Començo el segon semestre de l'any amb l'últim conte de la meva factoria, un conte de Nadal mai contat fins ara. Una història de Nadal, però sense final feliç. Tot sigui per distruere al personal. Espero que, tot i així, us agradi.
Era la
nit de Nadal més freda que recordava des que era un nen de poc més de sis anys,
quan encara creia en els Mags d’Orient.
Era prop
de la mitjanit i anava carrer amunt com hagués pogut anar en qualsevol altra
direcció. Fugia. Decidí, llavors, amagar-se entre aquella gentada que, encongida
per la gelor de l’incipient hivern, entrava a l’església per oir la Missa del
Gall. Ocult entre els feligresos, passaria desapercebut per qui l’empaitava des
de feia hores. Quina sort haver pogut trobar refugi quan menys s’ho esperava.
Un cop
dins del temple, s’entaforà en un dels confessionaris que encara perviuen en
algunes antigues esglésies de barri. Dins d’aquella mena d’armari, allunyat de
mirades indiscretes, se sentí protegit i asserenat. Mirà el rellotge. Encara
faltaven cinc minuts per les dotze. Passats cinc minuts seria lliure. Aquesta era
la condició: si tocades les dotze no l’havien enxampat, el deixarien lliure, hauria
acabat la persecució, con si es tractés d’un joc de rol macabre. Els altres
tres companys que, com ell, havien fugit, els havien caçat l’un darrere l’altre.
Només en restava ell, de viu.
Quan
creia que ningú l’havia vist, que el
perill havia passat de llarg, una veu el sobresaltà. Una vella, agenollada en
un lateral del confessionari, li digué, amb veu rogallosa, “Ave Maria puríssima”.
Vaja, quin encert que algú volgués confessar-se tot just en aquell moment! No tingué,
doncs, més remei que seguir-li la veta. Però quan anava a contestar a la
inoportuna feligresa “sens pecat fou concebuda”, una fiblada aguda i dolorosa
el deixà sense alè i poc després sense sentit.
Així
doncs, aquell confessionari es convertí, en qüestió de segons, en el seu taüt. Mentre
la gent entonava la cançó que tants cops havia cantat de menut, “les dotze van
tocant”, una persona sortia de l’església tot rient entre dents. Un cop al
carrer, es desempallegà, en el primer contenidor que trobà, d’un mocador de cap,
una estrafolària roba de dona i una petita sarbatana.
