Història d'un soldat

 

Quan em vaig incorporar, com a alferes, a la caserna del regiment d’artilleria antiaèria de Jerez de la Frontera, no m’esperava viure una experiència que em colpiria més del que mai m’hagués pogut imaginar.

L’endemà de la meva arribada hi va haver un rebombori impressionant. Acabaven de portar el que quedava d’un soldat a qui li havia explotat a les mans una granada que es va trobar en el camp a on havien estar fent les maniobres militars reglamentaries. La versió oficial fou que el noi, imprudent, es va deixar portar per la curiositat en lloc d’avisar al seu caporal o sergent abans de manipular aquell element mortífer que devia portat anys i panys mig ocult en aquell indret.

Per sort no vaig veure el cos del desafortunat soldat, però sí les restes del seu uniforme, estripat i ensangonat. Aquella imatge em va fer pensar en la fragilitat de l’ésser humà.

A la pena de la seva mort accidental s’afegia el fet de que al cap d’un més i escaig s’hagués llicenciat i tornat a casa amb els seus éssers estimats; potser fins i tot l’esperava una novia a qui havia estat escrivint mentre malgastava el temps dins d’aquells murs de pedra.

Al capvespre d’aquell mateix dia em va tocar fer d’oficial de guàrdia. Aquella nit no podia conciliar el son, ni tant sols jagut en el rònec sofà que hi havia en una saleta adjacent al cos de guàrdia. No deixava de pensar en el malaurat soldat que havia perdut la vida d’una manera tan absurda. Així que vaig decidir fer un tomb pel pati de la caserna i els seus voltants. De pas aprofitaria a fer la rutinària visita als sentinelles que feien guàrdia a les garites més allunyades, no fos que s’haguessin adormit durant aquest servei nocturn.

Anava caminant maquinalment, quan, de sobte, vaig percebre una ombra que se m’atansava lentament. Li vaig donar l’alto i li vaig demanar el sant i senya. No va contestar i seguí avançant en la meva direcció. Estava a punt de treure la pistola de reglament que duia al cinto —només com a intimidació, ja que no se què hagués fet amb aquella arma, que mai havia utilitzat i ni tan sols sabia si estava carregada— quan aquella figura es detingué a escassos metres. Quan vaig ser davant seu, em vaig adonar, tot i la foscor regnant, que tenia sang per tot arreu. Anava a preguntar-li què li havia passat quan, amb veu tremolosa, em digué que no havia estat ell qui trobà la granada, que fou un company qui la va descobrir i l’hi la va passar, suposava que per fer-li una gràcia, com qui passa una pilota. Abans que aquell fantasma, o el què fos, desaparegués, va pronunciar un nom que no vaig arribar a entendre.

Així que aquell soldat havia mort per una terrible negligència d’un eixelebrat, o potser un malparit, que no rebria el castic que mereixia pel seu acte irresponsable. Des d’aquell dia vaig estar observant les cares de tots els seus companys, per veure si trobava un senyal de culpabilitat o d’angoixa en els ulls del veritable responsable d’aquella mort. Però tot fou inútil. Al cap de quatre mesos, un cop complert el meu servei militar, vaig marxar d’aquell lloc sense haver esbrinat la veritat.

Passat un temps, no gaire, una nit vaig sortir de gresca amb uns amics. A l’últim pub a on vàrem anar a petar hi havia, en un racó, la figura d’un soldat, como si fos un ninot de cera. Quan vaig demanar al cambrer què o a qui representava, em digué que no ho sabia, que era un caprici de l’amo, que tenia la dèria de col·leccionar tota mena de coses. Llavors m’hi vaig fixar més. En aquella cara inexpressiva vaig reconèixer la que jo havia vist aquella nit, quan feia la meva ronda com a oficial de guàrdia. Direu que són imaginacions meves, però, de cop i volta, em dirigí una mirada que feia basarda.

