Un conte de fantasmes

Aquest és l'últim conte que us contaré. Segur que no us farà por, no és pas la meva intenció ni el seu objectiu, però sí que espero que us agradi o, al menys, que la seva lectura un entretingui

En Luiset creia fermament en l’existència de fantasmes. Ell en veia un cada dia però els seus amics més amics no li feien cas.

―Si vols que et cregui, presenta-me’l –li digué en Manelet, el seu primer millor amic.

―Si existissin els fantasmes tothom els veuria –era de la opinió en Joanet, el seu segon millor amic.

―Jo no hi crec en els fantasmes. El meu pare diu que això són ximpleries –afegí la Roser, l’única amiga dels tres noiets.

En Lluiset, enrabiat per la incredulitat dels seus amics, es comprometé a demostrar-los que els fantasmes existien i que es podien veure. Ja veurien aquells descreguts com tenia raó. Es quedarien amb un pam de nassos, sí senyor.

L’única cosa que havia de fer, però, era convèncer al senyor Martí per a que comparegués davant dels seus amics.

El senyor Martí era, és clar, un fantasma. O potser hauríem de dir “el seu fantasma”.

―Senyor Martí, seria vostè tan amable de aparèixer-se davant d’uns amics meus? –li preguntà una nit.

El senyor Martí, que estava llegint un llibre als peus del llit del nen, aixecà el cap i traient-se les ulleres, contestà:

―Mira, Lluiset, els fantasmes no estem per espantar, fer burla, ni per participar en juguesques. Això que em demanes no és possible, ho sento.

―Però és que jo volia...

―Ja sé què volies: convèncer els teus amics de que els fantasmes existim.

―Doncs sí. És que no s’ho creuen i els he dit que...

―Que jo em materialitzaria. Però no veus que això no és seriós?

―Ja, però si no compleixo amb la meva paraula em prendran per un babau.

―Haver-ho pensat abans. Si m’ho haguessis dit t’hagués explicat que els fantasmes només podem mostrar-nos a les persones que creuen en nosaltres.

―Si us plau, si us plau. Només seria un momentet de res. Faci-ho per mi, senyor Martí. No vull ser el motiu de les seves burles.

―Ai Lluiset, Lluiset. Mira: els incrèduls de mena no hi creuran mai, per molt que vegin una aparició.

Però davant la insistència del nen, el senyor Martí no tingué més remei que claudicar. I així elaboraren un pla que satisféu a ambdós. Ara només calia posar-lo en pràctica.

El diumenge, després de missa, en Lluiset cità els seus amics al claustre de l’església.

―I ara què? –digueren tots tres alhora.

―Tranquils. Ho veureu quan hagi marxat tothom.

En Manelet, en Joanet i la Roser esperaven impacients alguna manifestació fantasmagòrica però res succeïa. Fins que una ombra aparegué darrere el pou que hi ha al bell mig del pati del claustre.

―Mireu, mireu allà, al pou –cridà en Lluiset.

Però abans que poguessin veure-li la cara, la figura corregué, sense quasi tocar els peus a terra, cap a la porta que dóna a la cripta que hi ha sota l’altar major.

―Som-hi, correu, que se’ns escapa –digué la Roser, entusiasmada i més valenta del que havien imaginat els seus companys.

Però tant el Joanet com el Manelet es quedaren palplantats sota d’una de les arcades on s’havien aixoplugat, com si tinguessin els peus clavats al terra.

―No volíeu veure un fantasma? ─els escridassà en Lluiset─. Doncs a què espereu? No tingueu por, no heu de témer res. Ja us he parlat d’ell. És el senyor Martí, el meu fantasma particular i amic meu.

Quan les quatre criatures baixaren per les escales que els dugué a la cripta, fosca i humida, no van veure ningú. Però en Lluiset, sabedor del pla, els assenyalà un banc mig corcat on trobaren una capa, un barret i unes ulleres. Tot d’una, sis ulls es dirigiren cap a la roba. Amb mans tremoloses, un a un la volien agafar però se’ls hi relliscava de les mans; era com voler agafar aigua. De cop i volta, però, la capa, el barret i les ulleres s’enlairaren i formaren una silueta humana que es posà dempeus davant una astorada audiència.

Tots, excepte el Lluiset, restaren muts i gelats com el glaç.

―Ho veieu, ho veieu com tenia raó –cridava en Lluiset tot fent saltironets.

Però com a única resposta, els tres amics sortiren de la cripta cames ajudeu-me i desaparegueren en un tres i no res.

En Lluiset i el senyor Martí es miraren bocabadats per la reacció dels vailets.

―Bé, digué en Lluiset, al menys ara creuran el què jo els deia.

