S’ha
fet fosc i continuo esperant. Em va dir que vindria a les vuit. Creia que no
acceptaria, després de tants anys i de com va acabar la nostra relació. Tot i
que no tinc cap remordiment pel que va passar, crec que li dec l’explicació que
mai li vaig arribar a donar. Només li vaig escriure aquella nota tan ambigua
que no deia el que hauria d’haver-li dit si hagués estat més valent i sincer.
Però com podia fer-li entendre el que sentia últimament al seu costat? Tot i
que em digué que la seva malaltia tenia tractament, amb cada brot, cada cop més
violent, em feia més i més enrere. Senzillament, no podia viure amb la por al
cos.
Avui,
després d’haver desaparegut tant de temps sense deixar rastre, com un covard, ha
arribat el moment de demanar-li perdó i de fer les paus amb ella i amb mi
mateix. Espero que ho comprengui i em perdoni. Sembla que ha refet la seva vida
amb un altre home i que li va be. Al menys això m’ha dit per telèfon. Quan li
he proposat veure’ns, ha acceptat de bon grat. M’ha semblat que, fins i tot, li
feia il·lusió. Bon senyal. Però potser a l’últim moment s’ha fet enrere i no
vindrà. Esperaré.
Per
fi. Crec que és ella. Sí, ho és. El seu caminar l’ha delatat. M’ha vist i m’ha
saludat amb la mà. Ve cap a mi amb pas decidit. Sembla contenta.
Tan
bon punt l’he vist aparèixer, el cor m’ha fet un bot. Mai he estat tan nerviós.
Em suen els palmells. Me’ls eixugaré abans de donar-li la mà. Però li dono la
mà o millor un petó a la galta? No, un petó no. No vull que em faci la cobra.
Bé, faré segons vegi.
Ara
ha accelerat el pas. Per què anirà tan abrigada si no fa fred? El fulard que li
tapa la boca és el que li vaig regalar. Veig que encara el conserva. El barret
que amb prou feines li deixa la cara al descobert i l’abric de solapes amples
són els que es va posar l’última nit de Cap d’Any, poc abans de que jo fugís.
Mira que n’ha passat de temps! Però per què s’haurà vestit tan elegant? Serà
com a record dels vells temps? O per celebrar el retrobament? I què fa amb
ulleres de sol quan són quasi les nou. No m’estranyaria que fos una de les
seves rareses.
A en Robert no li donà temps de comprendre què passava.
Tan bon punt s’aixecà i s’apropà a la Cristina per saludar-la, aquesta tragué
quelcom de la bossa de mà i, mirant-lo amb un somriure estrany, li plantà davant
la cara una pistola menuda i platejada. Després, un so estrident, una fogonada
i el més absolut dels silencis.
Sembla que ella , no es va prendre gaire bé que la deixés ...i li ha fet saber, al final !.
ResponEliminaUn relat amb tensió i intriga "in crescendo" , molt bé !.
Salut :)
Hola, Artur.
EliminaDe vegades, la rancúnia no desapareix per molt de tempa que passi. I més per part d'algú que no té la ment molt equilibrada, que diguem, he, he.
M'alegro que t'hagi agradat.
Salut.