dijous, 3 de març de 2022

El poble i el riu

 


Hi ha qui diu que alguns dels nostres records infantils més arrelats probablement mai succeïren de la forma en què els recordem, i s’allunyen de la realitat tant més quan més petits érem en el moment dels fets.

Sigui com sigui, han passat més de seixanta anys i recordo com si fos ahir el primer cop que vam anar a banyar-nos, els meus pares i les meves germanes, al riu Ebre. Però, sobretot, recordo l’esglai que em produí la remor del corrent que se sentia, ja de lluny, en baixar pel camí que conduïa a un petit i poc profund  rabeig a on el riu formava una petita platja de sorra fina.

Aquell so, que anava en augment a mida que ens aproximàvem a la riba, em provocà un neguit i, al mateix temps, una emoció incontrolable, l’emoció del descobriment, de l’aventura.

Aquests records, em situen a Escatrón, un petit municipi de la província de Saragossa, a on anàrem a estiuejar convidats pel meu oncle Ramón, català de naixement i aragonès d’adopció, propietari de l’única Fonda del poble, situada al carrer principal, un carrer ample però de terra, de manera que el vent, quan bufava, arrossegava una gran polseguera i boles de matolls secs que, rodolant amunt i avall, oferien una imatge que em recordava a les pel·lícules del Far West.

Escatrón, a ulls d’un nen de ciutat com jo, era un lloc que oferia moltes possibilitats de gaudir del contacte amb la natura. I la fonda, a part d’ésser la nostra residencia estiuenca, fou el punt de partida de les meves aventures, compartides amb l’únic nen amb qui vaig fer amistat, fill d’un guàrdia civil, que vivia a la Casa Cuartel que hi havia tot just al davant. 

Si un riu dona vida, en aquest cas també va donar a Escatrón prosperitat gràcies a la central tèrmica que es construí, a mitjans dels anys cinquanta, a uns pocs kilòmetres més amunt i que atragué una bona quantitat de treballadors, els quals es van instal·lar a l’anomenat Poblado, un barri de cases d’una planta construït per la Central per als seus treballadors. I a aquest barri el van seguir diverses mostres de modernitat: la piscina municipal, el cinema —on vaig veure 20.000 leguas de viaje submarino— i El Club, un local exclusiu pels socis, a on tots els dissabtes feien ball i on anaven les noies casadores per veure si Cupido les lligava amb algun dels joves nouvinguts.

D’acord amb el que he dit al principi. no sabria dir si el que recordo d’aquell estiu és fidel a la realitat o fruit de la meva incommensurable imaginació infantil: el riu immens, cabalós i furiós, l’illa selvàtica em mig d’aquell corrent d’aigua traïdora, els remolins de la qual, deien, havien xuclat a més d’un nadador inexpert o imprudent.

Per la nit, recordo l’udol de les òlibes que habitaven un dels campanars de la propera ermita abandonada, que no em deixaven dormir, ja que, segons deia una de les meves germanes, que gaudia atemorint-me amb històries de por, aquestes aus rapinyaires de vida nocturna, atacaven a les persones mentre dormien, buidant-los les conques dels ulls en un tres i no res, i tancar les finestres de poc serviria perquè podien entrar per qualsevol escletxa. Se’m feia molt difícil dormir amb aquesta imatge al cap. Que n’era d’innocent!

Però també recordo aquelles divertides ocasions en què en el bar de la fonda s’organitzava, els dissabtes al vespre, un espectacle de varietats —al que no se’m permetia assistir, però que jo veia d’amagatotis—, suposo que sota l’atenta mirada i el vistiplau dels representants de l’església i de la guàrdia civil.

I és ben curiós com, al igual que les imatges i els sons, les olors també queden gravats a la memòria, de manera que encara sento el flaire dolç de la pastisseria que hi havia just al costat de la fonda, olors a nata i merenga.

