La sospita

Aquest relat tenia com a consigna  la frase "de sobte, tot va cobrar sentit". I això és el que em va sortir:

Feia molt de temps que m’ensumava que el meu marit m’era infidel o, en el millor dels casos, que duia entre mans algun negoci tèrbol. Els seus retards inexplicables al tornar del treball, a hores intempestives, i sobretot les seves freqüents absències els dissabtes pel matí demostraven que m’amagava algun secret inconfessable.

Per molt que l’interrogava, no hi havia manera de treure-li res convincent. Tot excuses. Que si el seu cap era un explotador intransigent, que tot ho volia en un temps record, que si se li acumulava la feina i no tenia més remei que anar al despatx fins i tot els caps de setmana si era necessari. I així tot un seguit de mentides que em treien de polleguera. I como els homes no saben mentir, cada cop que el posava entre l’espasa i la paret, les seves orelles envermellien com dos pebrots —dels vermells és clar— i un tic nerviós li feia tremolar les parpelles.  No calia sotmetre’l al detector de mentides ni injectar-li el sèrum de la veritat. Ell solet es delatava. Però de paraula, ni una.

Creient que hi havia una dona pel mig, vaig tafanejar el seu mòbil, a veure què trobava. I entre els seus contactes hi havia una tal ANA, així, en majúscules, amb la que havia tingut, pel que semblava, moltes converses telefòniques. Com no tenia WhatsApp no vaig poder veure cap missatge, ni escrit ni oral. Enfurismada, pensant que em prenia per una brètola cornuda, vaig decidir seguir-lo allà a on anés en aquestes escapades de cap de setmana.

Era un dissabte gris, com el meu ànim. Plovia i feia un fred que pelava. ¡Cagondena! L’home del temps ben be me la va fotre. «Sol i núvols i, com a molt, quatre gotes». ¿Quatre gotes? I una merda, un temporal en tota regla. Plovia a bots i barrals. I per què em queixo? Doncs perquè ell anava en el nostre atrotinat Renault Clio, que encara funciona prou be, i jo vaig haver d’agafar la Vespino que feia un munt d’anys que teníem arraconada al garatge.

L’animaló motoritzat de dues rodes, per sort, no em va fallar, però Déu n’hi do la feinada que tingué per a no perdre de vista el Clio, que semblava que em volia fer la punyeta. Afortunadament, l’aiguat impedia circular a més de trenta per hora, de manera que vaig reeixir en el meu intent d’arribar just a temps.

L’edifici en què va entrar el meu marit no era pas el de la seva oficina. Coneixia molt bé on treballava. La de vegades que l’havia hagut d’esperar a la sortida quan només era el meu promès! Així doncs, què hi anava a fer allà? Era on vivia la gata maula de la seva amant? O potser era el centre d’operacions dels seus afers il·legals? La màfia, potser? No, no podia ser això, el diners haguessin rajat com l’aigua de l’aixeta i, en canvi, anàvem més aviat justets. Ben pensat, m’hauria emprenyat molt més que es tractés d’una casa de barrets que, posem per cas, la seu d’una lògia maçònica. Amb prou feines arribem a fi de mes i ell gastant-se els calés en donotes. Malparit!

L’espera fou de l’alçada d’un campanar: gairebé tres hores aixoplugada sota la marquesina d’una parada d’autobús. Un polvo no necessita tant de temps, caram! A sobre, no me’l podia imaginar en aquesta tessitura, el molt fastigós.

Però finalment aparegué per la porta. No anava sol, uns quants individus, amb pinta sospitosa, l’acompanyaven. Fins que es van separar i cadascú prengué una direcció diferent. Ell duia a la mà un portafolis que no li havia vist mai. El vaig seguir sense que se n’adonés. Tant bon punt va obrir la porta del cotxe m’hi vaig llençar a sobre. Esporuguit pel ensurt, va fer un crit i el maletí se li esmunyí de les mans, cosa que vaig aprofitar per fer-lo meu. El seu contingut hauria d’explicar l’estrany comportament del meu marit. Seria la prova del delicte. El que vaig trobar, en l’obrir-lo, em va sorprendre d’allò més: una estranya màscara, com la que havia vist en alguna pel·lícula o documental, no ho recordava, i un munt de papers amb un segell al damunt on posava, en tinta vermella, Agrupació Nacional Anonymous. Agrupació Nacional Anonymous? ANA!!

De sobte, tot va cobrar sentit.

