Feia molt anys que
no veia nevar tan copiosament. És una cortina blanca que no em deixa veure més
enllà d’uns pocs metres. Fa un fred que pela. A qui se li va ocórrer venir a
passar el cap d’any en aquest indret tan inhòspit? Ben bé que ho sé: Una bogeria
dels meus dos amics de l’ànima a la que m’he vist empès, a contracor.
Teníem queviures més que suficients. L’alimentació no era, doncs, un problema.
L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat,
així que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. «Tot ho tenim controlat», digué en Quim. «Nosaltres
ens encarreguem de tot», afegí en Pep. «Tu només has de dur el cotxe», digueren tots dos, per
acabar de convèncer-me.
Ningú va pensar, però, en la llenya. Ens ho hem jugat a palletes i m’ha sortir
la curta. Així doncs, m’ha tocat a mi resoldre el problema. Però com soc
maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són
massa humides, no he tingut més remei que fer el que he fet.
I ara soc aquí, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat
carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble més proper. He
hagut d’anar a peu —què són sis kilòmetres?— perquè el meu cotxe no està
preparat per a aquest gruix de neu. «L’únic de què t’havies d’ocupar i, ves per
on, t’oblides de les cadenes», m’han recriminat, amb raó, aquells dos. Però això és el
que passa quan una cosa es fa de mala gana.
No para de nevar i s’està fent fosc. No sé què és pitjor, si la neu o la
foscor. Ara encara hi veig menys. Em recorda quan, de menut, em vaig perdre de
nit al bosc. Quina por que vaig passar! Però, a diferència de llavors, avui
no hi ha ningú que vingui a buscar-me.
Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos i no trobo cap senyal
que m’orienti. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic
esgotat i començo a preocupar-me de debò.
Quin fred fa! Tinc les mans i els peus com el glaç. Quasi no me’ls sento. Les
cames no em responen. Cada cop em costa més avançar.
Mai m’hagués imaginat acabar així, ajagut damunt d’un llit de gel i
amb la neu com a llençol. O potser com a taüt? Què deuen fer en Quim i en Pep? Hauran
sortit a buscar-me? Em trobaran? Arribaran a temps? Tinc molta son. Se’m
tanquen els ulls. No sento res. Diuen que la mort per congelació és dolça.
I tot per haver tret la palleta curta. Mala sort la meva.
Te mala pinta el final.
ResponEliminaSalutacions!
Doncs sí, no es preveu un final feliç.
ResponEliminaSalutacions.
Hehehe.... mira que és maldestre, el pobre !. Ja ho diuen, "Hi ha qui neix amb estrella i ha qui neix estrellat!" ...ell, deu ser dels segons !.
ResponEliminaBona història , encara que amb una mica de fred ! ;).
No vull dir que s'ho tenia merescut, el pobre, però sí que tenia tots els números per acabar d'aquesta manera.
EliminaSalutacions.