Una tarda al monestir

 

Les millors excursions acostumen a ser les improvisades —li vaig dir a l’Eulàlia—. Agafem el cotxe i anem a on ens dugui el destí —afegí.

Era un diumenge gris i fred. No convidava a sortir, però estava tan avorrit que qualsevol activitat fora de casa em semblava més temptadora que quedar-nos, com fèiem darrerament cada diumenge, a casa veient sèries de Netflix en pla maratonià.

—El destí? Jo no hi crec en el destí —em respongué malhumorada.

—Bé, doncs la casualitat.

—Tampoc no hi crec en les casualitats. Tot té un motiu en aquesta vida —argumentà amb un to de menyspreu. Era evident que l’Eulàlia no tenia un bon dia, però jo no estava disposat a donar-me per vençut.

—Mira, faré com en Quim Masferrer en el programa El foraster: llançaré un dard a un mapa de la província de Barcelona, sí, dona, no posis aquesta cara, i allà a on es clavi serà la nostra destinació. No em diràs que no serà casualitat?

L’Eulàlia arronsà les espatles com dient “fes el que el doni la gana, noi”.

A la primera tirada, el dard es clavà, ferm, en un punt al centre del mapa. Vaig córrer per veure de prop el lloc que el destí o la casualitat havia escollit, el punt a on ens havia de dur el nostre viatge: Rajadell.

—Rajadell! Coneixes Rajadell? —li vaig preguntar amb la certesa que em diria que no, com així va ser.

—I què hi ha a Rajadell que valgui la pena veure, si es pot saber? —preguntà l’Eulàlia ara amb cara de fastig.

—No ho sé, no n’havia sentit mai a parlar. Repetiré el tir, a veure si a la propera ocasió tenim més sort i ens surt un lloc més conegut.

Però, cosa estranya, a cada tirada el dard es clavava, insistentment, al mateix lloc: Rajadell.

—Això no pot ser casualitat, ha de ser cosa del destí —vaig dir.

—No diguis ximpleries —em contestà l’Eulàlia posant els ulls en blanc.

Al cap de mitja hora ja tenia resposta a la seva pregunta. Internet és formidable quan hom necessita trobar informació del que sigui.

Així doncs, la vaig posar en antecedents de què trobaríem en aquell indret, el més interessant de tot una capella d’estil romànic del segle XIII que esdevingué monestir a mitjan segle XIV. Li vaig descriure el lloc, la història i el valor patrimonial d’aquesta obra popular i tot el que podríem veure als voltants, tant des del punt de vista monumental com geogràfic.

—I a on para això? —tornà a preguntar amb tant interès com qui demana què hi ha per dinar.

—És a la comarca del Bages i només està a uns seixanta kilòmetres de Molins. En menys d’una hora ens plantem allà. Si sortim en acabar d’esmorzar, no trobarem cua a la carretera. Què hi dius?

Per tota resposta, es va tornar a arronsar d’espatlles i se’n va anar a la cuina.

A les onze, dues hores més tard del previst, sortíem de casa direcció Rajadell. Com em temia, vam trobar una caravana que feia por. Vam arribar a la una de la tarda, jo enfurismat i ella amb cara de pomes agres. Com era tard i teníem gana, vam decidir anar primer al poble a dinar i després ja faríem la visita al monestir.

A aquella hora, el restaurant era ple de gom a gom, així que vam haver d’esperar a que es buidés una taula. Per fi vam poder seure després de mitja hora a peu dret. Per acabar d’adobar-ho, la lentitud del servei era exasperant. Jo ja m’anava impacientant, ja que a l’octubre es fa fosc molt d’hora i el temps corria en contra dels nostres interessos.

A dos quarts de cinc vam arribar al lloc a on suposadament havíem de gaudir d’una experiència cultural i artística extraordinària. I no anava errat, però només en part.

La veritat és que la visió d’aquell monestir no em va impressionar gens ni mica, tot al contrari. No ho vaig voler verbalitzar per no donar peu a que l’Eulàlia digués allò de “ja t’ho deia jo”. La porta era tancada i només vam poder donar una volta per un indret que semblava deixat de la mà de Déu. La veritat és que em vaig desmoralitzar bastant, però no estava disposat a reconèixer-ho ni que em matessin.

La meva gran sorpresa, però, fou comprovar que l’Eulàlia es sentí, de cop i volta, entusiasmada, no parava de fer fotografies i de donar voltes i més voltes per tot el perímetre d’aquella construcció medieval que semblava que anés a esfondrar-se d’un moment a l’altre. Caminava amb el ulls clucs com si hagués entrat en trànsit i no fos d’aquest món. Desprès es va posar a dansar sense parar, estenent els braços com si fossin ales, a l’estil d’una ballarina clàssica. Em va semblar sentir una música molt tènue que provenia de l’interior del monestir al compàs de la qual l’Eulàlia ballava i ballava. Havien se ser imaginacions meves —vaig pensar—. No entenia res, però no gosava destorbar-la. Era evident que se sentia feliç, com si hagués estat transportada a una altra època, a una altra dimensió, a una vida passada, què sé jo!

Mentrestant, jo esperava, assegut damunt d’un roc, a que recobrés els sentits i tornés a la realitat. Però el temps passava i allò no s’aturava. L’Eulàlia cada cop s’allunyava més. Jo no sabia què fer. Em feia por despertar-la d’aquell estat d’èxtasi. No sabia com podia reaccionar. Tot allò em resultà inversemblant. Semblava que s’hagués tornat boja.

Es feia fosc i l’Eulàlia no tornava del seu últim periple dansaire pels voltants del monestir. Cansat d’esperar, vaig anar a la seva recerca. Havia desaparegut i per molt que la cridava no contestava. Van passar hores i hores sense que aparegués, fins que vaig decidir anar a demanar ajut a la policia local. Només vam trobar la càmera fotogràfica, però d’ella ni rastre. A les dotze de la nit vam abandonar la recerca. L’endemà tornaríem a intentar-ho. Però l’Eulàlia no va aparèixer. S’havia fos com per obra d’un encanteri.

 

D’això ja fa un any i només em resta d’ella la seva càmera i les fotografies que va fer.

No ho he dit a ningú perquè no em prenguin per boig, però crec que el monestir se la va empassar. Era aquest el seu destí? Per això el dard s’entossudí en marcar aquell punt en el mapa?

Mai oblidaré l’Eulàlia ni aquella tarda al monestir.

*Imatge: Monestir de Santa Llúcia de Rajadell