El poble i el riu

 

Hi ha qui diu que alguns dels nostres records infantils més arrelats probablement mai succeïren de la forma en què els recordem, i s’allunyen de la realitat tant més quan més petits érem en el moment dels fets.

Sigui com sigui, han passat més de seixanta anys i recordo com si fos ahir el primer cop que vam anar a banyar-nos, els meus pares i les meves germanes, al riu Ebre. Però, sobretot, recordo l’esglai que em produí la remor del corrent que se sentia, ja de lluny, en baixar pel camí que conduïa a un petit i poc profund  rabeig a on el riu formava una petita platja de sorra fina.

Aquell so, que anava en augment a mida que ens aproximàvem a la riba, em provocà un neguit i, al mateix temps, una emoció incontrolable, l’emoció del descobriment, de l’aventura.

Aquests records, em situen a Escatrón, un petit municipi de la província de Saragossa, a on anàrem a estiuejar convidats pel meu oncle Ramón, català de naixement i aragonès d’adopció, propietari de l’única Fonda del poble, situada al carrer principal, un carrer ample però de terra, de manera que el vent, quan bufava, arrossegava una gran polseguera i boles de matolls secs que, rodolant amunt i avall, oferien una imatge que em recordava a les pel·lícules del Far West.

Escatrón, a ulls d’un nen de ciutat com jo, era un lloc que oferia moltes possibilitats de gaudir del contacte amb la natura. I la fonda, a part d’ésser la nostra residencia estiuenca, fou el punt de partida de les meves aventures, compartides amb l’únic nen amb qui vaig fer amistat, fill d’un guàrdia civil, que vivia a la Casa Cuartel que hi havia tot just al davant. 

Si un riu dona vida, en aquest cas també va donar a Escatrón prosperitat gràcies a la central tèrmica que es construí, a mitjans dels anys cinquanta, a uns pocs kilòmetres més amunt i que atragué una bona quantitat de treballadors, els quals es van instal·lar a l’anomenat Poblado, un barri de cases d’una planta construït per la Central per als seus treballadors. I a aquest barri el van seguir diverses mostres de modernitat: la piscina municipal, el cinema —on vaig veure 20.000 leguas de viaje submarino— i El Club, un local exclusiu pels socis, a on tots els dissabtes feien ball i on anaven les noies casadores per veure si Cupido les lligava amb algun dels joves nouvinguts.

D’acord amb el que he dit al principi. no sabria dir si el que recordo d’aquell estiu és fidel a la realitat o fruit de la meva incommensurable imaginació infantil: el riu immens, cabalós i furiós, l’illa selvàtica em mig d’aquell corrent d’aigua traïdora, els remolins de la qual, deien, havien xuclat a més d’un nadador inexpert o imprudent.

Per la nit, recordo l’udol de les òlibes que habitaven un dels campanars de la propera ermita abandonada, que no em deixaven dormir, ja que, segons deia una de les meves germanes, que gaudia atemorint-me amb històries de por, aquestes aus rapinyaires de vida nocturna, atacaven a les persones mentre dormien, buidant-los les conques dels ulls en un tres i no res, i tancar les finestres de poc serviria perquè podien entrar per qualsevol escletxa. Se’m feia molt difícil dormir amb aquesta imatge al cap. Que n’era d’innocent!

Però també recordo aquelles divertides ocasions en què en el bar de la fonda s’organitzava, els dissabtes al vespre, un espectacle de varietats —al que no se’m permetia assistir, però que jo veia d’amagatotis—, suposo que sota l’atenta mirada i el vistiplau dels representants de l’església i de la guàrdia civil.

I és ben curiós com, al igual que les imatges i els sons, les olors també queden gravats a la memòria, de manera que encara sento el flaire dolç de la pastisseria que hi havia just al costat de la fonda, olors a nata i merenga.

Per a mi tot era emocionant, grandiós i sorprenent, i jo petit i influenciable. Així, l’excursió que vàrem fer a l’illa del riu fou com explorar la selva amazònica: la muda de les serps, enganxada a les roques, era el rastre de besties perilloses; el salt d’aigua que vàrem haver de travessar esdevenia una gran cascada; els troncs sobre els quals vàrem caminar per arribar a la illa, la corda de l’agosarat equilibrista creuant l’abisme; la brisa del riu, un vendaval que posava en perill el nostre precari equilibri. Tot plegat, una aventura intensa i excitant.

