El meu naufragi particular

 

Sempre he odiat la típica pregunta de què t’enduries a una illa deserta. Sembla una pregunta trampa, per veure de quin pal estàs fet. Como quan, de nen, et preguntaven a qui estimaves més, si al papa o a la mama. Clar que d'aquesta pregunta capciosa, sempre sortia airós dient que a tots dos per igual, encara que no fos del tot cert.

Quant a la illa, s’espera de tu que siguis el més original possible i jo, d’original en tinc ben poc, així que quasi sempre contestava el mateix: un llibre, eines per fer foc i un bon ganivet per fer-me una cabana, per defendre’m de qualsevol bestia —a poder ser petita i no humana— y per tallar els aliments abans d’endrapar-me’ls. Tot plegat, una bestiesa, ja que el llibre, ni que fos Crim i castic, se’m m’acabaria aviat, el estris per fer foc no sé si els sabria fer funcionar —soc un inepte en manualitats— i dubto que el ganivet em servís per caçar o defensar-me d’algun animal salvatge. Vaja, que no m’imagino fent de Robinson Crusoe, a menys que també aparegués un Divendres que em fes d’ajudant o, millor encara, de servent.

Cada cop que sortia a la mar pensava en tot això. Una ximpleria, ja ho sé, perquè navegar amb un iot, com el meu, dotat de la tecnologia més avançada i a unes dues milles de terra ferma no dona per a tanta aventura.

Soc ric, ho tinc tot, o gairebé tot, perquè l'única cosa que em manca és companyia. He perdut la dona, i els fills no volen saber res de mi. He intentat la reconciliació però ella no em perdona les meves infidelitats i ells el no haver sabut fer de pare. Sí, ho tinc tot i alhora no tinc res. Totes les meves possessions són exclusivament materials. La soledat em comença a passar factura. Ja tinc una edat en què un necessita d’algú que l’estimi i li faci costat. Potser és pur egoisme, però no vull morir sol i rebutjat per aquells que m’havien estimat i a qui jo encara estimo.

He anat molts anys a la deriva i ara em sento con un nàufrag en una illa deserta a on no calen objectes de supervivència. Vindran a rescatar-me o em deixaran purgar els meus pecats fins que arribi la fi dels meus dies? Per molt que em dolgui, crec que ho tindria merescut. Al cap i a la fi aquest és el meu naufragi particular.