El vell pallasso

 

Quan de petit deia que de gran volia ser pallasso, tots se’n reien, pensaven que era cosa de criatures; ja se sap, aquests tipus de coses que es diuen sense pensar, com vull ser policia, bomber, astronauta o pilot de carreres.

Tanmateix, la seva insistència acabà fent pensar als seus pares que aquell desig ben bé podria ser degut a una verdadera vocació. I així, aquell nen, amb els anys, esdevingué un famós pallasso.

Ara ja du cinquanta anys de professió, des que s’enrolà en aquell circ desmarxat que va passar pel poble l’estiu del 70, i la veritat és que li va anar prou bé. Aprengué l’ofici com si hagués nascut per pallasso i el públic aplaudia d’allò més els seus números còmics en solitari a l’estil del seu idolatrat Charlie Rivel.

Després de molts anys d’anar de circ en circ, tan bon punt començaren a aparèixer els primers signes de feblesa, començà també la decadència, el declivi propi d’una vellesa incipient, la pèrdua de la fama que tant li costà guanyar, per caure, finalment, en l’oblit del públic i acabar sota la vella i deslluïda carpa d’aquest circ de mala mort.

A punt de complir els seixanta-vuit, no passa d’ésser un més d’una estrafolària troupe de pallassos, d’aqueixos que, amb les cares emblanquinades, amaguen el seu veritable semblant i el seu autèntic esperit d’artista frustrat, intentant fer riure a la canalla i a la gent gran amb ànima d’infant.

És la típica historia del pallasso trist, que riu per fora mentre plora per dins, ridi pagliaccio, de qui porta una existència en la qual s’ha instal·lat la pena i el dolor. Però al Gran Ronald o, el que és el mateix, a en Juan López Romero, el què li dol i corroeix, tant o més que l’oblit, és la soledat.

Dones hagueren en sa vida transhumant i a totes les va perdre per voler saltar d’una pista a una altra més gran, d’un cartell a un altre més gros, per voler passar de conegut a famós, de guanyar-se bé la vida a fer molts diners, de rebre aplaudiments a aconseguir ovacions, de passar, en definitiva, de ser Ronald el pallasso a El Gran Ronald. I per tot això, hagué de deixar anar llast i fer el camí en solitari.

En arribar al final de la seva carrera, sol i sense més companyia que el seu lloro, gairebé tan vell com ell, i essent un perfecte desconegut per a les noves generacions, pensà que encara podia tenir un moment de glòria, la seva gran actuació, i decidí dur a terme un número amb què el recordarien per sempre.

L’última nit en què El Gran Circo Impala oferia el seu espectacle en aquella petita ciutat de províncies, tornaria a ser El Gran Ronald. Introduiria un número inèdit i inesperat que deixaria astorat al públic i del que se’n parlaria per molts anys. Seria en el moment més esbojarrat de l’actuació, durant la batussa de pantomima amb els seus companys d’ofici, en la que fingia fotre’s un tret amb aquella vella pistola de salva manegada per a que sortís un raig d’aigua tintada de vermell.

Així doncs, arribat el moment, després d’accionar l’estri, amb mà trèmula, una detonació inusualment forta llançà el cos del vell pallasso contra l’arena, que es tenyí de roig, amb una sang tan real i abundosa com l’amargor que Juan López Romero duia guardada des de feia massa temps.

La sospita

Aquest relat tenia com a consigna  la frase "de sobte, tot va cobrar sentit". I això és el que em va sortir:

Feia molt de temps que m’ensumava que el meu marit m’era infidel o, en el millor dels casos, que duia entre mans algun negoci tèrbol. Els seus retards inexplicables al tornar del treball, a hores intempestives, i sobretot les seves freqüents absències els dissabtes pel matí demostraven que m’amagava algun secret inconfessable.

