El nen i la seva nova amiga

En aquesta ocasió publico un conte per petits i grans, que vaig llegir en l'acte anomenat "Scriptorium: lectura de textos d'autors locals", que va tenir lloc el passat 18 d'abril a la Sala d'Actes de la biblioteca de Molins de rei.

En Joel, des que vivia amb els seus avis, no sortia de casa. Aquests eren molt vells per tenir cura d’una criatura de cinc anys, òrfena de pare i mare, però encara se sentien amb prou forces per criar-lo.

Com, malgrat la seva edat, encara feien de pagès, havien de deixar al vailet tot sol a les golfes, jugant amb ninots que li feia l’àvia. 

En Joel, per tant, no anava a l’escola i al poble ningú sabia de la seva existència. Els vells camperols no volien que els hi prengueren argumentant la seva incapacitat per cuidar un nen de tan curta edat. Així doncs, aquest es passava tot el temps que els seus avis eren al camp tancat en aquella estança, des d’on gaudia d’una bella vista dels conreus circumdants.

Un dia, però, sortí a fer un tomb per l’era, només una estona, no fos que els avis el veiessin i el castiguessin tancant-lo amb pany i clau, com li havien dit que farien si sortia del seu amagatall quan ells no hi eren. Va ser llavors quan un sol lluent com mai havia vist l’enlluernà tan intensament que va haver d’abaixar el cap. I tot d’una, la va veure.

L’ensurt que li produí aquella cosa que tenia enganxada als peus el va fer córrer cames ajudeu-me però el pitjor de tot fou que aquella taca negra el seguia sense que pogués desempallegar-se d’ella ja que corria tan de pressa com ell. Ara la tenia a la dreta, ara a l’esquerra i, anés cap a on anés, girava i girava al seu voltant sense que pogués deslliurar-se’n.

Finalment, extenuat i amb el cor que li botava com un poltre desbocat, s’aturà per no caure desmaiat i s’estirà al terra, abatut. Que sigui el que Déu vulgui, pensà, jo ja no hi puc fer res més. Que el nen Jesús i la Verge Maria em protegeixin, acabà dient abans d’aclucar el ulls tan fort que gairebé li feien mal. 

Al veure que res no passava, els obrí de nou i només veié un cel clar i el sol que l’enlluernava, però quan s’aixecà s’adonà, esglaiat, que aquella cosa de la que fugia també restava arraulida al seu costat. Llavors la contemplà amb deteniment, semblava morta però no ho estava, es movia cada cop que ell ho feia. Imitava tots els seus moviments, fins i tot tenia una forma semblant a ell però més lletja i llargaruda. Pareixia inofensiva, no li feia cap mal. La tocà. Es veia plana però no tenia cos, allà a on palpava només tocava terra, cosa que li semblà ben estranya.

Es posà dempeus i decidí anar cap a casa, no fos que els avis haguessin tornat del camp i estiguessin preocupats per la seva absència.

Al cap d’una estona, entrava al mas tot content pensant que tindria quelcom de nou amb què jugar. Si aquella cosa no el deixava anar és que volia la seva companyia i ell mai havia tingut això que en diuen amics. L’únic que el preocupava era que els seus avis no permetessin que allò restés amb ells a dins de casa.

Però només traspassar el llindar de l’entrada s’adonà que aquesta companya inseparable havia desaparegut. Potser havia fugit. Sortí fora i la tornà a veure enganxada als seus peus. Això és que té por de casa els avis, és tan fosca, es digué. Bé doncs, que s’estigui aquí fora, ja m’espavilaré per trobar un moment, cada dia, al matí, per escapolir-me i sortir a jugar amb aquesta cosa que, pel que sembla, només em vol a mi. Si ella no es separa de mi, jo no em separaré d’ella. Serà la meva única amiga. Gairebé no la conec i ja començo a estimar-la.

En Joel s’endinsà cap el menjador a esperar els seus avis i mentre esperava rumiava quin nom li posaria a l’amiga que acabava de fer. Ja ho sé!, exclamà de sobte. Li posaré “ombra”, com la gosseta negra dels avis que es va morir i que tampoc se separava de mi.