Per a mi tot era emocionant, grandiós i sorprenent, i jo petit i influenciable. Així, l’excursió que vàrem fer a l’illa del riu fou com explorar la selva amazònica: la muda de les serps, enganxada a les roques, era el rastre de besties perilloses; el salt d’aigua que vàrem haver de travessar esdevenia una gran cascada; els troncs sobre els quals vàrem caminar per arribar a la illa, la corda de l’agosarat equilibrista creuant l’abisme; la brisa del riu, un vendaval que posava en perill el nostre precari equilibri. Tot plegat, una aventura intensa i excitant.


Quan, fa uns quants anys, vaig tornar a Escatrón, després de més de sis dècades, el que vaig trobar no es corresponia amb el que m’havia quedat gravat a la ment. Els anys no només han transformat l’aspecte del poble —nous edificis, nous carrers, rotondes i carreteres d’accés—, sinó que també han esquinçat la imatge idíl·lica del poble en el que un nen de set anys visqué una de les vacances més recordades de la seva infància.

La caserna de la guàrdia civil i la pastisseria fa anys que ja no hi són, del Poblado ni rastre, i la fonda ha estat dividida en tres cases. Amb raó no la vaig reconèixer a la primera. L’únic edifici que ha guanyat amb el temps és l’ermita, que ara llueix restaurada, i a la que s’accedeix per una gran escalinata en lloc de la pujada pedregosa que hi havia quan servia d’habitatge a les òlibes.

El riu és l’únic que segueix, com no, al seu lloc, provocador i majestuós, amb la seva marxa lenta i solemne, però els voltants ja no són com els recordava. Per molt que ho vaig intentar, no vaig trobar el baixant cap al riu ni la nostra zona d’esbarjo, de tan canviada com estava la riba, plena d’arbusts i matolls. L’illa selvàtica i sinistra es veu molt més propera i menys tenebrosa. És, fa temps que ho sé, una illa fluvial formada per l’acumulació de sediments que el riu arrossega en aquella zona de meandres. I què dir del salt d’aigua? Doncs que és un desnivell del riu en una zona de molt poca profunditat, a on les pedres i roques que emergeixen de l’aigua —que devien fer de pilars per als troncs de la meva infantesa— formen una petita presa de corrent ràpid. La seva moderada amplada permetria creuar aquest tram de riu —el braç més estret dels dos en què es bifurca i que abracen l’illa— sense necessitat de cap passarel·la de troncs, saltant de pedra en pedra i de roca en roca, això sí, amb una mica de cura, per no prendre mal i, sobretot, amb unes bones botes d’aigua.

Així doncs, vaig comprovar, amb tristor, que la realitat, en aquest cas, no supera a la ficció. Per tant, prefereixo quedar-me amb els records infantils que em venen a la memòria. Voldria creure que aquella visita no resultà tal com l’he descrit i que Escatrón i el seu riu encara formen part inalterable d’aquell indret i d’aquella època en la qual vaig viure un estiu ple de miratges i fantasies.


6 comentaris:

  1. M'agrada molt el que has escrit i com ho has escrit perque m'hi he vist identificat en la meva infantesa a Sant Feliu de Guixols.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Antonio. Me n'alegro que aquests records de la meva infantesa t'hagin fer rememorar la teva. Tots guardem records entranyables d'aquella época.
      Un abraçada.

      Elimina
  2. Els records sempre son millors que la realitat.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, potser per això preferim recordar que tornar al lloc dels fets.
      Una abraçada.

      Elimina
  3. No hi ha dubte que els records que tenim d'aquelles èpoques sempre seran millors que la realitat. La mirada de un infant es molt diferent de la que tenim en fer-nos grans i tot es veu de una altre manera.... per això donem als records el valor de "tresors" per a una vida que ja no existeix.
    Bon relat !. Salut ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els bons records sempre els idealitzem i els dolens els magnifiquem. I és que el temps tot ho distorsiona. Tot i així, jo prefereixo quedar-me amb les bones impressions.
      Una abraçada.

      Elimina