Des d’aquell dia, ja fa més de vint anys, sovintejo aquest pub. M’assec a la vora del soldat i li pregunto, en veu baixa, el nom de qui li va fer aquella mala passada. Fins ara no m’ha respost, però em segueix mirant d’una manera estranya, como si em volgués parlar. L’amo del local no entén què faig assegut tanta estona en aquest racó. La veritat és que jo tampoc.

El meu naufragi particular

 

Sempre he odiat la típica pregunta de què t’enduries a una illa deserta. Sembla una pregunta trampa, per veure de quin pal estàs fet. Como quan, de nen, et preguntaven a qui estimaves més, si al papa o a la mama. Clar que d'aquesta pregunta capciosa, sempre sortia airós dient que a tots dos per igual, encara que no fos del tot cert.

Quant a la illa, s’espera de tu que siguis el més original possible i jo, d’original en tinc ben poc, així que quasi sempre contestava el mateix: un llibre, eines per fer foc i un bon ganivet per fer-me una cabana, per defendre’m de qualsevol bestia —a poder ser petita i no humana— y per tallar els aliments abans d’endrapar-me’ls. Tot plegat, una bestiesa, ja que el llibre, ni que fos Crim i castic, se’m m’acabaria aviat, el estris per fer foc no sé si els sabria fer funcionar —soc un inepte en manualitats— i dubto que el ganivet em servís per caçar o defensar-me d’algun animal salvatge. Vaja, que no m’imagino fent de Robinson Crusoe, a menys que també aparegués un Divendres que em fes d’ajudant o, millor encara, de servent.

Cada cop que sortia a la mar pensava en tot això. Una ximpleria, ja ho sé, perquè navegar amb un iot, com el meu, dotat de la tecnologia més avançada i a unes dues milles de terra ferma no dona per a tanta aventura.

Soc ric, ho tinc tot, o gairebé tot, perquè l'única cosa que em manca és companyia. He perdut la dona, i els fills no volen saber res de mi. He intentat la reconciliació però ella no em perdona les meves infidelitats i ells el no haver sabut fer de pare. Sí, ho tinc tot i alhora no tinc res. Totes les meves possessions són exclusivament materials. La soledat em comença a passar factura. Ja tinc una edat en què un necessita d’algú que l’estimi i li faci costat. Potser és pur egoisme, però no vull morir sol i rebutjat per aquells que m’havien estimat i a qui jo encara estimo.

He anat molts anys a la deriva i ara em sento con un nàufrag en una illa deserta a on no calen objectes de supervivència. Vindran a rescatar-me o em deixaran purgar els meus pecats fins que arribi la fi dels meus dies? Per molt que em dolgui, crec que ho tindria merescut. Al cap i a la fi aquest és el meu naufragi particular.

 

Els llibres de records

 

Fa uns cinc anys —quan es va publicar— vaig llegir Moriré, pero mi memoria sobrevivirá d’en Henning Mankell. És una crònica de viatges i a la vegada una reflexió sobre l’impacte de l’epidèmia de la SIDA al continent africà els anys vuitanta. La narració dels fets se centra a Uganda, lloc on va viure l’autor una experiència realment colpidora: la mort de milers de persones que no sabien quina culpa en tenien d’acabar els seus dies d’una manera tan esfereïdora, sense mitjans per poder, ni tan sols, pal·liar el dolor. Una malaltia aquesta que a Europa i als Estats Units ja començava a ser tractada, amb més o menys èxit, amb els nous fàrmacs antiretrovirals, massa cars per poder ésser a l’abast de gent tan pobra com aquella.

La manera en què una persona fa front a aquest inevitable tràngol no només depèn de la seva fortalesa i conviccions religioses, sinó també de la seva cultura, dels seus costums. Òbviament, en molts països, i l’Àfrica no n’és precisament una excepció, cultura i religió van de la mà.