Mans aspres

 En la darrera trobada mensual del taller d’escriptura en el que participo, se’ns va demanar elaborar un text sobre “Mans aspres”. Aquest és el relat que va sortir de la meva imaginació:

Tothom diu que tinc les mans aspres. Què voleu, si estic tot el sant dia treballant al camp? Potser hi ha algun pagès que no les hi tingui?

Aquest fet no hauria de ser un entrebanc per dur una vida normal, és clar. El meu pare, al cel sia, també tenia les mans aspres i això no li va representar cap inconvenient. Jo veia com —molt de tant en tant, tot sigui dit— acaronava la meva mare i ella mai li va retreure el tacte aspre de les seves mans ni el va rebutjar per aquest motiu.

—L’home de camp ha de tenir les mans grosses i fortes, i les durícies són una prova del treball dur i sacrificat del pagès —deia, orgullós, el pare.

Per tant, jo mai m’havia avergonyit d’haver sortit al pare en aquest aspecte, ni en d’altres, és clar. Home treballador, cabal i bon jan, com pocs al poble. Era molt apreciat pels amics i veïns. A mi, en canvi, res de tot això m’ha valgut per guanyar-me l’amistat de ningú de la meva edat.

Que em rebutgessin per tenir las mans aspres era una bajanada que no entenia ni m’hagués importat gaire si no fos perquè aquest rebuig no hagués vingut també de la Rosa, la noia més bonica de la contrada.

La Rosa i jo ens vam conèixer de ben petits i havíem estat amics inseparables, compartint jocs i més tard confidències. Jo n’estava enamorat i crec que ella ho sabia. Però el fet haver d’anar a treballar al camp amb el meu pare, en lloc de continuar els estudis, va ser la causa del seu allunyament. Es va ajuntar amb aquella colla de fatxendes amb ínfules de senyorets i ja no va voler saber res més de mi. Em convertí en una espècie estranya pel jovent que m’envoltava que —tot s’ha de dir— no havien posat mai els peus en un camp de cultiu i pretenien fer feines més “honorables”. Quan em veien pel poble, la colla de la Rosa es burlava de mi, i ella esclafia a riure. Encara recordo el primer i únic cop que li vaig donar la mà i com la va retirar de sobte amb cara de desgrat. 

Ara, quan ens creuem, la Rosa i jo, pel carrer, canvia de vorera i fa veure que no m’ha vist. Un cop ens vam trobar cara a cara i no va poder defugir-me. Li vaig preguntar el motiu pel qual em menyspreava d’aquella manera. Tot el que em va dir fou: «doncs perquè em fan angunia les teves mans tan aspres. Aquell cop que em vas donar la mà, sense que jo ho volgués, vaig sentir una angunia que no he pogut oblidar». I em va deixar palplantat al mig del carrer. Sempre recordaré la seva cara de fàstic.

Des d’aquell dia, aprofito el meu temps lliure per segui-la allà a on va. És qüestió d’esperar el moment i el lloc propici. Encara que no em vegi la cara ni senti la meva veu, sabrà que qui l’està escanyant per l’esquena soc jo o, millor dit, les meves mans aspres.

 

Una tarda al monestir

 

Les millors excursions acostumen a ser les improvisades —li vaig dir a l’Eulàlia—. Agafem el cotxe i anem a on ens dugui el destí —afegí.

Era un diumenge gris i fred. No convidava a sortir, però estava tan avorrit que qualsevol activitat fora de casa em semblava més temptadora que quedar-nos, com fèiem darrerament cada diumenge, a casa veient sèries de Netflix en pla maratonià.

—El destí? Jo no hi crec en el destí —em respongué malhumorada.

—Bé, doncs la casualitat.

—Tampoc no hi crec en les casualitats. Tot té un motiu en aquesta vida —argumentà amb un to de menyspreu. Era evident que l’Eulàlia no tenia un bon dia, però jo no estava disposat a donar-me per vençut.

