L'ombra

Es projectava amb una nitidesa que esgarrifava. Una forma humana en moviment. Cada nit, a la mateixa hora. Esporuguit, em cobria amb la flassada per no veure-la. No gosava dir res als pares. Sempre em deien que havia de ser valent, que si veia quelcom que m’espantava havia de fer-li front, plantar-li cara.

Així doncs, a la quarta o cinquena nit, no ho recordo ben bé, em vaig alçar del llit disposat a descobrir el significat i l’origen d’aquella silueta fantasmagòrica que, desplaçant-se per la paret de la meva cambra, em resultava tan esfereïdora. Les cames em feien figa però ho havia de fer.

I abans ho hagués fet. La imatge que tant em pertorbava no era més que una ombra, la que produïa algú des de l’altra banda del pati de veïns. Les nostres galeries donaven davant per davant. L’home ─els pares me n’havien parlat─, era un sastre i tenia el taller a casa seva. Pel que semblava, doncs, feia hores extres, aprofitant la tranquil·litat de la nit. Un llum potent projectava la seva ombra tot just a la paret de la meva cambra, aprofitant que res barrava el pas al raig lluminós d’aquestes caloroses nits d’estiu, nits de cortines, finestres i portes obertes. La llarga distància que ens separava amplificava i distorsionava els moviments, que esdevenien en una imatge aterridora.

L’endemà, alleugerit, els ho vaig explicar als pares. Volia demostrar-los que havia estat valent. Però, tot d’una, vaig empal·lidir en sentir la resposta del pare.

─L’home del davant? El sastre? Però no diguis bestieses. Aquest home és mort i ben mort. Fa dies que el varen trobar estès al terra del taller. Algú deuria entrar per robar i el va matar, pobre home! El més curiós, però, és que diuen que la porta del seu pis era tancada per dintre.

I al veure la meva cara d’espant, continuà:

—Potser el va matar un esperit, he, he. Apa, ves a fer els deures, i ara no t’encaparris amb aquesta història, que et conec. Ets ben capaç de veure fantasmes per tot arreu.

El cas és que ara és aquí. No el fantasma del sastre, sinó el del seu botxí. En realitat no sé ben bé qui és o què és. Es veu que feia temps que rondava pel barri buscant un descregut a qui valgués la pena castigar. Ara, un cop feta la feina encomanada, casa nostra ha estat la seva següent destinació.

M’ha dit que fou l’ombra del veí que ens va assenyalar i el va deixar entrar, i que ara és el torn del meu pare. Em sembla que no li diré res, no pensi que és una altra de les meves bestieses.