Fa
uns cinc anys —quan es va publicar— vaig llegir Moriré, pero mi memoria
sobrevivirá d’en Henning Mankell. És una crònica de viatges i a la vegada
una reflexió sobre l’impacte de l’epidèmia de la SIDA al continent africà els
anys vuitanta. La narració dels fets se centra a Uganda, lloc on va viure l’autor
una experiència realment colpidora: la mort de milers de persones que no sabien
quina culpa en tenien d’acabar els seus dies d’una manera tan esfereïdora,
sense mitjans per poder, ni tan sols, pal·liar el dolor. Una malaltia aquesta
que a Europa i als Estats Units ja començava a ser tractada, amb més o menys
èxit, amb els nous fàrmacs antiretrovirals, massa cars per poder ésser a
l’abast de gent tan pobra com aquella.
La
manera en què una persona fa front a aquest inevitable tràngol no només depèn
de la seva fortalesa i conviccions religioses, sinó també de la seva cultura,
dels seus costums. Òbviament, en molts països, i l’Àfrica no n’és precisament
una excepció, cultura i religió van de la mà.
Doncs
bé, en Henning Mankell explica en aquest llibre autobiogràfic que moltes de les
dones —i alguns homes— que va conèixer en aquesta situació tan desesperada, en
veure’s a les acaballes de la seva mísera vida, escrivien un Memory book, un llibre de records, per
als seus fills. Un per a cada fill i/o filla. En alguns casos n’eren més de
dotze! Una ofrena de paraules, pensaments, consells, petits objectes, dibuixos,
per a que els seus descendents els recordessin. Un llegat de la seva presència
en aquest món i al seu costat. De vegades, els fills a qui anaven adreçats
aquests records eren tan petits que no se’n recordarien dels seus pares, però
almenys tindrien quelcom que els va pertànyer, que sortí de la seva ment, de
les seves mans, del seu cor, i que van voler transmetre’ls.
Quina
tasca tan trista i, a la vegada, tan bella! Aquells homes i dones tan humils
deixaven en herència l’única cosa de valor amb què podien obsequiar la seva
descendència: detalls de la seva existència, del seu pensament, empremtes del
seu pas per la vida que els va tocar viure.
Esperant
la mort inexorable, amb paciència, els malats terminals escrivien cada dia un bocí
de les seves memòries en una forma tan personal com singular, pensant en els
seus fills, alguns dels quals els ajudaven en aquest laboriosa comesa en cas de
que els seus progenitors fossin analfabets, ja no poguessin sostenir un llapis
o la seva lletra fos gairebé il·legible.
Què
escriuríem nosaltres en aquesta situació? Què diríem als nostres fills i filles
a les portes de la mort? Què els deixaríem com a record del nostre pas per
aquesta terra? Amb quina cosa íntima i representativa de la nostra existència podríem
obsequiar-los per a que mai s’oblidessin de nosaltres? Els àlbums de fotos en són
un bon record. Imatges sense veu que volen dir quelcom però que només qui les
veu pot o sap interpretar. El nen que observa el pare o la mare que no va
conèixer, en un retrat en blanc i negre, o en color, tant se val, mirant
somrient o seriós a la càmera, què més dona, no en té prou amb aquesta imatge
per sentir la seva presència i saber què pensava, com fou la seva vida. Unes paraules
escrites de tot cor en un paper, per vell i clivellat que estigui, diuen més
que mil imatges.
Potser
aquella gent no acostumava a dir als seus fills quant els estimaven, a
verbalitzar el seu afecte. No sé si serien proclius a abraçar-los i besar-los
com a demostració del seu amor. Suposo que sí. L’amor és universal, només
canvia la forma d’expressar-lo.
Les
coses s’han de fer en vida, abans que sigui massa tard. Després ja no hi serem
a temps. Potser hauríem d’anar deixant la nostra petjada mentre som vius, anar
escrivint què sentim pels nostres éssers estimats, però no en uns fulls de
paper sinó a la seva pell i al seu cor, com un tatuatge inesborrable i un
empelt indestructible. Aquests seran uns records que ens sobreviuran sense que
es perdin ni es facin malbé pel pas del temps. Seran com un llibre de records que
viurà íntegre en els nostres fills i nets fins a la fi dels seus dies.
