Una nova vida

 

Jeia enmig d’un bassal de sang, rodejat de cotxes patrulla i més de vint agents fortament armats. Per fi l’havien enxampat. L’havien hagut d’abatre a trets, ja que no era dels que es deixen atrapar sense plantar cara. Morir matant, aquest era el seu lema favorit.

Duia trenta atracaments a mà armada, tres d’ells amb ostatges, a les seves espatlles. Trenta entitats bancàries havien sofert la seva agressiva intrusió. S’havia convertit, en poc més d’un any, en l’enemic públic número ú. Al seu costat, els delinqüents més violents que nodrien les presons espanyoles eren nens de pàrvuls.

Els mesos de persecució havien, per fi, donat els seus fruits. Allà era, boca terrosa, amb el cos cargolat, esperant a que el jutge autoritzés l’aixecament del cadàver.

Tots els ciutadans que havien hagut de patir les seves malifetes, tots els agents que havien intervingut en la seva recerca i final captura, tots els membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat celebraven l’èxit, tots els bons ciutadans es congratulaven pel feliç desenllaç, tots estaven encantats i satisfets, podien  descansar tranquils. Tots menys una persona: sa mare.

Alonso Quijano, conegut amb el malnom de “El Quijote”, era fill únic d’una parella d'alcohòlics i drogoaddictes. Son pare era el camell del barri fins que una sobredosi d’heroïna se’l va endur a un l’altre barri molt més tranquil. Sa mare, ara una anciana que sobrevivia gràcies a la beneficència, havia “fet de tot”, com ella deia, per fer tirar endavant aquella criatura tant rebel. Els seus clients es comptaven a centenars o qui sap si a milers, ja que eren cares i cossos de pas que s’aturaven uns minuts en aquella cofurna, a on mare i fill malvivien, per uns pocs bitllets, ja que la dona no era un gènere de suficient qualitat com per a ser molt generosos pels seus serveis. Així, les despeses en vi, coca i en la manutenció del crio es compensaven en el catre.

Alonso fou un nen molt tímid i introvertit, un bon nano, encara que una mica “raret”, com deien els seus companys de classe, fis que no hagueren més classes i canvià aquests companys de curs pels col·legues del barri que, com ell, corrien pels carrers cercant emocions i quelcom que endur-se a la butxaca sense haver de pencar. Vivia molt millor a l’aire lliure que sota aquell sostre pudent i en aquell ambient que de familiar no en tenia res.

Alonso no tingué una infantesa feliç ni una adolescència fàcil. Gràcies als seus contactes i al seu ingeni pogué sobreviure mitjanament bé en aquella jungla en la que es movia, però si volia millorar el seu estatus, personal i econòmic, havia de tenir pebrots, deixar de ser un més de la colla, vèncer les seves inseguretats i guanyar-se la confiança i el respecte del grup al que pertanyia. I gràcies a aquest afany arribà al punt més alt de la piràmide de la zona, convertint-se en el respectat líder de la banda.

Diner fàcil, dones i drogues acabaren sent tot el seu món. Els diners i les dones sempre al seu abast, les drogues lluny, només per a comerciar. No volia convertir-se en el que es convertiren els seus progenitors, aquells dos éssers que no arribaren a ser uns verdaders pares.

Però els diners atrauen més diners i aquests mai eren suficients per a satisfer les seves necessitats. Així que del món de les drogues i les màfies, cada cop més competitiu i perillós, saltà al dels atracaments a furgons blindats i entitats bancaries. Era molt més net. A més, qui roba a un lladre... es deia.

Els successius èxits en les incursions a bancs i caixes d’estalvi i, sobretot, en els seus assaltaments als furgons, li van fer creure que era imbatible i el botí obtingut en cadascuna d’aquestes operacions només augmentava la seva set de diners i fam d’aventura. De la intimidació amb pistoles de salva va passar a les armes de debò, tant revòlvers com escopetes i fis i tot fusells.

Volia fer creure que era un Robin Hood, però als pobres no els arribava ni una engruna de les seves “operacions”, tot anava a parar a les seves butxaques, a les de la seva banda i a les de les prostitutes amb les que jugava a ser un afectuós amant.

Un dia veié pel carrer la seva mare, fent cua a la porta d’un local de Caritas, a on, a aquella hora, servien menjar calent als indigents del barri. Aixó li va remoure les entranyes sense saber molt bé perquè, ja que feia molts anys que havia renegat de la seva condició filial envers aquella dona que res li va donar, ni tant sols un mínim d’estimació, quan més la necessitava.

Aquella visió fou, tanmateix, un revulsiu que el va fer reconsiderar el seu ideari moral i veure amb altres ulls la seva vida present i futura. De sobte, com si d’una revelació es tractés, veié amb claredat que aquella no era la vida que volia seguir portant, que no volia acabar amb els seus ossos a la presó o al cementiri, la qual cosa succeiria tard o d’hora, que no volia continuar fugint i amagant-se de res ni de ningú, que volia portar una vida tranquil·la encara que hagués de treballar del que fos i disposar d’uns magres ingressos que no li permetrien portar el seu actual tren de vida.

Estava decidit. Canviaria radicalment d’estil de vida. Canviaria, si fos necessari, d’identitat i començaria una nova etapa, des de zero. Però abans havia de dur a terme un últim cop. Li ho devia als seus companys. No els podia deixar a l’estacada precisament ara. Tot estava preparat i ell capitanejaria l’atracament tal com l’havien planejat. Després, cediria el seu lideratge a “El manc”, la seva mà dreta des de feia un munt d’anys, des de pràcticament els seus inicis.

          Aquest cop, l’últim de la seva vida de delinqüent, els donaria per aguantar molts mesos. Ell només es quedaria amb una pessigada, per permetre-li resistir fins que tingués quelcom acceptable per poder viure. Aquesta seria la seva última aportació al grup amb el que tantes aventures havia viscut.

          Seria el seu últim atracament i a començar de nou. A la sortida d’aquella sucursal bancaria se li obriria la porta a una nova vida. Si tot anava bé, trauria la seva mare d’aquella trista i bruta existència. L’havia tornat a veure i li ho havia promès. La perdonava. Havia canviat molt, com ell. Ja no era la mateixa dona que havia conegut de petit. Ara podrien ser mare i fill de debò. Recuperarien el temps perdut.

          A la sortida d’aquella oficina de La Caixa l’esperava una nova vida, d’això n’estava convençut. I sortí corrent, pistola en mà, cap al seu nou destí.