Un conte de bruixes

Seguim amb nous contes, aquest d'avui va d'una bruixa, de les que omplien les històries de por per als menuts. Però com tots duiem un nen dins nostre, potser us agradará.

Fa molts molts anys, a Vilanova de Bellpuig, un poble del Pla d’Urgell, hi vivia la Dolors Armengol, coneguda pels vilatans com “la bruixa Lola”. D’una edat indeterminada però que tothom calculava de més de cent anys, vivia sola a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Uns deien que l’havien vista volar de nit damunt una escombra; d’altres transformada en un corb enorme que, amb les seves urpes, treia els ulls dels pobres desgraciats amb els que es creuava; i els més agosarats juraven que convertia en un gat negre als seus enemics.

Amb raó o sense, gairebé tot el poble la temia i alguns, fins i tot, l’odiaven. Assabentada de tot això, la Lola vivia, tanmateix, tranquil·la i passava els dies collint herbes medicinals i les nits preparant pocions i ungüents que després venia pels pobles dels voltants, ja que sabia prou bé que a Vilanova de Bellpuig ningú gosaria provar-los.

Un dia arribà al poble l’Isidre Gonyalons, el nou metge per fer-se càrrec de la consulta que havia quedat recentment vacant. Tan aviat com el doctor Gonyalons prengué possessió del càrrec, rebé la visita d’una petita delegació de bons ciutadans, encapçalats per mossèn Perramón, el capellà octogenari encarregat de la parròquia. Tots li digueren el mateix:

─Doctor, vagi en compte amb la bruixa Lola. Tots els que l’han precedit han acabat malament. No en tenim proves però han anat desapareixent l’un darrera l’altre.

─Ja n’he sentit a parlar d’aquest conte de bruixes ─els contestà l’Isidre─. Però jo no crec en bruixes i vostès farien bé oblidant-se d’aquestes poca-soltades.

─Poca-soltades? ─digué enfurismat el vell capellà─. Es nota que vostè és un jove descregut. Però no badi i estigui a l’aguait perquè a la Lola no li agrada la competència i un dia d’aquest acabarà igual que l’Antoni Bruguera, el Pere Ermengol i tants d’altres que, ignorant els nostres consells, s’atreviren a fer de metge en aquest poble.

Avorrit de sentir, dia rere dia, tantes històries absurdes sobre la presumpta bruixa, l’Isidre decidí anar a conèixer-la i extreure les seves conclusions. «De segur que només és una dona esquerpa i estrafolària que fa de curandera i res més. Tots plegats són un ramat d’ignorants» ─es deia a sí mateix mentre es dirigia a l’última (o la primera, segons es mirés) casa del poble.

Després de fer tres trucs a la porta, aquesta s’obrí i aparegué una cara coberta de mil i una arrugues, que gairebé semblava una pansa gegant, amb un nas com una botifarra esparracada i uns ulls rodons i grossos com dues prunes marcides que l’escrutaren de dalt avall.

─Qui ets i què vols ─li preguntà la dona sense cap mena de mirament.

L’Isidre, de sobte esporuguit per l’aspecte de l’anciana, contestà amb veu més tremolosa del què hagués volgut:

─Soc, d’això, soc el nou metge del poble. Em dic Isidre Gonyalons i venia a...

─Tant se me’n fot qui siguis, com et diguis i a què collons venies. Ves-te’n d’aquí ara mateix i deixa’m en pau ─li escridassà la vella, tancant-li la porta als nassos.

Però l’Isidre, tossut com era i picat per la curiositat després d’aquesta topada, no s’acontentà amb tocar el dos i aquí no ha passat res. Volia saber com era aquella dona tan estranya i què feia exactament per guanyar-se la vida. Només volia sortir de dubtes per poder demostrar a tots els supersticiosos del poble que eren un ximplets.

El jove metge sabé pels seus veïns, espietes i confidents, que la Lola anava cada diumenge a Mollerussa, però ningú havia gosat a seguir-la no fos que... «De segur que hi va a oferir els seus encanteris i pocions màgiques a pobres infeliços i vagi vostè a saber si també a altres bruixes» ─li digueren. Fins i tot li informaren de quin cotxe de línia prenia i a quina hora sortia de casa per anar fins la carretera a esperar-lo. Tant el burxaren que l’Isidre es veié forçat a preparar un pla, que consistí en seguir-la fins al mercat de la capital de la comarca i veure què hi feia exactament.

