Acomiadar-se a la francesa

 

Normalment, en acabar el primer semestre de l’any, em prenc un descans estiuenc, com la majoria dels mortals, i deixo l’activitat del blog aturada fins la tornada de vacances. Podria seguir escrivint, però no sé perquè, arribat el mes de juliol (potser serà una qüestió psicològica), em sento amb una energia mental més baixa del normal i em costa seure’m davant l’ordinador per escriure noves històries. I no és per culpa de la calor, ja que a casa gaudeixo d’aire condicionat. Què serà, doncs?

Jo no crec en la famosa manca d’inspiració que molts escriptors esmenten i a la que acusen quan no se’ls acut noves idees, però hi ha quelcom, que no sé definir, que demana al cos i a la ment fer una pausa. Davant d’aquesta necessitat argumentem (molt probablement com a justificació) que necessitem “carregar les piles”.

Sigui com sigui, estaré allunyat d’aquest blog, i potser d’altres blogs que acostumo a seguir, fins el proper mes de setembre. I com no m’agrada acomiadar-me a la francesa (l’origen d’aqueta expressió, que es remunta al segle XVIII, és massa llarga per incloure-la aquí i potser ja la coneixeu), deixo en aquest espai l’explicació de la meva absència, no sigui que penseu que he tocat el dos (l’origen d’aquesta expressió també és interessant) sense acomiadar-me.

Moltes gràcies als meus escassos, però valuosos, lectors, per la vostra presència durant aquest primer període de l’any i fins la tornada.

Abraçades i aferradetes,