Ja soc aquí

Dels viatges es torna satisfet si s’ha assolit l’objectiu fixat o bé frustrat si no ha estat així. Tot depèn, també, de la durada. No és igual haver tingut molt poc temps per poder gaudir com cal del viatge, que haver disposat d’un temps excessiu per fer ben poca cosa. En el primer cas, es torna a casa decebut i insatisfet; en el segon, amb un munt d’avorriment a l’equipatge.

En el meu cas, no me n’he anat ni de viatge, ni d’excursió. La meva absència ha estat més aviat deguda a una baixa temporal, com un ERTO, però sense haver perdut la feina, sinó en tot cas les ganes i la inspiració.

Vaig abandonar el meu primer blog en català “En català si us plau” —no vaig ser molt original batejant-lo així, ho reconec—, per anar a no sé a on, a la recerca de no sé ben bé què. No rebia gaires visites, d’acord; no hi deixaven comentaris, tret d’algun bon samarità, o samaritana, que, potser per pena o per donar-me ànims, em deia, o més aviat volia donar-me a entendre, que molt bé, que li agradava el que havia llegit.

Jo, un catalanoparlant de naixement i castellà practicant a l’hora d’escriure i llegir, des de primària fins acabar la Universitat, que no vaig aprendre “oficialment” la meva llengua fins que no em vaig jubilar, mai em sentí prou segur ni preparat per fer front al repte de mantenir per més temps un blog en català. Així, als cinc anys d’haver-lo parit, vaig decidit matar-lo, no per manca d’estimació, sinó per no saber què fer amb ell, com l’adolescent que queda prenyada i no sap què fer amb el nadó, perquè no se sent preparada per fer de mare.

He de dir, també, que la gran majoria de les publicacions amb què l’alimentava eren traducció del relats i entrades que havia fet en els altres dos blogs en castellà: “Retales de una vida”, http://jmretalesdeunavida.blogspot.com/, dedicat als relats de ficció, i “Cuaderno de bitácora”, http://jmcuadernodebitacora.blogspot.com/,  pensat pel que podríem anomenar crítica social, que sí tenien, i encara tenen, prou acceptació com per dedicar-los una atenció, si no exclusiva, sí prioritària.

Ara he tornat, ja soc aquí, i com el blog antic és mort i ben mort i no es pot ressuscitar, he hagut de començar de nou amb el disseny per aquest. Ara només hi falta dotar-lo de contingut.  Crec que me’n sortiré prou bé per fer de “Mira qui parla” un blog en català mínimament acceptable. O així ho vull creure.

Ara m’hauré d’escarrassar per trobar temes atractius pels possibles lectors o, com a mínim, que m’omplin, que em vinguin de gust. Potser hi haurà algun conte o potser només relats intimistes, encara no ho sé. El que si sé es que ja he donat el primer pas, tornant d’aquest viatge de tres anys al no res amb un equipatge en què no hi ha ni decepció ni avorriment, tal vegada només enyorança i inseguretat.

Per acabar, repetiré el que deia a la capçalera de presentació de “En català si us plau” i que, tot i el temps transcorregut, continua sent vigent: Espero que, malgrat les limitacions lingüístiques, us agradi el que hi trobeu en aquest racó. Com va dir el poeta, caminant es fa el camí.