Doncs bé, en Henning Mankell explica en aquest llibre autobiogràfic que moltes de les dones —i alguns homes— que va conèixer en aquesta situació tan desesperada, en veure’s a les acaballes de la seva mísera vida, escrivien un Memory book, un llibre de records, per als seus fills. Un per a cada fill i/o filla. En alguns casos n’eren més de dotze! Una ofrena de paraules, pensaments, consells, petits objectes, dibuixos, per a que els seus descendents els recordessin. Un llegat de la seva presència en aquest món i al seu costat. De vegades, els fills a qui anaven adreçats aquests records eren tan petits que no se’n recordarien dels seus pares, però almenys tindrien quelcom que els va pertànyer, que sortí de la seva ment, de les seves mans, del seu cor, i que van voler transmetre’ls.

Quina tasca tan trista i, a la vegada, tan bella! Aquells homes i dones tan humils deixaven en herència l’única cosa de valor amb què podien obsequiar la seva descendència: detalls de la seva existència, del seu pensament, empremtes del seu pas per la vida que els va tocar viure.

Esperant la mort inexorable, amb paciència, els malats terminals escrivien cada dia un bocí de les seves memòries en una forma tan personal com singular, pensant en els seus fills, alguns dels quals els ajudaven en aquest laboriosa comesa en cas de que els seus progenitors fossin analfabets, ja no poguessin sostenir un llapis o la seva lletra fos gairebé il·legible.

Què escriuríem nosaltres en aquesta situació? Què diríem als nostres fills i filles a les portes de la mort? Què els deixaríem com a record del nostre pas per aquesta terra? Amb quina cosa íntima i representativa de la nostra existència podríem obsequiar-los per a que mai s’oblidessin de nosaltres? Els àlbums de fotos en són un bon record. Imatges sense veu que volen dir quelcom però que només qui les veu pot o sap interpretar. El nen que observa el pare o la mare que no va conèixer, en un retrat en blanc i negre, o en color, tant se val, mirant somrient o seriós a la càmera, què més dona, no en té prou amb aquesta imatge per sentir la seva presència i saber què pensava, com fou la seva vida. Unes paraules escrites de tot cor en un paper, per vell i clivellat que estigui, diuen més que mil imatges.

Potser aquella gent no acostumava a dir als seus fills quant els estimaven, a verbalitzar el seu afecte. No sé si serien proclius a abraçar-los i besar-los com a demostració del seu amor. Suposo que sí. L’amor és universal, només canvia la forma d’expressar-lo.  

Les coses s’han de fer en vida, abans que sigui massa tard. Després ja no hi serem a temps. Potser hauríem d’anar deixant la nostra petjada mentre som vius, anar escrivint què sentim pels nostres éssers estimats, però no en uns fulls de paper sinó a la seva pell i al seu cor, com un tatuatge inesborrable i un empelt indestructible. Aquests seran uns records que ens sobreviuran sense que es perdin ni es facin malbé pel pas del temps. Seran com un llibre de records que viurà íntegre en els nostres fills i nets fins a la fi dels seus dies.

 

El banc

 Avui recupero un relat breu de fa poc més de quatre anys, però que considero que no ha perdut vigència. 

Avui fa un dia fred però assolellat. Després d’una setmana de pluja i vent, ve molt de gust una treva. Així puc estar assegut aquí, a l’aire lliure, tot el temps que vulgui. La tardor té això: un dia fa fred i un altre calor. Els dies passats no sabia a on aixoplugar-me. No podia estar prenent un cafè rere un altre o passar-me tot el matí en un bar davant de la mateixa cervesa.

