com cada any. Durant el dinar, brindarien pels que ja no hi eren, com sempre feien.

El que la Maria no podia haver previst era que aquell dia tan inoblidable, seria en Joan qui no hi seria present. Aquell matí no despertà. La Maria començà així una nova vida sense el seu marit. En Joan sempre havia dit que volia deixar aquest món sense patir, tranquil·lament, mentre dormia. Al menys, aquest desig sí que es va complir.

 

Un conte de rucs

 

Heus aquí un home que tenia dos rucs, Panxo i Pinxo, ja massa vells per a treballar al camp. Vivien en la Masia a on, l’amo, en Pere Llaurador ─cognom molt adient amb la seva professió─, els tenia sempre tancats a l’estable juntament amb dos poltres negres, esvelts i vigorosos, recentment adquirits en el mercat de bestiar que tenia lloc cada any al poble. Per a què volia en Pere aquests dos exemplars era una incògnita per a Panxo i Pinxo. Però, és clar, què podien saber ells sent, com eren, uns rucs?

Aquests dos vells animals, companys i amics de tota la vida, amb prou feines es relacionaven amb els nouvinguts, massa joves, orgullosos i de bona raça com per tenir quelcom en comú amb ells. Cada cop que un del rucs els dirigia la paraula per a donar-los un consell o opinió, els cavalls els donaven l’esquena, guaitant-los de reüll i dient-los, despectivament, que tanquessin la boca, que només eren uns rucs que no sabien res de res. Ells havien estat comprats per la seva intel·ligència, elegància i coratge, per participar en concursos d’equitació; en canvi, ells dos només eren animals de càrrega que no servien per a res més,

Un dia, o millor dit una nit, entraren a la Masia uns lladres, l’un de gras i baixet, i l’altre alt i prim, amb molt males intencions, com les de tots els lladres. No tingueren suficient amb endur-se tot el que trobaren de valor i deixar l’amo  molt malferit de les garrotades que el pobre home va rebre, sinó que també anaren a l’estable per si hi havia algun animal que fes patxoca i fos digne de ser venut a un comprador sense escrúpols.

Quan els dos malvats veieren aquells dos exemplars tan bonics se’ls hi posaren els ulls com plats i amb els garrots que havien fet servir per a neutralitzar a en Pere Llaurador, els amenaçaren i colpejaren fins que els poltres, aterrits, es van refugiar en un racó demanant clemència amb la mirada. Els rucs ho contemplaren tot des de l’altre extrem de l’estable sense saber molt bé què fer i dubtant si pagava la pena intervenir en defensa d’aquells cavalls tan arrogants i esquerps.

A la fi, els rucs es miraren i prengueren una decisió. Quan els dos lladres anaven a lligar als pura sangs, amb els llaços que el seu amo feia servir per a ensinistrar-los, en Panxo mossegà la cama de l’home gras, que vaja quin pernil tenia per cuixa, mentre en Pinxo li clavà al més alt una coça de tal magnitud que l’home sortí volant per la finestra més propera. El resultat d’aquesta intervenció ─total, una rucada─ fou que els dos intrusos tocaren el dos tan ràpidament que semblava que fugien de mil dimonis, deixant per terra tot el que havien pogut arrambar.

Mentre els poltres encara esbufegaven i tremolaven de por en un racó de la cavallerissa, els rucs entraren a la masia per veure què podien fer per l’amo, si és que encara era viu. En trobar-lo inconscient, però amb vida, el carregaren al llom d’un d’ells i s’aproparen al poble per anar a trobar el metge, a qui van despertar amb els seus escandalosos brams.

 

L’any següent, en el mercat del bestiar, un parell de poltres negres i esvelts, però una mica esporuguits, estaven en venda per un mòdic preu. L’últim dia de mercat, un pagès exigent i malcarat els comprà pensant que li podrien ser d’utilitat en el camp, ja que no se’ls imaginava fent altra cosa que no fos ajudar-lo a llaurar o fent girar la roda del molí. Panxo i Pinxo, que havien anat al mercat amb el seu amo ─ara els portava a tot arreu com si fossin animals de companyia i defensa─, els miraven amb pena i satisfacció alhora.

