I ara què

Ara, a l’hora d’escriure quelcom per aquest espai, m’he preguntat de què podia tractar que fos mínimament interessant. I el primer que m’ha vingut al cap ha estat el maleït coronavirus. Si no fos que, per desgràcia, és un tema encara molt actual, diria que ja fa pudor. Què puc afegir que no s’hagi dit i no siguin retrets a tort i a dret? Posar a parir als mercats xinesos a on es venen animals salvatges como ara el ratpenat —quin fàstic— o el pangolí —pobra bèstia—?, a les autoritats xineses per haver amagat, primer, i endarrerit, després, la notificació de l’epidèmia detectada a la regió de Wuhan?, als experts europeus per haver minimitzat en un principi el perill d’expansió a Europa de la Covid-19?, als polítics —sempre els polítics— per haver reaccionat tard i malament?, als epidemiòlegs i científics en general que avui diuen blanc i demà negre? O potser al portaveu del Govern en matèria epidemiològica i director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social —és normal que en arribar a aquest punt us hagueu quedat sense alè—, en Fernando Simón —tan aviat lloat com menyspreat pel seu paper de missatger del Govern—.  No, decididament no em venia de gust parlar d’això.

Però què hi farem, si, per altra banda, no puc ni vull passar per alt quelcom que ens ha colpit de tal manera i que formarà part de la història de les epidèmies del segle XXI.

Apart dels aspectes científics, aquesta pandèmia ens ha “regalat” molts ensenyaments, el més important dels quals és que les grans desgràcies treuen el millor i el pitjor de l’ésser humà: la benvolguda solidaritat i el maleït egoisme.

I ens hem adonat de les bestieses de què són capaços alguns per omplir el temps lliure, que mai han tingut un passatemps instructiu i que, en nom de la notorietat entre amics, veïns i/o seguidors en les xarxes socials, no miren prim de posar-se a fer bajanades a la terrassa, al jardí o a l’interior de casa seva —alguns d’aquests anomenats “reptes”—, demostrant com es pot arribar a ser de ridícul. Quants s’han queixat d’avorriment sense haver-se plantejat obrir un llibre en lloc de fer la vertical amb una mà o fer saltar una piloteta d’un estri a un altre fins fer-la caure dins un potet! Llàstima que, en lloc de tants atletes i inventors casolans no hagin brollat més lectors. Al menys, acabada la quarantena, tots seríem una mica més cultes.

Però en el pla menys anecdòtic, hem vist també com la manca de civisme ha inundat els nostres carrers, places i platges, amb passejants i esportistes amunt i avall sense mascareta ni guardant la distància de seguretat. Ignorància?, manca de seny?, mala voluntat? —el tant se me’n fot— De tot un poc. I hem vist —no podia ser d’una altra manera— com s’ha fet i es fa un ús polític d’aquest drama humà, que ha afectat a milers i milers de ciutadans, incloent metges i personal sanitari a primera línia de foc, un ús polític al darrera del qual hi són els interessos econòmics dels de sempre, dels que posen els diners davant la salut.

Òbviament, no és un tema trivial, ni molt menys. O ens morim per la COVID-19 o de fam. Aquesta és la qüestió que alguns, amb certa lògica, es plantegen. Ens trobem davant d’un equilibri difícil de manegar: encetar l’activitat econòmica sense malmetre significativament la salut pública.  I és que aquesta malaltia no només ha fet aflorar el pitjor de la gent, sinó el pitjor de la societat capitalista: la pobresa extrema. Mentre hi haurà qui —sense pretendre-ho— farà calers gràcies a la pandèmia —fabricants de productes sanitaris, de bicicletes estàtiques i altres productes d’esbarjo casolà, o les empreses de venda online, per exemple—, els que han perdut la feina i els que ja vivien en el llindar de la pobresa, però sobrevivien gràcies a l’economia submergida, ara la seva economia no els permet ni tan sols viure. Molts no tenen res. Com sempre, reben els més desvalguts, els desnonats de la societat, l’anomenada classe baixa, cada cop més abundant. Heu vist la terrible imatge de centenars de persones a Sud-África fent una llarguíssima cua per obtenir menjar? Quants blancs hi heu vist? Ja us ho diré jo: cap ni un. Un exemple més de la discriminació existeix en aquest món.

I què en dieu de la irracionalitat dels mandataris populistes i “negacionistes”, tant envers el canvi climàtic com de la importància d’aquesta pandèmia —negaran també l’existència de la pobresa?— que, valent-se d’arguments falsos, apleguen un grapat gens menyspreable de seguidors, tan ignorants i egoistes com ells?

També hem sentit, des d’un principi, un munt de teories conspiradores, unes més factibles que d’altres, però totes exposades amb massa frivolitat, tenint en compte la gravetat que comporten i la manca de proves sòlides en què recolzar-se. Recentment, un premi Nobel de Medicina, el francès Luc Montagnier, coautor de la descoberta del virus de la SIDA, ha assegurat que l’ARN del coronavirus de la COVID-19 conté fragments de l’ARN del VIH i que això no és degut a un fet natural, sinó artificial, sense voler —ni poder— assenyalar ningú ni aventurar-se a indicar amb quins propòsits, tret d’apuntar a la cerca d’una possible vacuna per el VIH i que els Estats Units estaven assabentats perquè fins i tot finançaven el projecte. Déu n’hi do!

I davant d’aquest desastre humanitari, la Terra —fauna i flora incloses— ha aprofitat la treva que involuntàriament li ha ofert l‘home per recuperar el que aquest li havia usurpat violentament. L’aire és més respirable, el cel més clar, els rius més nets i les platges no tenen tanta brutícia. Fins i tot els animals que havien estat foragitats del seu hàbitat natural han ocupat els llocs ara reservats per als humans, ja no els tenen por perquè, senzillament, no hi són. Les herbes han crescut salvatgement i indomable pels parcs i jardins fins fa poc ocupats pels vilatans. Però aquest situació es revertirà d’un moment a l’altre. Ja ha començat el compte enrere. Quan temps haurà de passar per retornar als orígens? Quan tornarem al que ja s’ha anomenat la “nova normalitat”? Què ens espera en aquest futur immediat? Canviarem de costums? Canviarem d’ideologia? Aturarem el canvi climàtic? Serem més respectuosos amb el medi ambient? O només modificarem la forma d’ocupar els espais comuns, de saludar-nos y de treballar. Jo crec que, un cop superat l’estat d’alerta al que ens veurem immersos durant mesos o potser anys —però allò del per si de cas torna— i tot resti en la memòria històrica, tornarem a caure en els mateixos errors. Ja se sap el que diu la dita del home i la pedra.

Tant de bo m’equivoqui i, si no tots, molts haguem aprés la lliçó, especialment els que tenen el poder per canviar les coses. Si fos així, un cop arribat el moment de fer efectius els veritables canvis, segur que a més d’un li resultarà difícil assumir-los i es preguntarà: i ara què?