En Joanet, amb sis anys,
no havia vist mai un nan tret dels que sortien al circ, quan venia al poble, i
que el feien riure tant amb les seves bestieses. Saltaven, ballaven i feien
ganyotes per la pista, barallant-se com si s’haguessin tornat folls. Són
homenets, homes petits ─li deia en Joan, son pare─. En Joanet creia que eren
persones d’algun país molt llunyà on tothom era així de petit, com els
barrufets, que vivien en un indret amagat i apartat dels ulls de la gent normal.
Un
dia, quan en Joanet tornava cap a casa, en sortir de l’escola, es va trobar de
sobte amb un d’aquells homenets. El circ feia dies que havia marxat. Com era
doncs possible que un dels nans s’estigués encara al poble? Encuriosit, el
seguí i veié que entrà al bar de la plaça. En Joanet parà l’orella.
─Necessito
treball. No us caldrà pas ajuda al bar? ─sentí que li preguntava al senyor
Jaume, el propietari.
─Però
com vols que et contracti de cambrer si a prou feines arribes a la taula ─li
respongué aquell, amb una riallada.
El
nan girà cua sense dir ni ase ni bèstia i sortí al carrer. Palplantat al mig de
la plaça, encengué una cigarreta i s’assegué en un banc sota un frondós plàtan,
trist i pensarós.
En
Joanet s’assegué al seu costat.
─Hola
─digué al cap d’una estona─. Em dic Joanet. I tu, com et dius?
─Em
dic Pere però tinc altres noms. Al meu poble tothom em coneix com en Peret
camacurta. Al circ era en Fredolic, però no pas perquè tingués fred sinó pel
nom del bolet. ─I davant la cara d’estranyesa del nen, continuà─. Tots els nans
teníem nom de bolet: en Rovelló, el de la cara rogenca, en Rossinyol, massís de
cos i groguenc de pell, en Cep, el del cabell castany i cara blanquinosa, i en
Llanega, de pell bruna i llefiscosa.
─Ja
t’he vist al circ fent tombarelles i moltes altres coses gracioses. Era molt
divertit.
─Si,
si. Molt divertit pel públic però si no fóssim nans, ningú riuria de les
ximpleries que fem. Jo fa molt de temps que vull sortir d’aquesta vida. M’agradaria
dur una vida con la de la resta de la gent, com la que tu tindràs quan siguis
gran.
─Quans
anys tens? ─li preguntà en Joanet.
─Acabo
de complir vint-i-cinc. I en porto més de deu treballant al circ.
─I
a quin país vas néixer? No sembles estranger.
─Perquè
no ho sóc d’estranger. Vaig néixer a la Pobla de Corrons, aquí al costat com
qui diu.
I
entre calada i calada a la cigarreta, en Pere li contà que havia nascut nan,
una malaltia que no deixava créixer a les persones; que els seus pares eren
“normals” ─posant la paraula entre cometes amb els dits petits i rabassuts─;
com fou la seva vida al poble fins que es decidí a ajuntar-se amb una colla de
pallassos que organitzaven festes pels nens de bona família: d’aniversaris, comunions
i demés celebracions. Fins que acabà treballant al Gran Circ Price, on el
Joanet l’havia vist per primera i última vegada.
En
Pere afegí que, havent decidit abandonar la vida circense, necessitava trobar
un treball digne i seriós per primer cop a la seva vida. Estava fart de fer
riure a la gent.
─Però
al primer lloc on he preguntat, en aquest bar de la cantonada, m’han engegat a
dida. Es veu que no tinc la talla suficient per servir les taules. T’ho pots
creure? Suposo que la gent se’n riuria de mi i l’amo del bar prefereix no tenir
problemes amb els clients. Hauré d’anar de porta en porta, a veure si algú em
dona feina.
En
Joanet, després de pensar-s’ho uns minuts, el mirà amb els ulls il·luminats i
li digué:
─T’agradaria
treballar a la verema? El meu pare té unes vinyes. El raïm està a punt de ser
collit, els ceps són baixets, més o menys de la teva alçada. Ho tindries fàcil
ja que no t’hauries d’ajupir com fan els demés, la gent més alta. Clar que, de
moment, només tindries feina per un mes però podria parlar amb el meu pare i potser
et trobaria una feina per a la resta de l’any.
─Home,
jo no tinc experiència amb això de collir raïm però ho he vist fer i puc
aprendre. El que sí se’m dóna bé és el tast, ─digué rient, en Peret camacurta.
I
així fou. Després de treballar dur a la verema, el pare d’en Joanet el va
llogar com a ajudant a les bodegues, en la manufactura del vi. Treballant entre
botes, amb el temps, en Pere demostrà ser un bon treballador i un tastavins excepcional.
Avui és un famós sommelier en el millor restaurant de la comarca, Can Pere
Botero, i del que en són propietaris en Joan i en Pere. En Joan fill ─ja no
vol que li diguin Joanet─ és un dels
ajudants de cuina. Té molta bona mà amb els fogons. Algun dia en serà el Xef.
I
aquesta és la historia de com un nan, un home de talla curta, incapaç, segons
alguns, de servir taules, esdevingué un gran entès en vins i, per damunt de
tot, un gran home. El seu proper projecte és obrir un nou restaurant on només
hi treballarà gent petita. Ja té triat el nom: Can Fredolic.