          I és que no es pot jutjar a ningú per les aparences. Mai se sap què pot donar de sí un ruc. I si són dos, encara més.

 

Una nova vida

 

Jeia enmig d’un bassal de sang, rodejat de cotxes patrulla i més de vint agents fortament armats. Per fi l’havien enxampat. L’havien hagut d’abatre a trets, ja que no era dels que es deixen atrapar sense plantar cara. Morir matant, aquest era el seu lema favorit.

Duia trenta atracaments a mà armada, tres d’ells amb ostatges, a les seves espatlles. Trenta entitats bancàries havien sofert la seva agressiva intrusió. S’havia convertit, en poc més d’un any, en l’enemic públic número ú. Al seu costat, els delinqüents més violents que nodrien les presons espanyoles eren nens de pàrvuls.

Els mesos de persecució havien, per fi, donat els seus fruits. Allà era, boca terrosa, amb el cos cargolat, esperant a que el jutge autoritzés l’aixecament del cadàver.

Tots els ciutadans que havien hagut de patir les seves malifetes, tots els agents que havien intervingut en la seva recerca i final captura, tots els membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat celebraven l’èxit, tots els bons ciutadans es congratulaven pel feliç desenllaç, tots estaven encantats i satisfets, podien  descansar tranquils. Tots menys una persona: sa mare.

Alonso Quijano, conegut amb el malnom de “El Quijote”, era fill únic d’una parella d'alcohòlics i drogoaddictes. Son pare era el camell del barri fins que una sobredosi d’heroïna se’l va endur a un l’altre barri molt més tranquil. Sa mare, ara una anciana que sobrevivia gràcies a la beneficència, havia “fet de tot”, com ella deia, per fer tirar endavant aquella criatura tant rebel. Els seus clients es comptaven a centenars o qui sap si a milers, ja que eren cares i cossos de pas que s’aturaven uns minuts en aquella cofurna, a on mare i fill malvivien, per uns pocs bitllets, ja que la dona no era un gènere de suficient qualitat com per a ser molt generosos pels seus serveis. Així, les despeses en vi, coca i en la manutenció del crio es compensaven en el catre.

Alonso fou un nen molt tímid i introvertit, un bon nano, encara que una mica “raret”, com deien els seus companys de classe, fis que no hagueren més classes i canvià aquests companys de curs pels col·legues del barri que, com ell, corrien pels carrers cercant emocions i quelcom que endur-se a la butxaca sense haver de pencar. Vivia molt millor a l’aire lliure que sota aquell sostre pudent i en aquell ambient que de familiar no en tenia res.

Alonso no tingué una infantesa feliç ni una adolescència fàcil. Gràcies als seus contactes i al seu ingeni pogué sobreviure mitjanament bé en aquella jungla en la que es movia, però si volia millorar el seu estatus, personal i econòmic, havia de tenir pebrots, deixar de ser un més de la colla, vèncer les seves inseguretats i guanyar-se la confiança i el respecte del grup al que pertanyia. I gràcies a aquest afany arribà al punt més alt de la piràmide de la zona, convertint-se en el respectat líder de la banda.

Diner fàcil, dones i drogues acabaren sent tot el seu món. Els diners i les dones sempre al seu abast, les drogues lluny, només per a comerciar. No volia convertir-se en el que es convertiren els seus progenitors, aquells dos éssers que no arribaren a ser uns verdaders pares.

Però els diners atrauen més diners i aquests mai eren suficients per a satisfer les seves necessitats. Així que del món de les drogues i les màfies, cada cop més competitiu i perillós, saltà al dels atracaments a furgons blindats i entitats bancaries. Era molt més net. A més, qui roba a un lladre... es deia.

Els successius èxits en les incursions a bancs i caixes d’estalvi i, sobretot, en els seus assaltaments als furgons, li van fer creure que era imbatible i el botí obtingut en cadascuna d’aquestes operacions només augmentava la seva set de diners i fam d’aventura. De la intimidació amb pistoles de salva va passar a les armes de debò, tant revòlvers com escopetes i fis i tot fusells.

