La metamorfosi

 

En Gregori no només es deia igual que el protagonista de la famosa novel·la d’en Kafka. També treballava, com ell, en el ram tèxtil. El que era pitjor, però, és que s’estava transformant, com el seu desgraciat homònim, en un monstruós insecte. Hi havia, però, una diferència notable: la seva metamorfosi era extremadament lenta.

Però arribà el dia en què aparegué un canvi que, ara sí, podia fer sospitar als seus amics i companys de feina que alguna cosa no rutllava: a la boca li havia aparegut quelcom semblant a les mandíbules escleròtiques dels insectes i que, en el decurs dels dies o, fins i tot, de les hores, anirien, indubtablement, augmentant de grossària.

Aquell seria, doncs, el seu darrer dia de treball. Havia arribat el moment tant temut en el qual aquests terribles canvis esdevindrien tan notoris que ja no els podria ocultar. S’acomiadaria amb qualsevol excusa i desapareixeria per sempre.

En entrar a l’empresa, saludà a la recepcionista amb un lleuger moviment del cap i un somriure que més aviat era una ganyota de dolor reprimit. A Irene, la seva secretària, la saludà amb un “bon dia” que sonà inintel·ligible inclús per a ell. Un cop al seu despatx, va prémer l’intercomunicador per dir-li, amb un gran esforç de vocalització: “Irene, que ningú em molesti, no em passi cap trucada”.

Com, per la tarda, en Gregori seguia sense aparèixer, Irene, preocupada, trucà a la porta del despatx. En no rebre cap resposta, la obrí amb molta cura i tragué el cap per veure si al seu cap li havia succeït alguna desgràcia. El despatx era inusualment fosc. En obrir el llum s’adonà, incrèdula, que no hi havia ningú.

Quan girà cua per sortir, copsà el que els seus ulls aterrits es negaren a acceptar. Només pogué proferir un xiscle esgarrifós que fou amortit d’immediat per allò que, des d’aleshores, roman tancat darrere aquella porta que ningú ja gosa creuar. En foren quatre els qui ho van fer i segueixen sense donar senyals de vida.

 

En Pere Botero

 

De vegades, la realitat es confon amb la ficció. O és a l’inrevés? Aquesta història podria molt bé ser real o fictícia. Tant se val. El nom del protagonista és inventat, això sí. La resta no se sap. En tot cas es podria dir allò de si non è vero, è ben trovato. És la curta història de la meva relació amb en Pere Botero.

 

Quan el vaig conèixer em va impressionar. Borni, amb el nas aguilenc, la cara granelluda i amb una cicatriu que li travessava la galta esquerra, em va donar la impressió d’estar davant d’un pirata dels que no et perdonen la vida. El nom i cognom no és que ajudessin gaire a refiar-se d’ell.

Després, a mida que el vaig anar tractant, descobrí que era un bon jan i que sota aquesta espantosa fesomia hi havia un home de molt bon caràcter. Educat, servicial i generós. Sempre tenia paraules d’ànim quan et veia trist o preocupat i no dubtava mai a donar-te un cop de mà si creia que et podia ajudar. A més, era un pencaire de mena, no com la majoria del personal, que són uns galtes.

De petit, a l’escola, li deien “el dimoni” i no només pel seu nom sinó també pel seu aspecte. Amb deu anys era molt alt i prim i les galtes se li ensorraven de tal manera que, amb els pòmuls tan prominents com tenia, se li feien unes arrugues molt lletges a banda i banda de la cara. Els cabells negres i punxeguts es veu que acabaven de donar-li l’efecte d’un diable dels Pastorets.

La cicatriu vingué després, als vint anys, quan feia el servei militar. Un milhomes burleta i amb mala gaita li posà el malnom de Frankenstein. Se les van tenir de valent. Però el fatxenda era perillós, dels que porten la navalla sempre preparada i en un descuit li va tallar la galta esquerra de dalt a baix. La manca de l’ull dret ja és una altra història. Mai me l’ha va voler explicar. Potser encara no em tenia prou confiança. De moment, en tenia prou tenir-lo com a amic, sabent que era humà, més humà que molts dels que ens envoltaven.

