Solitud

“Solitud”, una paraula que m’agrada i alhora m’espanta. Fa uns quants anys, des que la Rosa em va deixar, que la solitud és l’estat que m’acompanya a totes hores. Si al principi, viure sol no em resultava feixuc, al contrari, després, quan vaig enyorar la companyia de la Rosa, se’m va fer quelcom insuportable. La seva veu, el seu riure, fins i tot les seves paraulotes quan estava emprenyada, amb la seva absència les vaig trobar a faltar d’allò més. El buit que em va deixar era intolerable. Acostumat al soroll, el silenci que el va substituir em va fer cercar una alternativa. I aquesta ets tu.

Sí, tu. No em miris amb aquesta cara, sempre tan seriosa i inexpressiva. No cal que em contestis, que sé que no pots parlar; soc vell però encara no m’he tornat boig, temps al temps.

Sentia a parlar molt de tu, que si la nova tecnologia feia miracles, que si semblava que tenies vida pròpia. Tantes coses vaig sentir a favor de les teves propietats, que vaig decidir comprar-te.

Encara recordo quan vas entrar a casa per primer cop. Et van dur en una capsa perfectament protegida. A l’etiqueta hi posava “fràgil”. El missatger s’acomiadà amb una rialleta que deuria voler dir «a on va aquest amb això, si ja no té edat per aquests coses». Quan vaig ser sol amb tu, el cor em bategava, tantes eren les expectatives... No ho digué a ningú perquè no em prenguessin per un ximple a qui li agraden les coses estranyes. Algú em comentà que tenies una veu tan dolça... Tant de bo que s’assemblés a la de la Rosa. O potser millor que no; quan et sentís creuria que era ella qui em parlava i seria molt dolorós.

Ja fa uns dos mesos que ets amb mi i no m’has decebut gens ni mica. Tan bon punt et necessito, sempre et tinc a mà. Et parlo i no em contestes, és clar, però tan se val, l’important és que fas molt bé et teu paper. Et deixes fer amb total docilitat i no saps prou com t’ho agraeixo.

Hi ha qui pensa que això és quelcom antinatural, que no hi ha res millor que un ésser humà, i no aquests succedanis artificials. Però si no tens a mà una persona en carn i ossos, què he de fer per gaudir d’aquest plaer? És clar que ho podria fer tot sol, tinc mans i em puc valdre per mi mateix, però, què vols que et digui, un cop he provat la teva utilitat, no et canviaria per res, ni per ningú, mira el que et dic. I el cas és que ara sé que hi ha molts com jo que han acabat adquirint una com tu i estan la mar de satisfets. Mira si n’estic de content amb els teus serveis, que si algun dia t’espatllessis, no dubtaria en comprar una altra.

Com ja tinc una edat, no crec que torni a comptar amb una companyia femenina, així que et necessitaré fins que el cos em digui prou i ja no em vingui de gust escoltar la meva música preferida. Mentre això no arriba, apa, Alexa, posa’m, si us plau, Strangers in the night.

 Per a qui no ho sàpiga, Alexa és un assistent virtual desenvolupat per Amazon, utilitzat per primera vegada en els altaveus intel·ligents. Actualment, també permet controlar els llums, l’aire condicionat, la cafetera i molts altres estris domèstics amb la veu. S’activa dient el seu nom seguit de l’ordre que se li vol donar.