―Jo no estaria tan segur –li respongué el senyor Martí.

Nen i fantasma tornaren a casa pensarosos. L’un desitjant que l’endemà els seus companys li donarien la raó; l’altre sospitant que la cosa no havia acabat. I com sap més el fantasma per vell que per fantasma, en senyor Martí no anà errat.

Quan el dilluns, en LLuiset entrà a classe, una riallada monumental esclatà tan bon punt s’assegué a la seva taula. L’únic que no reia era el mestre, que el mirava amb un esguard de retret. El càstig no es féu esperar. L’engany a un amic ─i més amb premeditació i traïdoria─ era un dels pitjors pecats i no es podia deixar sense un correctiu exemplar, segons el sorrut educador.

―Hagués pogut ser pitjor ─li digué el senyor Martí al capvespre, quan en Lluiset arribà a casa i es tancà a la seva cambra tot plorós. Ja t’ho deia jo que, tot i veient-me, no es creurien que soc un fantasma.

―És que no ho entenc ─digué en Lluiset entre singlots─. Que no ho van veure que vostè, un fantasma, apareixia i s’enlairava davant dels seus nassos? Com pot ser que diguin que tot era un muntatge?

―Doncs perquè quan algú no és capaç d’entendre una cosa prefereix creure que tot ha estat obra d’un enginy o d’un engany, per molt més difícil que resulti trobar-li una explicació lògica.

―I ara què? –es preguntà en veu alta en Lluiset.

―Els donaré un escarment –digué el senyor Martí enfurismat, veient tan dolgut el seu jove amic.

―Sí? De debò? Què farà, què farà?

―Mmm. M’ho rumiaré.

Des d’aquell dia, uns quants nens del poble no podien viure en pau. Un fantasma, vestit amb capa i barret, els feia la guitza nit i dia. De dia els empaitava i els hi feia mil i una barrabassada. Per la nit, les seves manifestacions eren més feréstegues. No podien dormir de la por. Però no ho explicaven a ningú, ni als seus pares ni als seus amics, perquè sabien que ningú no els creuria.

―Això s’ha d’acabar, Lluiset. No puc més, estic baldat i ja tinc una edat ─li digué el senyor Martí una nit.

―Ja m’ho imagino. Però que consti que va ser idea seva. Si ho vol deixar ho entendré. Això de fer de fantasma atemoridor ha de ser esgotador. Ai miri, m’ha sortit un rodolí.

―Mai m’hagués imaginat haver de fer aquest numeret espantant criatures. Ho deixo, però abans faré una cosa per a que em recordin per sempre més.

En Lluiset no preguntà ni volgué saber, però el que el senyor Matí féu degué ser una cosa sonada, d’això en està segur, perquè ara els seus amics i companys el respecten i l’afalaguen d’allò més. El tracten com un Rei. I alhora sembla que el temen. En Lluiset es més feliç que mai.

 

No sabria dir quina és la moral d’aquest conte. Que no s’ha de dubtar mai d’un amic? Que la venjança és dolça? Potser que els descreguts paguen tard o d’hora la seva incredulitat? No ho sé. De fet, jo no crec en fantasmes i no m’ha passat res dolent ni estrany. Bé, llevat d’aquest malsons que...

Un conte de lladres

 

Fa temps em van contar una història que no sabria dir si és real o imaginària, el què es coneix com a llegenda urbana. És la història dels “salats”, tres xicots d’un barri senzill que jugaren amb foc i que al final es van cremar.

En Fermín, en Lucas i l’Agustí formaven un trio de lladres de baixa estofa. Tenien poca experiència; això de la lladreria no era el seu fort però anaven fent. S’havien conegut a la “mili”. En Fermín era del nord, en Lucas del sud i l’Agustí era català i tots tres de pares sense estudis ni diners. Eren bastant curts de gambals però amb moltes ganes de triomfar a la vida. Però després d’escarrassar-se treballant d’això i d’allò no pogueren guanyar més que un souet per anar tirant i arribar amb prou feines a fi de mes.

Cansats, doncs, de ser uns pelats, decidiren unir els seus dots de “manetes” per dedicar-se a “viure de la sort aliena”, eufemisme que utilitzaven i que no volia dir altra cosa que aprofitar-se ─perquè això de robar sona massa fort─ del que els altres havien aconseguit gràcies a una feina digna.

