Sala d'espera

 

─No sé què hi faig aquí! Jo no crec en les vacunes!

─Jo em trobo perfectament bé i també soc aquí ─diu qui està assegut a la seva dreta. És ella ─assenyala a la dona que té al costat─ qui s’entesta en que em facin un reconeixement.

─Més val prevenir ─afegeix un dels presents.

─Nosaltres hem vingut per conèixer els resultats d’unes proves. Com confirmin que tinc un tumor, em restarà poc temps de vida ─comenta qui està assegut al davant. Jo preferiria que em deixessin en pau. Ja soc prou vell.

─Doncs ho sento ─diu qui va encetar la conversa.

─I jo ─afegeix el que és a la seva dreta

─Jo també soc d’aquesta opinió ─afirma el que està més apartat. Quan arribi a vell, no vull que em prolonguin la vida inútilment.

─Caram, nanos, sou patètics ─els increpa un de gros, negre i d’aspecte perillós que està assegut en un racó.

─Ets un mal educat ─intervé una rossa amb un serrell que pràcticament li tapa els ulls.

─Si sabessis qui soc, no gosaries a dirigir-me la paraula, nena ─li etziba el negre, gros i corpulent en pla perdonavides.

─Com t’atansis, et deixo la cara de mastí feta un puré ─li respon l’atrevida rosseta.

─Com pots parlar-li així a questa joveneta! Seré vell, però encara em resta coratge suficient per plantar-te cara ─diu qui està a l’espera del diagnòstic tumoral.

─Però es pot saber què els passa? ─pregunta la recepcionista.

S’obre una porta.

─Silenci! Facin el favor de fer callar aquests animals. Qui és el següent?

─Nosaltres! ─afirma una dona, alhora que s’aixeca i alça la mà. Som-hi, Black, no siguis poruc, que no hi ha per tant. Ai, quin gos ─afegeix arrossegant un gran mastí negre.