Supervivència bloguera

Comencem un nou any i aquest blog vol seguir resistint les inclemències del temps, no pas el meteorològic, sinó el cronològic, que sol ser tan o més agressiu.

No sé si recordareu que, abans que aquest, vaig obrir un primer blog en català, amb el nom de “En català si us plau”, la qual cosa pretenia manifestar el meu interès en escriure en català, com a complement dels altres dos blogs que tinc en castellà. I és que el castellà, per raons històriques, ha estat per a mi la llengua d’ús comú i obligat a l’escola, a la Universitat, sent la llengua dominant en molts àmbits, i que no vaig poder estudiar ─i per tant, escriure amb una certa correcció─ fins fa ben poc, un cop jubilat.

Tot i l’esforç que això va representar per a mi, l’èxit d’aquesta proposta va ser molt minso.

Però fem una mica d’història:

“En català si us plau” va néixer el 29 de novembre de 2013 i es va tancar el 5 de febrer de 2018, bàsicament per manca de seguidors.

Durant els seus escassos cinc anys de vida, s’hi varen publicar 55 escrits, va tenir onze seguidors, 5.851 visites i un número molt reduït (no guardo cap registre d’aquesta dada) de comentaris, motiu pel qual, tal com ja he dit, vaig decidir tancar-lo.

Però penedit d’aquesta decisió, vaig tornar a intentar-ho un segon cop, dos anys després, amb un nou blog i amb un nou títol: Mira qui parla.

“Mira qui parla” va obrir les seves portes el 22 de maig de 2020 ─tot just dos mesos d’haver-se declarat la pandèmia per Covid─ i a dia d’avui encara és viu, malgrat la seva debilitat, resistint les inclemències internes com externes: la manca d’idees i de lectors, respectivament.

Durant els seus primers sis anys de vida, s’hi han publicat 43 entrades, té catorze seguidors, ha rebut 10.809 visites i un total de 69 comentaris.

Així dons, en un període similar, “Mira qui parla” ha tingut gairebé el doble de visites que “En català si us plau” amb dotze publicacions menys, i una mitjana de 1,6 comentaris per entrada, tot i que moltes publicacions no han tingut cap ni un.

Segons aquestes dades, caldria preguntar-se per què menys d’un 1% dels lectors (visites) deixen un comentari. Però aquesta ja és una altra història.

Els meus lectors més habituals ─en la majoria dels casos, els únics─ han estat l’Alfred (Una palabrejas más) i l’artur (...blue instant), als quals agraeixo molt la seva presència. Per tant, seria un greuge cap a aquest dos assidus lectors i comentaristes el fet de tancar novament aquest blog en català, esperant i desitjant que sigui una mica més fructífer que durant l’any que acabem de deixar enrere. No sé si tindré prou capacitat d’imaginació i de creació de texts, de noves històries mínimament originals o hauré ─no seria el primer cop─ de publicar traduccions al català dels meus relats publicats en castellà en el meu blog “Retales de una vida” (veure aquí).

Com diuen els angloparlants: “Wait and see”.