Volia fer creure que era un Robin Hood, però als pobres no els arribava ni una engruna de les seves “operacions”, tot anava a parar a les seves butxaques, a les de la seva banda i a les de les prostitutes amb les que jugava a ser un afectuós amant.

Un dia veié pel carrer la seva mare, fent cua a la porta d’un local de Caritas, a on, a aquella hora, servien menjar calent als indigents del barri. Aixó li va remoure les entranyes sense saber molt bé perquè, ja que feia molts anys que havia renegat de la seva condició filial envers aquella dona que res li va donar, ni tant sols un mínim d’estimació, quan més la necessitava.

Aquella visió fou, tanmateix, un revulsiu que el va fer reconsiderar el seu ideari moral i veure amb altres ulls la seva vida present i futura. De sobte, com si d’una revelació es tractés, veié amb claredat que aquella no era la vida que volia seguir portant, que no volia acabar amb els seus ossos a la presó o al cementiri, la qual cosa succeiria tard o d’hora, que no volia continuar fugint i amagant-se de res ni de ningú, que volia portar una vida tranquil·la encara que hagués de treballar del que fos i disposar d’uns magres ingressos que no li permetrien portar el seu actual tren de vida.

Estava decidit. Canviaria radicalment d’estil de vida. Canviaria, si fos necessari, d’identitat i començaria una nova etapa, des de zero. Però abans havia de dur a terme un últim cop. Li ho devia als seus companys. No els podia deixar a l’estacada precisament ara. Tot estava preparat i ell capitanejaria l’atracament tal com l’havien planejat. Després, cediria el seu lideratge a “El manc”, la seva mà dreta des de feia un munt d’anys, des de pràcticament els seus inicis.

          Aquest cop, l’últim de la seva vida de delinqüent, els donaria per aguantar molts mesos. Ell només es quedaria amb una pessigada, per permetre-li resistir fins que tingués quelcom acceptable per poder viure. Aquesta seria la seva última aportació al grup amb el que tantes aventures havia viscut.

          Seria el seu últim atracament i a començar de nou. A la sortida d’aquella sucursal bancaria se li obriria la porta a una nova vida. Si tot anava bé, trauria la seva mare d’aquella trista i bruta existència. L’havia tornat a veure i li ho havia promès. La perdonava. Havia canviat molt, com ell. Ja no era la mateixa dona que havia conegut de petit. Ara podrien ser mare i fill de debò. Recuperarien el temps perdut.

          A la sortida d’aquella oficina de La Caixa l’esperava una nova vida, d’això n’estava convençut. I sortí corrent, pistola en mà, cap al seu nou destí.

 

El dia que vaig néixer

 

Del dia que vaig néixer encara recordo, com si fos ahir, la fortor de l’estança. Tot seguit em van separar dels meus germans i em varen dur aquí esperant que algú s’interessés per mi. Des de llavors, he anat passant de mà en mà, unes maldestres, altres curoses.

Però no em puc queixar. Tot i així he dut una bona vida i sé que he estat estimat per tots els que m’han acollit i cuidat.

El dia que vaig néixer no sabia què seria de mi ni per a què venia a aquest món. Ara sé que ha estat un encert i, sigui el que sigui de mi, seré feliç. Quan acabi la meva vida, que espero sigui molt llarga, crec que hauré fet un bon servei. Si més no, hauré estat útil a la societat. Ara només penso si quan sigui vell algú em seguirà estimant. Si no fos així, em pregunto a on aniré a parar. Si fos possible, el que jo vull és que em deixin per sempre aquí, on he viscut rodejat de companys i gent que m’aprecia, aquest lloc tan estimat per mi que encara no sé per què en diuen biblioteca.

El dia que vaig néixer va ser un gran dia.

Rebaixes en el barri històric de Toledo

 

Aquest cop, la consigna amb la que havíem de treballar consistí en escriure una història basada en dos titulars d'un diari que cada membre del grup d’escriptura del que formo part va rebre l'atzar. En el meu cas, aquests titulars deien el següent:

1)    - Les rebaixes comencen amb una afluència de públic alta, però prudent.

2)    - Se derrumba parte de un muro en el Casco Histórico de Toledo y estudian si es parte de la muralla árabe.

