I tot per haver tret la palleta curta

 

Feia molt anys que no veia nevar tan copiosament. És una cortina blanca que no em deixa veure més enllà d’uns pocs metres. Fa un fred que pela. A qui se li va ocórrer venir a passar el cap d’any en aquest indret tan inhòspit? Ben bé que ho sé: Una bogeria dels meus dos amics de l’ànima a la que m’he vist empès, a contracor.

Teníem queviures més que suficients. L’alimentació no era, doncs, un problema. L’única cosa que m’amoïnava era el fred. A la cabana no hi ha electricitat, així que ens hauríem d’escalfar amb el foc de la llar. «Tot ho tenim controlat», digué en Quim. «Nosaltres ens encarreguem de tot», afegí en Pep. «Tu només has de dur el cotxe», digueren tots dos, per acabar de convèncer-me.

Ningú va pensar, però, en la llenya. Ens ho hem jugat a palletes i m’ha sortir la curta. Així doncs, m’ha tocat a mi resoldre el problema. Però com soc maldestre amb la destral i les poques branques que he trobat pels voltants són massa humides, no he tingut més remei que fer el que he fet.

I ara soc aquí, de tornada cap a la cabana, arrossegant un atrotinat carretó ple de llenya que, per sort, he pogut comprar al poble més proper. He hagut d’anar a peu —què són sis kilòmetres?— perquè el meu cotxe no està preparat per a aquest gruix de neu. «L’únic de què t’havies d’ocupar i, ves per on, t’oblides de les cadenes», m’han recriminat, amb raó, aquells dos. Però això és el que passa quan una cosa es fa de mala gana.

No para de nevar i s’està fent fosc. No sé què és pitjor, si la neu o la foscor. Ara encara hi veig menys. Em recorda quan, de menut, em vaig perdre de nit al bosc. Quina por que vaig passar! Però, a diferència de llavors, avui no hi ha ningú que vingui a buscar-me.

Aquí no hi ha cobertura. El mòbil com si no hi fos i no trobo cap senyal que m’orienti. Les meves petjades fa hores que es deuen haver esvaït. Estic esgotat i començo a preocupar-me de debò.

Quin fred fa! Tinc les mans i els peus com el glaç. Quasi no me’ls sento. Les cames no em responen. Cada cop em costa més avançar.

Mai m’hagués imaginat acabar així, ajagut damunt d’un llit de gel i amb la neu com a llençol. O potser com a taüt? Què deuen fer en Quim i en Pep? Hauran sortit a buscar-me? Em trobaran? Arribaran a temps? Tinc molta son. Se’m tanquen els ulls. No sento res. Diuen que la mort per congelació és dolça.

I tot per haver tret la palleta curta. Mala sort la meva.