Quan, fa uns quants anys, vaig tornar a Escatrón, després de més de sis dècades, el que vaig trobar no es corresponia amb el que m’havia quedat gravat a la ment. Els anys no només han transformat l’aspecte del poble —nous edificis, nous carrers, rotondes i carreteres d’accés—, sinó que també han esquinçat la imatge idíl·lica del poble en el que un nen de set anys visqué una de les vacances més recordades de la seva infància.

La caserna de la guàrdia civil i la pastisseria fa anys que ja no hi són, del Poblado ni rastre, i la fonda ha estat dividida en tres cases. Amb raó no la vaig reconèixer a la primera. L’únic edifici que ha guanyat amb el temps és l’ermita, que ara llueix restaurada, i a la que s’accedeix per una gran escalinata en lloc de la pujada pedregosa que hi havia quan servia d’habitatge a les òlibes.

El riu és l’únic que segueix, com no, al seu lloc, provocador i majestuós, amb la seva marxa lenta i solemne, però els voltants ja no són com els recordava. Per molt que ho vaig intentar, no vaig trobar el baixant cap al riu ni la nostra zona d’esbarjo, de tan canviada com estava la riba, plena d’arbusts i matolls. L’illa selvàtica i sinistra es veu molt més propera i menys tenebrosa. És, fa temps que ho sé, una illa fluvial formada per l’acumulació de sediments que el riu arrossega en aquella zona de meandres. I què dir del salt d’aigua? Doncs que és un desnivell del riu en una zona de molt poca profunditat, a on les pedres i roques que emergeixen de l’aigua —que devien fer de pilars per als troncs de la meva infantesa— formen una petita presa de corrent ràpid. La seva moderada amplada permetria creuar aquest tram de riu —el braç més estret dels dos en què es bifurca i que abracen l’illa— sense necessitat de cap passarel·la de troncs, saltant de pedra en pedra i de roca en roca, això sí, amb una mica de cura, per no prendre mal i, sobretot, amb unes bones botes d’aigua.

Així doncs, vaig comprovar, amb tristor, que la realitat, en aquest cas, no supera a la ficció. Per tant, prefereixo quedar-me amb els records infantils que em venen a la memòria. Voldria creure que aquella visita no resultà tal com l’he descrit i que Escatrón i el seu riu encara formen part inalterable d’aquell indret i d’aquella època en la qual vaig viure un estiu ple de miratges i fantasies.

I tot per haver tret la palleta curta

 

Feia molt anys que no veia nevar tan copiosament. És una cortina blanca que no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. Fa un fred que pela. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan inhòspit? Ben bé que ho sé: Una bogeria dels meus dos amics de l’ànima a la que m’he vist empès, a contracor.

Teníem queviures més que suficients. L’alimentació no era, doncs, un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. «Tot ho tenim controlat», digué en Quim. «Nosaltres ens encarreguem de tot», afegí en Pep. «Tu només has de dur el cotxe», digueren tots dos, per acabar de convèncer-me.

Ningú va pensar, però, en la llenya. Ens ho hem jugat a palletes i m’ha sortir la curta. Així doncs, m’ha tocat a mi resoldre el problema. Però com soc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara soc aquí, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble més proper. He hagut d’anar a peu —què són sis kilòmetres?— perquè el meu cotxe no està preparat per a aquest gruix de neu. «L’únic de què t’havies d’ocupar i, ves per on, t’oblides de les cadenes», m’han recriminat, amb raó, aquells dos. Però això és el que passa quan una cosa es fa de mala gana.

No para de nevar i s’està fent fosc. No sé què és pitjor, si la neu o la foscor. Ara encara hi veig menys. Em recorda quan, de menut, em vaig perdre de nit al bosc. Quina por que vaig passar! Però, a diferència de llavors, avui no hi ha ningú que vingui a buscar-me.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos i no trobo cap senyal que m’orienti. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat i començo a preocupar-me de debò.

Quin fred fa! Tinc les mans i els peus com el glaç. Quasi no me’ls sento. Les cames no em responen. Cada cop em costa més avançar.

Mai m’hagués imaginat acabar així, ajagut damunt d’un llit de gel i amb la neu com a llençol. O potser com a taüt? Què deuen fer en Quim i en Pep? Hauran sortit a buscar-me? Em trobaran? Arribaran a temps? Tinc molta son. Se’m tanquen els ulls. No sento res. Diuen que la mort per congelació és dolça.

I tot per haver tret la palleta curta. Mala sort la meva.