Des que sovintejo aquest lloc, he fet unes quantes relacions, no moltes. El noi de la ONCE fou el primer del meu reduït grup d’amistats del carrer, per anomenar-les d’alguna manera. És clar que cada dia li compro un cupó i passem l’estona amb l’habitual xerrameca intranscendent: que si el temps que fa, que si a veure si em toca d’una vegada, que què faria si em toqués, que mira que està de malament el país, que si els polítics són tots iguals, i així cada dia. Després hi ha el grupet de jubilats que discuteixen de futbol mentre, recolzats a una tanca metàl·lica, guaiten, badocs, les obres de la nova línia del metro. Sempre em saluden i tenen paraules amables, encara que sigui per cortesia. Jo de futbol no n’entenc, així que no em puc afegir a la conversa. El carter, l’escombriaire i algun policia municipal completen el conjunt de parroquians amb qui intercanvio parers i paraules. Els municipals sempre em saluden, molt formals, portant-se la mà dreta cap a la visera del barret. Es deuen preguntar què faig aquí tots els dies, però mai no han gosat a dir-me res. El meu aspecte no els deu suscitar cap recel.

Passar-me dotze hores al carrer té la seva part positiva. M’estic convertint en un gran observador. Veig passar pel davant gent molt diversa i curiosa a qui no puc evitar fer una ràpida radiografia amb el seu corresponent diagnòstic: com és la seva vida o la seva personalitat; si tenen família o viuen sols; si són feliços o desgraciats. Per com vesteixen i caminen, dedueixo si tenen estudis, si treballen i, fins i tot, a què es dediquen. Alguns van de pressa i mirant al front, satisfets, tal vegada alegres. Altres, en canvi, caminen lentament i amb el cap cot, com volent amagar la seva existència. N’hi ha de despistats. A més d’un l’he hagut d’advertir que se li havia caigut el diari, que s’havia deixat oblidat el paraigua, la bossa, el paquet, o ves a saber què, en el banc del davant. Hi hagué inclús un que es deixà un maletí. Podria haver-me apropiat de qualsevol d’aquests objectes però jo soc una persona honrada i mai faria allò que no volgués que em fessin a mi. Però, es clar, no tothom és igual. Cadascú és com és i fa el que més li convé o necessita. La necessitat pot tòrcer moltes voluntats.

Però amb tanta gent com han vist els meus ulls, encara no he trobat ningú com jo, que es passi quasi tot el dia assegut en un banc veient passar la gent i donant de menjar els coloms. I llegint el diari.

He pensat en comprar-me una llibreta per anar escrivint tot el que em passa pel cap, com una mena de diari. Potser algun dia el podria publicar. Ara mateix, però, no tinc esma de res. Passo hores inacabables fent de mer espectador de les vides alienes sense gairebé moure’m d’aquest lloc, a on vinc puntualment, de bon matí, tots els dies, exceptuant les festes.

Un dia decidí rondar pels carrers dels voltants. Caminar ajuda a mantenir sa el cor. Però al cap d’una hora de ramblejar sense rumb fix, no eren les cames el que més mal em feia sinó l’ànima. Sabia que existien, però mai els havia vist tant a prop. La pobresa és invisible per a alguns. No els vaig arribar a comptar però crec que foren més d’una dotzena. I només en una hora. La pobresa és incomptable per a molts. Des d’aquell dia decidí no moure’m del meu banc, perquè ja és meu de ple dret, un dret adquirit al llarg del temps.

Fa dos mesos i deu dies que m’assec en aquest banc, que els he comptat, el mateix temps que porto enganyant la meva dona. Que amb qui l’enganyo? No, no es tracta d’una infidelitat. O potser si? Al cap i a la fi també es pot considerar infidel qui trenca la promesa d’ésser sincer amb la parella, no dient-li sempre la veritat. I jo ja porto dos mesos i deu dies mentint-la, o amagant-li la realitat, que ve a ser el mateix.

No goso confessar-li-ho. Aquesta ha estat la meva primera covardia en ma vida. Ja en tinc prou amb la meva vergonya i el meu neguit com per contagiar-los a ella. Potser no s’avergonyiria de mi però sí podria sentir-se decebuda, ella que sempre m’ha tingut com un tipus brillant i capaç de menjar-se el món. I és que jo era així, fins fa dos mesos i deu dies. Qui sap si acabaré com un d’aquests éssers invisibles i incomptables.