Feia ja dos anys que es dedicaven a fer de lladregots, entrant a les cases de la gent del barri quan aquestes eren fora, treballant o de cap de setmana. Ho tenien tot ben controlat i fins ara els hi havia anat prou bé. Ningú del barri sospitava d’aquells joves tan agradables i ben educats amb els que es trobaven tot sovint a la fleca, al supermercat o a la farmàcia, per separat, és clar, no fos que malpensessin en veure’ls sempre junts. Aquests llocs eren una valuosa font d’informació per a les seves malifetes, llocs a on la gent xerra pels descosits sense temor a oïdes indiscrets. “Què feu aquest cap de setmana? Doncs anem al poble, a veure els pares”. Coses d’aquesta mena eren les que els hi obria la porta ─és un dir─ a les propietats dels demés sense el seu permís ni coneixement.

Sostreien tot el que podien arreplegar: algunes joies, alguns diners ─no gaires─ i poca cosa més, ja que la gent del barri no era per donar-los masses alegries i tampoc se’ls hi presentaven moltes oportunitats, i això d’anar a altres barris era massa perillós ja que les cares desconegudes fan sospitar més del compte. Al seu barri, en canvi, eren apreciats i coneguts com “els salats” perquè sempre contaven acudits quan s’ajuntaven ─dia sí i dia també─ al bar de la cantonada per guanyar-se la confiança de la clientela.

Un dia, en Lucas arribà amb una gran noticia: la senyora Ramona s’havia mort, l’enterraven l’endemà i ja sabeu els calerons i joies que deien que tenia, i que heretaria, per descomptat, la seva única neboda, aquella dona tan grassa i amb cara de gos que hi anava a veure-la molt de tant en tant.

Tindrien, doncs, un parell d’hores per fer de les seves abans que els veïns de l’escala tornessin de l’església i la família del cementiri. La porta era molt vella, que ja se l’havien mirada molts cops, així que la podrien esberlar amb un tres un no res. La resta seria bufar i fer ampolles.

Arribat el moment, el trio dels “salats” es presentaren puntualment a casa de la difunta a plena llum del dia. Si algú els veia a l’escala o al replà dirien que anaven a presentar el seu condol a la família de la malaguanyada veïna o qualsevol poca-soltada posant cara de babaus. Però no van trobar ningú. Tingueren, doncs, el camí totalment expedit per a dur a terme la seva feina.

El pis era fosc com la boca del llop i amb olor de resclosit. Quasi semblava l’escenari d’una pel·lícula de por. Mobiliari vell i de ben segur corcat emplenava tots els racons. Les finestres tancades com si haguessin passat dies des de la desocupació del pis. Amb l’ajut d’unes llanternes ─amb tota certesa robades─, s’endinsaren cap al que cregueren que era el dormitori de la finada amb la intenció d’escorcollar armari, calaixera i el que calgués. Un cop allà, decidiren obrir els llums per veure-hi millor atès que, amb les finestres closes, ningú podia observar-los des de fora. Quina sorpresa s’enduren al veure, palplantats davant seu, a tres individus somrient amb sornegueria fins que un d’ells digué: “No cal que busqueu. Tot el que la vella tenia de valor ─poca cosa per cert─ ja és nostre. Ho sentim, però hem estat els primers en arribar”. I tocaren el dos tan tranquils.

Eren la Colla Pesigolla, com ells els anomenaven, aquell grapat de burletes tan tibats amb els que coincidien al bar cada dos per tres, aquells que deien tenir una molt bona feina i que sempre anaven tan ben vestits. Qui els anava a dir que fossin uns lladres!

Els tres “salats” van quedar amb un pam de nassos. Aquells tres els hi havien passat al davant. I amb això aprengueren dues lliçons: 1) que les aparences enganyen i 2) que qui no corre, vola.

Fins aquí la història no seria un conte exemplar, ni molt menys; no hi va haver escarment, ans el contrari, ja que des d’aleshores foren més ambiciosos i agosarats, volien dur un tren de vida com el dels seus competidors. I ves per on que, amb el temps, “els salats” i “la colla pessigolla” esdevingueren amics, formaren una banda amb més ínfules i acabaren fent d’atracadors, coneguts com “la banda dels sis”.

Es diu que ara mateix duen una vida tranquil·la a Can Brians i que sembla que en tindran per un grapat d’anys, compartint sostre i ranxo.

Després de tot, en Fermín, en Lucas i l’Agustí deuen haver aprés una nova lliçó, la millor de totes: que qui camina mal camí, no fa bon pas a la fi.

I un gos i un gat, aquest conte s’ha acabat.

Un conte de nans

 

En Joanet, amb sis anys, no havia vist mai un nan tret dels que sortien al circ, quan venia al poble, i que el feien riure tant amb les seves bestieses. Saltaven, ballaven i feien ganyotes per la pista, barallant-se com si s’haguessin tornat folls. Són homenets, homes petits ─li deia en Joan, son pare─. En Joanet creia que eren persones d’algun país molt llunyà on tothom era així de petit, com els barrufets, que vivien en un indret amagat i apartat dels ulls de la gent normal.

