Volar

Amb aquest microrelat vaig participar en el 2n Concurs de Microrelats Castellar per les Llibertats. Malauradament no va ser el text guanyador, però s'inclourà en el llibre "Microrelats amb Futur" que està preparant l'entitat orgaitzadora.

Sempre havia desitjat volar. Des que era un nen, somniava que s’alçava fins a tocar els núvols i planejava com la més lleugera i lliure de les aus.

D’adolescent, volia emular els anomenats homes-ocells, que solcaven l’aire a la velocitat d’un projectil, però un malaurat accident tallà de soca-rel tota esperança de veure complert el seu desig. 

Amb el temps, veient que la desitjada recuperació no arribava, veié cada cop més minvades les possibilitats de realitzar el seu somni. Les seves il·lusions anaren a parar al sac dels impossibles.

De jove, s’hagué de resignar a ser tractat com un objecte delicat i a contemplar la llibertat aliena.

De gran, recuperà parcialment el moviment, però ja era massa tard per posar en pràctica el seu somni. El futur no li reservaria cap proesa que tingués lloc a més de dos pams de terra. El seu únic consol era que a l’altra vida se sentiria, sens dubte, més lleuger que un ocell.

Hagués volgut alçar el vol a la terra, però marxaria d’aquest món sense haver pogut complir la seva gran il·lusió: sobrevolar muntanyes i valls, tal i com havia vist fer a altres més afortunats que ell.

Però encara li restava una possibilitat, no estava tot perdut. Els seus fills ho farien per ell. Ho deixaria escrit. Seria la seva última voluntat.

Quan li va arribar l’hora de l’adeu definitiu, van escampar les seves cendres a més de dos mil metres d’altura. Per fi ho havia aconseguit. Per fi va volar.