La neu

 

Els flocs de neu cauen a dojo. Feia molts anys que no havia vist nevar tan copiosament. La cortina blanca i espessa no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. El vent contribueix a que la sensació de gelor sigui encara més forta. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan allunyat de la població més propera?

Teníem queviures suficients per alimentar-nos tot un mes. L’alimentació no era, doncs, un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que sabíem que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. Tot ho tenim controlat, digué en Quim. Nosaltres ens encarreguem de tot, afegí en Pep. Tu només has de dur el cotxe, digueren tots dos.

Ningú va pensar, però, en la llenya. M’ha tocat a mi resoldre el problema. Però soc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides. Així doncs, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara soc aquí, enmig d’aquest temporal, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble.

Però he perdut la noció del temps. S’ha fet fosc. No sé quan fa que he sortit del poble i tinc les mans i els peus com el glaç. Gairebé no me’ls sento.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos. Acabaré trobant el camí? No trobo cap senyal. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat. No m’aguanto dempeus.

Que freda és la neu! Cada cop cau amb més força. Quant de temps trigarà a cobrir-me? Mai m’hagués imaginat acabar l’any així, colgat sota un gruixut llençol de neu i damunt d’un llit de gel. Només voldria saber si em trobaran a faltar.