En aquesta ocasió publico un conte per petits i grans, que vaig llegir en l'acte anomenat "Scriptorium: lectura de textos d'autors locals", que va tenir lloc el passat 18 d'abril a la Sala d'Actes de la biblioteca de Molins de rei.
En Joel, des que vivia
amb els seus avis, no sortia de casa. Aquests eren molt vells per tenir cura
d’una criatura de cinc anys, òrfena de pare i mare, però encara se sentien amb
prou forces per criar-lo.
Com, malgrat la seva edat, encara feien de pagès, havien de deixar al
vailet tot sol a les golfes, jugant amb ninots que li feia l’àvia.
En Joel, per tant, no anava a l’escola i al poble ningú sabia de la seva
existència. Els vells camperols no volien que els hi prengueren argumentant la seva
incapacitat per cuidar un nen de tan curta edat. Així doncs, aquest es passava
tot el temps que els seus avis eren al camp tancat en aquella estança, des d’on
gaudia d’una bella vista dels conreus circumdants.
Un dia, però, sortí a fer un tomb per l’era, només una estona, no fos que
els avis el veiessin i el castiguessin tancant-lo amb pany i clau, com li
havien dit que farien si sortia del seu amagatall quan ells no hi eren. Va ser
llavors quan un sol lluent com mai havia vist l’enlluernà tan intensament que
va haver d’abaixar el cap. I tot d’una, la va veure.
L’ensurt que li produí aquella cosa que tenia enganxada als peus el va fer
córrer cames ajudeu-me però el pitjor de tot fou que aquella taca negra el
seguia sense que pogués desempallegar-se d’ella ja que corria tan de pressa com
ell. Ara la tenia a la dreta, ara a l’esquerra i, anés cap a on anés, girava i
girava al seu voltant sense que pogués deslliurar-se’n.
Finalment, extenuat i amb el cor que li botava com un poltre desbocat, s’aturà
per no caure desmaiat i s’estirà al terra, abatut. Que sigui el que Déu vulgui,
pensà, jo ja no hi puc fer res més. Que el nen Jesús i la Verge Maria em
protegeixin, acabà dient abans d’aclucar el ulls tan fort que gairebé li feien
mal.
Al veure que res no passava, els obrí de nou i només veié un cel clar i el
sol que l’enlluernava, però quan s’aixecà s’adonà, esglaiat, que aquella cosa
de la que fugia també restava arraulida al seu costat. Llavors la contemplà amb
deteniment, semblava morta però no ho estava, es movia cada cop que ell ho
feia. Imitava tots els seus moviments, fins i tot tenia una forma semblant a
ell però més lletja i llargaruda. Pareixia inofensiva, no li feia cap mal. La
tocà. Es veia plana però no tenia cos, allà a on palpava només tocava terra, cosa
que li semblà ben estranya.
Es posà dempeus i decidí anar cap a casa, no fos que els avis haguessin
tornat del camp i estiguessin preocupats per la seva absència.
Al cap d’una estona, entrava al mas tot content pensant que tindria quelcom
de nou amb què jugar. Si aquella cosa no el deixava anar és que volia la seva
companyia i ell mai havia tingut això que en diuen amics. L’únic que el
preocupava era que els seus avis no permetessin que allò restés amb ells a dins
de casa.
Però només traspassar el llindar de l’entrada s’adonà que aquesta companya inseparable
havia desaparegut. Potser havia fugit. Sortí fora i la tornà a veure enganxada
als seus peus. Això és que té por de casa els avis, és tan fosca, es digué. Bé
doncs, que s’estigui aquí fora, ja m’espavilaré per trobar un moment, cada dia,
al matí, per escapolir-me i sortir a jugar amb aquesta cosa que, pel que
sembla, només em vol a mi. Si ella no es separa de mi, jo no em separaré
d’ella. Serà la meva única amiga. Gairebé no la conec i ja començo a estimar-la.
En Joel s’endinsà cap el menjador a esperar els seus avis i mentre esperava
rumiava quin nom li posaria a l’amiga que acabava de fer. Ja ho sé!, exclamà de
sobte. Li posaré “ombra”, com la gosseta negra dels avis que es va morir i que
tampoc se separava de mi.
