Si tornés a néixer...

 

La veia passar, tots els dies a la mateixa hora, sense que ella s’adonés de la seva presència, mig amagat en la portalada de sempre des que un matí d’hivern la va veure per primera vegada.

Al principi la seguia un tros del camí que recorria fins la parada d’autobús més propera. Més d’un cop va estar temptat de pujar-hi al seu darrera per completar el seu seguiment, però això li va semblar una pràctica més pròpia d’un assetjador que d’un enamorat. I és que, sense saber molt bé com ni per què, s’havia enamorat d’ella com un col·legial i ell ja tenia una edat, una edat més que suficient per estar casat i, fins i tot, per tenir fills, com feien la majoria de les persones.

Si bé ja s’havia resignat a no encetar una conversa amb ella, no podia deixar de veure-la a diari, fes fred o calor. Fins que un dia la va veure acompanyada. Aleshores va comprendre que havia arribat aquell moment tan esperat com temut, el moment d’abandonar els seus somnis, d’abandonar aquella portalada i tornar a la realitat. Perquè, malgrat la evident diferència d’edat, qui amb un mínim de seny voldria tenir relacions amb algú como ell?

De petit sabia que no era com la resta, però no arribava a valorar què significava aquella diferència ni quina importància tenia; només veia com el miraven els altres nens i com xiuxiuejaven amb les seves mares en veure’l passar agafat de la mà de la seva.

No fou fins molt més tard quan comprengué plenament les seves limitacions. Vull casar-me i tenir fills, li deia a sa mare; a la qual cosa aquesta contestava amb un mig somriure ple de tristor i de tendresa. És clar, fill, i tant que sí. Però per això he de trobar una noia como jo, ¿veritat?, afegia, sense rebre, aquest cop, cap mena de resposta.

Però és que quan la va veure per primera vegada, aquell matí, al tornar de comprar el pa, no va poder resistir-se al seu influx, fins que la crua realitat bufetejà la seva consciència. Mai no podré ser tan sols el seu amic —es va dir—, no amb aquesta minusvàlua. ¡Tot seria tan diferent si no fos como soc! Quina culpa tinc d’haver nascut amb la Síndrome de Down? Si tornés a néixer, segurament tot seria diferent.