L'ombra

Es projectava amb una nitidesa que esgarrifava. Una forma humana en moviment. Cada nit, a la mateixa hora. Esporuguit, em cobria amb la flassada per no veure-la. No gosava dir res als pares. Sempre em deien que havia de ser valent, que si veia quelcom que m’espantava havia de fer-li front, plantar-li cara.

Així doncs, a la quarta o cinquena nit, no ho recordo ben bé, em vaig alçar del llit disposat a descobrir el significat i l’origen d’aquella silueta fantasmagòrica que, desplaçant-se per la paret de la meva cambra, em resultava tan esfereïdora. Les cames em feien figa però ho havia de fer.

I abans ho hagués fet. La imatge que tant em pertorbava no era més que una ombra, la que produïa algú des de l’altra banda del pati de veïns. Les nostres galeries donaven davant per davant. L’home ─els pares me n’havien parlat─, era un sastre i tenia el taller a casa seva. Pel que semblava, doncs, feia hores extres, aprofitant la tranquil·litat de la nit. Un llum potent projectava la seva ombra tot just a la paret de la meva cambra, aprofitant que res barrava el pas al raig lluminós d’aquestes caloroses nits d’estiu, nits de cortines, finestres i portes obertes. La llarga distància que ens separava amplificava i distorsionava els moviments, que esdevenien en una imatge aterridora.

L’endemà, alleugerit, els ho vaig explicar als pares. Volia demostrar-los que havia estat valent. Però, tot d’una, vaig empal·lidir en sentir la resposta del pare.

─L’home del davant? El sastre? Però no diguis bestieses. Aquest home és mort i ben mort. Fa dies que el varen trobar estès al terra del taller. Algú deuria entrar per robar i el va matar, pobre home! El més curiós, però, és que diuen que la porta del seu pis era tancada per dintre.

I al veure la meva cara d’espant, continuà:

—Potser el va matar un esperit, he, he. Apa, ves a fer els deures, i ara no t’encaparris amb aquesta història, que et conec. Ets ben capaç de veure fantasmes per tot arreu.

El cas és que ara és aquí. No el fantasma del sastre, sinó el del seu botxí. En realitat no sé ben bé qui és o què és. Es veu que feia temps que rondava pel barri buscant un descregut a qui valgués la pena castigar. Ara, un cop feta la feina encomanada, casa nostra ha estat la seva següent destinació.

M’ha dit que fou l’ombra del veí que ens va assenyalar i el va deixar entrar, i que ara és el torn del meu pare. Em sembla que no li diré res, no pensi que és una altra de les meves bestieses.

 

La maleïda boira

 

Des que era un nen, sempre m’ha fet por la boira. Caminar per un bosc emboirat em produïa un neguit incommensurable. Pensava que en qualsevol moment sortiria del no-res una bèstia o un monstre llegendari que m’arrossegaria cap el seu cau i em devoraria viu en un tres i no res. I això és un sentiment, crec jo, generalitzat. Per què, sinó, en les pel·lícules de terror hi acostuma a sortir la maleïda boira? Boira és sinònim de foscor, de pèrdua, de desaparició.

Quan conduïm en un dia boirós, anem amb compte per no sortir-nos de la carretera i perquè això no ocorri ens ajuden els nostres llums antiboira i ens guiem pels llums dels cotxes que ens precedeixen. I quan, per fi sortim a la claror, sembla que s’hagi obert el cel i respirem tranquils, sabent que el perill ha passat.

Però mai m’hagués imaginat que aquesta boira tan estranya amb la que ara em trobo de tant en tant fos molt pitjor. I és que, tan bon punt entro dins seu, perdo la noció del temps. Per sort, de moment, són poques les vegades que l’he de creuar. Quan surto, confús però alleugerit, intento recordar què ha succeït, però és del tot impossible, i temo el moment de tornar-hi a entrar.

Quan li ho explico a la meva dona, no diu res. Només em mira amb tristor. Però jo ja sé el significat de la seva mirada. També sé que, de moment, aniré entrant i sortint d’aquesta boira espessa en la que desaparec cada cop més sovint. I arribarà un dia que m’atraparà per sempre i no en podré sortir.

He pensat deixar escrit a la meva dona i als meus fills que quan ja no els reconegui i m’hagi convertit en un mort en vida, m’ajudin a abandonar aquest maleïda boira per sempre. No sé si després trobaré la claror que acostuma seguir a la foscor ni si se m’obrirà el cel. Però, al menys, no tornaré a desaparèixer en mans de la bèstia que se’m menja els records i tots, per fi, respiraran tranquils.