—Mira, faré com en Quim Masferrer en el programa El foraster: llançaré un dard a un mapa de la província de Barcelona, sí, dona, no posis aquesta cara, i allà a on es clavi serà la nostra destinació. No em diràs que no serà casualitat?

L’Eulàlia arronsà les espatles com dient “fes el que el doni la gana, noi”.

A la primera tirada, el dard es clavà, ferm, en un punt al centre del mapa. Vaig córrer per veure de prop el lloc que el destí o la casualitat havia escollit, el punt a on ens havia de dur el nostre viatge: Rajadell.

—Rajadell! Coneixes Rajadell? —li vaig preguntar amb la certesa que em diria que no, com així va ser.

—I què hi ha a Rajadell que valgui la pena veure, si es pot saber? —preguntà l’Eulàlia ara amb cara de fastig.

—No ho sé, no n’havia sentit mai a parlar. Repetiré el tir, a veure si a la propera ocasió tenim més sort i ens surt un lloc més conegut.

Però, cosa estranya, a cada tirada el dard es clavava, insistentment, al mateix lloc: Rajadell.

—Això no pot ser casualitat, ha de ser cosa del destí —vaig dir.

—No diguis ximpleries —em contestà l’Eulàlia posant els ulls en blanc.

Al cap de mitja hora ja tenia resposta a la seva pregunta. Internet és formidable quan hom necessita trobar informació del que sigui.

Així doncs, la vaig posar en antecedents de què trobaríem en aquell indret, el més interessant de tot una capella d’estil romànic del segle XIII que esdevingué monestir a mitjan segle XIV. Li vaig descriure el lloc, la història i el valor patrimonial d’aquesta obra popular i tot el que podríem veure als voltants, tant des del punt de vista monumental com geogràfic.

—I a on para això? —tornà a preguntar amb tant interès com qui demana què hi ha per dinar.

—És a la comarca del Bages i només està a uns seixanta kilòmetres de Molins. En menys d’una hora ens plantem allà. Si sortim en acabar d’esmorzar, no trobarem cua a la carretera. Què hi dius?

Per tota resposta, es va tornar a arronsar d’espatlles i se’n va anar a la cuina.

A les onze, dues hores més tard del previst, sortíem de casa direcció Rajadell. Com em temia, vam trobar una caravana que feia por. Vam arribar a la una de la tarda, jo enfurismat i ella amb cara de pomes agres. Com era tard i teníem gana, vam decidir anar primer al poble a dinar i després ja faríem la visita al monestir.

A aquella hora, el restaurant era ple de gom a gom, així que vam haver d’esperar a que es buidés una taula. Per fi vam poder seure després de mitja hora a peu dret. Per acabar d’adobar-ho, la lentitud del servei era exasperant. Jo ja m’anava impacientant, ja que a l’octubre es fa fosc molt d’hora i el temps corria en contra dels nostres interessos.

A dos quarts de cinc vam arribar al lloc a on suposadament havíem de gaudir d’una experiència cultural i artística extraordinària. I no anava errat, però només en part.

La veritat és que la visió d’aquell monestir no em va impressionar gens ni mica, tot al contrari. No ho vaig voler verbalitzar per no donar peu a que l’Eulàlia digués allò de “ja t’ho deia jo”. La porta era tancada i només vam poder donar una volta per un indret que semblava deixat de la mà de Déu. La veritat és que em vaig desmoralitzar bastant, però no estava disposat a reconèixer-ho ni que em matessin.

La meva gran sorpresa, però, fou comprovar que l’Eulàlia es sentí, de cop i volta, entusiasmada, no parava de fer fotografies i de donar voltes i més voltes per tot el perímetre d’aquella construcció medieval que semblava que anés a esfondrar-se d’un moment a l’altre. Caminava amb el ulls clucs com si hagués entrat en trànsit i no fos d’aquest món. Desprès es va posar a dansar sense parar, estenent els braços com si fossin ales, a l’estil d’una ballarina clàssica. Em va semblar sentir una música molt tènue que provenia de l’interior del monestir al compàs de la qual l’Eulàlia ballava i ballava. Havien se ser imaginacions meves —vaig pensar—. No entenia res, però no gosava destorbar-la. Era evident que se sentia feliç, com si hagués estat transportada a una altra època, a una altra dimensió, a una vida passada, què sé jo!