I això fou el que em va sortir:

 

Rebaixes en el barri històric de Toledo

 

Tot just han començat les rebaixes i Toledo s’ha convertit en la noticia del mes. ¿Per què? Doncs perquè mai abans ens havíem trobat amb un caos pels vianants com el que es va produir el dissabte passat.

Qui coneix la nostra ciutat, sabrà que el barri històric no es distingeix precisament per l’amplada dels seus carrers, com succeeix amb totes les ciutats que gaudeixen d’un centre històric rellevant. I qualsevol lector sabrà que aquest sol ser un espai destinat fonamentalment a la visita turística i que no té establiments comercials, tret de les botiguetes de souvenirs.

Doncs bé, aquest any, després dels dos anys de pandèmia, la fam de negoci dels comerciants ha dut a que molts d’ells instal·lessin paradetes en tots els carrers que envolten la Catedral. Si en qualsevol altra època de l’any, el nombre de visitants en aquesta zona ja és prou alt, amb motiu de les rebaixes aquest nombre s’ha multiplicat per deu.

És ben conegut que els animals engabiats en espais reduïts, com els rosegadors en els estabularis, es tornen agressius i poden, fins i tot, acabar practicant el canibalisme. No és que això s’hagi produït a la nostra estimada ciutat, però poc va faltar. A les baralles pròpies per entomar l’article desitjat, s’afegí la violència que es va generar entre molts ciutadans que es disputaven l’espai necessari per passejar i contemplar el barri i gaudir de l’ambient festiu que encara és viu a principis de gener.

Segons els nostres informadors, als insults i ofenses verbals, que van iniciar la batussa, els van seguir les empentes i finalment les estomacades a cops de puny. Quan la policia local va fer acte de presència, cosa que li va costar Déu i ajuda, les baralles generalitzades ja havien pres forma de violència tumultuària. No se sap d’on els van treure, però molts duien pals i estris de tot tipus amb els que s’agredien mútuament. La policia calcula que es van produir més de cent ferits, dos de greus i amb pronòstic reservat. Les baralles també han ocasionat danys importants en uns quants edificis emblemàtics i històrics, incloent l’esfondrament d’un mur que podria ser part de la muralla àrab, la qual cosa ha enfurismat a la oposició.

L’alcaldessa està estudiant obrir un expedient a l’Associació de Botiguers, per permetre, o com a mínim no evitar, la instal·lació de les paradetes en un espai en el qual no estan permeses, però el seu president al·lega que l’ajuntament en tenia coneixement i no va fer res per prohibir-ho i, per tant, van creure que es complia allò que diu que qui calla consent. L’oposició, per la seva part, exigeix la dimissió de l’alcaldessa i dels regidors d’urbanisme, de cultura i patrimoni històric, de mobilitat, seguretat ciutadana i protecció civil, i de la regidora de promoció econòmica i turisme, tots del PSOE. Només s’han manifestat en defensa d’aquests representants municipals els dos regidors de IU.

L’alcaldessa ha criticat l’ús malintencionat d’aquests fets per part del PP i acusa a l’Associació de Botiguers de mentir, plantejant-se presentar una querella per difamació. Quant als ferits, els únics implicats identificats, se’ls acusarà de disturbis greus i danys al patrimoni i s’investigarà si pertanyen a algun grup violent d’extrema dreta, ja que anaven armats.

A poc més de quatre mesos de les eleccions municipals, es tem que aquest serà un tema puntal i recorrent per a desprestigiar l’actual consistori.

Si això fos poc, avui, les parets, fins ara immaculades, del nostre centre històric han aparegut empaperades amb cartells de tota mena, i cobertes de pintades contra l’alcaldessa, acusant-la, entre altres coses, de deixadesa a l’hora de protegir el nostre patrimoni arquitectònic. Davant d’aquests fets, IU proposa que, a partir d’ara, es prohibeixin les rebaixes en qualsevol època de l’any. En conèixer aquesta proposta, els comerciants han anunciat la convocatòria de manifestacions en protesta pel que consideren un atac a la llibertat de comerç.

Moltes de les persones enquestades coincideixen en què les rebaixes són una estafa, generen violència, i que els partits polítics només fan el que millor saben fer: llençar-se els plats pel cap.