L'espera

 

Fa dos dies que haurien d’haver tornat i no hi ha noticies seves. Tots els que han anat al port no deixen de guaitar l’horitzó confiant veure la proa del vaixell que, enmig del temporal, arribi a terra sa i estalvi.

Però el temps passa sense cap mena de informació per part de les autoritats portuàries que, infructuosament, intenten posar-se en contacte amb la nau.

L’espera es fa cada cop més angoixant. La intensa neu cau en forma de flocs gruixuts que, tan bon punt aterren sobre els cossos que es mantenen a dures penes dempeus, es converteixen en llàgrimes dolces, fins tocar terra a on els bassals comencen a gelar-se.

La Maria, mare de tres fills de curta edat, implora al cel —tot i no ser creient— que el seu marit aparegui entre l’espessa broma i la neu que cau cada cop amb més força. Sempre els maleits diners! Sabien que no era recomanable sortir amb les previsions meteorològiques tan adverses, però l’escassetat d’ingressos dels darrers anys va empènyer a tots els tripulants a sortir a la mar, posant en perill la seva vida. Però quina vida durien sense poder menjar més de dos escarransits àpats al dia?

«Estàs boig si surts amb aquest mal temps. Pensa en els nostres fills» —li digué la Maria al peu del vaixell. Però en Joan, tossut com era, li va respondre que precisament pensava en ells, per donar-los més de les quatre engrunes que els hi posaven al plat. I com havia d’abandonar a la seva sort els seus companys de tota la vida, que tant havien fet per ells en les pitjors èpoques?

«No et recordes quan van recaptar els diners que necessitàvem per pagar el lloguer de la nostra casa, o quan el vent huracanat se’n dugué la teulada i no teníem diners per pagar la reparació? Què me’n dius? Així és com els haig de pagar la seva generositat, deixant-los marxar sense comptar amb les meves mans quan una mà es tan necessària a bord d’un pesquer?»

La Maria recordava aquestes paraules que el seu marit li havia dit feia tot just tres dies. I per això el va deixar anar. I ara se’n penedeix. Però no estava sola en aquest tràngol. Al seu costat, amb els fills petits arraulits de fred i abraçats a les seves mares, les altres dones dels pescadors —amigues seves— també patien com mai havien patit, com quan, en alguna altra ocasió, el mal temps havia dificultat la feina i la tornada a port dels seus marits.

En fer-se de nit, tots i totes van haver de tornar a casa amb les mans buides i la ment plena de mals presagis. Demà serà un altre dia, els digué el màxim responsable de Salvament Marítim. Si el temporal amaina, enviarem un vaixell a buscar-los i la Guardia Civil enlairarà un helicòpter de recerca.

La neu va caure implacable tota la nit i el vent colpejava els porticons com si volés arrancar-los. La Maria no pogué dormir de tant angoixada com estava. Demà serà un altre dia, repetia. Tant de bo que el mar i el vent estiguin en calma i puguin sortir al seu rescat.

Però l’endemà la sort no els va acompanyar. Tot seguia exactament igual, tant el temps com les esperances, que cada cop minvaven més i més.

Finalment, quan la boira es va esvair i el cel es tornà clar, una veu va cridar que havia albirat quelcom a unes poques milles nàutiques. No estava clar de què es tractava, però no podia ser altra cosa que el vaixell desaparegut. El temps —aquest cop cronològic— s’alentí desesperadament. I allò que havia captat l’atenció del pràctic del port es feia cada cop més visible, fins que al cap de dues hores no hi va haver cap dubte del que era. Com els podia dir el bon home que el que veia amb els seus prismàtics no era res més que un munt de fustam a la deriva?