Mentrestant, jo esperava, assegut damunt d’un roc, a que recobrés els sentits i tornés a la realitat. Però el temps passava i allò no s’aturava. L’Eulàlia cada cop s’allunyava més. Jo no sabia què fer. Em feia por despertar-la d’aquell estat d’èxtasi. No sabia com podia reaccionar. Tot allò em resultà inversemblant. Semblava que s’hagués tornat boja.

Es feia fosc i l’Eulàlia no tornava del seu últim periple dansaire pels voltants del monestir. Cansat d’esperar, vaig anar a la seva recerca. Havia desaparegut i per molt que la cridava no contestava. Van passar hores i hores sense que aparegués, fins que vaig decidir anar a demanar ajut a la policia local. Només vam trobar la càmera fotogràfica, però d’ella ni rastre. A les dotze de la nit vam abandonar la recerca. L’endemà tornaríem a intentar-ho. Però l’Eulàlia no va aparèixer. S’havia fos com per obra d’un encanteri.

 

D’això ja fa un any i només em resta d’ella la seva càmera i les fotografies que va fer.

No ho he dit a ningú perquè no em prenguin per boig, però crec que el monestir se la va empassar. Era aquest el seu destí? Per això el dard s’entossudí en marcar aquell punt en el mapa?

Mai oblidaré l’Eulàlia ni aquella tarda al monestir.

*Imatge: Monestir de Santa Llúcia de Rajadell

Maleïda rutina

 

En Joan era un home perfeccionista i de costums fixes. Des que es llevava fins que no sortia per la porta, tot era un seguit d’actes rutinaris fets sempre en el mateix ordre. Això, deia, tenia un avantatge: que mai es podia oblidar de res ja que al ser una activitat automàtica en cadena, no hi havia lloc per els oblits.

Tant a la feina com a la seva vida privada, en Joan no deixava rés a la improvisació, tot ho havia de tenir controlat, però això, lluny de tranquil·litzar-lo, l’estressava, ja que l’obligava a anar constantment amb compte i vigilar el que feien els seus col·laboradors.

Conscient que l’estrès constant que patia era perillós per a la salut, física i mental, apaivagava aquest neguit que li produïa la feina dedicant el temps de lleure dels caps de setmana a activitats agradoses, com la lectura, la música i el cinema, que el distreien puntualment dels problemes quotidians. Tanmateix, considerava que amb això només substituïa una rutina, la del treball, per una altra no gens feixuga, és clar, però que acabava sent igualment monòtona. Per en Joan, tota la seva vida era pura rutina i la dividia, com sempre deia, en rutina de dies feiners i de cap de setmana i aquesta última en rutina d’estiu i d’hivern. Canviava l’escenari, el continent, però no pas el contingut.

En Joan es queixava, cada cop més, de la insuportable vida rutinària que duia, sempre fent les mateixes coses, fins i tot a casa. Si tot era rutinari a la vida casolana d’en Joan, a la feina ja era el súmmum: tot programat fins l’últim detall, tot un seguit d’activitats inamovibles, amb guies i normatives per a qualsevol tasca i amb un horari irracional. En definitiva, sempre la mateixa feina i les mateixes obligacions, pesades i avorrides, una rere l’altra, dia a dia, fins a les tantes del vespre.

Al capdavall, en Joan es va atipar de dur aquesta vida laboral més pròpia d’un esclau que d’un professional preparat i responsable i es va proposar, com fos, canviar-la per una altra molt menys programada, més divertida, on la iniciativa, el criteri i la llibertat de moviments omplissin una jornada que, d’aquesta manera, passaria volant sense adonar-se’n. Ja se sap, quan es fan les coses amb gust i ganes el temps no compta.

Poc temps després d’haver-s’ho proposat, gràcies a la sort i a un amic de tota la vida, molt ben relacionat amb el món del cinema, a en Joan se li va presentar la oportunitat de canviar la seva avorrida feina de tants anys, com a cap de comptabilitat d’aquella gran i monolítica empresa multinacional, per una totalment diferent, molt més dinàmica i estimulant com a ajudant de producció en uns estudis de doblatge molt importants de Barcelona, a on es doblava gairebé el vuitanta per cent de les pel·lícules projectades al país.

La dona d’en Joan es va posar les mans al cap quan ho va saber.

—Que t’has begut l’enteniment? A qui se li acut deixar una feina de tants anys com la teva, amb un càrrec important i un bon salari, per fer ves a saber què! —li digué enfurismada.

—Qualsevol cosa m’estarà bé per començar, ja aniré pujant de mica en mica. Ja saps que aprenc fàcilment i la feina no m’espanta. Necessito canviar d’activitat i d’ambient com l’aire que respiro i sortir d’aquest pou en el que em trobo si no vull parar boig —li respongué en Joan amb una vehemència mai vista en ell.

Veient, doncs, que no hi havia marxa enrere i creient, com el seu marit li assegurava, que aquella nova feina seria un bàlsam per a la seva insatisfacció crònica i el remei per a la seva constant ansietat, la dona d’en Joan va acabar claudicant; estimava al seu marit i volia el millor per a ell. Si ell era feliç, ella també ho seria. D’aquesta manera s’haurien acabat els maldecaps. Que sigui el què Déu vulgui, va pensar resignada.

I així, en Joan va canviar la rutina diària de revisar fulls i fulls de despeses, factures i més factures, comprovar extractes bancaris, redactar informes i més informes, quadrar comptes i balanços, fer els reports setmanals, mensuals y anuals, i preparar els pressupostos triennals i quinquennals, en fi, tota aquella feina fastigosa i ingrata, per la de servir cafès i pastissets als dobladors, visitants i personal tècnic, obrir la porta cada cop que trucaven, que era cada dos per tres, atendre el telèfon, prendre nota dels missatges que molts deixaven per transmetre’ls als interessats i, el més interessant de tot, arxivar en caixes de cartró les gravacions doblades, classificades pel títol, data de producció i nom de la distribuïdora. Bé, i qualsevol altra cosa que el director li demanés a corre-cuita. I per descomptat, com hi havia molta feina, no tenia hora de plegar; era el primer en arribar per poder obrir els llums, engegar l’aire condicionat, la fotocopiadora, la màquina del cafè i revisar que les dones de fer feines haguessin netejat bé les sales de doblatge i buidat les papereres. Per no oblidar-se de res, li van dir, millor que ho fes tot sempre per aquest ordre.

Ja fa cinc anys que en Joan va canviar de feina i no gosa reclamar el que li van prometre. Ja se sap, la crisi és horrorosa. A més, li han hagut de baixar un quinze per cent el salari. Això o anava al carrer i amb les indemnitzacions d’avui en dia i que ja té una edat...

L'ocell havia volat

En l’última trobada del grup d’escriptura del que formo part, se’ns va demanar escriure un text inspirat en alguna cançó de la que guardéssim un bon record. Jo, un Beatlemaníac empedreït, vaig escollir un tema d’aquest grup de Liverpool, pertanyent a l’àlbum Rubber Soul (1965), titulat Norwegian Wood (This bird has flown) i això és el que em va sortir.

Sempre m’he vantat de tenir una memòria notable, especialment  pels fets que van ser importants per a mi i que van afectar la meva autoestima, per bé o per malament. Prova d’això és l’experiència al parvulari que us vaig contar fa poc. El cas que em porta avui a escriure aquestes línies és un nou exemple del que us dic. Tot i així, permeteu-me que cometi una petita imprecisió que us podria semblar contradictòria, ja que només recordo com una tènue pinzellada la data i el lloc, però, en canvi, com un retrat extraordinàriament diàfan el que va succeir.

Per altra banda, és ben curiós com la música desperta records i ens pot transportar a temps pretèrits. I això és el que em succeeix quan, encara avui, sento la cançó del Beatles Norwegian Wood. Però anem al gra.