 

El retrobament

 

S’ha fet fosc i continuo esperant. Em va dir que vindria a les vuit. Creia que no acceptaria, després de tants anys i de com va acabar la nostra relació. Tot i que no tinc cap remordiment pel que va passar, crec que li dec l’explicació que mai li vaig arribar a donar. Només li vaig escriure aquella nota tan ambigua que no deia el que hauria d’haver-li dit si hagués estat més valent i sincer. Però com podia fer-li entendre el que sentia últimament al seu costat? Tot i que em digué que la seva malaltia tenia tractament, amb cada brot, cada cop més violent, em feia més i més enrere. Senzillament, no podia viure amb la por al cos. 

Avui, després d’haver desaparegut tant de temps sense deixar rastre, com un covard, ha arribat el moment de demanar-li perdó i de fer les paus amb ella i amb mi mateix. Espero que ho comprengui i em perdoni. Sembla que ha refet la seva vida amb un altre home i que li va be. Al menys això m’ha dit per telèfon. Quan li he proposat veure’ns, ha acceptat de bon grat. M’ha semblat que, fins i tot, li feia il·lusió. Bon senyal. Però potser a l’últim moment s’ha fet enrere i no vindrà. Esperaré.

 

Per fi. Crec que és ella. Sí, ho és. El seu caminar l’ha delatat. M’ha vist i m’ha saludat amb la mà. Ve cap a mi amb pas decidit. Sembla contenta.

Tan bon punt l’he vist aparèixer, el cor m’ha fet un bot. Mai he estat tan nerviós. Em suen els palmells. Me’ls eixugaré abans de donar-li la mà. Però li dono la mà o millor un petó a la galta? No, un petó no. No vull que em faci la cobra. Bé, faré segons vegi.

Ara ha accelerat el pas. Per què anirà tan abrigada si no fa fred? El fulard que li tapa la boca és el que li vaig regalar. Veig que encara el conserva. El barret que amb prou feines li deixa la cara al descobert i l’abric de solapes amples són els que es va posar l’última nit de Cap d’Any, poc abans de que jo fugís. Mira que n’ha passat de temps! Però per què s’haurà vestit tan elegant? Serà com a record dels vells temps? O per celebrar el retrobament? I què fa amb ulleres de sol quan són quasi les nou. No m’estranyaria que fos una de les seves rareses.

 

A en Robert no li donà temps de comprendre què passava. Tan bon punt s’aixecà i s’apropà a la Cristina per saludar-la, aquesta tragué quelcom de la bossa de mà i, mirant-lo amb un somriure estrany, li plantà davant la cara una pistola menuda i platejada. Després, un so estrident, una fogonada i el més absolut dels silencis.

 

Volar

Amb aquest microrelat vaig participar en el 2n Concurs de Microrelats Castellar per les Llibertats. Malauradament no va ser el text guanyador, però s'inclourà en el llibre "Microrelats amb Futur" que està preparant l'entitat orgaitzadora.

Sempre havia desitjat volar. Des que era un nen, somniava que s’alçava fins a tocar els núvols i planejava com la més lleugera i lliure de les aus.

D’adolescent, volia emular els anomenats homes-ocells, que solcaven l’aire a la velocitat d’un projectil, però un malaurat accident tallà de soca-rel tota esperança de veure complert el seu desig. 

Amb el temps, veient que la desitjada recuperació no arribava, veié cada cop més minvades les possibilitats de realitzar el seu somni. Les seves il·lusions anaren a parar al sac dels impossibles.

De jove, s’hagué de resignar a ser tractat com un objecte delicat i a contemplar la llibertat aliena.

De gran, recuperà parcialment el moviment, però ja era massa tard per posar en pràctica el seu somni. El futur no li reservaria cap proesa que tingués lloc a més de dos pams de terra. El seu únic consol era que a l’altra vida se sentiria, sens dubte, més lleuger que un ocell.

Hagués volgut alçar el vol a la terra, però marxaria d’aquest món sense haver pogut complir la seva gran il·lusió: sobrevolar muntanyes i valls, tal i com havia vist fer a altres més afortunats que ell.

Però encara li restava una possibilitat, no estava tot perdut. Els seus fills ho farien per ell. Ho deixaria escrit. Seria la seva última voluntat.

Quan li va arribar l’hora de l’adeu definitiu, van escampar les seves cendres a més de dos mil metres d’altura. Per fi ho havia aconseguit. Per fi va volar.