dijous, 5 de maig de 2022

Una segona oportunitat

 


Mai he estat supersticiós, tant me fa un dia com un altre, un número o un color com qualsevol altre, però el meu viatge a Londres va estar a punt de fer-me canviar d’idea.

El cas és que, gràcies a un concurs, tingué la oportunitat de passar un cap de setmana a la capital anglesa amb totes les depeses pagades. La sortida des d’El Prat era un divendres, dia 13, pel matí, i la tornada el diumenge següent al vespre. Tot els meus amics em digueren que no hi anés, que un divendres 13 em portaria mala sort, potser s’estavellaria l’avió o cauria mort en un atemptat yihadista al mig de Trafalgar Square. Evidentment, no els vaig fer cas.

El dia del viatge, malauradament, em vaig despertar més tard del compte. L’alarma del mòbil no va sonar. S’havia quedat sense bateria. Pel que sembla no el vaig posar a carregar per la nit, com sempre faig. Després vaig haver de dutxar-me amb aigua freda. No hi va haver manera ni temps per solucionar-ho. A continuació, amb els nervis, em vaig tacar la camisa amb el cafè. I quan ja era al carrer, em vaig adonar que duia les sabates desaparellades, amb la qual cosa vaig haver de tornar a pujar per canviar-me-les. No vaig perdre el vol de miracle. Un cop assegut al meu seient, vaig pensar amb el que m’havien dit els amics, però tot em va semblar un seguit d’infortunis casuals.  

Un cop a Londres, tant bon punt vaig deixar les maletes a l’habitació de l’hotel, em vaig disposar a recórrer la ciutat de pam a pam. Si volia veure-ho tot, m’havia d’afanyar.

Palplantat davant dels ascensors, no hi havia manera que arribés cap ni un fins a la meva planta, la número tretze —es veu que en aquest hotel no hi han supersticions que valguin— i vaig haver de baixar corrent les escales, torçant-me un turmell degut a una mala relliscada. Vaig caure i, en la caiguda, s’obrí la motxilla abocant per terra tot el seu contingut. A la meva Nikon se li va trencar l’objectiu. Ja no podria deixar cap imatge de la meva visita!

Quan, per fi, coixejant i maleint la meva mala sort, vaig arribar al vestíbul, no vaig veure el coi de rètol groc avisant que el terra estava mullat, així que vaig patir una altra relliscada amb la que gairebé em trenco coll i barres.

Però encara mancava la traca final, ja que, corrent, coixejant i amb el cul adolorit per la trompada, al anar a creuar el carrer, un taxi va sortir del no-res, em va envestir com un brau i em llançà pels aires sense donar-me temps a comprendre què em passava.

I ara estic aquí, després d’una setmana de l’accident, amb benes i escaioles per tot arreu, ajagut en un llit de l’habitació 1313 del Saint Thomas Hospital. I és que, tot i que m’ho varen advertir una i mil vegades, no vaig recordar, abans de baixar de la vorera, de mirar a la dreta.

Quan m’hagi restablert, com em dic Pep que hi tornaré a venir. En aquesta vida sempre he buscat les segones oportunitats. Hi ha qui creu en aquest proverbi tan ximple que diu que mai les segones parts foren bones. Però en el meu cas què podria anar pitjor? A més, vull demostrar als ocells de mal averany que tinc per amics que ser supersticiós és una bestiesa pròpia d’ignorants. Quan torni, això sí, no triaré, per si de cas, un dimarts ni un divendres 13, ni res que faci presagiar problemes, no sigui que la malastrugança en la que no crec sigui com les meigas.

 

4 comentaris:

  1. Hola, Josep Maria.
    Quins amics més alarmistes, :) Encara que, potser si que tenien raó després de tot, ja, ja, ja Li van espifiar el viatge. Molt enginyós.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Irene.
      Sempre hi ha qui vol tirar per terra la il·lusió dels demés. Potser per enveja? Però està clar que de vegades resulta difícil distingir entre casualitat i causalitat. Com deia un amic meu: jo no soc supersticiós perquè porta mala sort, ha,ha,ha.
      Moltes gràcies per la visita; ja veus que en aquest blog li manca una mica de "vidilla", he,he.
      Una abraçada.

      Elimina
  2. Potser no siguin supersticions a la fi...nomes que és un maldestre , el pobre ! .... quedem pendents de la segona oportunitat, per esbrinar-ho ! hehehe
    Divertit relat, amic :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Artur.
      També és certa aquesta possibilitat. Potser els nervis li van jugar una mala passada i res més. Però qui ho sap?
      Me n'alegro que aquest relat t'hagi resultat divertit.
      Una abraçada.

      Elimina