Deuria tenir divuit o dinou anys, no ho recordo bé. El que sí recordo nítidament és l’estada a un refugi de muntanya, la gresca vora el foc, la música i, com no, ella.

Va ser idea d’un amic que anéssim a passar un cap de setmana en aquell indret, la qual cosa jo presumia que seria d’allò més avorrit. Però per sort, o més aviat per desgràcia, com després es veurà, em vaig equivocar de mig a mig.

En un principi havíem de ser quatre amb ganes de gaudir de la natura, ningú més. Però l’endemà de l’arribada, dissabte, aparegueren dos nois i dues noies amb els que vàrem haver de compartir allotjament. Per fortuna, d’espai i lliteres anàvem sobrats.

Què té això d’especial? Doncs que en el grup dels nouvinguts, hi vaig veure un àngel. Una noieta rossa, amb cara angelical, uns ulls blaus com el cel, uns llavis molsuts —jo en deia petoners— i un somriure que enamorava. I jo, enamoradís de mena, em vaig sentir l’home més feliç del món i, per primer cop des que vam arribar en aquell lloc perdut enmig de la muntanya, vaig alegrar-me d’haver acceptat aquella estada que no em venia de gust. I més feliç que em vaig sentir quan vaig deduir que aquella bellesa, tan sensual i desitjable, no estava aparellada amb cap dels que l’acompanyaven. Tenia, doncs, via lliure per un apropament romàntic, malgrat que la meva timidesa crònica m’ho posaria ben difícil. Per si això no fos prou inconvenient, les meves expectatives van començar a trontollar de valent tan bon punt em vaig preguntar com podia esperar que una noia amb aquells atributs pogués fixar-se i sentir-se mínimament atreta per un estaquirot tan poc agraciat com jo. No tenia cap oportunitat, era evident, però el meu cor no deixava, malgrat els mals auguris, de bategar cada cop que se m’apropava.

Acabat el sopar, asseguts al voltant de la llar de foc, es produí un miracle. No m’ho podia creure, però vaig advertir en ella una complicitat que ho deia tot. Cada cop que les nostres mirades es creuaven, que era molt sovint, el seu somriure il·luminava l’estança molt més que les flames que ens escalfaven. Llavors, de sobte, els meus amics em van proposar tocar la guitarra, que sempre duia amb mi quan es tractava d’animar un sarau. Jo em vaig negar. Mai havia tocat davant de desconeguts. Però ella, entusiasmada amb la idea, va insistir tant que no em vaig poder negar.

Vaig témer, per un moment, que els nervis em traïssin i que el meu petit recital fes llufa, fent-me sentir ridícul davant la meva entusiasta i inesperada animadora. Així doncs, per sortir mínimament airós de la situació, vaig escollir una cançó que m’agradava molt i que els meus dits se la sabien de memòria: Norwegian Wood, dels Beatles. En acabar la meva actuació improvisada, vermell com un perdigot, no sé si per la calor de l’ambient o per l’emoció del moment, vaig enlairar els ulls per fixar-los en els del meu prematur i, de moment, amor platònic, i el que vaig veure m’omplí de goig. Tot d’una es llevà d’on era i va venir al meu costat alabant la meva traça i dient-me que aquella cançó era preciosa. I, com a recompensa i senyal d’agraïment, eufòrica com estava —potser el vi hi va tenir quelcom a veure—, em va fer un petó —cast i fugaç— a la galta. No us podeu imaginar el guirigall que es va organitzar. Tots rient i jo avergonyit i pletòric alhora.

Quan va ser l’hora d’anar a dormir, cadascú va enfilar cap a la seva llitera. I jo, arraulit dins el meu sac —quin fred que feia, renoi!— no podia agafar el son, pensant i pensant en l’endemà i com podia continuar aquella història que tot just acabava de començar. I rumiant, rumiant, vaig acabar adormit com un tronc.

