Els llibres de records

 

Fa uns cinc anys —quan es va publicar— vaig llegir Moriré, pero mi memoria sobrevivirá d’en Henning Mankell. És una crònica de viatges i a la vegada una reflexió sobre l’impacte de l’epidèmia de la SIDA al continent africà els anys vuitanta. La narració dels fets se centra a Uganda, lloc on va viure l’autor una experiència realment colpidora: la mort de milers de persones que no sabien quina culpa en tenien d’acabar els seus dies d’una manera tan esfereïdora, sense mitjans per poder, ni tan sols, pal·liar el dolor. Una malaltia aquesta que a Europa i als Estats Units ja començava a ser tractada, amb més o menys èxit, amb els nous fàrmacs antiretrovirals, massa cars per poder ésser a l’abast de gent tan pobra com aquella.

La manera en què una persona fa front a aquest inevitable tràngol no només depèn de la seva fortalesa i conviccions religioses, sinó també de la seva cultura, dels seus costums. Òbviament, en molts països, i l’Àfrica no n’és precisament una excepció, cultura i religió van de la mà.

Doncs bé, en Henning Mankell explica en aquest llibre autobiogràfic que moltes de les dones —i alguns homes— que va conèixer en aquesta situació tan desesperada, en veure’s a les acaballes de la seva mísera vida, escrivien un Memory book, un llibre de records, per als seus fills. Un per a cada fill i/o filla. En alguns casos n’eren més de dotze! Una ofrena de paraules, pensaments, consells, petits objectes, dibuixos, per a que els seus descendents els recordessin. Un llegat de la seva presència en aquest món i al seu costat. De vegades, els fills a qui anaven adreçats aquests records eren tan petits que no se’n recordarien dels seus pares, però almenys tindrien quelcom que els va pertànyer, que sortí de la seva ment, de les seves mans, del seu cor, i que van voler transmetre’ls.

Quina tasca tan trista i, a la vegada, tan bella! Aquells homes i dones tan humils deixaven en herència l’única cosa de valor amb què podien obsequiar la seva descendència: detalls de la seva existència, del seu pensament, empremtes del seu pas per la vida que els va tocar viure.

Esperant la mort inexorable, amb paciència, els malats terminals escrivien cada dia un bocí de les seves memòries en una forma tan personal com singular, pensant en els seus fills, alguns dels quals els ajudaven en aquest laboriosa comesa en cas de que els seus progenitors fossin analfabets, ja no poguessin sostenir un llapis o la seva lletra fos gairebé il·legible.

Què escriuríem nosaltres en aquesta situació? Què diríem als nostres fills i filles a les portes de la mort? Què els deixaríem com a record del nostre pas per aquesta terra? Amb quina cosa íntima i representativa de la nostra existència podríem obsequiar-los per a que mai s’oblidessin de nosaltres? Els àlbums de fotos en són un bon record. Imatges sense veu que volen dir quelcom però que només qui les veu pot o sap interpretar. El nen que observa el pare o la mare que no va conèixer, en un retrat en blanc i negre, o en color, tant se val, mirant somrient o seriós a la càmera, què més dona, no en té prou amb aquesta imatge per sentir la seva presència i saber què pensava, com fou la seva vida. Unes paraules escrites de tot cor en un paper, per vell i clivellat que estigui, diuen més que mil imatges.

Potser aquella gent no acostumava a dir als seus fills quant els estimaven, a verbalitzar el seu afecte. No sé si serien proclius a abraçar-los i besar-los com a demostració del seu amor. Suposo que sí. L’amor és universal, només canvia la forma d’expressar-lo.  

Les coses s’han de fer en vida, abans que sigui massa tard. Després ja no hi serem a temps. Potser hauríem d’anar deixant la nostra petjada mentre som vius, anar escrivint què sentim pels nostres éssers estimats, però no en uns fulls de paper sinó a la seva pell i al seu cor, com un tatuatge inesborrable i un empelt indestructible. Aquests seran uns records que ens sobreviuran sense que es perdin ni es facin malbé pel pas del temps. Seran com un llibre de records que viurà íntegre en els nostres fills i nets fins a la fi dels seus dies.