Un dia, quan en Joanet tornava cap a casa, en sortir de l’escola, es va trobar de sobte amb un d’aquells homenets. El circ feia dies que havia marxat. Com era doncs possible que un dels nans s’estigués encara al poble? Encuriosit, el seguí i veié que entrà al bar de la plaça. En Joanet parà l’orella.

─Necessito treball. No us caldrà pas ajuda al bar? ─sentí que li preguntava al senyor Jaume, el propietari. 

─Però com vols que et contracti de cambrer si a prou feines arribes a la taula ─li respongué aquell, amb una riallada.

El nan girà cua sense dir ni ase ni bèstia i sortí al carrer. Palplantat al mig de la plaça, encengué una cigarreta i s’assegué en un banc sota un frondós plàtan, trist i pensarós.

En Joanet s’assegué al seu costat.

─Hola ─digué al cap d’una estona─. Em dic Joanet. I tu, com et dius?

─Em dic Pere però tinc altres noms. Al meu poble tothom em coneix com en Peret camacurta. Al circ era en Fredolic, però no pas perquè tingués fred sinó pel nom del bolet. ─I davant la cara d’estranyesa del nen, continuà─. Tots els nans teníem nom de bolet: en Rovelló, el de la cara rogenca, en Rossinyol, massís de cos i groguenc de pell, en Cep, el del cabell castany i cara blanquinosa, i en Llanega, de pell bruna i llefiscosa.

─Ja t’he vist al circ fent tombarelles i moltes altres coses gracioses. Era molt divertit.

─Si, si. Molt divertit pel públic però si no fóssim nans, ningú riuria de les ximpleries que fem. Jo fa molt de temps que vull sortir d’aquesta vida. M’agradaria dur una vida con la de la resta de la gent, com la que tu tindràs quan siguis gran.

─Quans anys tens? ─li preguntà en Joanet.

─Acabo de complir vint-i-cinc. I en porto més de deu treballant al circ.

─I a quin país vas néixer? No sembles estranger.

─Perquè no ho sóc d’estranger. Vaig néixer a la Pobla de Corrons, aquí al costat com qui diu.

I entre calada i calada a la cigarreta, en Pere li contà que havia nascut nan, una malaltia que no deixava créixer a les persones; que els seus pares eren “normals” ─posant la paraula entre cometes amb els dits petits i rabassuts─; com fou la seva vida al poble fins que es decidí a ajuntar-se amb una colla de pallassos que organitzaven festes pels nens de bona família: d’aniversaris, comunions i demés celebracions. Fins que acabà treballant al Gran Circ Price, on el Joanet l’havia vist per primera i última vegada.

En Pere afegí que, havent decidit abandonar la vida circense, necessitava trobar un treball digne i seriós per primer cop a la seva vida. Estava fart de fer riure a la gent.

─Però al primer lloc on he preguntat, en aquest bar de la cantonada, m’han engegat a dida. Es veu que no tinc la talla suficient per servir les taules. T’ho pots creure? Suposo que la gent se’n riuria de mi i l’amo del bar prefereix no tenir problemes amb els clients. Hauré d’anar de porta en porta, a veure si algú em dona feina.

En Joanet, després de pensar-s’ho uns minuts, el mirà amb els ulls il·luminats i li digué:

─T’agradaria treballar a la verema? El meu pare té unes vinyes. El raïm està a punt de ser collit, els ceps són baixets, més o menys de la teva alçada. Ho tindries fàcil ja que no t’hauries d’ajupir com fan els demés, la gent més alta. Clar que, de moment, només tindries feina per un mes però podria parlar amb el meu pare i potser et trobaria una feina per a la resta de l’any.

─Home, jo no tinc experiència amb això de collir raïm però ho he vist fer i puc aprendre. El que sí se’m dóna bé és el tast, ─digué rient, en Peret camacurta.

I així fou. Després de treballar dur a la verema, el pare d’en Joanet el va llogar com a ajudant a les bodegues, en la manufactura del vi. Treballant entre botes, amb el temps, en Pere demostrà ser un bon treballador i un tastavins excepcional. Avui és un famós sommelier en el millor restaurant de la comarca, Can Pere Botero, i del que en són propietaris en Joan i en Pere. En Joan fill ─ja no vol  que li diguin Joanet─ és un dels ajudants de cuina. Té molta bona mà amb els fogons. Algun dia en serà el Xef.

I aquesta és la historia de com un nan, un home de talla curta, incapaç, segons alguns, de servir taules, esdevingué un gran entès en vins i, per damunt de tot, un gran home. El seu proper projecte és obrir un nou restaurant on només hi treballarà gent petita. Ja té triat el nom: Can Fredolic.