Clarejava quan vaig notar que algú em sacsejava i una veu m’esbroncava per haver dormit fins tan tard. Em vaig llevar d’una revolada i el primer que em va venir al cap va ser la noia rossa d’ulls blaus i el plaent record de la nit anterior. Quan vaig sortir al menjador, cames ajudeu-me, només vaig veure les cares dels meus amics que, impacients, m’esperaven per anar d’excursió pels voltants. De la noia i els seus acompanyants ni rastre. «No ho sé, noi, han marxat. És tot el que et podem dir». Ni una trista nota. Res de res. L’ocell havia volat i jo em vaig quedar afligit a més no poder. Què il·lús havia estat!

Records del parvulari

 

Recordo com si fos avui el dia que la senyoreta de pàrvuls em va castigar. Vaig haver de seure amb les nenes. Però el pitjor fou que vaig haver de compartir taula amb qui seria la responsable del primer atac a la meva autoestima i que vaig patir el meu primer entrebanc amb l’autoritat.

—Mama, una nena s’ha quedat amb la meva caixa de llapis de colors! —Li ho vaig dir tremolant. Sabia que allò no quedaria així. A més, era una capsa de llapis colors Alpino, poca broma, que tot just m’havia comprat pocs dies abans.

—Però, per què has deixat que te’ls prengués? No li ho has dit a la senyoreta?

—No me’ls ha pres, no me’ls ha volgut tornar —creia que no era el mateix que m’hagués deixat robar que no pas no haver sabut defendre el que era meu.

—Però per què? —insistí la mare. Cada cop em sentia més culpable i més desvalgut.

—Hem hagut de pintar junts. Ella s’havia oblidat de portar els seus i en acabar la classe se’ls ha quedat. Els hi he demanat però llavors s’ha posat a cridar dient que eren seus.

—I què ha fet la senyoreta? —ma mare insistia i jo em temia el pitjor quan entrés en escena el paper de la mestra com a àrbitre.

—Doncs quan li ha preguntat si eren seus, s’ha posat a plorar dient que sí. Llavors, la senyoreta m’ha agafat pel braç i m’ha dit, molt enfadada, que digués la veritat o em castigaria. Jo li he dit que eren de la nena perquè no em castigués —la veritat fou que la seva mirada acusadora em produí tal desgavell emocional que preferí perdre el que era meu que seguir endavant amb aquella situació tan violenta que només podia empitjorar.

Com era d’esperar, ma mare anà a l’escola per aclarir el malentès i, gràcies als seus dots de persuasió —per dir-ho suaument—, aconseguí les disculpes de la senyoreta i que la nena lladre i mentidera em retornés el que quedava d’una caixa de llapis de colors, que no era molt i el que restà semblava sortit de les restes d’un naufragi. Com pogué aquella criatura arrasar amb tot el meu arsenal pictòric en un dia?

El cas és que aquella criatureta es quedà sense els llapis però, també, sense càstig. Aquesta fou les primeres dues ensenyances en la meva curta existència: que hi ha qui, per sortir-se amb la seva, no dubta a utilitzar els crits i l’enganyifa, i que els veritables culpables no sempre reben el merescut càstig.

 

Colors

En la darrera trobada d'escriptura, a la biblioteca de Molins de Rei, la consigna fou escriure un text que tractés, directa o indirectament, dels colors. Aquesta ha estat la meva aportació.

Al poc de néixer jo, la meva mare, angoixada per la precària situació econòmica familiar, feia creure al meu pare que sortia a buscar feina, però el que feia en realitat era pidolar. El pare ho va descobrir quan un dia, camí de l’oficina de col·locació, se la va trobar asseguda al terra lluint un rètol que deia: Soc vídua, estic a l’atur i no puc donar de menjar als meus quatre fills—en realitat només n’érem dos, la meva germana gran i jo—. Als seus peus, una caixeta de cartró contenia unes quantes monedes de deu, vint i cinquanta cèntims. Al meu pare —astorat, esgarrifat, avergonyit i no sé quantes coses més—, amb la cara més blanca que el paper de fumar, li va donar una ombra d’infart i el van haver de dur a l’hospital. La mare, que el va acompanyar dins l’ambulància, anava comptant, segons veié el pare, que encara conservava un fil de lucidesa, els guanys d’aquell matí de “feina”. 

