Recordo com si fos
avui el dia que la senyoreta de pàrvuls em va castigar. Vaig haver de seure amb
les nenes. Però el pitjor fou que vaig haver de compartir taula amb qui seria
la responsable del primer atac a la meva autoestima i que vaig patir el meu primer
entrebanc amb l’autoritat.
—Mama, una nena s’ha quedat amb la meva caixa de llapis de colors! —Li ho
vaig dir tremolant. Sabia que allò no quedaria així. A més, era una capsa de
llapis colors Alpino, poca broma, que tot just m’havia comprat pocs dies
abans.
—Però, per què has deixat que te’ls prengués? No li ho has dit a la
senyoreta?
—No me’ls ha pres, no me’ls ha volgut tornar —creia que no era el mateix
que m’hagués deixat robar que no pas no haver sabut defendre el que era meu.
—Però per què? —insistí la mare. Cada cop em sentia més culpable i més
desvalgut.
—Hem hagut de pintar junts. Ella s’havia oblidat de portar els seus i en
acabar la classe se’ls ha quedat. Els hi he demanat però llavors s’ha posat a
cridar dient que eren seus.
—I què ha fet la senyoreta? —ma mare insistia i jo em temia el pitjor quan
entrés en escena el paper de la mestra com a àrbitre.
—Doncs quan li ha preguntat si eren seus, s’ha posat a plorar dient que sí.
Llavors, la senyoreta m’ha agafat pel braç i m’ha dit, molt enfadada, que
digués la veritat o em castigaria. Jo li he dit que eren de la nena perquè no
em castigués —la veritat fou que la seva mirada acusadora em produí tal
desgavell emocional que preferí perdre el que era meu que seguir endavant amb
aquella situació tan violenta que només podia empitjorar.
Com era d’esperar, ma mare anà a l’escola per aclarir el malentès i,
gràcies als seus dots de persuasió —per dir-ho suaument—, aconseguí les
disculpes de la senyoreta i que la nena lladre i mentidera em retornés el que quedava
d’una caixa de llapis de colors, que no era molt i el que restà semblava sortit
de les restes d’un naufragi. Com pogué aquella criatura arrasar amb tot el meu
arsenal pictòric en un dia?
El cas és que aquella criatureta es quedà sense els llapis però, també,
sense càstig. Aquesta fou les primeres dues ensenyances en la meva curta
existència: que hi ha qui, per sortir-se amb la seva, no dubta a utilitzar els crits
i l’enganyifa, i que els veritables culpables no sempre reben el merescut càstig.
una ensenyança que s'aprèn prou aviat.... i a partir d'aquí, ja no pararem ! ;)
ResponEliminaSalut !!.
Hola, Artur. Doncs sí, de petits ja comencem a patir injustícies, que van creixent a mida que nosaltres també creixem.
ResponEliminaUna abraçada.