Diuen que de totes les coses n’hem de treure la part positiva. En el meu cas puc dir que almenys ara estic molt ben informat, llegint el diari, tot i que deixo les noticies pel final. Primer llegeixo les pàgines d’ofertes de treball, un treball que em torni l’autoestima perduda i les ganes de viure. Fins quan hauré de continuar vivint en aquest banc? No ho sé. Els dies passen. Per sort avui fa un dia fred però assolellat.

 

Concursos literaris, pandèmia i mala educació

 

Que els concursos literaris i jo estem barallats és un fet que sap prou bé qui em coneix. En més d’una ocasió m’he esbravat parlant i escrivint sobre el que considero —subjectivament, és clar— una injustícia a l’hora d’avaluar els texts presentats a concurs i de premiar a qui no és mereixedor de tal guardó. Reconec que aquest judici és el resultat del descoratjament sofert al veure exclòs d’un merescut premi —en la meva interessada opinió— un text del que em sentia molt orgullós. No hi ha res millor que una cura d’humilitat de tant en tant per seguir endavant en aquesta tasca tan complexa i arriscada com és l’escriptura. Diuen que errant s’aprèn. Però quasi sempre em persegueix el dubte de si el jurat és prou acurat i imparcial a l‘hora de decidir un guanyador. I aquest dubte m’ha brullat amb més força quan en alguna ocasió he tingut accés al text premiat. No cal dir que l’autor mai és suficientment objectiu quant a la qualitat del seu text. Sempre creu que és millor del que és en realitat. I jo no en soc una excepció. Però puc afirmar que hi ha hagut casos en què he pensat que el jurat no ha estat gens encertat en el seu veredicte i que l’obra guanyadora era un nyap.

Però avui no incidiré de nou en aquest aspecte tan discutible i subjectiu, sinó en un altre que m’ha colpit encara més que la crua derrota. La meva crítica no fa referència al jurat sinó als organitzadors d’alguns certàmens literaris.

Després d’haver-me sobreposat al desencís de no guanyar ni un sol premi —tret de l’accèssit José Antonio Labordeta, destinat als relats que tinguessin la comarca de El Sobrarbe como a escenari i que se’m va atorgar l’any 2016 en el concurs “Junto al Fogadil” organitzat per l’ajuntament de L’Aínsa—, l’any passat vaig decidir tornar a provar sort en nou concursos de relats amb idèntic resultat. De moment cap ha estat premiat. Tres concursos comunicaven el resultat online, mitjançant un correu electrònic al guanyador i a través de la seva web. Els sis restants havien de lliurar el premi presencialment i en una data que es concretava en les bases del certamen.

Però a la possible i discutible subjectivitat del jurat es va afegir un convidat inesperat: la Covid-19, que va irrompre tot just en el període de presentació dels textos concursants. I aquí és on volia anar a parar: en la manera en què alguns organitzadors van reaccionar a aquesta situació tan inusual com imprevista.

Tret de dos organitzadors, que varen decidir, després de molts dubtes, fer públic els relats premiats sense exigir la presència del seus autors, i d’un que va ajornar el veredicte per enguany, incloent en un mateix acte els texts presentats el 2020 i 2021, els tres restants, un a Navarra, un a València i un a Santa Coloma de Farnés, no han obert la boca ni l’ordinador per contestar a les meves reiterades peticions d’aclariment. Trucades, missatges per correu electrònic i a través de la seva web, han estat objecte d’una manca d’interès i seriositat esgarrifosa. Excuses, pròrrogues constants i fins i tot el silenci més sepulcral ha estat la tònica. Mai m’hagués imaginat tanta poca formalitat i, per què no dir-ho, mala educació. Qui ha invertit temps i esforços per escriure i presentar el seu treball a un concurs no es mereix aquest tracte.