Els meus companys em repetien que no em refiés d’ell, que anés amb compte, que un dia tindria un ensurt. Jo els contestava que si hagués de témer a tots els que fan mala cara o tenen mal aspecte, no viuria tranquil. Els recordava que les aparences enganyen. Però no els veia gens convençuts. Es malfiaven d’ell i volien fer-me mala sang però no ho aconseguiren.

Un bon dia ─o mal dia, diria jo─ no aparegué més per la feina. Desaparegué sense deixar rastre. Feia temps que em deia que no s’hi trobava bé enmig d’aquella gent que el mirava amb rancúnia o temor. Em digué que no volia crear mal ambient ni tenir problemes amb ningú i que, si es quedava allà, tard o d’hora n’hi haurien. No el vaig poder convèncer. Marxà per no tornar. D’això farà un any i escaig.

Avui he llegit al diari una noticia que m’ha posat els pèls de punta. Han trobat un home mort en un carreró del Raval. Encara no han pogut descobrir la seva identitat. Anava indocumentat. Només han fet saber el seu aspecte: home d’uns cinquanta anys, alt i prim, nas aguilenc, cara granelluda i amb una cicatriu que li travessa la galta esquerra. La causa de la mort ha estat una ganivetada molt profunda al bell mig del cor. Es suposa que ha estat un enfrontament o venjança entre delinqüents habituals. La manera de vestir i l’aspecte de l’individu així ho fan sospitar.

 

Les dotze van tocant

Començo el segon semestre de l'any amb l'últim conte de la meva factoria, un conte de Nadal mai contat fins ara. Una història de Nadal, però sense final feliç. Tot sigui per distruere al personal. Espero que, tot i així, us agradi.

Era la nit de Nadal més freda que recordava des que era un nen de poc més de sis anys, quan encara creia en els Mags d’Orient.

Era prop de la mitjanit i anava carrer amunt com hagués pogut anar en qualsevol altra direcció. Fugia. Decidí, llavors, amagar-se entre aquella gentada que, encongida per la gelor de l’incipient hivern, entrava a l’església per oir la Missa del Gall. Ocult entre els feligresos, passaria desapercebut per qui l’empaitava des de feia hores. Quina sort haver pogut trobar refugi quan menys s’ho esperava.

Un cop dins del temple, s’entaforà en un dels confessionaris que encara perviuen en algunes antigues esglésies de barri. Dins d’aquella mena d’armari, allunyat de mirades indiscretes, se sentí protegit i asserenat. Mirà el rellotge. Encara faltaven cinc minuts per les dotze. Passats cinc minuts seria lliure. Aquesta era la condició: si tocades les dotze no l’havien enxampat, el deixarien lliure, hauria acabat la persecució, con si es tractés d’un joc de rol macabre. Els altres tres companys que, com ell, havien fugit, els havien caçat l’un darrere l’altre. Només en restava ell, de viu.

Quan creia que  ningú l’havia vist, que el perill havia passat de llarg, una veu el sobresaltà. Una vella, agenollada en un lateral del confessionari, li digué, amb veu rogallosa, “Ave Maria puríssima”. Vaja, quin encert que algú volgués confessar-se tot just en aquell moment! No tingué, doncs, més remei que seguir-li la veta. Però quan anava a contestar a la inoportuna feligresa “sens pecat fou concebuda”, una fiblada aguda i dolorosa el deixà sense alè i poc després sense sentit.

Així doncs, aquell confessionari es convertí, en qüestió de segons, en el seu taüt. Mentre la gent entonava la cançó que tants cops havia cantat de menut, “les dotze van tocant”, una persona sortia de l’església tot rient entre dents. Un cop al carrer, es desempallegà, en el primer contenidor que trobà, d’un mocador de cap, una estrafolària roba de dona i una petita sarbatana.