De la finestra estant

 

Maria roman recolzada a l’ampit de la finestra que dona al carrer esperant veure passar el seu enamorat. Com cada dia, a la mateixa hora, l’espera amb el cor encongit. Des de fa uns dies, però, l’Armand, l’amor de la seva vida, no la afalaga amb aquelles galanteries que a ella li posen la pell de gallina de pura emoció. Ben mirat no li diu res, passa sense mirar-la i continua el seu camí sense ni tan sols aturar-se. Potser ja no l’estima?

Avui, quan passi pel davant de la finestra, serà ella qui li tiri unes floretes. Les ha llegit en un llibret de poemes i se les ha aprés de memòria. Tot i així tem que els nervis la traeixin, per la qual cosa no deixa de fullejar un curt però preciós text que du escrit en un trosset de paper que subjecta amb mans tremoloses.

Es fa tard i l’Armand no apareix. Des de la finestra, Maria pot veure tot el carrer fins la placeta, aquella on es van conèixer. No el veu. Es fa fosc. Són ja molt pocs els vianants a aquestes hores. I total només són les vuit.

«Les vuit. Les vuit? A veure, a veure. És a les vuit del matí o del vespre quan passa l’Armand per davant de la meva finestra? És clar, que ximple! M’he equivocat d’hora. És pel matí quan passa per aquí camí del treball. Com he pogut equivocar-me d’aquesta manera?! D’uns dies ençà faig la migdiada i quan em llevo perdo la noció del temps i de vegades no sé si som al matí o a la tarda. Ara entenc que passés de llarg, No era ell. Deuria ser un xicot ben plantat que se li sembla. Si dugués posades les ulleres això no m’hauria passat. Què hi farem, soc tan presumida! Així que he estat dies esperant i esperant inútilment a les vuit del vespre. Què haurà pensat el meu estimat quan, al passar per davant de casa pel matí, no m’ha vist a la finestra? S’haurà endut una gran decepció, pobret meu. I jo que començava a creure que s’havia oblidat de mi. Ben pensat, podia haver trucat per interessar-se per la meva absència! Però és tan indecís... Tot i que amb mi no ho és. Les coses que em diu! No sé d’on les treu, però em fa envermellir i mira que no soc pas una beata. És un desvergonyit, però m’agrada que ho sigui quan estem sols. Per això estem promesos. Perquè estem promesos, oi que si? Ai, ai, ai, que ara no estic segura de si ja estem promesos o encara només és un pretendent. Quan el vegi li ho preguntaré».

 

—Maria, un altre cop traient el nas per la finestra? Agafaràs una pulmonia. A més, t’he dit mil cops que no molestis al veïnat, que després se’m queixen. I vine al menjador, que el menjar ja és a taula i es refredarà.

—Però mama, si no faig res dolent. Només miro per la finestra per si veig passar l’Armand. Si, si, ja sé que són gairebé les nou del vespre. M’he equivocat d’hora. Què vols que et digui. I no posis aquesta cara, que tothom es pot equivocar, o no?

—Armand? Qui Armand, estimada?

—Com que quin Armand. Doncs Armand, el meu promès. Qui ha de ser, sinó? Bé, ara mateix no recordo si és el meu promès o només un dels meus pretendents.

—Maria, si us plau, si tu no tens cap promès ni pretendent. I deixa de dir-me mama.

—Però... perquè no et puc dir mama? És que ja no t’agrada?

—No és que no m’agradi, és que no ho soc ni podria ser la teva mare.

—Però... perquè dius això? No m’espantis.

—Res, res, deixa-ho estar. Apa, anem a sopar.

 

I Maria, sospirant, perquè es creu incompresa, tanca la finestra i se’n va cap el menjador. Després de sopar tornarà a llegir, com cada nit, el diari en què, al llarg dels anys, ha anat escrivint, dia a dia, les seves aventures amoroses. Buscarà entre les seves notes a Armand i així sabrà que hi ha realment entre ells.

A la cuina, la seva cuidadora també sospira desitjant que, si arriba a l’edat de la Maria, conservi la lucidesa fins l’últim moment de la seva vida.