El diumenge que havia de dur a terme el seguiment plovia a bots i barrals i feia un fred que pelava. L’Isidre, aixoplugat sota un paraigües i mig amagat a la cantonada del davant, veié com la Lola sortia de casa amb pas lleuger, segurament cap a la parada del cotxe de línia. Tot i el mal temps, el jove no volgué desaprofitar l’ocasió i la seguí convenientment disfressat de camperol, encara que amb el breu cara a cara que havien tingut dies abans no era probable que la vella el recordés i molt menys el reconegués.

Després d’un quart d’hora de viatge, en arribar a la plaça del mercat de Mollerussa, on el cotxe de línia tenia la última parada, la pluja havia minvat però els núvols encara eren d’un gris fosc amenaçador. Tan bon punt la vella posà els peus a terra, s’endinsà pel laberint de carrerons que formaven les parades ambulants del mercat amb una agilitat impròpia d’una dona de la seva edat. L’Isidre corregué per no perdre-la però la gentada li impedia caminar amb pas lleuger. Quan la va tornar a veure accelerà la marxa però un gat negre i gros se li tirà al damunt, el feu ensopegar rodolant per terra amb un terrabastall de mil dimonis produït per la caiguda de pots, cassoles i tota mena d’estris d’una de les parades. Quan l’Isidre s’incorporà, avergonyit i desfent-se en disculpes, la pluja tornà a caure amb força. Alçà el cap per mirar el cel desdibuixat pel ruixat que queia sense pietat i llavors li semblà veure-la. Al damunt d’una de les torres que donen a la plaça hi havia una figura negra i geperuda. Era ella sens dubte. De lluny pogué veure com el guaitava amb els seus ulls inconfusibles. Potser fou que l’aigua li enterbolia també la vista i fins i tot l’enteniment, però veié que la vella saltava al buit i es convertia en un ocellot negre, com un corb gegant, que s’allunyava volant fent un grall que li posà els pels de punta. Curiosament, ningú s’adonà de què passava sobre els seus caps xops per la cortina d’aigua que queia com mai recordava haver vist.

El jove metge se sentí tot d’una molt cansat, com si hagués envellit mil anys. Decidí, doncs, tornar al poble amb les mans buides i el cap bullint i descansar. Ja ho tornaria a provar una altra volta. Però amb el que havia vist, o li havia semblat veure, no ho tenia gens clar. Quan arribà a casa, trobà clavada a la porta una nota desdibuixada per l’aigua de la pluja escrita amb una cal·ligrafia pròpia d’un escolar de primer grau. La nota deia així:

Para compte amb què fas, no sigui que t’hagi de convertir en un altre dels meus gats. Tingues més seny que els altres i no m’obliguis a fer ús dels meus poders. Deixa’m en pau i jo et deixaré amb pau a tu.

Quan els veïns li preguntaren si havia descobert quelcom d’estrany allà a Mollerussa, l’Isidre contestà amb un somriure sorneguer tot dient: «però què voleu que descobrís, ximples? Res de res».

I així passaren els anys. L’Isidre feu de metge fins que es jubilà, als setanta anys. Quan li va arribar el relleu, un jove vingut de Lleida, el vell doctor Gonyalons decidí no posar-lo en antecedents. Ja s’ho trobarà ─pensà─. Prou que li ho explicaran els tafaners de sempre. I quan li ho hagin explicat que faci el que vulgui. No vull tenir res a veure amb aquesta història. Jo ara aprofitaré a fer el que no he pogut fer en tots aquests anys: fotre el camp d’aquest poble tan aviat com pugui.

I així, generació rere generació continuaren les murmuracions sobre aquella dona més vella que Matusalem, coneguda com la bruixa Lola, que, segons les males llengües, tenia més de tres-cents anys i un munt de gats negres i grossos a casa seva.

I és que si no vols problemes no et fiquis on no et demanen.