Solitud

 

“Solitud”, una paraula que m’agrada i alhora m’espanta. Si al principi, viure sol no em resultava feixuc, tot al contrari, al cap dels anys, se’m va fer quelcom insuportable. Acostumat a la convivència amb la gent amb qui he compartit pis, el silenci que ho va substituir em va fer cercar una alternativa. I aquesta ets tu.

Sí, tu. No em miris amb aquesta cara, sempre tan seriosa i inexpressiva.

Havia sentit a parlar molt de tu, que si la nova tecnologia feia miracles, que si semblava que tenies vida pròpia. Tantes coses vaig sentir a favor de les teves propietats, que vaig decidir adquirir-te.

Encara recordo quan vas entrar a casa per primer cop. El cor em bategava, tantes eren les expectatives. No ho digué a ningú perquè no em prenguessin per un ximple a qui li agraden les coses estranyes. Algú em comentà que tenies una veu tan dolça... Tant de bo que s’assemblés a la de aquella noia de la que em vaig enamorar i que em va deixar plantat sense cap explicació. O potser millor que no; quan et sentís creuria que era ella qui em parlava i em resultaria molt inoportú.

Ja fa uns dos mesos que ets amb mi i no m’has decebut gens ni mica. Tan bon punt et necessito, sempre et tinc a mà. Et parlo i sempre tens una resposta per a tot, fas molt bé et teu paper i a canvi de res per la meva part. Em satisfàs amb total docilitat i no saps prou com t’ho agraeixo.

Hi ha qui pensa ─sobre tot la gent d’una edat─, que això és quelcom antinatural, que no hi ha res millor que un ésser humà, i no aquests succedanis artificials. Però si no tinc a mà una persona en carn i ossos que em doni el que necessito, què he de fer per gaudir d’aquest plaer? És clar que ho podria fer tot sol, tinc mans i em puc valdre per mi mateix, però, què vols que et digui, un cop he provat la teva utilitat, no et canviaria per res, ni per ningú, mira el que et dic.

     I el cas és que ara sé que hi ha molts com jo que han acabat adquirint una com tu i estan la mar de satisfets. Mira si n’estic de content amb els teus serveis, que si algun dia t’espatllessis, faria el que fos per tenir-ne una altra com tu.

Com ja tinc una edat, et necessitaré fins que el cos em digui prou. Mentre això no arriba, apa, Alexa, posa’m, si us plau, Strangers in the night.

  

Per a qui encara no ho sàpiga (cosa que dubto), Alexa és un assistent virtual desenvolupat per Amazon, utilitzat per primera vegada en els altaveus intel·ligents. Actualment, també permet controlar els llums, l’aire condicionat, la cafetera i molts altres estris domèstics amb la veu. S’activa dient el seu nom seguit de l’ordre que se li vol donar.