Viatge a l'interior d'una maleta

 

—Aquest home s’hauria de comprar un manual que l'ensenyi a com fer-ho, perquè és un perfecte inútil.

—Uf, es nota que ets nou; jo ja hi estic acostumat —diu el que és més a prop del que parla.

—I el pitjor de tot és que, últimament, ho fa cada cop més sovint —diu un altre.

—De què treballa? —pregunta el primer a parlar.

—Ai no ho sé, però el cas és que, cada dos per tres, ens agafa i en posa aquí, atapeïts, de qualsevol manera.

—Doncs jo no me n'he arribar a acostumar, i mira que ben bé fa tres anys que viatjo amb ell. Vaig ser un regal que li fa fer la seva dona.

—La seva dona et va regalar per Nadal? Un paraigües plegable? Quina poca originalitat!

—Doncs soc un estri molt útil. O és que no et va bé que et tapi quan plou? Una americana molla queda feta una pelleringa.

—Bé, sí, és clar, ben pensat...

—La seva dona sí que era endreçada i sabia fer una maleta com cal, no com aquest sapastre —s’hi posa a la conversa una corbata a ratlles.

—Al menys esperem que el viatge sigui curt i ens tregui d’aquí el més aviat possible —diuen un parell de calçotets alhora.

—I tant, perquè aquesta olor a suat del pijama no es pot aguantar.

—Ei, noia, què vols que faci si només em renta un cop al mes? —respon l’al·ludit—. Tu, com ets una camisa blanca, que se’t veu d’una hora lluny, et deu rentar sovint. Pregunta-li al vestit, cada quan el du a la tintoreria.

—A la tintoreria? Ja ni me’n recordo quan va ser l’últim cop que em va dur. Potser fa dos o tres anys, mira el que et dic. Per sort, soc d’un color grisós molt sofert, i no se’m noten tant les taques. Pitjor ho porta la corbata, oi que sí. noia?

—Si, però com en té tantes, si em taco em canvia per una altra i s’ha acabat el problema. A la tintoreria em du molt de tard en tard. I a les meves companyes igual.

 

De cop i volta es fa un silenci estrany dins la maleta.

 

—Ei, tu, el que no diu res —exclama el vestit grisós.

—Qui, jo?

—Sí, tu.

—Què vols de mi?

—Que qui ets? No t’havia vist mai.

—És que a dins de la maleta viatjo per primer cop. Però aquest paio i jo som molt amics, anem junts a tot arreu. Avui és un cas especial. No vol que em vegi ningú fins que no sigui l’hora.

—Vaja, què interessant. I quin servei li fas, si es pot saber? —pregunta el paraigües.

—M’ho preguntes de debò? No has vist mai un com jo?

—Ara que ho dius, em sembla haver-te vist un cop o dos a la meva butxaca —diu l’americana.

—Doncs nosaltres no t’havíem vist mai —afegeixen la resta.

—Doncs sí que és estrany. I dieu que porteu molt de temps amb aquest home?

—Sí, no, home, molt temps potser no, segons com es miri —contesten un a un els inquilins de la maleta.

—Però segur que heu sentit a parlar de mi. Soc molt conegut.

—Va, no ens tinguis intrigats. Per a què serveixes? —insisteix ara el pijama.

—Soc un revòlver.

—Un revòlver?, criden tots i totes, com un cor d’escolanets esfereïts.

—Creia que els revòlvers fèieu olor a pólvora, que ho he sentit a dir —diu una sabata—. Un cop em va esclatar un petard molt a prop i encara tinc enganxada la pudor que fa.

—I, pel que sembla, és pitjor que la olor a suat —rebla el pijama, mirant de reüll a la camisa.

—Encara no faig olor a res. L’amo em du sempre molt polit. En tot cas puc fer una mica d’olor al greix amb què em neteja. I és que encara no ha arribat el meu moment. Ja veureu a la tornada, quan hagi fet la meva feina...