I com encara tinc una mica d’amor propi, l’enuig provocat per aquesta manca de seriositat, ha fet que renunciés a la meva participació, deixant constància escrita del meu emprenyament sense estalviar-me dir tot el que pensava del seu comportament. Només conservo un microrrelat a l’espera de sentència, tot i que després del lacònic “properament farem públic el veredicte” emès com a resposta el passat divuit de novembre, i el silenci davant les meves següents interpel·lacions del vint-i-nou de desembre i del vint-i-sis de gener em fan plantejar retirar-lo, no sense haver-me desfogat un cop més davant d’aquest intolerable comportament.

Ara sí que tinc clar que ho deixo estar del tot. Està vist que els concursos literaris no són per a mi. Creu i ratlla. Ells s’ho perden. Em temo, però, que això és com la faula de la guineu.

A veure quant de temps dura el propòsit, perquè em sembla que, en aquest assumpte, soc home de poca paraula.

Viatge a l'interior d'una maleta

 

—Aquest home s’hauria de comprar un manual que l'ensenyi a com fer-ho, perquè és un perfecte inútil.

—Uf, es nota que ets nou; jo ja hi estic acostumat —diu el que és més a prop del que parla.

—I el pitjor de tot és que, últimament, ho fa cada cop més sovint —diu un altre.

—De què treballa? —pregunta el primer a parlar.

—Ai no ho sé, però el cas és que, cada dos per tres, ens agafa i en posa aquí, atapeïts, de qualsevol manera.

—Doncs jo no me n'he arribar a acostumar, i mira que ben bé fa tres anys que viatjo amb ell. Vaig ser un regal que li fa fer la seva dona.

—La seva dona et va regalar per Nadal? Un paraigües plegable? Quina poca originalitat!

—Doncs soc un estri molt útil. O és que no et va bé que et tapi quan plou? Una americana molla queda feta una pelleringa.

—Bé, sí, és clar, ben pensat...

—La seva dona sí que era endreçada i sabia fer una maleta com cal, no com aquest sapastre —s’hi posa a la conversa una corbata a ratlles.

—Al menys esperem que el viatge sigui curt i ens tregui d’aquí el més aviat possible —diuen un parell de calçotets alhora.

—I tant, perquè aquesta olor a suat del pijama no es pot aguantar.

—Ei, noia, què vols que faci si només em renta un cop al mes? —respon l’al·ludit—. Tu, com ets una camisa blanca, que se’t veu d’una hora lluny, et deu rentar sovint. Pregunta-li al vestit, cada quan el du a la tintoreria.

—A la tintoreria? Ja ni me’n recordo quan va ser l’últim cop que em va dur. Potser fa dos o tres anys, mira el que et dic. Per sort, soc d’un color grisós molt sofert, i no se’m noten tant les taques. Pitjor ho porta la corbata, oi que sí. noia?

—Si, però com en té tantes, si em taco em canvia per una altra i s’ha acabat el problema. A la tintoreria em du molt de tard en tard. I a les meves companyes igual.

 

De cop i volta es fa un silenci estrany dins la maleta.

 

—Ei, tu, el que no diu res —exclama el vestit grisós.

—Qui, jo?

—Sí, tu.

—Què vols de mi?

—Que qui ets? No t’havia vist mai.

—És que a dins de la maleta viatjo per primer cop. Però aquest paio i jo som molt amics, anem junts a tot arreu. Avui és un cas especial. No vol que em vegi ningú fins que no sigui l’hora.

—Vaja, què interessant. I quin servei li fas, si es pot saber? —pregunta el paraigües.

—M’ho preguntes de debò? No has vist mai un com jo?

—Ara que ho dius, em sembla haver-te vist un cop o dos a la meva butxaca —diu l’americana.

—Doncs nosaltres no t’havíem vist mai —afegeixen la resta.

—Doncs sí que és estrany. I dieu que porteu molt de temps amb aquest home?

—Sí, no, home, molt temps potser no, segons com es miri —contesten un a un els inquilins de la maleta.