Per molt que l’interrogava, no hi havia manera de treure-li res convincent. Tot excuses. Que si el seu cap era un explotador intransigent, que tot ho volia en un temps record, que si se li acumulava la feina i no tenia més remei que anar al despatx fins i tot els caps de setmana si era necessari. I així tot un seguit de mentides que em treien de polleguera. I como els homes no saben mentir, cada cop que el posava entre l’espasa i la paret, les seves orelles envermellien com dos pebrots —dels vermells és clar— i un tic nerviós li feia tremolar les parpelles.  No calia sotmetre’l al detector de mentides ni injectar-li el sèrum de la veritat. Ell solet es delatava. Però de paraula, ni una.

Creient que hi havia una dona pel mig, vaig tafanejar el seu mòbil, a veure què trobava. I entre els seus contactes hi havia una tal ANA, així, en majúscules, amb la que havia tingut, pel que semblava, moltes converses telefòniques. Com no tenia WhatsApp no vaig poder veure cap missatge, ni escrit ni oral. Enfurismada, pensant que em prenia per una brètola cornuda, vaig decidir seguir-lo allà a on anés en aquestes escapades de cap de setmana.

Era un dissabte gris, com el meu ànim. Plovia i feia un fred que pelava. ¡Cagondena! L’home del temps ben be me la va fotre. «Sol i núvols i, com a molt, quatre gotes». ¿Quatre gotes? I una merda, un temporal en tota regla. Plovia a bots i barrals. I per què em queixo? Doncs perquè ell anava en el nostre atrotinat Renault Clio, que encara funciona prou be, i jo vaig haver d’agafar la Vespino que feia un munt d’anys que teníem arraconada al garatge.

L’animaló motoritzat de dues rodes, per sort, no em va fallar, però Déu n’hi do la feinada que tingué per a no perdre de vista el Clio, que semblava que em volia fer la punyeta. Afortunadament, l’aiguat impedia circular a més de trenta per hora, de manera que vaig reeixir en el meu intent d’arribar just a temps.

L’edifici en què va entrar el meu marit no era pas el de la seva oficina. Coneixia molt bé on treballava. La de vegades que l’havia hagut d’esperar a la sortida quan només era el meu promès! Així doncs, què hi anava a fer allà? Era on vivia la gata maula de la seva amant? O potser era el centre d’operacions dels seus afers il·legals? La màfia, potser? No, no podia ser això, el diners haguessin rajat com l’aigua de l’aixeta i, en canvi, anàvem més aviat justets. Ben pensat, m’hauria emprenyat molt més que es tractés d’una casa de barrets que, posem per cas, la seu d’una lògia maçònica. Amb prou feines arribem a fi de mes i ell gastant-se els calés en donotes. Malparit!

L’espera fou de l’alçada d’un campanar: gairebé tres hores aixoplugada sota la marquesina d’una parada d’autobús. Un polvo no necessita tant de temps, caram! A sobre, no me’l podia imaginar en aquesta tessitura, el molt fastigós.

Però finalment aparegué per la porta. No anava sol, uns quants individus, amb pinta sospitosa, l’acompanyaven. Fins que es van separar i cadascú prengué una direcció diferent. Ell duia a la mà un portafolis que no li havia vist mai. El vaig seguir sense que se n’adonés. Tant bon punt va obrir la porta del cotxe m’hi vaig llençar a sobre. Esporuguit pel ensurt, va fer un crit i el maletí se li esmunyí de les mans, cosa que vaig aprofitar per fer-lo meu. El seu contingut hauria d’explicar l’estrany comportament del meu marit. Seria la prova del delicte. El que vaig trobar, en l’obrir-lo, em va sorprendre d’allò més: una estranya màscara, com la que havia vist en alguna pel·lícula o documental, no ho recordava, i un munt de papers amb un segell al damunt on posava, en tinta vermella, Agrupació Nacional Anonymous. Agrupació Nacional Anonymous? ANA!!

De sobte, tot va cobrar sentit.