Mans aspres

 En la darrera trobada mensual del taller d’escriptura en el que participo, se’ns va demanar elaborar un text sobre “Mans aspres”. Aquest és el relat que va sortir de la meva imaginació:

Tothom diu que tinc les mans aspres. Què voleu, si estic tot el sant dia treballant al camp? Potser hi ha algun pagès que no les hi tingui?

Aquest fet no hauria de ser un entrebanc per dur una vida normal, és clar. El meu pare, al cel sia, també tenia les mans aspres i això no li va representar cap inconvenient. Jo veia com —molt de tant en tant, tot sigui dit— acaronava la meva mare i ella mai li va retreure el tacte aspre de les seves mans ni el va rebutjar per aquest motiu.

—L’home de camp ha de tenir les mans grosses i fortes, i les durícies són una prova del treball dur i sacrificat del pagès —deia, orgullós, el pare.

Per tant, jo mai m’havia avergonyit d’haver sortit al pare en aquest aspecte, ni en d’altres, és clar. Home treballador, cabal i bon jan, com pocs al poble. Era molt apreciat pels amics i veïns. A mi, en canvi, res de tot això m’ha valgut per guanyar-me l’amistat de ningú de la meva edat.

Que em rebutgessin per tenir las mans aspres era una bajanada que no entenia ni m’hagués importat gaire si no fos perquè aquest rebuig no hagués vingut també de la Rosa, la noia més bonica de la contrada.

La Rosa i jo ens vam conèixer de ben petits i havíem estat amics inseparables, compartint jocs i més tard confidències. Jo n’estava enamorat i crec que ella ho sabia. Però el fet haver d’anar a treballar al camp amb el meu pare, en lloc de continuar els estudis, va ser la causa del seu allunyament. Es va ajuntar amb aquella colla de fatxendes amb ínfules de senyorets i ja no va voler saber res més de mi. Em convertí en una espècie estranya pel jovent que m’envoltava que —tot s’ha de dir— no havien posat mai els peus en un camp de cultiu i pretenien fer feines més “honorables”. Quan em veien pel poble, la colla de la Rosa es burlava de mi, i ella esclafia a riure. Encara recordo el primer i únic cop que li vaig donar la mà i com la va retirar de sobte amb cara de desgrat. 

Ara, quan ens creuem, la Rosa i jo, pel carrer, canvia de vorera i fa veure que no m’ha vist. Un cop ens vam trobar cara a cara i no va poder defugir-me. Li vaig preguntar el motiu pel qual em menyspreava d’aquella manera. Tot el que em va dir fou: «doncs perquè em fan angunia les teves mans tan aspres. Aquell cop que em vas donar la mà, sense que jo ho volgués, vaig sentir una angunia que no he pogut oblidar». I em va deixar palplantat al mig del carrer. Sempre recordaré la seva cara de fàstic.

Des d’aquell dia, aprofito el meu temps lliure per segui-la allà a on va. És qüestió d’esperar el moment i el lloc propici. Encara que no em vegi la cara ni senti la meva veu, sabrà que qui l’està escanyant per l’esquena soc jo o, millor dit, les meves mans aspres.