—Però segur que heu sentit a parlar de mi. Soc molt conegut.

—Va, no ens tinguis intrigats. Per a què serveixes? —insisteix ara el pijama.

—Soc un revòlver.

—Un revòlver?, criden tots i totes, com un cor d’escolanets esfereïts.

—Creia que els revòlvers fèieu olor a pólvora, que ho he sentit a dir —diu una sabata—. Un cop em va esclatar un petard molt a prop i encara tinc enganxada la pudor que fa.

—I, pel que sembla, és pitjor que la olor a suat —rebla el pijama, mirant de reüll a la camisa.

—Encara no faig olor a res. L’amo em du sempre molt polit. En tot cas puc fer una mica d’olor al greix amb què em neteja. I és que encara no ha arribat el meu moment. Ja veureu a la tornada, quan hagi fet la meva feina...

A la barra d'un bar

 

Era un vespre dels molts en què, a les darreries dels anys seixanta, em passava un grapat d’hores davant una ampolla de whisky. Havia perdut la feina i, de retruc, la xicota. Sense diners i sense un futur prometedor a curt termini, era d’esperar que aquella noia de pell bruna, ulls clars i cabells negres fotés el camp amb el primer que se li acostés amb la butxaca plena.

Era l’hora de tancar aquell tuguri i el paio que sempre estava darrera de la barra seguia netejant, amb les seves mans nuoses, un got darrere l’altre. Va alçar la vista cap el rellotge que hi havia a la paret del davant i amb la mirada ho va dir tot. Nano, fot el camp, que ja és hora de dormir la borratxera.

Recordo que a la radio que aquell home tenia encesa en un racó, sota el botellam, sonava una cançó que em tenia embadalit. No era només aquella veu de dona negra el que em tenia captivat, sinó el que em semblava entendre amb el meu anglès rovellat. Parlava de la llibertat, de trencar les cadenes que ens embolcallen, de poder fer tot allò que volem fer. Poca cosa més vaig entendre, potser perquè el meu cap estava massa enterbolit.

Li vaig preguntar al barman —li encantava que li diguessin així— de qui era aquella veu tan captivadora.

—És la Nina Simone. Oi que canta bé? —em contestà.

—I tan que canta bé. Té la veu de negra. Segur que és negra —això ho deuria dir arrossegant les paraules perquè m’ho va fer repetir.

—Que és què?

—Que dic que, per la veu que té, deu ser negra!

—A mi no em cridis, eh? —respongué, amenaçador.

—No t’he cridat, tio, t’ho he dit més fort perquè es veu que sordeges. I a mi no em tutegis. Què t’has cregut, cambrer de merda?!

El que va succeir després no ho recordo gaire bé. Només sé que vaig anar a parar a un bassal d’aigua bruta al mig del carrer i que del nas, adolorit, em sortia un bon raig de sang. Vaig estar tota una setmana amb el llavi inflat i un ull mig tancat.

Totes les meves desgracies han estat per culpa de les dones i la meva afició a l’alcohol, però mai, fins llavors, per culpa d’una cantant negra.

Em vaig comprar el disc a on hi havia aquella cançó que sonava al bar. És curiós com funciona l’associació d’idees. Encara ara, després de tants anys, quan escolto, un i un altre cop, aquesta cançó, sento una certa angoixa i una palpitació al llavi que em va partir aquell cabró.

La part positiva és he trobat una bona feina i tinc una nova xicota. Amb aquesta ja en fa..., bé, ja he perdut el compte. Però aquesta és molt especial. Serà la definitiva, ho sé. És clavada a la Nina Simone! El destí me la va presentar. Vull aprendre’m la lletra de aquesta cançó per cantar-li-la a cau d’orella:

I wish I knew how

It would feel to be free

I wish I could break

All the chains holding me

Na, na, na

Na, na, na

 I pensar que tot començà a la  barra d’un bar...