Cap de les excuses que li posà la seva dona, plorosa, li valgué al meu pare per justificar-la, convençut de que havia perdut el seny o que patia una seqüela del que anomenen depressió postpart.

Un cop superat aquest ensurt, en sortir de l’hospital, el pare, encara trasbalsat, ensopegà, caigué per les escales i es trencà una cama. Cap a dins de nou i al cap d’una bona estona cap a casa amb l’extremitat enguixada fins l’engonal. I així durant tres mesos, amb la qual cosa la situació econòmica de la família composta per cinc membres, comptant amb l’àvia paterna, sí que va rebre un cop fort. La mare, ara amb motius, va haver de tornar a pidolar amb el coneixement —que no consentiment— del pare, que, vermell com un perdigot, s’enfilava per les parets.

Quan, a la fi, tot es va normalitzar, el pare amb una bona feina i la mare treballant cosint a casa —això sí que se li donava bé—, l’àvia es va morir de vella. La vam trobar asseguda en el seu balancí, groga com la cera. Si això, per si mateix ja va ser dolorós, el que més ens va trasbalsar va ser descobrir, entre les seves pertinences a la vella calaixera de fusta corcada, un fotimer de bitllets de mil pessetes. Aquesta troballa ens dugué a començar una frenètica recerca de diners per tots el racons de la seva habitació. Pel cap baix en vam trobar un milió de les antigues pessetes, que encara, per sort, es podien bescanviar per euros al Banc d’Espanya.

No ens ho podíem creure. Tant garrepa com havia estat en vida, tot i veient les nostres necessitats econòmiques, i ella amuntegant calés.  Però, d’on havien sortit tants bitllets verds si la pensió de viudetat de l’àvia era molt minsa?

Aquest misteri es va aclarir en trobar un feix de cartes lligades amb una cinta de color rosa, una correspondència que l’àvia havia mantingut durant molts anys amb un suposat amant. L’home, que per motius socials i morals de l’època no va poder tenir relacions més íntimes amb ella, li havia anat regalant joies que l’àvia s’hauria anat venent a poc a poc. No hi vam trobar altra explicació.

Així que la meva venerable àvia havia mantingut una relació amorosa que li havia reportat, al cap del temps, uns bons calerons. L’home, vam suposar, deuria ser mort per ser tan o més vell que la seva amant epistolar. Però en això ens vàrem equivocar. Quan ja feia uns mesos del traspàs de l’àvia, ens va venir a veure. La seva inesperada visita va resultar en una nova sorpresa. L’home, Ramón es deia — «però ella sempre em deia Ramonet»—, estava tan pelat que ens va demanar si li podíem tornar les joies amb les quals havia obsequiat la seva estimada, i ara finada, amant durant tot el temps que durà l’idil·li. «Al cap i a la fi ja no les necessitarà», digué tan tranquil.

Però el sis mil euros feia poc que havien volat en l’entrada d’un cotxe nou.

No el podíem fer entrar en raó. No volia tocar el dos amb les mans buides. Per més que ens va voler fer pena —l’imminent desnonament del pis a on vivia, la seva miserable pensió com autònom que no li arribava per a més d’un àpat al dia, i un reguitzell de desgràcies— no veiem la manera d’apaivagar la seva exasperació ni de trobar una solució mínimament satisfactòria per ambdues parts.

D’això han passat dues setmanes. En Ramon —ara vol que li diem Ramonet— va haver de deixar casa seva i ara viu amb nosaltres ocupant el lloc —físic, no pas el sentimental— de l’àvia. La mare està negra veient com en Ramonet es passeja amunt i avall amb el seu batí de color de gos com fuig i amb pudor a tabac, i com es posa morat endrapant com un lladre. Esperem, però, que la presència d’aquest home —que té a prop de noranta anys—duri poc i faci un pet com una gla.

Amb tot això, podeu veure que a casa nostra les hem vist de tots colors.