Mai he estat
supersticiós, tant me fa un dia com un altre, un número o un color com
qualsevol altre, però el meu viatge a Londres va estar a punt de fer-me canviar
d’idea.
El
cas és que, gràcies a un concurs, tingué la oportunitat de passar un cap de
setmana a la capital anglesa amb totes les depeses pagades. La sortida des d’El
Prat era un divendres, dia 13, pel matí, i la tornada el diumenge següent al
vespre. Tot els meus amics em digueren que no hi anés, que un divendres 13 em
portaria mala sort, potser s’estavellaria l’avió o cauria mort en un atemptat yihadista
al mig de Trafalgar Square. Evidentment, no els vaig fer cas.
El dia del viatge, malauradament, em vaig despertar més tard del compte.
L’alarma del mòbil no va sonar. S’havia quedat sense bateria. Pel que sembla no
el vaig posar a carregar per la nit, com sempre faig. Després vaig haver de
dutxar-me amb aigua freda. No hi va haver manera ni temps per solucionar-ho. A
continuació, amb els nervis, em vaig tacar la camisa amb el cafè. I quan ja era
al carrer, em vaig adonar que duia les sabates desaparellades, amb la qual cosa
vaig haver de tornar a pujar per canviar-me-les. No vaig perdre el vol de miracle.
Un cop assegut al meu seient, vaig pensar amb el que m’havien dit els amics,
però tot em va semblar un seguit d’infortunis casuals.
Un cop a Londres, tant bon punt vaig deixar les maletes a l’habitació de
l’hotel, em vaig disposar a recórrer la ciutat de pam a pam. Si volia veure-ho
tot, m’havia d’afanyar.
Palplantat davant dels ascensors, no hi havia manera que arribés cap ni un
fins a la meva planta, la número tretze —es veu que en aquest hotel no hi han
supersticions que valguin— i vaig haver de baixar corrent les escales,
torçant-me un turmell degut a una mala relliscada. Vaig caure i, en la caiguda,
s’obrí la motxilla abocant per terra tot el seu contingut. A la meva Nikon se
li va trencar l’objectiu. Ja no podria deixar cap imatge de la meva visita!
Quan, per fi, coixejant i maleint la meva mala sort, vaig arribar al
vestíbul, no vaig veure el coi de rètol groc avisant que el terra estava
mullat, així que vaig patir una altra relliscada amb la que gairebé em trenco
coll i barres.
Però encara mancava la traca final, ja que, corrent, coixejant i amb el cul
adolorit per la trompada, al anar a creuar el carrer, un taxi va sortir del
no-res, em va envestir com un brau i em llançà pels aires sense donar-me temps
a comprendre què em passava.
I ara estic aquí, després d’una setmana de l’accident, amb benes i
escaioles per tot arreu, ajagut en un llit de l’habitació 1313 del Saint Thomas
Hospital. I és que, tot i que m’ho varen advertir una i mil vegades, no vaig
recordar, abans de baixar de la vorera, de mirar a la dreta.
Quan m’hagi restablert, com em dic Pep que hi tornaré a venir. En aquesta
vida sempre he buscat les segones oportunitats. Hi ha qui creu en aquest
proverbi tan ximple que diu que mai les segones parts foren bones. Però en el meu
cas què podria anar pitjor? A més, vull demostrar als ocells de mal averany que
tinc per amics que ser supersticiós és una bestiesa pròpia d’ignorants. Quan
torni, això sí, no triaré, per si de cas, un dimarts ni un divendres 13, ni res
que faci presagiar problemes, no sigui que la malastrugança en la que no crec sigui
com les meigas.
