Estic
preparant la mudança, quan, enmig de records diversos, he trobat aquell diari
que un dia, sentint-me eufòrica, vaig començar a escriure. Vaig pensar que era
cosa d’adolescents, però quelcom dins meu em va empènyer a depositar en
aquells fulls, encara verges, els meus sentiments, les meves il·lusions i les
meves experiències. I tot per culpa d’algú que jurà fer-me feliç.
Ara,
asseguda a tocar de la finestra, des d’on havíem contemplat les postes de sol i
ens havíem fet tantes promeses, rellegeixo les meves notes, amb una
cal·ligrafia infantil, però carregada d’emocions, i em pregunto com pogué
canviar tant la nostra vida.
Des
que vaig escriure les últimes línies, xopades de llàgrimes, han transcorregut
dos llargs anys. Creia que a hores d’ara ja se m’hauria tancat la profunda
ferida que s’obrí al meu cor, però veig que aquestes notes em remouen per dins
fent-me sentir culpable per no haver estat capaç de retenir-lo.
Però,
com es reté a algú que s’ha desenamorat? No hi ha marxa enrere; això ho vaig
comprovar d’immediat. Llavors, per què em sento així, impotent i ensorrada? Són
els records d’aquells dies tan feliços els que em deprimeixen i no em deixen
ressuscitar d’aquesta mort sentimental en què em sento instal·lada.
Per
fi, em llevo i trenco aquest maleit diari en mil trossos i m’obligo a fer un
últim esforç per, si no oblidar-lo, cosa impossible, al menys ignorar-lo,
veure’l com és ara, una persona insensible que només pensa en possessions
materials. I jo no podia ser una d’elles.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada