dissabte, 23 d’abril de 2022

El vell pallasso

 


Quan de petit deia que de gran volia ser pallasso, tots se’n reien, pensaven que era cosa de criatures; ja se sap, aquests tipus de coses que es diuen sense pensar, com vull ser policia, bomber, astronauta o pilot de carreres.

Tanmateix, la seva insistència acabà fent pensar als seus pares que aquell desig ben bé podria ser degut a una verdadera vocació. I així, aquell nen, amb els anys, esdevingué un famós pallasso.

Ara ja du cinquanta anys de professió, des que s’enrolà en aquell circ desmarxat que va passar pel poble l’estiu del 70, i la veritat és que li va anar prou bé. Aprengué l’ofici com si hagués nascut per pallasso i el públic aplaudia d’allò més els seus números còmics en solitari a l’estil del seu idolatrat Charlie Rivel.

Després de molts anys d’anar de circ en circ, tan bon punt començaren a aparèixer els primers signes de feblesa, començà també la decadència, el declivi propi d’una vellesa incipient, la pèrdua de la fama que tant li costà guanyar, per caure, finalment, en l’oblit del públic i acabar sota la vella i deslluïda carpa d’aquest circ de mala mort.

A punt de complir els seixanta-vuit, no passa d’ésser un més d’una estrafolària troupe de pallassos, d’aqueixos que, amb les cares emblanquinades, amaguen el seu veritable semblant i el seu autèntic esperit d’artista frustrat, intentant fer riure a la canalla i a la gent gran amb ànima d’infant.

És la típica historia del pallasso trist, que riu per fora mentre plora per dins, ridi pagliaccio, de qui porta una existència en la qual s’ha instal·lat la pena i el dolor. Però al Gran Ronald o, el que és el mateix, a en Juan López Romero, el què li dol i corroeix, tant o més que l’oblit, és la soledat.

Dones hagueren en sa vida transhumant i a totes les va perdre per voler saltar d’una pista a una altra més gran, d’un cartell a un altre més gros, per voler passar de conegut a famós, de guanyar-se bé la vida a fer molts diners, de rebre aplaudiments a aconseguir ovacions, de passar, en definitiva, de ser Ronald el pallasso a El Gran Ronald. I per tot això, hagué de deixar anar llast i fer el camí en solitari.

En arribar al final de la seva carrera, sol i sense més companyia que el seu lloro, gairebé tan vell com ell, i essent un perfecte desconegut per a les noves generacions, pensà que encara podia tenir un moment de glòria, la seva gran actuació, i decidí dur a terme un número amb què el recordarien per sempre.

L’última nit en què El Gran Circo Impala oferia el seu espectacle en aquella petita ciutat de províncies, tornaria a ser El Gran Ronald. Introduiria un número inèdit i inesperat que deixaria astorat al públic i del que se’n parlaria per molts anys. Seria en el moment més esbojarrat de l’actuació, durant la batussa de pantomima amb els seus companys d’ofici, en la que fingia fotre’s un tret amb aquella vella pistola de salva manegada per a que sortís un raig d’aigua tintada de vermell.

Així doncs, arribat el moment, després d’accionar l’estri, amb mà trèmula, una detonació inusualment forta llançà el cos del vell pallasso contra l’arena, que es tenyí de roig, amb una sang tan real i abundosa com l’amargor que Juan López Romero duia guardada des de feia massa temps.


4 comentaris:

  1. Un problema això de la fama mal portada. S'ha de saber tocar de peus a terra tot i tenir ambicions d'èxit . En Ronald , sembla que no ho va saber fer, ni tant sols en el seu número final...
    Trista història, per a un pallasso rialler.
    Bon Sant Jordi !.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho diu el refrany: qui tot ho vol, tot ho perd.
      Una història trista però imaginaria. Tanmateix, en altres àmbits de la vida es donen situacions semblants.
      Una abraçada.

      Elimina